Homilia del diumenge 25/07/2010 del P. Josep Mª Balcells

FER EL CAMÍ DE SANT JAUME

Qui més qui menys, però a gairebé a tothom li pot haver passat pel vol de la imaginació de voler o poder fer un dia, total o parcialment, el camí de sant Jaume. El desig, la il·lusió de trobar-se caminant per senders o pels GR, o com sigui, no deixa de ser un somiar-nos com a pelegrins amb tot el cúmul d’experiències que això pot suscitar… I no cal tenir, per això, una imaginació massa esvalotada. Somiar no té preu; és de franc.

L’home ha estat molts milions d’anys essent nòmada, I naturalment ens n’han quedat les traces i la tirada. ¿qui no es deleix per a fer la descoberta de paisatges nous, de fer caminades a trenc de dia o bé a entrant de fosc? Les marrades de camí, les indecisions, les preguntes per reorientar-nos, les companyies inesperades, la por i ensems l’afany de “mesurades” aventures. El sentir fatigós del cansament, la “llagueta” al peu que hem de prevenir o curar, les acampades en un mal hostal o en una tenda mal plantada. ¿Qui no sent la crida a caminar i a perdre’s deliciosament en les mil mirades obertes a tots els azimuts, en els tocs de poesia tant a tocar d’emocions inesperades i amb l’enfilall de pensaments que ens venen i van..?

Hem nascut per caminar físicament, culturalment, espiritualment. Sols; millor, acompanyats; molt millor, amb amics. Dels meus vells temps d’escoltisme m’han quedat records dels raids, les marxes de tota mena, sobretot nocturnes. Els silencis, les pors, les converses banals per “sentir-nos acompanyats”, les confidències sorgides de cop i volta, les pauses que permeten filar –“la balenguera fila, fila”- pensaments, emocions…

Són experiències que ens les hauríem de propiciar, regalar-nos-les –mai és tard-, perquè s’hi amaguen moltes descobertes que ens faran ser millors, que ens faran descobrir aspectes insospitats de la natura o bé de nosaltres mateixos. Caminar no sols és sa; és sempre enriquidor.

La millor metàfora de la vida és el pelegrinatge, per això tira tant el Jacobeu... Pelegrinatges bé sigui el de l’arets o stranniks, pelegrins russos, bé de l’excursionista, de qui li agrada perdre’s en un boscatge no conegut, bé de qui es posa de camí amb una fita concreta o bé per una finalitat religiosa o simplement per gaudir de contrades no fresades. L’Espinàs ens n’ha anat donant compte amb els seus llibres “A peu per…”

¿Què són, en realitat, els veritables curriculum vitae sinó les fites dels nostres pelegrinatges per la vida. No els títols ni els treballs escomesos, ni els màsters; simplement són els propis camins per la vida, les concatenacions, els lligams de fets, esdeveniments, trobades, presències, absències que ens han portat fins a la cruïlla on estem ara mateix, perquè el pelegrinatge continua… ¡Oh i tant!

Deien els clàssics que “la vida està en el moviment”. I si donéssim veu als poetes ens donarien les seves vivències de tot tipus de camins, de descobertes anant endavant en el camí de la pròpia vida. És un tema recurrent. No cal caure en els tòpics de sempre: que si Machado, que si León Felipe...

Els llibres sagrats no deixen de tenir sempre aquest rerefons del caminar. Crist mateix es defineix com a camí. Jesús fou un profeta itinerant. Les millors paràboles (el fill pròdig, el bon samarità) es donen en escenaris de camins. Emaús és el paradigma. Bíblicament tot camí suposa una crida prèvia. Oberta, però a tota sorpresa. Sabem que els camins de Déu no són precisament no de bon tros els nostres (Is 55,8). L’èxode és el camí per excel·lència. Déu va al davant (núvol i foc: parasol i empenta. També ho és l’exili. Al final del camí espera la Terra Promesa o bé el Retorn. La pujada a Jerusalem dóna l’estructura de l’evangeli de Lluc. “Seguiu-me”, és la invitació que feia als seus deixebles. “Aneu” fou –i és encara- la paraula clau de tota missió. M’entusiasma aquest incís d’un prefaci que acostumo a llegir sovint: “En Ell vivim, ens movem i som”, com si ser, viure i moure’s fos tot el mateix, dit de cadascú de nosaltres en Déu. ¡Tant de bo que fos realitat sentida i experimentada. La felicitat és l’altra manera de dit el mateix. ¡Benaurats aquells en qui Jesús és de fet “el camí, la veritat i la vida del seu viure!

Hi ha condicions precises per a cada caminada, per a cada pelegrinatge: “a la evangèlica”, a la missionera, a la de l’excursionista, a la del simple caminador: hom ha de saber ser previsor: avançar-se a possibles incidències. Ja ho diuen: “lleugers d’equipatge”, tenir de tot el necessari, però només l’indispensable. En plena natura mai estàs a cobert de l’imprevisible. És saviesa saber encertar entre el just i el massa..

Hi ha pelegrinatges també –i són els millors- pels camins de l’Esperit. Cal “sortir de casa” literalment, de quan en quan; anar a cercar un lloc, millor envoltat de natura, on poder fer silenci i viure uns moments de soledat “sonora”. Un lloc on trobar-se un mateix i poder anar desgranant el propi rosari amb els misteris, que són tota vida, de goig, de llum, de dolor i de glòria, començant pels que són la vivència que ara ens toca… (El rosari com a currículum vitae de Maria, avesada a passar per la memòria els esdeveniments de la seva vida amb Jesús: ¡quina peregrinació materna, pels camins de l’Esperit!)

Abans es pensava més en fer “Exercicis”. Avui són pocs els qui s’hi donen. Com sigui, el que ens cal és fer l’”Exercici” de trobar-nos amb nosaltres mateixos, amb Déu, amb la natura, per poder retornar-nos –nous, renovats i amb promptesa d’esperit- per poder reemprendre la marxa, ai las, sempre massa accelerada del propi caminar per la vida, i indefectiblement re-trobar-nos amb els altres, que és el banc de proves de la qualitat del propi viure. Fer alguns parèntesis, ni que siguin petits, pausats; si més no per buidar-nos i deixar que l’Esperit ens oregi una mica i que ens ompli, amb l’alè de les “coses de Déu” el respirar de cada moment. Cercar la qualitat del viure, obrir el mapa i saber-nos situar i refermar la direcció pretesa… I seguir caminant.

Perquè, a fi de comptes, de moure sempre ens movem – i no ho dic físicament, sense excloure-ho, naturalment- Tots anem pels camins de la vida: orientats o desorientats, ennortats o desnortats, passius o actius, conscients o inconscients, a pas curt o amb passa accelerada, entretinguts o bé amb les fites ben establertes. Tots, però, som pelegrins de la vida. És bo encertar la ruta, trobar-hi sentit, assaborir-ne el gust, “realitzar-nos-hi” com diem.

Que sant Jaume em perdoni, però aquest és el comentari que m’ha suggerit el fet de donar-li, avui, la preferència a les lectures dominicals pròpies.

