CAMINEU EN LA LLUM
Sense cap transició amb les Benaurances del diumenge passat ve aquest evangeli d’avui que continua així el Sermó de la Muntanya. Per tant, es mou en la mateixa tonalitat. Ser declarats com a benaurats queda reafirmat, proclamant que som -hem de ser- sal de la terra i llum del món. Sal per a deixar el bon regust de Déu al nostre voltant, donant sabor als aliments –les nostres obres- i fent que conservin la seva virtualitat. D’altra banda, il·luminar amb la nostra irradiació evangèlica tots els que són al nostre costat. Estem, com es pot veure, en un àmbit clarament simbòlic: sal i llum. I això més del que en un primer moment podria semblar.
Moltes vegades havia pres aquest evangeli simplement com un esperonament a ser testimonis del Regne en el viure de cada dia. Però aquesta vegada he com entrevist que l’expressió “llum del món” té unes ressonàncies bíbliques d’un gran abast. I que convé aprofundir-ho donant una visió renovada d’aquesta expressió, que és com si fos un fil d’or que va de banda a banda de tota la Bíblia. Comencem, ja de bones a primeres, amb les paraules inicials del Gènesi: “Al principi Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà, i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües. Déu digué: Que existeixi la llum. I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona . I separà la llum de les tenebres. Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres el de nit. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia”.
Després el mateix Déu es presentarà com a LLUM i el dia en contraposició a la nit n’és el símbol, i la delícia del Déu LLUM és propagar-la, fer-ne partícips a tota la creació. Res més bell que l’esplendor de la llum, tal com apareix en les manifestacions de Déu. Agafem la més solemne i definitiva a l’Apocalipsi: “La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror, i l’Anyell és el gresol que li fa llum”. De seguida en la turmentada història humana apareix la contraposició flagrant amb les tenebres. La llum com lluitant amb les tenebres, amb la foscor, amb la no-llum. Després això seguirà amb el seu simbolisme primordial al llarg de totes les pàgines de la Bíblia i agafarà en l’evangeli de Joan contrastacions àdhuc tràgiques. Ja ho veurem.
Ara entenc què volen dir les expressions mig enigmàtiques del Credo (llarg): “Déu de Déu, Llum de Llum” que provenen dels primers segles on es va fixar dogmàticament la divinitat de Jesucrist. És preciosa, ben entesa, aquesta expressió. Si Déu és el Pare de les llums (Jaume 1, 17), el seu Fill amb tota propietat és també, com a Déu, LLUM igual al Pare. En efecte, dirà de si mateix: “Jo sóc la LLUM del món” I en el pròleg de l’evangeli de Joan és presentat com a Llum: “Existia el qui és la Llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes”. Després l’identifica amb la Paraula: “El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres i hem contemplat la seva glòria, ple de gràcia i de veritat”. (Cal dir que glòria en la Bíblia té la significació de presència esclarida que il·lumina i escalfa) I afegeix dit dels seus deixebles, és a dir de nosaltres: “De la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia sobre gràcia” (d’aquí ve que siguem benaurats, amb vocació de fills de la llum).
¿Per què he citat el Gènesi en el seu primer dia de la Creació, on es veu com el Pare de tota Llum dóna aquest do primordial, la llum, a tot el nostre univers? És la primera i fonamental confrontació: Llum en oposició a tenebres = no llum. A partir d’aquest “moment” tot està marcat per la presència de Déu=Llum i l’absència de Déu=Tenebres. I això en tots els àmbits fins a abastar sobretot els morals i espirituals, és la perenne lluita entre el bé i el mal.
Amb el proemi de Joan ens tornem a trobar en la figuració d’una nova creació (N’hem dit Re-creació). En efecte, són de Pau aquestes afirmacions: “El mateix Déu que digué: Que la llum resplendeixi enmig de les tenebres, és el qui ara ha resplendit en els nostres cors; així som il·luminats amb el coneixement de la glòria de Déu, que brilla en el rostre de Crist”. El Verb (la Paraula) es presenta novament com a Llum del nou món, recreat en la persona de Jesucrist. Benet XVI ens diu que “En Crist hi ha una profunda unitat entre creació i nova creació, i en tota la història de la salvació... El Fill de l’home resumeix en si mateix la terra i el cel, la creació i el Creador, la carn i l’Esperit. És el centre del cosmos i de la història, perquè en Ell s’uneixen sense confondre’s l’Autor i la seva obra”. En Crist, “senyera combatuda” (Simeó en el dia de la candelària, de les llums) es torna a replantejar la contrastació de la Llum divina amb les tenebres del no-déu, del mal. “A ells, els incrèduls, el déu d’aquest món els ha encegat l’enteniment per tal que no els il·lumini l’evangeli del Crist gloriós, que és imatge de Déu”. Tota la història de Jesús i nostra, segons sant Joan, és un judici de la llum contra les tenebres, del bé contra el mal, amb uns trets tràgics, palesats en les disputes de Jesús amb els jueus. Jesús va fer ressorgir la llum ressuscitada després que les tenebres aparentment apaguessin la Llum; així amb la mort de Jesús i la seva resurrecció, la Llum ha vençut definitivament les tenebres de la mort i del pecat.
