COM SI FOS UN “PESSEBRE” VIVENT…
Si el Pessebre no és vivent es converteix, tot d’una, en un seguit de diorames, només. Bonic, però no es mou dins del cor, tot és veure només; no diu res, no parla, ni que hi cantin ambientalment totes les nadales que vulgueu… La veritat: ni fred ni calor; i ja sabem, per l’Apocalipsi, allò de nedar entre ambdues aigües, que potser no respon ben bé al deix d’ambigüetat pròpia del text originari: que podríem traduir en expressió de casa: “ni gall ni gallina”, que voldria expressar aquell “tant de bo que fossis o… o… Els entremigs són sempre insubstancials, insípids i tots els in- que vulgueu. En el fons del tot i de tot ens hi juguem les pròpies identitats, avui tan exigides, per saber qui és qui en aquest món d’anonimats. El pessebre o el fem viu o no omple: bonicó i res més… Si no hi ha interlocució no és res o poca cosa. Cal que parli, que et digui directament a tu.
Tornem a aquests dies de Nadal. Haureu vist o sentit parlar de poblets o institucions que mouen un càsting amb una llista gran de participants aficionats per fer-los encabir en les representacions del “misteri de Nadal” en un enllaçat d’escenes vivents on es barregen quadres del temps de Jesús i escenes de l’edat mitjana o bé d’avui. És el pessebre vivent. No es tracta de passejar escena amunt, una darrere altra, portats per músiques de fons que il·lustren el què hi veiem. ¡Prou, prou que n’és ben bonic, tot plegat! Així ho sent en vibracions molt personals el poeta Maragall. Vegeu-ne un tast:
“És una de les coses més alegres
veure entre núvols els estels brillar.
Tenebres de Nadal, no sou tenebres;
més hi veig en vosaltres
que no en el dia clar.
Ai, nit que vas passant silenciosament,
ai, núvols blancs que pels estels passeu;
Ai, llum que no ets enlloc, misteriosa;
ai, portal de Betlem, que ets a tot arreu.”
No n’hi ha prou. Aquí és el poeta que sent i parla; no és això, tot i que és molt valuós, tot sigui dit. Es tracta més bé de convertir-nos d’espectadors en protagonistes i fer passar per nosaltres com a protagonistas tot el nostre petit món de cada dia, el de Jesús, el de molts llocs… L’evangeli de la infància pot recollir tot un món dens de sentit i de simbolismes, més enllà de la poesia la d’en Maragall i la que hi podem posar de pròpia collita, perdoneu. Seleccionat per anar representant figures del Pessebre. Intercativament. Què sento, què penso, què dic posat “en situació”.
Nadal ens dóna sempre l’expressió de tot l’ésser humà (tu i jo), dels misteris del viure i del conviure. És un exercici d’empaties. Encara que es perdessin els ressons directament cristians del Nadal, el seguiríem celebrant pel sentit humà i transcendent que sempre s’hi respira. Aquesta acuïtat visual, perceptiva, mental, cordial s’ha pogut descubrir precisament a partir del misteri de Nadal. Com si ens haguéssim re-descobert a nosaltres mateixos, als millors nosaltres mateixos, només obrint les pàgines sobretot de Lluc. Un joc de “fet i amagar”. De posar-nos amb els ulls oberts per mirar de percebre aquest anhèlit del “hi és” i s’amaga, del veure i no veure, de deixar que ens alliçoni la vella-bella guineu del petit Príncep: “només es pot veure bé i net amb els ulls del cor”. Poesia, literatura, benaurances, tot conflueix en aquestes descobertes que podem fer en el misteri de Nadal. Així hauria de ser, car la humanitat ha tornat a refer-se a partir de Jesús, home com nosaltres i millor, sens dubte, que tots nosaltres.
O és un espectable, a voltes tan naïf, o bé passa a convertir-se en el rere-mirall de tota història humana. Només cal posar-se en la pell de cada actor i veure què sent, què pensa, què somia en un diàleg obert amb tots els possibles personatges que, pel mateix diàleg que hi suscitem, prenen cos i desvelen què hi fan abocats en aquestes escenes i passos que representen. O els interpel·lem o bé ens colem i anem parlant amb un i altres.