Al sarró dels caminants, romers o pelegrins que siguin, em permeto de recomanar la possible lectura d’aquests llibres, al gust de cadascú. Poden ser uns bons companys de camí. L’estiu és una gràcia de Déu per fer pelegrinatges insospitats:

- “Relats sincers d’un pelegrí rus al seu pare espiritual” Una joia, un clàssic.
- “Pustínia. Espiritualitat cristiana de l’orient per als homes occidentals”.
- “Filocàlia”.
- “Solitud davant del mar” Anne Morrow
- “Les veus del desert”. Marlo Morgan
- “Els ulls del germà etern” de St. Sweig
- “El caminant” de Kalalil Gibran.


Sant Jaume, apóstol. Diumenge , 25 de juliol de 2010 Barcelona

Homilia del diumenge 11/07/2010 del P. Josep Mª Balcells

L’ESGLÉSIA SAMARITANA

No sé pas si havíeu sentit aquesta expressió que ens arriba de l’experiència eclesial d’Amèrica Llatina: Així s’expressava Casaldàliga, un dels que la sol utilitzar, en una enquesta que demanava que diguessin com els agradaria que fossin els cristians del segle XXI: “Creients amb praxis, practicant Déu, que diuen els nostres teòlegs llatinoamericans. “Practicant la misericordia, la tendresa i la justícia, fent causa vital de totes les grans causes de la humanitat”. Expressió que és ben vàlida també per a nosaltres. Vàlida i urgent. La paràbola d’avui acaba així: “Doncs tu fes igual”. Ja hi tornarem…

Cal que anem a pams. Anàvem parlant, diumenges seguits endarrere, d’una Església vocacionada: volguda per Déu, cridada, auscultada, resposta, projectada i seguida…

Vàrem començar per posar les bases que com a condicions de possibilitat faran com de fonament que ens possibilitaran pujar paret amunt, encara que el símil de la construcció se’ns queda coix, perquè no és l’un sobre de l’altre, sinó com un englobar-lo i així tots són indispensables; no es pot edificar el segon sense el primer, que en fa de base. Se’ns parla a més d’una tercera dimensió (Pannikar), i també de tercer ull, de l’ull de la fe. Aquests darrers com cercles o esferes unes dins les altres; en pressuposen d’altres precedents, encara que de fet quan es donen són simultanis, no hi ha segona, ni tercera sense la primera. És allò clàssic de que “la gràcia pressuposa la naturalesa”. En un altre moment parlàvem de matriuska. Nines que trobes dins d’altres nines. Per tal de situar-nos el més bé posible, exemplifiquem-ho així:

Vocació primària: Cridats a viure, així, ras i curt, però amb la seva magnífica significació. Aquesta vocació a la vida no és negada a ningú, però ha de ser reconeguda com a tal; pot quedar “anegada” si no se’n sap trobar el sentit, el goig i la plena significació en tota espurna de vida, per remenuda que sigui o pugui semblar: la pròpia vida, tota vida. Acostumem a fer valoracions adjectives, afegides, com si l’adjectiu fos més important que el substantiu, substantiu aquest que és la pròpia vida, la vida. Viure, sentir-se vivent, únic, diferent: aquí hi ha el tot del viure. Mai s’esgotarà la veritat i significativitat del propi viure; sempre cridada, en ella mateixa, a més i millor sentit, a més valor, a major plenitud. Es pot traduir per expressions com: “¡això és vida!” “Confessso que he viscut”. “Gràcies per la vida per tant com m’ha donat!” Versions humanitzants del “carpe diem”, que es podria dir: “carpe vitam”. O bé allò clàssic: “auso vivere” (m’atereveixo a viure”); o si voleu allò de Pau: Mentre visquem (ell diu: mentre tinguem temps) fem el bé” i tantes referències més que podríem fer.

Vocació a ser cristians: com si a la massa-pasta del “viure” hi poséssim el llevat del “superviure” (expressió de Teilhard), és a dir que al veure hi posessim la mirada dels “ulls de la fe”. Reinventant així la vida (etimològicament: redescubrir, desvelar o veure-ho tot amb ulls de revelació). Déu així entra i posa en joc, evidenciant’ho, el què és: l’amor; i vol ser compartit precisament com amor sentit i consentit. Això reinventa, globalitza el viure de cada dia, li dóna un sobretò. Hi ha un ferment de novetat en tot el que un veu , sent, pensa, vol i fa. I, per reflex de correspondencia, un descobreix que el sentit del seu viure i de la seva plenitud es dóna en l’estimació creixent. Amb un referent permanent: estimar com, a l’estil de Jesús. Déu viscut, conegut “bíblicament”, experimentat, “combregat” en Ell i per Ell, en una comunió irradiant…

Això és aproximativament la “teoria”, que bé que la sabem tots; però en la certesa de saber-la hi va amagada la temptació de la irrellevància possible, d’un saber que només és contingut mental, però que es pot quedar empobrit, depauperat, si no fa redescubrir a cada puntada la novetat, la creativitat i l’esbalaïment del viure de la fe.

No podem quedar trabats i menys satisfets amb el que “pretesament” som, perquè ens ho ha dit el catecisme. Només cal que donem una ullada al nostre entorn i ens podrem trobar amb la inquietant sorpresa de que hi ha una “santedat laica”. Camus en parla punyentment en La Pesta. En el viure quotidià ens trobem afortunadament que hi ha molta i molta bondad, sense adscripció religiosa aparent. I que tanta i tanta bona gent ens supera en actituds, en la praxis quotidiana del bé. Això ens fa pensar i ensems beneir que Déu es manifesti lliurement en el cor dels homes. Joiosos de saber que els camins de Déu siguin “inescrutables”. Deixem que Déu sigui lliure i que reparteixi el seu amor de mil maneres, no fàcilment catalogables i que no s’adiuen als nostres “perversos” i maniqueus esquemes: dins – fora; ser – no ser; bo – dolent…

Avui ens ensopeguem amb una de les paràboles que deurien ferir la sensibilitat dels contemporanis de Jesús. Noresmenys que tot un Mestre de la Llei li va fer la malèvola pregunta, d’altra part essencial: “¿On rau la plenitud de la Llei?: “Shemà Israel: estimaràs el Senyor i els altres”. I afegeix com aquell qui posa insídies aparentment ingènues: “¿Qui són aquests altres?” Curiós que digui aquests altres. No simplement els altres.

Podríem donar gràcies per la pregunta, per la qualitat de la resposta, de les més sorprenents de l’evangeli. ¡Quina fimor i ironia no té la narració! Ja sabem el fil de la parábola i el seu contingut “religiosament incorrecte...” Es fan escàpols i queden ben retratats tant el sacerdot com el levita. Ells que presumiblement sabien millor de les actituds dels “qui creuen en Déu”. ¡Quines foren –i segueixen essent- les exculpacions, les excuses per no atendre un malferit, de forma que han d’esquivar-lo passant “per l’altra banda” (¡Què expressiu!).

