MADURAR LA FE
Atenció,
que avui ens endinsarem en el nucli més fondo de la nostra espiritualitat evangèlica. Vull ressaltar l’expressió que apareix a
l’inici de la segona lectura d’avui que és de la primera carta de Pau als
corintis, que diu així: “Germans, als qui teniu una fe prou madura, sí que us ensenyem una saviesa enclosa en el pla que Déu s’ha proposat desvelar-la,
perquè sigui la nostra glòria”. Així
dona ales al gran valor, ara conegut i apreciat pels que han anat madurant la FE. He posat madurant
(gerundi, és a dir, que s’està treballant i actualitzant: més
gerundis!) Aquesta maduració els ha portat a la saviesa “revelada per obra de
l’Esperit”. Una de les prerrogatives de l’Esperit és precisament penetrar-ho
tot “fins al més profund de Déu”.
Alguns
aspectes, que no conceptes, mereixen que els destaquem. L’evangeli respon a un pla
de Déu, manifestat en aquests temps, oberts d’una manera especial al coneixement
de Déu. A l’eu-angeli (=Bona Notícia)
hom s’hi obre primàriament a partir de la FE, que ha de créixer i ha de
madurar, a fi de poder penetrar en el si del Déu vivent. Es tracta, doncs,
d’anar percebent les riqueses de Déu, ofertes i operades per l’Esperit Sant. La FE és el primer accés a la intimitat de
Déu.
Això
ens porta a la supremacia de les virtuts teologals –dic teo-logals i no
teològiques- que són les virtuts infuses que Déu dona als qui han fet un
preliminar trobament amb Crist i se
n’hi han “en-amorat”. Aquest en-amorament té el nom de FE. Suscita confiança,
esperança i estimació. Que són precisament les tres virtuts teologals, és a dir
les que fan referència directa a la relació amb Déu. Són infuses, vol
dir que és Déu qui les dona, que les infon, (no perdem mai el goig i el
gust que envolten per dins les paraules!). La FE, tot i ser una acció directa
de l’Esperit Sant, vol la nostra col·laboració, treball conjuntament amb
l’Esperit Sant. No em detindré pas a desenvolupar les dues paràboles que ens en
poden il·lustrar. Les hem llegides no fa pas massa temps: La paràbola de la llavor
que creix sense tenir-ne coneixement i consciència i la del gra de
mostassa. Les trobareu a Marc (4, 26-32). Les llavors tenen unes virtualitats
que ens admiren; digui’s sobretot de les tres virtuts teo-logals.
Recordo
aquella frase d’Agustí que em va meravellar i que diu així. La posaré en
majúscules perquè és tal la meva meravella: “L’ÚNICA COSA QUE ESBORRA ELS
PECATS ÉS LA GRÀCIA DE LA FE QUE OBRA PER AMOR”. No és Déu qui pot perdonar
els pecats? Eh, que està clar? Per tant, la millor espiritualitat és la que es
basa en la maduració de la FE. Aquesta, atenció, si no ha sobrepassat un
primer nivell de religiositat, poca cimentació donarà per a l’adhesió
a Jesús del cor i de tota la pròpia vida. Aquesta llavoreta sembla
insignificant, però és el principi d’una revolució espiritual. He dit
revolució, no n´hi ha per a menys!
Tinc
un llibre que se’n diu Concordances de la Bíblia del N. T. Que ha classificat
totes les vegades que una paraula o un concepte més ben dit, que surt en
tots els escrits del Nou testament. Agafeu-vos fort, que us escric les vegades
que surt la expressió o concepte FE! A Joan: 51 vegada; a Pau 172 vegades, als
Fets, com que parla preferentment de Pau, també 49 vegades. Conclusió
irrebatible: Per Pau i per Joan, la virtut de la FE els és fonamental. Més i
tot, avui al matí resant Matines llegíem un fragment de la Carta de Pau als
Gàlates. Pau es queixa del retrocés
d’alguns de la Comunitat que ell fundà a Galàcia. S’inicia retraient a Quefes (Pere) que amb els pagans passava per sobre de les
indicacions rituals dels jueus; i havent sigut reptat per deixebles de la
comunitat d’on era -diguem-ne el líder- l’apòstol Jaume, que creia que –per
a ser cristians- primer s’havien de convertir als preceptes del judaisme.
Pau usa paraules fortíssimes contra això, que considera una perversió del
missatge evangèlic. Argumentant vigorosament que, no és la Llei la que salva
(Ga 2,11- 3, 14), sinó que tot el misteri cristià i, doncs, el misteri salvador, rau en “arrapar-nos” fortament
a la FE (confiança, abandó, lliurar-se, entrega, “donar fe a la FE”, no tenir por de posar-nos en les mans i en el
cor de Déu, que tot això, i més, inclou la FE veritable, secundant l’acció de
l’Esperit que no falla mai, mai de tots els mais...). Vull destacar el verset
3,14 que diu així: “Així la benedicció d’Abraham (incís preciós: d’ell se’n diu
el Pare en la FE!), destinada a tots els pobles, s’ha complert per Jesucrist,
i l’hem rebut per la fe l’Esperit que Déu
havia promès”. D’aquesta expressió m’ha vingut a la ment que és “el número
Pi de l’evangeli”. Recordem el valor del “número
pi: 3’14...”. Sense sortir-ne, del número, hi podrem afegir quantitats
in-definides, il·limitades, a no acabar mai! D’aquest verset, després
d’haver-ne llegida tota la cita que us he posat, en veureu moltes coses. Sense
sortir-ne, dic, del 3,14, doncs, hi
podrem prospectar tot un seguit de pensaments per no acabar-ne mai, sense
sortir-ne de la seva afirmació. Espiritualitat bona, boníssima
Ho
he dit manta vegada: Jesús no ens ha
vingut per a fer-nos “bones persones”; per a això no calia que “vingués”, com
ho va fer, essent qui era! Va venir per introduir-nos en la intimitat de Déu,
per Ell, amb Ell i en Ell... El pòrtic per entrar-hi és viure i madurar
una i altra vegada en la FE. No ens serà possible, si Déu no actua, perquè la
FE és la que ens dona magn-animitat (una ànima gran, superior, inèdita!) Això
ho donen només les virtuts teo-logals. Per tant, a demanar, a insistir en que
la Fe maduri, sense la qual donarem
tombs al voltant de nosaltres mateixos. Allò de Francesc: l’autorreferencialitat.