Em poso a comptar quants personatges podria representar sense sortir dels dos primers capítols de Lluc i també dels dos inicials de Mateu. Tota la història de la història del món s’hi concentren en aquestes pàgines: anunciacions, càntics, àngels, pastors, savis, estrelles, commoció a palau, Herodes, la mortaldat, fugida a Egipte, situacions de marginació, de sense sostre, sense papers, de vida ruralísima, de pelegrinatge a Jerusalem, de Simeons i Anna, de doctors, de Zacaries, Elisabet i Joan. Tot un món que donaria per tots els diàlegs sobre tot el diví i tot l’humà. Això és el misteri de Nadal total. Tothom s’hi pot sentir reflectit. No n’hem de fer textos i vivències amb lectura cristiana en exclusivitat. És la hiumanitat de tots els temps que s’hi pot sentir glatir. No cal demanar si ets de la colla, si tens carnet d’identitat. No es demana perquè tothom s’hi trobi a gust i es pugui interpel·lar.
D’aquest pessebre vivent on ens hi hem “entaforat” i d’on ningú no ens hi farà fora, aquí podrem parlar obertament de tot el diví i l’humà, sigui que venim d’orient, sigui d’occident, del nord o del sud, tant se val.
És un exercici molt interessant veure’ns com a protagonistes per uns moments, empesos a dir-hi una paraula compromesa, una paraula contextuada, una paraula des de dins. És una apel·lació a “mullar-nos”, a deixar oberta tota porta a la trascendència. A fer de cor papers diferents, però pretenent ésser el millor que podem ser nosaltres. ¿Ingenuítat? No m’ho sembla pas; tot el contrari. Viure el context i el dedins de tota peripècie humana ho hauríem de fer sovint. Ara en tenim una excel·lent oportunitat. No cal ponderar-la, més si ens sentim cristians que vol dir completament implicats en el què diuen, fan i viuen aquestes figuretes que de fang passen a tenir sentiments, a dir-hi en tot el que es representa una pregunta, una resposta, un comentari, una tendresa a experimentar. No ens escapolim pel for. Representem en primera persona, posem els altres de l’escena com a observadors, com a companys. Que ningú surti d’escena sense haver-ne fet abans tota una “pàgina viscuda”. Quan tots els pessebres que “muntem” se’ns converteixin en PESSEBRES VIVENTS, no hauran passat debades aquestes festes riques d’humanitat i de divinitat, aquestes ditxoses FESTES DE NADAL.
Em semblava que m’oblidava de les cançons de Nadal que també hi juguen el seu paper per ser expressió del poble. “Ai, que més ai; ditxosa nit de Nadal!
Anem a Betlem/ a veure el Messies,/ anem a Betlem/ I l’adorarem.
Venturosa Nit de Nadal, 24 de desembre de 2010 Barcelona
Si el Pessebre no és vivent es converteix, tot d’una, en un seguit de diorames, només. Bonic, però no es mou dins del cor, tot és veure només; no diu res, no parla, ni que hi cantin ambientalment totes les nadales que vulgueu… La veritat: ni fred ni calor; i ja sabem, per l’Apocalipsi, allò de nedar entre ambdues aigües, que potser no respon ben bé al deix d’ambigüetat pròpia del text originari: que podríem traduir en expressió de casa: “ni gall ni gallina”, que voldria expressar aquell “tant de bo que fossis o… o… Els entremigs són sempre insubstancials, insípids i tots els in- que vulgueu. En el fons del tot i de tot ens hi juguem les pròpies identitats, avui tan exigides, per saber qui és qui en aquest món d’anonimats. El pessebre o el fem viu o no omple: bonicó i res més… Si no hi ha interlocució no és res o poca cosa. Cal que parli, que et digui directament a tu.
Tornem a aquests dies de Nadal. Haureu vist o sentit parlar de poblets o institucions que mouen un càsting amb una llista gran de participants aficionats per fer-los encabir en les representacions del “misteri de Nadal” en un enllaçat d’escenes vivents on es barregen quadres del temps de Jesús i escenes de l’edat mitjana o bé d’avui. És el pessebre vivent. No es tracta de passejar escena amunt, una darrere altra, portats per músiques de fons que il·lustren el què hi veiem. ¡Prou, prou que n’és ben bonic, tot plegat! Així ho sent en vibracions molt personals el poeta Maragall. Vegeu-ne un tast:
“És una de les coses més alegres
veure entre núvols els estels brillar.
Tenebres de Nadal, no sou tenebres;
més hi veig en vosaltres
que no en el dia clar.
Ai, nit que vas passant silenciosament,
ai, núvols blancs que pels estels passeu;
Ai, llum que no ets enlloc, misteriosa;
ai, portal de Betlem, que ets a tot arreu.”
No n’hi ha prou. Aquí és el poeta que sent i parla; no és això, tot i que és molt valuós, tot sigui dit. Es tracta més bé de convertir-nos d’espectadors en protagonistes i fer passar per nosaltres com a protagonistas tot el nostre petit món de cada dia, el de Jesús, el de molts llocs… L’evangeli de la infància pot recollir tot un món dens de sentit i de simbolismes, més enllà de la poesia la d’en Maragall i la que hi podem posar de pròpia collita, perdoneu. Seleccionat per anar representant figures del Pessebre. Intercativament. Què sento, què penso, què dic posat “en situació”.