De Crist tant la llum com la lluita contra les tenebres se’ns traspassa com a manera de viure i de lluitar a nosaltres, que per això som il·luminats per Ell i, en conseqüència, hem de ser (Jesús diu: “Vosaltres sou –heu de ser- la llum del món”. Sabem que per Joan el “món” significa el mal, les tenebres, els qui no han acollit Jesús. Per contra, “a tots els qui l’han acollit, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu”. Aquests són, i som, reverberacions de Déu que és Llum, de Jesús, Llum del món i també de nosaltres que som “fills de la Llum”.
Jesús digué: “Jo sóc la llum del món. El que em segueix no caminarà a les fosques sinó que tindrà la llum de la vida. Aquesta expressió lliga amb aquesta del Mestre: “Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida”, que enllaça amb aquesta altra: “Jo sóc la Resurrecció i la Vida”. Llum també vol dir la saviesa del viure de Jesús que ens traspassa a nosaltres. En la transfiguració Jesús es revesteix d’una llum sobre-natural. El que és la Llum normalment discreta, només per un moment tan sols, deixa transparentar el que realment és: tot llum, que irradia. És transparent, translúcid d’una manera nova. El “sol” és a dins. Simbòlicament, la plena llum de migdia és la imatge cabal d’un Crist ressuscitat que és “el sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca a les ombres de la mort i guiar els nostres passos per camins de pau” (càntic de Zacaries). “Els meus ulls han vist el Salvador... llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble” (càntic de Simeó).
“Sou fills de la llum”. Seguim la trama aspra de l’evangeli de Joan: “Jo he vingut al món per fer un judici: perquè els qui no hi veuen hi vegin i els qui hi veuen (o s’ho creuen) es tornin cecs” (Oberts a la fe que és do. Creure és veure a fons i endins; la incredulitat és tancar-se en la pròpia llum (només la de la raó, no admetre la profunditat i el misteri que envolta tot el que és humà, àdhuc còsmic). “Vosaltres judiqueu amb criteris purament humans” “¿No són dotze les hores del dia? El qui caminen de dia no ensopeguen, perquè veuen la llum d’aquest món, però els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la llum”. En un moment àlgid de confrontació Jesús diu als jueus: “Quan haureu enlairat el Fill de l’home, coneixereu que JO SÓC” (Atenció a aquesta expressió que és la mateixa que Déu dóna de si a Moisés en la manifestació de la bardissa ardent i que no es consumeix). Més endavant en el duel amb els jueus s’atreveix a dir: “Sou incapaços d’escoltar les meves paraules. El vostre Pare és el diable. El que és de Déu escolta les paraules de Déu; però vosaltres no les escolteu, perquè no sou de Déu”. ¿Què significa ser fills de la llum? Sant Pau ens ho diu així: “En altre temps éreu tenebres, però ara que esteu en el Senyor sou llum. Viviu com a fills de la llum. Perquè els fruits de la llum són bondat, justícia i veritat”. “No col·laboreu en les obres estèrils dels qui són tenebra, més aviat denuncieu-les. Tot el que fan d’amagat, fins fa vergonya de dir-ho, però , quan la llum ho denuncia, tot queda en evidència, ja que les coses evidents són lluminoses” (Efesis).
¿Us heu fixat que en molts cants fem sortir la “llum” com un gran desig de que giri envers nosaltres “la claror de la seva mirada”, com diem sovint en els salms: “Vós sou, Senyor, la llum del meu cor”. “Tinc una llum al cor”. “Déu és llum i m’omple el cor, és llum i no tinc por, és llum, ell va amb mi”. “Junts retrobarem la llum d’un nou demà” . És expressió del desig sostingut de ser fills de la llum en les nostres obres de cada dia.
Acabem amb l’evangeli: “Ha de resplendir la vostra llum davant la gent. Llavors en veure el bé que heu obrat, glorificaran el vostre Pare del Cel”
Diumenge V de durant l’any, 6 de febrer de 2011 Barcelona
Sense cap transició amb les Benaurances del diumenge passat ve aquest evangeli d’avui que continua així el Sermó de la Muntanya. Per tant, es mou en la mateixa tonalitat. Ser declarats com a benaurats queda reafirmat, proclamant que som -hem de ser- sal de la terra i llum del món. Sal per a deixar el bon regust de Déu al nostre voltant, donant sabor als aliments –les nostres obres- i fent que conservin la seva virtualitat. D’altra banda, il·luminar amb la nostra irradiació evangèlica tots els que són al nostre costat. Estem, com es pot veure, en un àmbit clarament simbòlic: sal i llum. I això més del que en un primer moment podria semblar.
Moltes vegades havia pres aquest evangeli simplement com un esperonament a ser testimonis del Regne en el viure de cada dia. Però aquesta vegada he com entrevist que l’expressió “llum del món” té unes ressonàncies bíbliques d’un gran abast. I que convé aprofundir-ho donant una visió renovada d’aquesta expressió, que és com si fos un fil d’or que va de banda a banda de tota la Bíblia. Comencem, ja de bones a primeres, amb les paraules inicials del Gènesi: “Al principi Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà, i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües. Déu digué: Que existeixi la llum. I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona . I separà la llum de les tenebres. Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres el de nit. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia”.
Després el mateix Déu es presentarà com a LLUM i el dia en contraposició a la nit n’és el símbol, i la delícia del Déu LLUM és propagar-la, fer-ne partícips a tota la creació. Res més bell que l’esplendor de la llum, tal com apareix en les manifestacions de Déu. Agafem la més solemne i definitiva a l’Apocalipsi: “La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror, i l’Anyell és el gresol que li fa llum”. De seguida en la turmentada història humana apareix la contraposició flagrant amb les tenebres. La llum com lluitant amb les tenebres, amb la foscor, amb la no-llum. Després això seguirà amb el seu simbolisme primordial al llarg de totes les pàgines de la Bíblia i agafarà en l’evangeli de Joan contrastacions àdhuc tràgiques. Ja ho veurem.
Ara entenc què volen dir les expressions mig enigmàtiques del Credo (llarg): “Déu de Déu, Llum de Llum” que provenen dels primers segles on es va fixar dogmàticament la divinitat de Jesucrist. És preciosa, ben entesa, aquesta expressió. Si Déu és el Pare de les llums (Jaume 1, 17), el seu Fill amb tota propietat és també, com a Déu, LLUM igual al Pare. En efecte, dirà de si mateix: “Jo sóc la LLUM del món” I en el pròleg de l’evangeli de Joan és presentat com a Llum: “Existia el qui és la Llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes”. Després l’identifica amb la Paraula: “El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres i hem contemplat la seva glòria, ple de gràcia i de veritat”. (Cal dir que glòria en la Bíblia té la significació de presència esclarida que il·lumina i escalfa) I afegeix dit dels seus deixebles, és a dir de nosaltres: “De la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia sobre gràcia” (d’aquí ve que siguem benaurats, amb vocació de fills de la llum).
¿Per què he citat el Gènesi en el seu primer dia de la Creació, on es veu com el Pare de tota Llum dóna aquest do primordial, la llum, a tot el nostre univers? És la primera i fonamental confrontació: Llum en oposició a tenebres = no llum. A partir d’aquest “moment” tot està marcat per la presència de Déu=Llum i l’absència de Déu=Tenebres. I això en tots els àmbits fins a abastar sobretot els morals i espirituals, és la perenne lluita entre el bé i el mal.
Amb el proemi de Joan ens tornem a trobar en la figuració d’una nova creació (N’hem dit Re-creació). En efecte, són de Pau aquestes afirmacions: “El mateix Déu que digué: Que la llum resplendeixi enmig de les tenebres, és el qui ara ha resplendit en els nostres cors; així som il·luminats amb el coneixement de la glòria de Déu, que brilla en el rostre de Crist”. El Verb (la Paraula) es presenta novament com a Llum del nou món, recreat en la persona de Jesucrist. Benet XVI ens diu que “En Crist hi ha una profunda unitat entre creació i nova creació, i en tota la història de la salvació... El Fill de l’home resumeix en si mateix la terra i el cel, la creació i el Creador, la carn i l’Esperit. És el centre del cosmos i de la història, perquè en Ell s’uneixen sense confondre’s l’Autor i la seva obra”. En Crist, “senyera combatuda” (Simeó en el dia de la candelària, de les llums) es torna a replantejar la contrastació de la Llum divina amb les tenebres del no-déu, del mal. “A ells, els incrèduls, el déu d’aquest món els ha encegat l’enteniment per tal que no els il·lumini l’evangeli del Crist gloriós, que és imatge de Déu”. Tota la història de Jesús i nostra, segons sant Joan, és un judici de la llum contra les tenebres, del bé contra el mal, amb uns trets tràgics, palesats en les disputes de Jesús amb els jueus. Jesús va fer ressorgir la llum ressuscitada després que les tenebres aparentment apaguessin la Llum; així amb la mort de Jesús i la seva resurrecció, la Llum ha vençut definitivament les tenebres de la mort i del pecat.
