Homilia del diumenge 19/11/2017 del P. Josep Mª Balcells

ADMINISTRADORS, NO AMOS

                                               Estem ben bé a les portes del final de l’Any Litúrgic. És bo que ens preparem per passar comptes de la gestió que hem fet de tots els talents (llegeixi’s valors encomanats, penso que mai tan ben apropiat) que Déu ha posat a la nostra cura per administrar-los amb la visió llarga de poder fer “rentar” i fruitar “les coses” que, essent de Déu, les hem de gestionar com si fossin pròpies, amb sagacitat i prudència a la vegada, per fer-nos mereixedors de l’estima de “Nostramo”. Evidentment, que ara no es tracta de rendir comptes finals, sinó només de l’anyada. Cada any, successivament, l’hem de considerar com un assaig general del que serà ja la fi de la gestió i balanç total del nostre viure. No som comptables només, sinó autèntics responsables. No es tracta de quadrar deures i havers. La cosa és més creativa. Aquí hi caben totes les condicions que s’acostumen a dibuixar en uns gestors moderns: emprenedors, líders, visions llargues, processos oberts, sostenibilitat de l’empresa. Com si fos una auditoria per veure la consistència del negoci i les projeccions de futur. Veure les fortaleses, les debilitats, les oportunitats i les dificultats dels temps que vivim. Perdoneu el per què i el com ho dic, perquè aquest terreny professionalitzat a l’extrem és per a mi un món ignot, no precís. Nomes dir que en qualsevol gestió s’hi ha de posar els cinc sentits...i més. Ara bé, traslladem la reflexió a com ens movem en l’àmbit de les “coses de Déu”. ¿Tenim aquesta visió de la gestió de la nostra condició de cristians, d’haver rebut identitats i missions que descabdellen responsabilitats que ens haurien de posar en peu de ser-hi ben responsables i efectius? Això està contingut en aquesta expressió litúrgica de ser vigilants i determinats en portar les coses de manera òptima: “verges assenyades, administradors fidels”.

                                               L’altre dia en una reunió es va suscitar el tema de les omissions. Tema dels buits ètics que es produeixen per manca de responsabilitat proactiva, d’allò que es podria haver fet i que per descurança o per covardia no es feu, per manca de vivor en portar les coses de Déu. Tothom hi va estar d’acord en què en aquest terreny massa fàcilment ens quedem mancats de decisió i inoperants. Tantes visions estretes, manca de sensibilitats per veure oportunitats. Els talents no només s’han de considerar capacitats tingudes, sinó sobretot saber exercir-les, portant a terme nivells de vivències més compromeses. La resultant rasa, de poc compromís, l’anar-hi anant: així no es porta cap negoci. Negoci ve de negociar, transaccionar...

                                               Avui, en consonància amb l’evangeli, se’ns posa l’exemple de la “bona esposa”. Degudament, el cor del seu marit hi confia. Què en té de valor! Ella crea valor: és feinera, és matinera, sap aprofitar el temps operatiu, administra  casa i família amb cura. “Filosa i fus” són el seu emblema de tirar endavant, aprofitant temps que podrien ser morts. Surt al pas previsorament. Proveeix de tot amb generositat i intuïció. Tota la casa en va segura i la seva presència només fa que tota la família la canti com a puntal de la casa! És la imatge de les nostres “àvies” que ho omplien tot de generositat i de lliurament. Avui, podríem fer un altre elogi, amb els temps canviats, però la que és, és; la que té, té; no hi ha més! No entrem en la problemàtica de gènere... Aquí es reflecteixen temps passats. És només un exemple, salvant distàncies i històries. Més i tot: el salm responsorial abunda en el mateix sentit i avança una expressió que m’agradaria posar en relleu i que tindrà plena aplicació al tema del rendiment vital del que som i tenim... “Feliç tu, fidel del Senyor. Seràs feliç i tindràs sort”. La felicitat i la sort ens les fem venir; són fruit del nostre fer de cada dia.

                                               Ja fa dies que em guanya el cor, que em captiva  l’expressió: fidel, fidelitat. Són ben habituals en els salms. Surt moltes vegades “l’amor fidel” com formant una unitat preciosa. Ambdós conceptes defineixen primàriament a Déu. Suposen un pacte d’aliança que es va succeint en l’AT i que en el Nou es formula així: la Nova i Eterna Aliança. Sabem del sentit que donem a les “aliances”, als anells, que segellen un pacte entre dos compromissaris, entre dos esposos. Entre Déu i el seu poble, entre Déu i la seva Església. Hi ha un ressò del Pacte del Sinaí: (Ex 34, 6) Allí s’hi consagra l’expressió que els recordarà la permanència  del pacte: “El Senyor! El Senyor! Déu compassiu i benigne, lent al càstig, fidel en l’amor! Mantinc el meu amor fins a un miler de generacions, perdono les culpes, les faltes i els pecats, però no tinc el culpable per innocent... Tot seguit, Moisès es va agenollar i es prosternà  fins a tocar a terra, i digué: Senyor, ja que m’has concedit el teu favor, vine, si us plau a acompanyar-nos. És cert que aquest poble va a la seva, però tu perdonaràs les nostres culpes i els nostres pecats i faràs de nosaltres la teva heretat. L’Arca en fou el Memorial, com ara ho és l’Eucaristia. “Feu això que és el meu Memorial”. Ara, mitjançant l’Esperit Sant tenim les arres, el compromís de la plenitud que s’esdevindrà en el cel. Ara la Sang vessada en el Calvari ens és el Memorial (recordador, Monument que ens recorda l’Amor Fidel de Jesús, que mai es torna enrere).

                                               Fent una immersió en el Concili Vaticà II trobem que la denominació genèrica dels creients, dels deixebles, la tenim en aquesta expressió llatina: christifideles. El denominador comú a tots els cristians és aquest fidel de Crist que, amb l’afegit de laic, de sacerdots, de religiosos, dóna la unitat en la diversitat  de funcions en l’Església. Ja deia encertadament sant Agustí: “Quan m’esbalaeixo de pensar allò que sóc per a vosaltres, em consolo de pensar allò que sóc junt amb vosaltres, perquè per a vosaltres sóc el Bisbe, i ensems amb vosaltres sóc un cristià. Aquell és el nom del càrrec, aquest és el de la gràcia; aquell el del perill, aquest el de la salvació”. Tornem a la base de la nostra identitat: Som tots fidels , en, amb, per Crist. No acostumem massa a anomenar-nos “fidels”. És fidelitat a Crist, tant com Crist ens és fidel per mor de la seva nova i eterna Aliança. Tenim assegurada la fidelitat per part de Déu; però hauríem de posar com a base del nostre viure la fidelitat al Crist, amb qui tenim feta aliança des del Baptisme, compromís de seguiment, de fer de portadors de la seva crida, “ambaixadors”, en dirà Pau. Portem representació, paraula també usada en àmbits del comerç, a part de la meravellosa significació de ser administradors de la gràcia de Déu. És la gran marca que representem. Cal fer-ne presència i acció derivades de la identitat i de la representació (missioners; no sé per què em ve a la memòria la imatge tan nostra dels viatjants (portant arreu marca i representació).

                                               Ai, quina tristesa no saber ben bé qui i què som. “Adona’t, oh cristià , de la teva dignitat, fet ja partícip de la naturalesa divina... No oblidis el cap ni el cos dels quals ets membre”. Dirà exaltadament sant Ambròs. Pastats a imatge i semblança de Déu, mantinguem vibrant la nostra fidelitat a Crist. Ja sabem com n’és de feble la condició de fidelitat als nostres compromisos. Avui, la gent no vol prendre compromisos que durin. La duració en les nostres decisions és la que li dóna el segell d’autenticitat. Estem -diu Francesc- en una societat de “descart”, d’un sol ús. La societat d’avui fa que les coses durin convencionalment poc. Ús i llençar. Per què duren tan poc els compromisos? Matrimonis, vida religiosa, les adscripcions a les institucions religioses, tot allò que suposa un procés, tot el que demana llargs terminis?

                                               Fidelitats que s’esgoten a la primera que un troba ensopecs. Fixem-nos com les coses més sagrades es blinden amb l’amor i la fidelitat. Cal repassar i reforçar les finalitats més que els mitjans. Som febles perquè les grans motivacions no sostenen els nostres compromisos. Com n’és de difícil adquirir hàbits religiosos, culturals, socials! De “coses” deixades a meitat de camí n’hi ha una infinitat. La fidelitat hauria de ser la nostra “estimada”, el nostre talent, el nostre propòsit petit o gran, però tenaç, Casem-nos amb l’amor fidel. Benaurats els fidels, benaurats seran i hereus d’un cel etern! Tractem de per vida, mimem allò que considerem digne de ser servit amb un amor fidel.

                                               Veureu afegits paràgrafs del capítol quart de la Constitució sobre l’Església del Concili Vaticà II que tracta sobre els Christifideles laici que sou vosaltres. Enrobustiu la percepció de la dignitat de ser cristians, per mantenir un Amor Fidel a la “prova del temps”.

Diumenge XXXIII de durant l’any, 19 de novembre del 2017  Sabadell