Amb un ego des-mesurat no podrem entendre res de res. Aquí no val l’empenta nostra,
encara que hi poséssim totes les quatre virtuts cardinals: prudència,
justícia, fortalesa i temprança. Aquestes vindran com a conseqüència de les
virtuts teo-logals. Recordeu que diu Agustí: ”Estima i fes el que vulguis”!
Estima amb la virtut teo-logal de l’amor, la caritat, “l’en-amorament”. Segur
que, si estimes així, seràs un joiell en mans de Déu. S’ha acabat la salvació a
través del compliment de la Llei. No seran les nostres lluites i esforços i
empenta... Només serem “justificats”, “salvats”, “redimits” per les virtuts
infuses de FE, ESPERANÇA I CARITAT. Això, primàriament, és el que ens identificarà
com a deixebles, com a seguidors, com a fidels, com a crist-ians. La moral cristiana, atenció, no és la de l’estoicisme,
que és bona en sí, però per als cristians tot es juga en el terreny de les
virtuts infuses, teo-logals: que fan referència a Déu, en concret a l’Esperit,
que ens mou a tenir a Jesucrist com a referència fonamental. L’ideal
cristià no és ser “bones persones”, sinó viure
l’evangeli (mirar fixament el Senyor Jesús, i dir-li: “Senyor, ja crec en Vós,
sí; però augmenteu-me la FE!). Pau parla d’ara com de l’hora de la FE!
En
el ritual del Baptisme se’ns va dir, cal recordar-ho, perquè no emprenguem sols
el camí de la FE: “Aquesta és la FE
de l’Església”. A mi m’ha ajudat
molt pensar que no solament sóc sol a creure, a tenir FE, sinó que comparteixo
la que té l’Església. I si em venen dubtes a vegades, com corcons, giro pàgina
i em dic que grans personatges, grans teòlegs, grans místics, grans “petites
persones” ens han precedir en el camí de la FE. I jo m’ajunto amb els pre-clars
i em dic: si ells, jo també. I em quedo tranquil, però amb ganes de macerar, de
madurar la FE. L’expressió madurar s’atansa més al que diuen els
evangelis i tota la cohort d’apòstols que “errando errando” al final van
aprendre la lliçó. No som nosaltres; tot és obra i filigrana de Déu. Deixa fer,
deixa’t fer, Abandó profunda, on hi actuï l’Esperit Sant. Coneixeu la pregària
de Charles de Foucault? Esborronant-me
us la poso. Jo encara, honestament, no sé pregar-la, que no dir-la, que és una
altra cosa, baladí seria fer-ho...
“Pare,
jo
m’abandono a Vós
feu
de mi el que us plagui.
Feu
el que feu de mi,
us
ho agraeixo.
Estic
disposat a tot,
ho
accepto tot.
Mentre
la vostra voluntat s’acompleixi en mi,
en
totes les vostres criatures,
no
desitjo altra cosa, Déu meu.
Poso
la meva ànima en les vostres mans.
Us
la dono, Déu meu,
amb
tot l’amor del meu cor.
Perquè
us estimo.
I
això m’és una necessitat d’amor,
de
donar-me,
de
posar-me a les vostres mans sense mesura,
amb
una infinita confiança,
Perquè
Vós sou el meu Pare”.
--- I encara una altra: “Per demanar la FE”:
Senyor,
concediu-nos la FE,
la
Fe que arrenca la màscara del món
i
fa veure Déu en totes les coses,
la
FE que ho fa veure tot sota una altra llum:
que
ens mostra la grandesa de Déu
i
ens fa descobrir la nostra petitesa;
que
ens mostra el Crist,
allí
on els nostres ulls hi veuen un pobre;
que
ens fa veure el nostre Salvador,
allí
on el nostre gust només sent un tros de pa.
Senyor,
concediu-nos aquesta FE
que
ens fa emprendre tot el que Déu vol
sense
dubtar, sense vergonya ni temor, sense recular mai.
La
FE que no tem ni els perills, ni el dolor, ni la mort;
que
sap caminar en la vida
amb
calma, pau i un profunda joia,
i
que estableix en el nostre esperit un deseiximent absolut
envers
tot, fora de Vós.
P. Josep Mª Balcells
Diumenge VI de durant l’any, 16 de febrer del
2020. Sabadell
1 comentari:
Podem escollir una taronja o una poma. Una vegada espletades, malgrat que el cítric ja no desprengui més etilè a fi de madurar més, malgrat que la fruita dolça continuï madurant amb aquesta hormona natural, la principal font de maduració és l’arbre en ambdues fruites. El grau de maduració de la FE ve definit pels camins renovats al llarg de la vida. Però sigui quin sigui aquest grau, la «Font» de maduració en la nostra Fe és Déu
Publica un comentari a l'entrada