De Crist tant la llum com la lluita contra les tenebres se’ns traspassa com a manera de viure i de lluitar a nosaltres, que per això som il·luminats per Ell i, en conseqüència, hem de ser (Jesús diu: “Vosaltres sou –heu de ser- la llum del món”. Sabem que per Joan el “món” significa el mal, les tenebres, els qui no han acollit Jesús. Per contra, “a tots els qui l’han acollit, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu”. Aquests són, i som, reverberacions de Déu que és Llum, de Jesús, Llum del món i també de nosaltres que som “fills de la Llum”.
Jesús digué: “Jo sóc la llum del món. El que em segueix no caminarà a les fosques sinó que tindrà la llum de la vida. Aquesta expressió lliga amb aquesta del Mestre: “Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida”, que enllaça amb aquesta altra: “Jo sóc la Resurrecció i la Vida”. Llum també vol dir la saviesa del viure de Jesús que ens traspassa a nosaltres. En la transfiguració Jesús es revesteix d’una llum sobre-natural. El que és la Llum normalment discreta, només per un moment tan sols, deixa transparentar el que realment és: tot llum, que irradia. És transparent, translúcid d’una manera nova. El “sol” és a dins. Simbòlicament, la plena llum de migdia és la imatge cabal d’un Crist ressuscitat que és “el sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca a les ombres de la mort i guiar els nostres passos per camins de pau” (càntic de Zacaries). “Els meus ulls han vist el Salvador... llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble” (càntic de Simeó).
“Sou fills de la llum”. Seguim la trama aspra de l’evangeli de Joan: “Jo he vingut al món per fer un judici: perquè els qui no hi veuen hi vegin i els qui hi veuen (o s’ho creuen) es tornin cecs” (Oberts a la fe que és do. Creure és veure a fons i endins; la incredulitat és tancar-se en la pròpia llum (només la de la raó, no admetre la profunditat i el misteri que envolta tot el que és humà, àdhuc còsmic). “Vosaltres judiqueu amb criteris purament humans” “¿No són dotze les hores del dia? El qui caminen de dia no ensopeguen, perquè veuen la llum d’aquest món, però els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la llum”. En un moment àlgid de confrontació Jesús diu als jueus: “Quan haureu enlairat el Fill de l’home, coneixereu que JO SÓC” (Atenció a aquesta expressió que és la mateixa que Déu dóna de si a Moisés en la manifestació de la bardissa ardent i que no es consumeix). Més endavant en el duel amb els jueus s’atreveix a dir: “Sou incapaços d’escoltar les meves paraules. El vostre Pare és el diable. El que és de Déu escolta les paraules de Déu; però vosaltres no les escolteu, perquè no sou de Déu”. ¿Què significa ser fills de la llum? Sant Pau ens ho diu així: “En altre temps éreu tenebres, però ara que esteu en el Senyor sou llum. Viviu com a fills de la llum. Perquè els fruits de la llum són bondat, justícia i veritat”. “No col·laboreu en les obres estèrils dels qui són tenebra, més aviat denuncieu-les. Tot el que fan d’amagat, fins fa vergonya de dir-ho, però , quan la llum ho denuncia, tot queda en evidència, ja que les coses evidents són lluminoses” (Efesis).
¿Us heu fixat que en molts cants fem sortir la “llum” com un gran desig de que giri envers nosaltres “la claror de la seva mirada”, com diem sovint en els salms: “Vós sou, Senyor, la llum del meu cor”. “Tinc una llum al cor”. “Déu és llum i m’omple el cor, és llum i no tinc por, és llum, ell va amb mi”. “Junts retrobarem la llum d’un nou demà” . És expressió del desig sostingut de ser fills de la llum en les nostres obres de cada dia.
Acabem amb l’evangeli: “Ha de resplendir la vostra llum davant la gent. Llavors en veure el bé que heu obrat, glorificaran el vostre Pare del Cel”
Diumenge V de durant l’any, 6 de febrer de 2011 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada