GUARICIONS
AMB SENYORIA
A l’evangeli
d’avui tenim dos miracles, l’un dins de l’altre. Un es una curació per
simple contacte, humanament molt intens en la seva narració i en la manera com
es va produir, “amb suspens”, millor diria amb “finesse...”.
És el diumenge de la plena
confiança, com de qui roba (!) o com de qui es deixa “robar” (!): tots dos
miracles poden passar com a paradigma i model de la relació amb Jesús que
portarà el seu poder sobre les afeccions corporals i sobre la mateixa vida fins
a extrems dels que se’n derivarà un himne a la plena confiança, a la fe
entregada, a esperar-ho tot del cor misericordiós del Mestre, és allò
d’esperar-ho tot contra tota esperança. En els dos passatges es respira un
clima de bonhomia i de relacions profundament humanes, exquisidesa seria la
paraula...
Els
antics deien fortuna iuvat audaces
que ve a ser com que l’audàcia posa de cara, a favor de la consecució del que
podria semblar a primera vista una temeritat. És la temeritat que es vesteix de
l’aparent impossible, ben bé una rèplica de la paradoxa dels eslògans del maig
del 68: “Sigueu raonables, demaneu l’impossible”.
Ens
centrem en la primera curació, que està plena de suggestions, de matisos; és
una autèntica delícia seguir la narració de Marc, feta a la mida de la seva
forma d’expressar-se, a vegades pintoresca, altres sobreeixint tendresa. Són
les prohibicions rituals a les que estaven tan donats els contemporanis de
Jesús les que frenen, contenen, posen dubtes a allò que li demana el cor i la seva
fe a la hemorroïssa.
No pot anar-hi de front: ni ella “impura” per la malaltia i
dubtosa de tocar Jesús, perquè sap que això l’impurifica també a ell. Opta,
valenta, per tocar només l’orla del mantell del Mestre. Ho fa en l’anonimat.
Ella n’està segura de rebre el do de la curació. Aprofita
la gernació i fa el seu propòsit. No dirà el motiu –és dona i senyora i això li
permet guardar la privacitat i la discreció femenina- del que l’afecta. La
pensada és encertada. Toca només, gairebé una carícia, el mantell. La dona
exulta de seguida. S’ha sentit curada, definitivament solucionada aquella
pèrdua de sang que l’ha perseguit durant dotze anys. La dona es retira amb un
somriure als llavis i un llarg agraïment al cor. Vol perdre’s entre la gent que
s’atansa i que també toca el Mestre... Ella, només ella, en rep la delicadesa
del Mestre. El Mestre “sap”, a experimentat que ha sortit d’ell una energia de curació. Avança: “Algú m’ha
tocat”. Els deixebles s’ho prenen amb sornegueria. No algú, sinó molts t’han tocat.
Els deixebles primaris, no entenen d’exquisiteses. Jesús els dóna a entendre
que hi ha contactes i contactes; una cosa és un frec, una altra és una petició
d’atenció, és una súplica callada, és una carícia; àdhuc només al mantell, però
amb la intenció d’arribar-li al cor. És a la dona a qui es dirigeix amb aquest
genèric “algú m’ha tocat”. No la vol desemmascarar. Ella se li atansa i li
reconeix el favor. No li demanarà que s’expliqui. Tothom queda meravellat,
aquella escena té un aire de cosa nova, de obrir palesament davant de tothom
que allí ha succeït un miracle anònim i ara tot just confirmat. Ella s’avança,
es prosterna i proclama que ha estat curada. Jesús li posa el segell de
garantia d’origen: “Filla (li diu filla!) la teva fe t’ha salvat (altres
traduccions donen el sentit de curat al mot salvat). Queda lliure de la teva
malaltia i ves-te’n en pau. No ho narra Marc, però es disparen preguntes i
respostes. No es pot evitar un possible safareig d’alguns, però l’escena dóna lloc a la
continuació de l’altre miracle, que aquest n’ha resultat com un afegit. No
seguirem la narració de la curació de la “Filleta ” d’un dels caps de la sinagoga. Em vull
detenir només en el primer miracle. Aquí ha jugat un gran paper l’audàcia de la fe. A més fe més audàcia; a
més audàcia més curació. Bona medecina l’audàcia de la fe, tant pel cos com per
l’esperit. Ser audaços amb Déu, anar més enllà de les nostres pors. La fe com a
l’antídot de la por. Jesús
ho va remarcar moltes vegades: “No tingueu por”; la por se us menja les ales de
l’esperit; voleu, voleu amb fe. Ho he dit i repetit, com ara faig de nou: Entre
els negres a USA era freqüent tenir al rebedor de casa una majòlica que deia:
“La por va trucar a la
porta. La fe va anar a obrir. No hi havia ningú”.
Quina
bellesa la del diàleg entre Jesús i la dona. Li explica ella la situació veritablement
“sagnant” i que no troba aturador. Els metges no queden massa bé... Jesús li
certifica que ja està ben curada. I li diu que és la fe la que l’ha curada. La
fe té poders curatius, cal no perdre-ho de vista.
És
d’aquelles curacions en l’anonimat que es donen en la relació d’amistat amb
Jesús. Toca suaument el mantell i es
dóna el miracle. Apuntem-nos-hi. Un lleuger contacte i
s’esdevé el miracle. Aboqueu-hi tot el Càntic dels Càntics i tindrem el teixit
d’una vida renovada. Sanejada, plena de salut, de salvació. No debades santa
Teresa parla de l’oració com d’un diàleg d’amistat amb Jesús. La pregària és
contacte, l’Eucaristia ho és –i tant!- La fe és la que salva literalment les
nostres eucaristies, des de la nostra perspectiva de “fer salut” tan corporalment
com espiritual. Si combreguéssim –més que contacte, comunió- amb la fe
d’aquesta benaurada dona, en sortiríem enrobustits, sanejats, havent fet
“dissabte” de les nostres hemorràgies.
No
puc fer-hi més. M’agrada sobre manera l’entramat d’aquest miracle. És senzill,
és lleu, és fugaç, és un inefable “sense paraules”. Després vindrà
l’explicació, l’autentificació; però en ell mateix, en si, només és un “tacte”,
un “contacte” de fe.
L’altre
miracle és de resurrecció –tampoc no se’n narren molts- és de bandera. D’aquest
en parlen els tres sinòptics. De l’altre, anònim, només és Marc qui en parla.
Aquests són els que em tenen robat el cor. Tot s’esdevé en la “lleugeresa” del
fet: un tocar amorós ple de fe i saber-se “tocat” immediatament per la gràcia,
pel poder, per l’energia que mana i encomana Jesús.
Tot
en el clos de la
consciència. Ja ens ho deia Jesús: “Quan pregueu entreu en
l’íntim de la vostra consciència”. Allí es verificaran els grans fets curatius
de la teva persona. Cal prendre’n consciència (això és saviesa) i allí en el
secret esplaiar-te en fe, esperança i caritat. Tot en la privacitat entre tu i
el teu Déu. Aquest hauria de ser el “modus procedendi”, normal de la nostra fe
activa, tan lluny dels primers plans de la societat d’avui, de la “notorietat”,
del ser notícia. Tot aquí queda entre “jo coneixedors, gent experimentada”.
Recordeu allò de Rahner: avui necessitem “místics”, experimentadors de Déu. Hem
d’endinsar-nos en el secret i el silenci de l’esperit. Allí tenim el futur
obert a l’acció meravellosa de Déu. És allò del càntic de Maria: “El Senyor
ha fet en mi meravelles, gran el seu nom”.
L’hemorroïssa
ens és un reclam per anar a les profunditats, que és on es troba la qualitat
del viure i on els miracles sovintegen. Silenci, vida interior, deixar-nos “tocar
per Déu”. A cada toc una vivència, una obertura al regne dels petits miracles
de cada dia. Animem-nos, deixem obrar Déu en el lloc propici. Silenci i acció.
Diumenge XIII de durant l’any, 1 de
juliol del 2012 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada