Homilia del diumenge 09/02/2020

EL SERMÓ DE LA MUNTANYA 3

Sort i dissort que el diumenge passat el quart diumenge de durant l’any (2 de febrer) va coincidir excepcionalment amb el dia de La Presentació del Senyor. Allí vaig poder esplaiar-me en la fonamentadora significació d’aquesta Festa que enllaça profundament el cicle de Nadal  amb el de Pasqua, perquè aquesta divisió és purament pedagògica. Sempre celebrem conjuntament el misteri de l’Encarnació i sempre celebrem la Pasqua. (tots dos misteris que en realitat en són un de sol. I això en el cada dia i en cada eucaristia i a tot hora). Aquests dos misteris, doncs, posen de manifest la nostra identitat com a cristians, sabedors i assaboridors de la FE que Déu ens ha donat per circumstàncies alienes –inicialment- al nostre voler i poder. En realitat, som deutors dels fonaments del que som i podem (això deuria ser). La FE ens encamina vers l’acció de gràcies, els benifets són substantius (=de pes i de gruix). (Eucaristia: gràcies donades  al Pare per Crist Senyor nostre). Ni més ni millor, punt i final!

                                               La litúrgia no es pot desvincular de la vida. Per què tan sovint anem des-penjats? O bé manca la FE o bé és epidèrmica i ha de ser (hauria de ser) vaja, ara em surt neuronal (!), apassionada, assenyada, sapient! En dues paraules: FE i Vida grinyolen sovint. FE i Vida en els misteris de l’Encarnació i el de la Pasqua junts.

                                               Aquesta és la sort que vàrem viure el diumenge passat: Crist Nat, Presentat, Lliurat són el mateix i únic misteri experiencial. Atenció a no oblidar tot el que això té de substancial (ai, em retorna aquesta paraula. Ep!)

                                               Ara entro en el que en deia dissort. I és que en els textos de la quarta domínica es comença a parlar del nucli dur del que significa “vida i miracles” de ser cristià. Perquè? Molt senzill. Anem a l’evangeli de Mateu i comencem a llegir des del capítol 5 fins a tot el 7 que sota l’epígraf del Sermó de la Muntanya en la versió de Mateu; n’hi ha una altra de Lluc que denominem el Sermó de la Plana. Es complementen, però hi ha la petja de cadascú dels seus autors corresponents. Podeu fer-ne la pròpia experiència. El trobareu a Lc 6, 20-26 i altres ja indicats en el BCI. Llegim, però Mt(5, 1-2). Comença amb les benaurances i mireu amb quina solemnitat! Jesús parla assegut que era la manera com ho feien els doctors de la Llei a les sinagogues. Jesús es dirigeix a tothom. A tots: actualitzadament, a tu i a mi.

 

                                               Noteu que la primera paraula que identificarà el creient-creient, és a dir: aquells que saben de què van les tres virtuts teologals (dons rebuts per entrar en la intimitat del Déu i Home vertaders: Feliços, ben-aurats amb bona aura (com hi juga la cardíaca en aquest mot!) Com en tants d’altres “de missa” que ens han arribat gastats, rodats, llimats, que no engranen, grinyolen... L’evangeli és la invitació “pressionant” a la felicitat. La Bona Nova és que tenim un Pare de tots i que ens ha creat per estimació entranyable. Ho diuen els mateixos salms. El que cal és veure de prop la paradoxa constant de les benaurances , ep!, evangèliques: s’han de llegir a l’inrevés i aleshores es comencen a entendre. A més sense l’experimentació no hi ha forma d’entendre gota. Són camins que acaben en la felicitat, la benaurança, la saviesa evangèlica. Dit simplificadament: Si... (condicional ets, fas, estàs, lluites, esdevens...) seràs feliç, sí, home, sí! Creu-t’ho! És dubte o afirmació? Tu sabràs.

                                               Ara posaré la primera lectura que hauríem pogut fer, imprescindible! Per als curiosos poso la cita. És del profeta Sofonies: (2, 3: 3, 12-13) en síntesis: “Busqueu el Senyor. Deixaré en el nostre país un poble humil i pobre. Després ve com sabem el salm 145 amb aquesta tornada: “Feliços els pobres en l’esperit. Els salms son per pregar, sentir, cantar... Passem ara a la segona lectura. Ens trobem amb Pau que ens acompanyarà fins a la Quaresma a finals de mes.   ICo 1, 26-31. Els cridats no són els més “dotats” sinó els dotats (amb el do de la Fe). A continuació ja ho sabem que ve el verset introductori a l’evangeli: “Alegreu-vos i feu festa”, tret precisament de Mt 5, 12a. Sabíeu -no val a badar- que així es titula un document del papa Francesc adreçat a tothom sobre la crida a la santedat en el món actual. No us espanteu, perquè ens dirà com n’és d’accessible la santedat avui, la dels “feiners i domèstics”, que som tots, tots. Déu no exclou ningú, ho sabies? Déu no demana impossibles, ho sabies? L’evangeli que corresponia al diumenge passat és justament el començament del Sermó de la Muntanya on es descabdellen les Benaurances, com a venturós Proemi de tot el Sermó de la muntanya. Com que avui continuarem en l’evangeli que ens toca, no podia parlar-ne sense la introducció que pertanyia al diumenge anterior i que no vàrem poder parlar-ne per la Festa de la Presentació del Senyor.

                                               I ara atenció, perquè farem els comentaris per a les lectures d’aquest diumenge cinquè de durant l’any litúrgic. Poc a poc, que a l’evangeli hi ha el retrat-robot del cristià de tots els temps. Que es distingeix precisament en l’acció de cada dia... aquí cal no donar bon exemple, sinó testimoniar. Quina expressió tan rica! Que notin que ens porta un aire un estil evangèlics. Referenciar el nostre “REFERENT: Crist!

                                              

                                               Comencem pel nostre amic Isaïes, ara del capítol 58, 7-10. Comparteix: això farà de llum. No cal ni ser-ne conscients. No ho fas per donar exemple, sinó per testimoniar que així ho feia Jesús, donar sense esperar cap recompensa; si ve: amb un “gràcies” sentit i un somriure de pam. I res més. La recompensa, quina és? Ser feliç de poder-ho fer! “Dona gratuïtament allò que saps que ho reps gratuïtament”. El cristià és aquella persona que l’únic que fa és reflectir. No cal que ni tan sols en tingui consciència, fins i tot, millor que no ho noti. No pensem en donar bon exemple... Fariseitzaríem el nostre viure. Senzills com coloms... Fer llum: Déu, Crist, sol, empatitzar, somriure i somriure’s..., acollir, perquè recordem que a nosaltres se’ns ha acollit mil vegades i sense posar deures. Millor, creure-ho com un dret que tinc, donar l’abraçada quan n’és el moment, inesperada per part de l’altre... El nostre viure ha de ser (no és obligat, és volgut, deixat com qui sorprèn l’estimat...) Som llum. Va de llum reflectida. Som uns pobrets miralls que el què hem de procurar és que estiguin nets i polits per reflectir el millor possible la llum que un sap d’on ve! Eh, que sí? D’on ha de venir, si no? No som estrelles, som satèl·lits res més, sense llum pròpia. Donem la llum que rebem. No som el Sol, gràcies que siguem la lluna. Qui és el SOL? I tu m’ho preguntes? El teu i meu Sol és Crist. Ell és el nostre emissor! Som mediterranis, no s’hi pot fer més. Ens agrada la Llum. Ens agrada l’albada, plena de les promissions del dia que avança... Cel net a ple migdia (“sol, solet...!). Ens agrada la caiguda de la tarda, parsimoniosa del sol a ponent. Tot pren volum, poesia, serenitat i arriba el moment de la pirotècnia dels últims i colorits celatges. I això dia sí, dia també. “El sol nostre de cada dia doneu-nos-el” com el regal diari, llum, esplendor, lucidesa que ve de llum, nitidesa que ve de net. Som gent de sol. El rebem, el gaudim i se’ns obren ulls i els somriures. Així és la gent de la meva terra. I si hi ha boira l’enyorem... i la sal, encara que no en podem abusar a la nostra edat. Condimenta, preserva, dona gust. Ja ho sabem: el gust de l’evangeli. Com sempre la referència clara, neta i sentida. Atansem el saler. Això hauríem de ser envers els altres. Sal: bon humor,  i allà penes...

                                               Segona lectura: la  Creu, millor en minúscula que és la nostra. No exagerem. La del referent sí que fou majúscula i ens fa inesperadament de Cirineu. Ja ho sabem que “ad astra per aspera”. Déu no demana res que no ens en doni la mà. Coratge! Pau ens diu que “En tot allò que us deia i us predicava, no hi entraven paraules que s’imposessin per la seva saviesa, sinó pel poder convincent de l’Esperit, perquè (el que valen són sempre els perquès) la vostra FE no es fonamentés en la saviesa dels homes, sinó en el poder de Déu”.

                                               Salm responsorial: Diu Crist, que és “nostro Senyor”: “Jo sóc (=definició de Déu i, per tant, de Jesucrist) la llum del món evangèlic i per testimonis precaris també dels seus “reflectors” en el món de cada dia. El qui em segueix tindrà la llum de la vida. Vol dir que anirà a ple sol, “el sol de la glòria...” Santa Teresa diu que no ens creiem que els qui el segueixen tindran el cent per u. Cent vegades més! A comptar catalans, que ens empenyen al tòpic...

                                               A veure: ara faré l’esboç del que penso sobre la vida espiritual. Aquesta quan pren embranzida, fa un salt cap a la que els clàssics posen com a segon grau, després de la via purificativa (ascètica, lluita contra el mal i les seves pompes i seduccions, etc) que el posen com a primer grau ineludible. La gent no té ni temps de posar-se les bambes que ja li posen el feix a sobre, i arri, que fa pujada... Jo crec que el primer grau és la via il·luminativa, allí on comencen a caminar els enamorats de la llum que és Jesús. Ja ens ho ha dit el verset de l’Al·leluia: El nostre Sol. Sense estimar-lo, no hi ha res a fer. El primer amor sabeu quin és? Doncs, en el moment de la descoberta. Ulls de la FE. Sense això, “nonada”, que deia la doctora d’Àvila. Us recordo la frase del papa Benet i el comentari que en feia el papa Francesc de l’homilia antecedent. Sense trobament amb una Persona, sense viure-ho com el millor esdeveniment de la nostra vida, poca força tindrem i la nostra esperança farà fallida. La vida espiritual és només per a en-amorats. Sí i això és el grau de la FE que és per a mi el primer. Per tant, començar per la via il·luminativa. Fit a fit al gran amor del nostre viure amb els ulls de la FE, només aleshores podrem fer el segon graó: que és de l’Esperança, és a dir viure, que poc podem estimar l’Estimat, si no sabem “d’amoretes”, treure de davant tota màcula que entela el mirall. A fer dissabte, a netejar vidres perquè Ell, el Sol de la nostra vida s’hi afaiçoni nítidament. Un fa dissabte quan sap que amb l’Amic e l’Amat s’han de trobar dia, sí, dia també a la taula domèstica on ens trobarem i gaudirem. Posats de ferm en el graó de la FE, una mirada avall i neteja i ben de gust per aimar l’aimant, “com fa l’agulla a l’iman” (Verdaguer); i una mirada-mirada cap amunt que és el tercer graó: allò que en diuen la via unitiva. Caram, això va de veres. I tant, que et pensaves? Les tres germanes que van a l’uníson, ben agermanades. La FE al mig i vista avall (esperança); vista amunt (caritat, amor o com se pugui dir, que són paraules majors). A això ens invita “el nostre” estimat Francesc. Així ho prospecto jo, trabucant l’ordre que ve de mons ben diferents dels nostres. Res, “En-amorar-se”, ja sabeu de qui. Coratge i endavant, que el més interessat és el  SOL el sol del nostre viure.

                                               Penúltim mot: La Col·lecta del dia: petita i bufona: “Senyor, vetlleu sempre bondadosament per la vostra família: protegiu-la i defenseu-la, ja que només confia en la vostra gràcia”.

                                               Última paraula: Un cant: “Un poble camina pel desert del temps/ sol, pols i oratge lluiten contra ell/ Però el poble avança vers un horitzó/ on els espera fidel el Senyor.  I van marxant, decidits el pas,/ i van cantant, joiosa la faç,/ car ben bé saben que a la fi del jorn/ seuran a la taula del Crist a l’entorn.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge V de durant l’any, 9 de febrer del 2020.  Sabadell