Nadal ens dóna sempre l’expressió de tot l’ésser humà (tu i jo), dels misteris del viure i del conviure. És un exercici d’empaties. Encara que es perdessin els ressons directament cristians del Nadal, el seguiríem celebrant pel sentit humà i transcendent que sempre s’hi respira. Aquesta acuïtat visual, perceptiva, mental, cordial s’ha pogut descubrir precisament a partir del misteri de Nadal. Com si ens haguéssim re-descobert a nosaltres mateixos, als millors nosaltres mateixos, només obrint les pàgines sobretot de Lluc. Un joc de “fet i amagar”. De posar-nos amb els ulls oberts per mirar de percebre aquest anhèlit del “hi és” i s’amaga, del veure i no veure, de deixar que ens alliçoni la vella-bella guineu del petit Príncep: “només es pot veure bé i net amb els ulls del cor”. Poesia, literatura, benaurances, tot conflueix en aquestes descobertes que podem fer en el misteri de Nadal. Així hauria de ser, car la humanitat ha tornat a refer-se a partir de Jesús, home com nosaltres i millor, sens dubte, que tots nosaltres.
O és un espectable, a voltes tan naïf, o bé passa a convertir-se en el rere-mirall de tota història humana. Només cal posar-se en la pell de cada actor i veure què sent, què pensa, què somia en un diàleg obert amb tots els possibles personatges que, pel mateix diàleg que hi suscitem, prenen cos i desvelen què hi fan abocats en aquestes escenes i passos que representen. O els interpel·lem o bé ens colem i anem parlant amb un i altres.
Em poso a comptar quants personatges podria representar sense sortir dels dos primers capítols de Lluc i també dels dos inicials de Mateu. Tota la història de la història del món s’hi concentren en aquestes pàgines: anunciacions, càntics, àngels, pastors, savis, estrelles, commoció a palau, Herodes, la mortaldat, fugida a Egipte, situacions de marginació, de sense sostre, sense papers, de vida ruralísima, de pelegrinatge a Jerusalem, de Simeons i Anna, de doctors, de Zacaries, Elisabet i Joan. Tot un món que donaria per tots els diàlegs sobre tot el diví i tot l’humà. Això és el misteri de Nadal total. Tothom s’hi pot sentir reflectit. No n’hem de fer textos i vivències amb lectura cristiana en exclusivitat. És la hiumanitat de tots els temps que s’hi pot sentir glatir. No cal demanar si ets de la colla, si tens carnet d’identitat. No es demana perquè tothom s’hi trobi a gust i es pugui interpel·lar.
D’aquest pessebre vivent on ens hi hem “entaforat” i d’on ningú no ens hi farà fora, aquí podrem parlar obertament de tot el diví i l’humà, sigui que venim d’orient, sigui d’occident, del nord o del sud, tant se val.
És un exercici molt interessant veure’ns com a protagonistes per uns moments, empesos a dir-hi una paraula compromesa, una paraula contextuada, una paraula des de dins. És una apel·lació a “mullar-nos”, a deixar oberta tota porta a la trascendència. A fer de cor papers diferents, però pretenent ésser el millor que podem ser nosaltres. ¿Ingenuítat? No m’ho sembla pas; tot el contrari. Viure el context i el dedins de tota peripècie humana ho hauríem de fer sovint. Ara en tenim una excel·lent oportunitat. No cal ponderar-la, més si ens sentim cristians que vol dir completament implicats en el què diuen, fan i viuen aquestes figuretes que de fang passen a tenir sentiments, a dir-hi en tot el que es representa una pregunta, una resposta, un comentari, una tendresa a experimentar. No ens escapolim pel for. Representem en primera persona, posem els altres de l’escena com a observadors, com a companys. Que ningú surti d’escena sense haver-ne fet abans tota una “pàgina viscuda”. Quan tots els pessebres que “muntem” se’ns converteixin en PESSEBRES VIVENTS, no hauran passat debades aquestes festes riques d’humanitat i de divinitat, aquestes ditxoses FESTES DE NADAL.
Em semblava que m’oblidava de les cançons de Nadal que també hi juguen el seu paper per ser expressió del poble. “Ai, que més ai; ditxosa nit de Nadal!
Anem a Betlem/ a veure el Messies,/ anem a Betlem/ I l’adorarem.
Venturosa Nit de Nadal, 24 de desembre de 2010 Barcelona