Un podria o hauria de fer parada ètica arribats a aquest indret del relat: ¿Pecats de comissió o d’omissió? ¡Tant se val! Un cor ben nascut s’aturaria, faria “uns primers auxilis”, si més no. ¡Res, ni tan sols això! ¿Què pensarien els dos “serpentins” i innobles personatges? ¿ Quantes preguntes no ens podríem fer, si –només per probar-ho- ens endosséssim les vestes dels sacerdots i levites de qualsevol temps. No puc deixar de pensar en La Caiguda de Camus: la noia que es precipita al Sena, pont avall, i la por de comprometre’s del vianant… i la “riallada” estrident (la veu de la conciencia) que el perseguirà vida endavant per haver-la ignorat, “passant per l’altra banda”.

Passa un bon home, una persona de qualsevol condició humana, llengua, pàtria, gran o jove, creient o no; home o dona… Jesús hi posa intencionadament un samarità, que des d’aquelles esdevindrà immemorialment el bon samarità. Tot va ser veure el malferit que se n’apiadà, se’n compadir. Ja tenim l’expressió clau: compadir-se. No es un sentiment, sinó una actitud. De ser només un sentiment no hagués fet el què va fer marcat pel sobrepuig… Jesús en la narració s’hi va abonar a posta per caracteritzar la paràbola que així pren relleu es torna paradigma: en ella queda retratada l’acció compasiva portada a l’extrem.

No calen més comentaris. Fixem-nos en les distorsions volgudes de la pregunta que li fa Jesús: ¿Quin d’aquests tres et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar, en l’home qque havia caigut en mans dels lladres? El Mestre (¿) obvia dir que és el samarità (¿vergonya, por de ser mal vist?). Diu només: “El qui es va compadir d’ell”. Jesús no polemitza; només respon com al principi: “Fes tu igual”. Abans havia dit: “Fes-ho així i viuràs".

¿Podem comprendre que Pagola (Jesús y la misericordia (Un nuevo modo de ser y de estar) (pliego Vida nueva, nº 2.583, octubre de 2007); que Jon sobrino (La iglesia samaritana y el principio-misericordia http://www.servicioskoinonia.org/relat/192.htm) que Casaldàliga, passsim; que Gz. Faus (La por de Jesús), més enllà de teologies, posin la compassió de Déu, de Jesucrist, de qualsevol cristià, de qualsevol “ateu compassiu”, de tots els BONS SAMARITANS de tots els temps, com el carácter més distintiu de Jesús i del seu evangeli, del Regne de Déu? No demanis carnets d’identitat, no facis tries indegudes. No és qui ho fa sinó el què es fa i com: la gratuïtat, l’empatia ètica, la humanitat humanitzadora i a partir dels més propers. Servir és regnar, servir l’home és servir Déu, i servir Déu a qui no es veu és servir a l’home que sí que es veu...

Diumenge XV de durant l’any, 11 de juliol de 2010. Barcelona

Homilia del diumenge 04/07/2010 del P. Josep Mª Balcells

POBLE DE DÉU, POBLE EN MARXA

Les paraules clau de l’evangeli d’avui són: “Aneu, us envio” Noteu que està dit en plural. Aquest sentit de Comunitat, de Cos, de Poble o, si voleu, segons paraules de Pere: “Som una Nació”. Tot fruit d’una crida, donada llibèrrimament per Déu; nosaltres l’hem escoltada (auscultada per haver sentit ben de prop els seus batecs); i hi hem respost amb un compromís de vida i de per vida. N’hem assumit el seu projecte amb fidelitat creativa, tant a nivell personal com col·lectiu. Tenim els nostres referents cada vegada més consolidats, més vius i operatius: “Aquest poble messiànic té per cap el Crist; per distintiu la dignitat i la llibertat dels fills de Déu; té per llei el nou testament d’estimar tal com el mateix Crist ens va estimar; i, en fi, té per objectiu el Regne de Déu, començat per Déu mateix aquí a la terra, però que s’ha d’estendre més i més fins que sigui consumat també per Ell a la fi dels temps, quan el Crist , que és la nostra vida, es manifesti i la creació serà alliberada de l’esclavitud de la corrupció per prendre part en la llibertat gloriosa dels fills de Déu”.

La missió és el component més important de qualsevol vocació. N’és la finalitat, n’és el permanent per a què. Es diu ben a les clares en l’evangeli d’avui: “Digueu el Regne és a prop vostre”.

Tots nosaltres som enviats; no podem esperar a estar ben formats i preparats per començar a “passar”: “aneu”. No podem perdre de vista de que en tota vocació hi ha tres grans qüestions que no podem ignorar-les mai: qui ens envia, per a què i com. Tot ben explícit en l’evangeli d’avui. Un es pot perdre pel camí, si perd conciència d’aquests tres condicionants de possibilitat. Sobretot, sobretot no podem oblidar la finalitat de la nostra comesa: Anunciar la proximitat del Regne: “Déu ens estima i ens vol fills en l’estimació”.

La trilogía permanent en tota vocació: identitat, comunió i missió s’interrrelacionen i s’enriqueixen mútuament. Si en falla alguna, totes tres queden afectades…

Si ho apliquem al nostre cas de cristians d’avui, ens podrem trobar amb alguns dèficits que es fan ostensibles en una certa apatia, una disminució de l’autoestima com a cristians, una manca d’entusiasme que poden portar i, de fet porten, a una disolució del sentit d’identitat i de pertinença; ¿som critians una mica d’amagatotis, ens hem tornat cristians anònims? Com més iguals ens veiem, els del “gremi”, de tots els altres, - els que no són de la “pirròquia”- més desdibuixats ens hi veuen. La fe, els ideals són encomanadissos; també ho són els seus dèficits. És allò que ja intuia Pau VI en el seu document “L’evangelització en el món contemporani” que hauria de ser com un dels llibres de capçalera dels cristians d’ara: “La nostra època coneix nombrosos obstacles, entre els quals ens acontentarem a esmentar la manca de fervor. És tant més greu perquè ve de dins. Es manifesta en la fatiga i la desil·lusió, la rutina i el desinterès, i, sobretot la manca de joia i d’esperança. Exhortem, doncs, tots els qui, per un motiu qualsevol o en qualsevol grau, tenen la tasca d’evangelitzar, que alimentin en ells el fervor de l’Esperit”. “La proposta de la veritat evangèlica i la salvació oferta en Jesucrist, en claredat i amb absolut respecte envers les opcions lliures que després poden fer –evitant “tota forma d’actuació que expressa una coacció, una persuassió deshonesta o poc lleial”- és tota una altra cosa : lluny de ser un atemptat a la llibertat religiosa és un homenatge a aquesta llibertat, a la qual és oferta l’eleccció d’un camí que fins i tot els no creients consideren noble i lloable. ¿És, doncs, un crim contra la llibertat d’altri clamar amb alegria la bona nova, coneguda gràcies a la misericordia del Senyor? ¿I per què només la mentida i l’error, la degradació i la pornografia haurien de tenir dret a ser proposats per la propaganda destructiva dels mitjans de comunicació social, per la tolerancia legal, per la por dels bons i l’audàcia dels dolents? Aquesta manera respectuosa de proposar el Crist i el seu Regne, més que un dret és un deure de l’evangelitzador. I és també un dret dels homes, germans seus, de rebre, a través d’ell, l’anunci de la de la salvació. Aquesta salvació Déu pot acomplir-la en el qui vulgui per camins extraordinaris que només ell coneix…”

“Conservem, doncs, el fervor de l’Esperit. Conservem la dolça i confortant joia d’evangelitzar, fins i tot quan cal sembrar amb llàgrimes als ulls. Fem-ho –com Joan Baptista, com Pere i Pau, com els altres apòstols, com una multitud d’admirables evangelitzadors al llarg de la història de l’Esglèsia- amb un impuls interior que ningú ni res no sigui capaç d’extingir. Que sigui aquesta l’alegria més gran de les nostres vides lliurades. I que el món del nostre temps, que cerca, de vegades amb angoixa, a vegades amb esperança, pugui rebre la bona nova, no d’evangelitzadors tristos i desanimats, impacients o angoixats, sinó de ministres de l’evangeli, la vida dels quals irradia el fervor dels qui han rebut d’ells la joia del Crist i que acepten de jugar-se la vida perquè el Regne sigui anunciat i l’Església implantada al cor del món”.

Una vocació, d’altra banda, sempre és comunional. Juntament amb tu sempre va el referent de tot un grup incommensurable (que per a nosaltres té nom de comunitat). Jesús els envia “de dos en dos”, parla en plural: “Aneu”, no ves. No és una aventura personal que tu emprens com per compte propi. Hi ha qui envia i l’evangelització es fa en nom seu. El missatge en l’evangelitzador no és el missatger. Som uns enviats, no ho oblidem pas mai. Pau VI il·lumina aquesta dimensió essencial de comunitat, ni que sigui invisible a ulls humans. És una convicció al temps que una realitat. Diu amb aquest títol significatiu: Per una comunitat evangelitzada i evangelitzadora: “Els qui acullen amb sinceritat la bona nova, mitjançant aquest acolliment i la fe compartida, es reuneixen, doncs, en el nom de Jesús, per cercar junts el Regne, construir-lo, viure’l. Constitueixen una comunitat que és , alhora, evangelitzadora. L’ordre donada als dotze –“Aneu, prediqueu la bona nova”-val també, encara que d’una manera diferent per a tots els cristians. Per això, Pere els anomena “un poble adquirit per anunciar les meravelles d’aquell qui de les tenebres els ha cridats a la seva llum admirable”, aquestes mateixes meravelles que cadascú ha pogut escoltar en la seva pròpia llengua. Fora d’això, la bona nova del Regne que ve i que ha començat és per a tots els homes de tots els temps. Els qui l’han rebuda i que estan reunits en la comunitat de salvació poden i han de comunicar-la i difondre-la”. Pau diu “Per a mi evangelitzar no és pas un títol de glòria. És una obligació. Ai de mi, si no evangelitzo! I Pau VI afegeix: “Volem confirmar una vegada més que el deure d’evangelitzar tots els homes constitueix la missió essencial de l’Església, una tasca i una missió que els canvis vastos de la societat actual fan encara més urgents. Evangelitzar és, en efecte, la gràcia i la vocació pròpia de l’Església, la seva identitat més profunda. Existeix per a evangelitzar, és a dir, per a predicar i ensenyar, ser canal del do de la gràcia…” “L’Església no se sent dispensada de prestar una atenció infatigable envers els qui han rebut la fe. Mira, així, d’aprofundir, consolidar, podrir, fer madura cada vegada més la fe dels qui es professen ja fidels o creients , a fi que ho siguin cada vegada més. Aquesta fe està gairebé sempre enfrontada amb el secularisme, és a dir, amb l’ateisme militant; és una fe exposada a proves i amenaces, més encara, assetjada i combatuda. Corre el risc de morir per asfíxia o per inanició si no és alimentada i sostinguda cada dia. Per tant, evangelitzar ha de ser sovint, comunicar a la fe dels fidels –particularment mitjançant una catequesi plena de saba evangèlica i amb un llenguatge adaptat als temps i a les persones- aquest aliment i aquest sosteniment necessaris”.

Finalment vull transmetre la crida urgent que feia ja fa trenta-cinc anys Pau VI també als laics: “Els laics, que llur vocació específica col·loca al cor del món i al davant de les tasques temporals més variades, han d’exercir, per això mateix, una forma singular d’evangelització.

“La seva tasca primera i immediata no és la institució i el desenvolupament de la comunitat eclesial –aquesta és funció específica dels pastors- sinó l’aplicació de totes les possibilitats cristianes i evangèliques, amagades però ja presents i actives en les coses del món. El camp propi de llur activitat evangelitzadora és el món vast i complicat de la política, de la dimensió social, de l’economia, però igualment de la cultura, de les ciències i de les arts, de la vida internacional, dels mitjans de comunicació social, així com algunes altres realitats ofertes a l’evangelització, com són l’amor, la familia, l’educació dels infants i dels adolescents, el treball professional, el sofriment. Com més hi hagi laics impregnats de l’Evangeli, responsables d’aquestes realitats i clarament compromesos en elles, competents per promoure-les i conscients que cal desplegar llur plena capacitat cristiana, tantes vegades latent i asfixiada, més aquestes realitats –sense perdre o sacrificar res del seu coeficient humà, al contrari, manifestant una dimensió transcendent sovint desconeguda- estaran al servei de l’edificació del Regne i, per tant, de la salvació en Jesucrist”.

La liturgia sintetitza d’aquesta manera els àmbits del Regne i, per tant, d’evangelització a la qual estem cridats tots, cadascú en la seva pròpia vocació i situació: El Regne de la veritat i de la vida; de la santedat i de la gràcia; de la justícia de l’amor i de la pau. ¿Qui no pot trobar aquí, en el concret, la seva evangelització personal i, de conseqüent, la seva vocació d’evangelitzador?


Diumenge XIV de durant l’any, 6 de juliol de 2010 Barcelona

Homilia del diumenge 27/06/2010 del P. Josep Mª Balcells

LA VIDA EN SI JA ÉS VOCACIÓ

Curiosament – i ens hauríem de preguntar ¿per què?: ¿ceguesa, deixadesa, irresponsabilitat? – hem fet un abús excloent de l’expressió vocació, només destinant-la a vocacions molt concretes i d’àmbit tradicionalment religiós: al sacerdoci i a la vida religiosa. Això ens havia fet més mal que bé, perquè ha deixat en punt negre a tota la gamma de possibles i reals vocacions, perquè de vocació n’hi ha per tot i per a tothom. La vida mateixa és la primera i més important vocació humana: per a qualsevol professió, art o dedicació humana hi ha o hi pot haver crides a ser o fer, per les quals en sentim com una inclinació o propensió que, a voltes pot resultar incoercible o abassegadora. No cal que parlem de vocacions excepcionals, singulars, la: cridats a desenvolupar-la, a treure’n el millor d’ella mateixa. Tota vocació és principi generador, procés desenvolupador, fita a aconseguir. Tothom té un lloc propi en el concert de la vida. Únic, irrenunciable, encara que hi pot haver gent desnortada, sense saber-ne el lloc ni la direcció.

Ja es considera un clàssic el llibre del Dr. Marañón “Ética y vocación”. Significatiu el mateix títol. Aplega indestriablement aquests dos termes, fent-los com aquell qui diu intercanviables i interactius. ¡Tant tens d’una (vocació) com en tens de l’altra (ètica). I a la inversa. Si ho situem originàriament abans en el ser que en el fer, entendrem la noblesa única de tota vocació. Cridats a ser, abans que a fer. La vocació te la trobes al llarg del teu viure, va prenent cos, et va polaritzant i totalitzant, dóna cohesió al teu viure, abans potser dispers. Es podria dir que és el gran “do” de la naturalesa. Et sents des de dins cridat a ser, a fer, a sentir-te particularment viu en allò a que hi sents la crida. La vocació, en definitiva, és una qüestió no de què o de com sinó de per a què, de finalitat; si voleu, de sentit del viure que val tant com del viure amb sentit, per tant en allò concret s’hi amaga o desclou la felicitat, és a dir, el goig de viure o el viure amb goig. “Cridats a ser lliures”, dirà Pau. Una llibertat que se un se l’ha de guanyar i com diu Camus: “La llibertat no és una recompensa, ni una condecoració que es festeja amb cava. Tampoc un regal, una caixa de bombons per a major plaer del paladar. Oh, no! Al contrari, és una feixuga feina, una carrera de fons, solitària i summament extenuant”. Per això les vocacions quan són autèntiques i quan han anat madurant fent el seu propi i específic camí són exemplars. I tenen aquesta feliç conseqüència: l’una n’arrossega d’altres. Darrerament hem visitat per dins la Sagrada Família que és tant com deixar-se envair per la figura de Gaudí, amb la seva dedicació a plenitud de temps i de lliurament creatiu a la seva “obra”. Visitant el museu ens vàrem com parar impressionats i la imaginació va fer el seu vol veient aquell racó que simulava l’estança i la taula de treball del geni. Les hores que hi va passar rumiant, fent croquis, deixant volar la seva ingent creativitat. ¡Tota una vida concentrada en imaginar i fer pujar parets, columnes, arbres d’un bosc imaginari ple de naturalesa imitant la seva exuberància. Aquell doll d’aigües de que ens parla el profeta que aigües avall donen flors, herbes medicinals i fruits abundosos. ¡No em direu que això no sigui una vocació integral, aquesta vegada notòria, singular, única, com aquelles que en Stephan Sweig n’anomena “Moments estel·lars de la humanitat”.

Perquè no caiguem en una visió altra vegada distorsionada de la vocació, baixem els tons i arromanguem-nos les mànigues i posem-nos el davantal o les sabatilles i anem al clos domèstic, al dia de cada dia, a les nostres responsabilitats assumides i allí revestim-nos de vocació, cadascú a la seva feina, a la seva manera peculiar de fer-la, a voler-la fer amb els cinc sentits. El dia a dia pot ser un niu de vocacions; només cal estimar ser el que som, voler fer de la millor manera el que fem, sabent que tot té transcendència, que tot està ple de ressons, que tot fa humanitat, que l’amor és difusiu de si mateix...

Eliseu cridat pel profeta Elies (primera lectura) amb el preciós simbolisme del mantell que Elies li posa a les seves espatlles... Podria haver dit que no; podria haver arronsat les espatlles... Podria, qui fos, “no haver-se deixat guiar per l’Esperit” (segona lectura). Podria, qui fos, haver dit: “Vinc amb Vós, Senyor, però permeteu que digui adéu a la família; deixeu que m’hi entretingui un xic i ja vinc, demano una petita moratòria cosa de no res (evangeli). Tota mena de respostes a crides personals, que es presenten quan menys t’ho esperes. La vida està plena de crides. ¿hi ha tantes respostes també?

Quan es dóna la resposta, la mateixa vocació seguida dóna impuls, motivacions, goig, empenta, significació, sentiment de valoració i d’utilitat en el que un se sent o fa. Quan un viu vocacionalment no troba res del que sent, és o fa que sigui petit, in-significant. Tot omple, tot adquireix transcendència; en tot hi troba una significació altruista. Tota vocació seguida fa bé, satisfà a qui la té i és riquesa per els altres.

Cal una consciència creixent de ser i estar on un vol estar i ser. No s’hi planyen dedicacions, temps esmerçats, valoració de detalls. El detall té el valor d’obra ben feta, ben acabada.

Tota vocació inclou amor: amor a, amor per, amor a la mateixa cosa feta. Tota vocació és creativa, troba en si el gust de ser i de fer.

Hi ha una paraula avui en certs àmbits infravalorada, si no menystinguda. És la fidelitat, que suposa continuïtat, suposa creure en el que un fa, és i on està. Suposa un creixement en la qualitat del viure i del fer. Suposa viure moments de plenitud, sabent que un és, està, fa, estima el que és, on està, allò que fa, allò que estima.

Això porta serenor, desig de superació, capacitat de lluita; els ideals creixen i els fruits fan de molt bon veure. No cal que et lloïn pel que fas, n’hi ha prou amb la satisfacció per ser i fer el “fet” de cada dia.

Quan un es gran o ja ha fet mil i una coses ¿encara pot trobar la seva vocació? Anava a dir que cada etapa de la vida comporta descobrir els nous sentits, noves perspectives que poden obrir aprofundiments a la vocació de sempre o bé trobar-ne de noves. Només cal estar obert i sensible al dedins i al de fora d’un mateix. Sempre se senten veus. “no ho sents hi ha algú que està trucant”. (“La suerte de envejecer bien”: llibre excel·lent)

A posta he volgut deixar tot el tema llaminer de la vocació laïcal que després del Vaticà II és la prometedora dimensió vocacional sense la qual no es previsible cap futur eclesial. Com que dóna tant de si ja en parlaré un altre dia. Avui m’he volgut centrar en la dimensió vocacional que té la vida, tota vida. Cal estar amatent a les veus de la consciència. Hi ha un mirar vocacional, com hi ha un cor vocacional. No ens anem a quedar buits de tanta “ganga” que arrosseguem; atenció als quirats del que fem i som...

Diumenge XIII de durant l’any, 27 de juny de 2010 Barcelona

Homilia del diumenge 13/06/2010 del P. Josep Mª Balcells

DEL JUDICAR I DEL PERDONAR

Ho confesso amb vergonya però obertament: de les actituds humanes que malauradament em semblen més freqüents són: per un cantó, els judicis precipitats sobre persones en que caiem tan fàcilment (en tenim el sac ple, sense ni adonar-nos-en) i, segon, la dificultat que trobem en saber perdonar de cor. Ambdues lacres les hauríem de deixar en les millors mans de totes: en les de Déu. Per un reflex espontani em venen a la imaginació les mans fascinadores pintades per Rembrandt del Pare de tots els pròdigs que en el món hi ha hagut i hi haurà. El judici de Déu serà sempre el més entendridorament humà de tots. (Em revé també una altra al·lusió, aquesta vegada referida a Jesús, l’expressió encertadíssima de Boff: “Humà així només pot ser-ho el mateix Déu”). Déu és tan divinament humà, perquè només ell coneix de veritat la fragilitat i la contradictorietat amb les què estem pastats. Perquè Ell és Pare, com a tal ens estima per a nosaltres mateixos, que és com dir més enllà de nosaltres mateixos. En Ell no hi ha morbositat de cap mena, hi juguen les “entranyes”, no la passió; Ell és compassió. “De Déu és el perdonar i d’Ell és l’amor diví, no sols humà. En Déu l’Amor vessa, és plenitud. Bones, esplèndides mans, fora de tota ponderació! Mans de Déu, fetes imatge viva en les de Jesús. Alguns en van tenir proves de proximitat, Joan en tenia més que proves, evidències, records inolvidables: tacte, acaronament, suavitat, guarició, benediccions. “D’Ell eixia una energia, una força que tots ambicionaven rebre... Fugaçment em ve també a la imatge mental la Creació de Miquel Àngel a la Sixtina; les mans del Fill fetes a imatge i semblança de les del Pare... Mans de creador.

¿D’on m’han vingut aquests seguits de consideracions? M’he deixat portar una vegada més del torrent deliciós del salm responsorial, el gran ressonador de la litúrgia, de sempre, però avui particularment plena i desbordant de l’aura del perdó, que en contraposició als nostres gasius i arrossegats perdons són l’expressió més cabal de la benevolència sense límits ni fronteres de Déu que perdona només estimant.

¡No tinguem por –ho repeteixo- d’abandonar-nos literalment a la manera divina de tractar-nos, de relacionar-se amb nosaltres, un a un! Tots, fills-fills, per rebecs, i poca-soltes –que som més de set vegades o setanta vegades set, si voleu-. A Déu no li fa por –ans el contrari- córrer el risc (ventura o desventura possible) de fer-nos lliures, de pensar que només podem ser fills, si ens en sentim. Si l’amor humà és l’últim refugi segur, l’amor diví és la platja sense límits on van a morir, per regenerar-se totes les ondes, per crespes o suaus que siguin. Ho hauria de dir en majúscules: L’AMOR ÉS MÉS FORT, MÉS CONSISTENT QUE LA JUSTÍCIA. L’amor fa justos perquè ens fa iguals, fills –més enllà de les diferències que són de justícia. Abans ens havíem forjat amb ferro roent –¡i tant que costa de desfer-nos-en!- unes imatges de Déu fetes a foc, que –anava a dir- eren blasfemes, si DÉU ÉS AMOR, com Joan ho diu taxativament. I Pau ens ho confirma: “L’amor “tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta”.(Això ho diem com aspiració humana, ben llunyana d’aconseguir-ho, per cert; però dit de Déu: ¡quin goig al cor!) En l’AMOR tot concorda, àdhuc allò que tan sovint ho contraposàvem: la justícia, el Déu castigador, aquell Déu que en l’empiri ho sotjava tot, amb mirada severa, de jutge impassible... ¡Alliberem-nos EN L’AMOR, sense pors, culpabilitats, reconeguem-nos en el que som, en el que és Déu, AMOR! A l’amor li escau de ple l’abandó, paraula-actitud tan desusada, infreqüent, ¡llàstima! Perquè seria la més encertada, feta a mida. S’ha desfet el triangle amb l’ull que judica. S’ha convertit en un cercle amb el somriure de Déu al centre. Quin descans, no d’afluixament, això creuen, malpensant, els zeladors de Déu, sinó d’invitació a ser fill, fill, fill... NO TINGUEM POR DE L’AMOR DE DÉU. Seria negar-lo, posant-l’hi al centre l’ull en comptes del seu somriure expectant, encoratjador. Sóc fill, no necessito més; tot em serà donat de més a més, que per això sóc fill. Posem-hi tota la nostra confiança; no pot fallar. Déu perquè és Pare-Abbà-Amor , té cura, es preocupa de cadascú, ens cura, ens canvia, ens re-genera (s’ha de tornar a néixer una i altra vegada) Déu és la llum que fa desaparèixer tota màcula, tota obscuritat, és núvol que il·lumina i que tempera xardors. Déu vol fills, no esclaus; no servents, sinó amics. Un fill no necessita recomanacions, té entrada franca a tothora a ca seva. ¡Qui pot contradir aquesta imatge del Déu de totes les compassions i de totes les misericòrdies! Aquest és l’únic Déu de Jesucrist. Pel camí m’he oblidat de les nostres injustícies a l’hora de judicar els altres i de les tortuositats a l’hora de perdonar. Vol dir que he pensat més en les afirmacions en Déu, que no pas les negacions recalcitrants en nosaltres, en tu i en mi...

Ja sé que no calia fer la còpia, verset a verset, dels salms que se’n diuen penitencials i que a mi m’agradaria canviar-los-hi la denominació, semblantment a les paràboles de la misericòrdia, però que estan massa centrades en nosaltres, en demanar perdó. Deixeu-me’n dir salms de l’AMOR de Déu, del Déu compassiu i entranyable, del Déu PARE, simplement.

Remetre-us a l’”artilleria sàlmica” per donar-nos vida i l’amor invencible, el de Déu: Són per quan tingueu calma i assossegament: salms 5, 31, 37, 50, 101, 129, 142. El més conegut: el salm 50. Tots llegits des de Déu. Teniu el salm 31 a la litúrgia d’avui, assaboriu-lo. Jo em permeto de posar-vos fragments del 101. Esponja el cor:

“Beneeix el Senyor ànima meva,
del fons del cor beneeix el seu sant nom.
Beneeix el Senyor ànima meva,
no t’oblidis mai dels seus favors

Ell et perdona les culpes
i et guareix de tota malaltia;
rescata de la mort la teva vida
i et corona d’amor entranyable;
et sacia dels béns que desitjaves,
i tu et rejoveneixes com una àguila.

“El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, ric en l’amor.”
No sempre acusa,
ni guarda rancúnia sense fi;
no ens castiga els pecats com mereixem,
no ens paga com deuria les nostres culpes.

El seu amor als fidels és tan immens
com la distància del cel a la terra;
llança les nostres culpes lluny de nosaltres
com l’orient és lluny de l’occident.

Com un pare s’apiada dels seus fills,
el Senyor s’apiada dels seus fidels,
perquè sap de quin fang ens va formar
i es recorda que som pols.

Però l’amor del Senyor pels seus fidels
és de sempre i dura sempre;
la seva bondat s’estén als fills dels fills
si guarden la seva aliança,
si es recorden dels preceptes i els compleixen.

Beneeix el Senyor, ànima meva”.

M’abelleix de posar punt i final portant un text d’en Pagola en el seu llibre Jesús Aproximación histórica. com un petit homenatge per portar-nos en els seus escrits a una visió més evangèlica de Jesús. És quan fa una glossa de la paràbola del Pare misericordiós. Diu: “No és aquest el Déu vigilant de la llei, atent a les ofenses dels seus fills, que dóna a cadascú allò que es mereix i no concedeix el perdó mentre abans no s’hagin acomplert escrupolosament unes condicions. Aquest és el Déu del perdó i de la vida; no ens hem d’humiliar o autodegradar-nos a la seva presència. Al fill no se li exigeix res. Només s’espera d’ell que cregui en el seu pare. Quan Déu és captat com a poder absolut que governa i que imposa per la força de la seva llei, emergeix una religió regida pel rigor, els mèrits i el càstigs. Quan, per contra, Déu és experimentat com a bondat i misericòrdia, neix una religió fundada en la confiança. Déu no estremeix pel seu poder i la seva grandesa, més aviat sedueix per la seva bondat i proximitat. Es pot confiar en ell. Ho deia de mil maneres Jesús als malalts, desgraciats, indesitjables i pecadors. Déu és per a aquells que tenen necessitat de que sigui bo”.


Diumenge XI de durant l’any, 13 de juny de 2010, encara any sant per a nosaltres. Barcelona



P.S: He trobat aquests pensaments d’Edgar Morin que em semblen adients a tot el que he intentat de dir, vistos des d’una altra perspectiva, complementària a la nostra:

La primera exigència ètica és resistir la crueltat del món i lluitar contra les diferents barbàries humanes.

La segona exigència ètica procedeix de la meva concepció de la poesia de la vida que es desenvolupa en la realització d’un mateix, en la comunió, l’amor, l’èxtasi. Puc formular-la així: contribuir a tot el que permet als humans de viure poèticament, és a dir, de realitzar l’amor, la fraternitat, la comunió, l’admiració, l’èxtasi.

Per últim, hi ha el que jo anomeno “fe ètica”. Aquesta és la meva professió de fe: “L’ètica és amor”. Però és un deure ètic preservar la racionalitat en l’amor. La relació amor - racionalitat ha de ser un yin/yang; en tot moment un es vincula amb l’altre i el comprèn en el seu estat original. Aquest amor ens ensenya a resistir a la crueltat del món, ens ensenya a acceptat/rebutjar aquest món. Amor és també coratge. Ens permet viure en la incertesa i la inquietud. És el remei davant l’angoixa, és la resposta davant de la mort, és consol. Només el Doctor Love pot salvar a Míster Hyde. Paracelso deia: “tota medicina és amor”. Diguem també i sobretot: “Tot amor és medicina” L’amor mèdic ens diu: “Estimin per viure, visquin per estimar. Estimin allò fràgil i perible, perquè el més preuat, el millor, àdhuc la consciència, la bellesa, l’ànima, són fràgils i peribles”.

Homilia del diumenge 06/06/2010 del P. Josep Mª Balcells

MISTERI DE LA FE
¿Què hi fa aquest diumenge aquí dedicat explícitament a l’Eucaristia, rere el Cicle Pasqual i després de l’arrodoniment de la Festa de la Santíssima Trinitat i, tot això, abans de reemprendre el curs de les domíniques de durant l’any o també anomenades del temps ordinari? ¿És intencionat? Tot plegat, ¿abasta l’endarrere i ensems l’endavant litúrgic? Miro d’afirmar-ho i d’explicar-ho. Tots els dies de l’any litúrgic tenen la seva importància precisament perquè la litúrgia pretén portar l’Eucaristia a la vida de cada dia; amb tot, són els diumenges els que donen la tònica i marquen el fil. Posar-lo, ara i aquí, com un diumenge centrat temàticament només en l’Eucaristia és el millor que es podia fer estructuralment. (¿Perdrem potser la consciència de que aquest diumenge aparentment ha perdut la solemnitat d’abans, el CORPUS, quan se celebrava el dijous antecedent i era segons la dita un dels tres dijous que brillaven més que el sol?) Així posat no com una intercalació, sinó com el sentit últim de totes les litúrgies dominicals, abans de reemprendre la marxa litúrgica, per a mi no és res més que pic i repicó, si m’ho permeteu de dir-ho així. Deia De Lubac: “L’Eucaristia fa l’Església i l’Església fa l’Eucaristia”. Rebem el Cos (eucarístic) de Crist per formar el seu cos (eclesial). “No es tracta primordialment d’un acte de pietat individual (com la pràctica tendeix a mostrar-ho en molts indrets) sinó de realitzar... la Comunió”. És lògic, doncs, que la litúrgia en tot el seu cicle ens posi, com a element determinant, l’Eucaristia, “Font i cimal” de la vida i de la missió de l’Església”. I segueix el Vaticà II: “Memorial de la mort i Resurrecció del nostre Salvador; sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia i se’ns dóna penyora de la glòria futura”. Rebla, a més, el Catecisme de l’Eglésia Catòlica: “Els altres sagraments, així com tots els ministeris eclesials i les tasques apostòliques, estan vinculades a l’Eucaristia i ordenats a ella. Perquè l’Eucaristia conté tot el tresor espiritual de l’Església, que és el Crist mateix, la nostra Pasqua”. L’eucaristia significa i realitza la comunió de vida amb Déu i la unitat del Poble de Déu, per les quals l’Església és ella mateixa. En l’Eucaristia es troba, a la vegada, la plenitud de l’acció amb que Déu , en el Crist, santifica el món, i del culte que els homes, en l’Esperit Sant, reten al Crist, i, per ell, al Pare”. Finalment, per mitjà de la celebració eucarística ens unim ja a la litúrgia del cel i anticipem la vida eterna, quan Déu serà tot en tots”. En resum, l’eucaristia és la síntesi i el summe de la nostra fe: “la nostra manera de pensar concorda amb l’Eucaristia i l’Eucaristia, al seu torn, confirma la nostra manera de pensar” (S. Ireneu).

Queda ben patent que l’Eucaristia és el centre i el nucli dels dos manaments que són un i que, en definitiva i ben pensat, ni tan sols són manaments; són les supremes aspiracions humanes i divines . En instituir l’Eucaristia Jesús va crear la novetat radical. La nostra relació amb Déu i amb els germans pren en l’Eucaristia la seva peculiar consistència que mai no podrem ni intuir ni experimentar. “Havent estimat els seus que eren al món, (en l’Eucaristia) els estimà fins a l’extrem”. Cada Eucaristia és com la perpetuació de l’Encarnació: Déu present en la realitat visible i irradiant des de dins la seva divinitat. Tot “recapitulat” en Crist: la matèria, l’energia, la condició humana, la participació en la vida divina. No és estrany que Teilhard ens digui que “a conseqúència de l’Encarnació, la immensitat divina s’ha transformat per a nosaltres en omnipotència de cristificació. “A través de tots els dies de cada persona, i de totes les edats de l’Església, i de tots els períodes del món, no hi ha més que una sola Missa i una única Comunió. Crist ha mort una vegada, dolorosament. Pere i Pau reben tal dia i a tal hora la Sagrada Eucaristia. Però aquests actes diversos no són sinó punts diversament centrals , en els que es divideix i es fixa per a la nostra experiència, en el temps i en l’espai, la continuïtat d’un gest únic. En el fons, des dels orígens de la preparació messiànica, passant per la manifestació històrica de Jesús i les fases de creixement de la seva Església, un sol esdeveniment es desclou en el Món: l’Encarnació, realitzada en cadascú per l’Eucaristia.

TOTES LES COMUNIONS D’UNA VIDA CONSTITUEIXEN UNA SOLA COMUNIÓ.

TOTES LES COMUNIONS DE TOTS ELS HOMES ACTUALMENT VIVENTS CONSTITUEIXEN UNA SOLA COMUNIÓ.

TOTES LES COMUNIONS DE TOTS ELS HOMES PRESENTS, PASSATS I FUTURS, CONSTITUEIX EN UNA SOLA COMUNIÓ.

D’això en derivarà el mateix Teilhard: “Sí, la capa humana de la Terra es troba enterament i perpètuament sota l’influx organitzador de Crist Encarnat. Això tots ho admetem com a un dels punts més segurs de la nostra Fe. Crist Eucarístic controla, des del punt de vista de l’organització del pleroma (=la plenitud de tot en Crist segons Pau, sobretot) –pleroma, que és l’únic vertader punt de vista per a comprendre el Món-, tot el moviment de l’Univers. Crist, pel qual sempre estàs creant, santifiques, vivifiques i ens en comuniques abastament” “¿Com no pensar que l’acció sagramental de Crist perquè precisament ve a santificar la matèria, influencia més enllà del sobrenatural pur, sobretot el que constitueix l’ambient intern i extern del creient, és a dir, es marca en tot allò que anomenem “la nostra providència?”. Sota les aparences de pa i de vi, ja m’he acostumat a reconèixer que m’assimiles, més enllà de creure que et deixes assimilar per mi. Ajuda’m a superar la resta de la il·lusió que em portaria a fer-me creure que el teu contacte (eucarístic) és circumscrit i momentani. Abasto i m’abasten la teva omnipresència activa. L’eucaristia ha d’envair la meva vida; aquesta vida que m’havia semblat com un baptisme amb tu en les aigües del Món i ara se’m revela a mi com una comunió mitjançant el Món amb tu. El sagrament de la vida. El sagrament de la meva vida, de la meva vida rebuda, de la meva vida viscuda, de la meva vida abandonada. Això porta a ADORAR és a dir, a perdre’s en l’insondable, a enfonsar-se en l’inesgotable, absorbir-se en la immensitat definida, oferir-se al Foc i a la Transparència, a aniquilar-se conscientment i voluntària a mesura que es té més consciència d’un mateix, a donar-se a fons a allò que no té fons. ¿A qui puc adorar? Com més home es faci l’Home tant més necessitat sentirà, necessitat més explícita, més refinada, mes exquisida, d’adorar. Oh , Jesús mostra’t a nosaltres com el Fort, l’Irradiador, el Ressuscitat. Sigues per a nosaltres com el Pantocràtor”...

Aquesta és una visió universalitzant i totalitzadora de l’Eucarisita. Hi ha molt més que un contacte amb el Crist Ressuscitat a través del contacte amb la matèria, essent aquesta l’expressió tangible de la unitat amb l’univers. Aquest entra en mi i jo en ell. És la Gran Comunió molt més fonda que la Comunió dels Sants. Tot ha estat sacralitzat. Déu és present en tota cosa i en tota persona i en la història. Déu esdevé constantment tot en tots. L’Eucaristia és l’Encarnació continuada, és el Crist, meta i destí de tota la humanitat i de tota la Creació. En ell tot va esdevenint aquella creació nova: Cel i Terra nous. “El Regne ja és present en aquesta terra, però quan el Senyor vindrà, serà consumat, serà la plenitud de plenituds (el pleroma)” “El Verb de Déu, pel qual tota cosa fou creada, es féu Ell mateix home, talment que essent Home Perfecte, pogués salvar tothom i fer convergir en Ell tot l’univers. El Senyor és el fi de la història humana, el punt de convergència de les aspiracions de la història i de la civilització, el centre de la humanitat, l’alegria de tots els cors, la satisfacció total dels seus anhels. És per a Ell, aquell qui el Pare ha ressuscitat d’entre els morts, ha exaltat i col·locat a la seva dreta, constituint-lo jutge de vius i de morts. Vivificats i aplegats en el seu Esperit, ens dirigim devers el perfeccionament final de la història de la humanitat, que coincideix en absolut amb el pla del seu amor: “Reunir totes les coses en el Crist, tant les del cel com les de la terra (Ef 1, 10)... “Jo sóc l’Alfa i l’Omega, el Primer i el Darrer, el Principi i el Fi”.

Per Pau Jesucrist crea, recrea, “sacralitza”, santifica, vivifica, recapitula i fa sorgir una nova humanitat i un món nou en cadascú de nosaltres. És la gran Eucaristia integral, derivada de l’Eucaristia sagrament. Tot present en la Diafania i en la Transparència de Déu en tot i en tots. “La percepció de l’Onmipresència divina és essencialment una visió, un gust, és a dir una espècie d’intuïció de certes qualitats superiors de les coses.” Segueixo puntejant expressions del “Medi diví” de Teilhard de Chardin: “Sentir l’atracció de Déu, ser sensible als seus encants, a la consistència i a la unitat final de l’ésser és la més elevada i, a la vegada, la més completa de les nostres “passivitats” de creixement. Per la lògica del seu esforç creador, Déu tendeix a fer-se buscar i a fer-se percebre per nosaltres. La seva gràcia previsora sempre es troba en suspens per tal d’excitar la nostra primera mirada i la nostra primera oració. Però, en fi, la iniciativa, el despertar provenen sempre d’Ell; i siguin quins siguin els “desenvolupaments” ulteriors de les nostres facultats místiques (és a dir d’experiències de fe viva), no hi ha progrés que es realitzi en aquest camp, si no és com a resposta nova a un nou do. “Ningú ve a Mi, si no és que el Pare l’atregui”.

Posats a dir, copio de l’Exhortació apostòlica de Benet XVI que va seguir al Sínode sobre l’Eucaristia, datada el 22 de febrer de l’any 2007 el paràgraf sobre “La fe eucarística de l’Església”: “Aquest és el misteri de la fe”. Amb aquesta expressió, pronunciada immediatament després de les paraules de la consagració, el sacerdot proclama el misteri celebrat i posa de manifest la seva admiració davant la conversió substancial del pa i del vi en el cos i la sang del Senyor Jesús, una realitat que supera tota comprensió humana. En efecte, l’Eucaristia és “misteri de la fe” per excel·lència... La fe de l’Església és essencialment fe eucarística i es nodreix de manera particular a la taula de l’Eucaristia. La fe i els sagraments són dos aspectes complementaris de la vida eclesial. La fe que suscita l’anunci de l Paraula de Déu es nodreix i creix en la trobada de gràcia amb el Senyor ressuscitat que es produeix en els sagraments: “La fe s’expressa en el ritu i el ritu reforça i enforteix la fe”. Per això, el Sagrament de l’altar es troba sempre al centre de la vida eclesial, ”gràcies a l’Eucaristia, l’Església reneix sempre de nou”. Com més viva sigui la fe eucarística del Poble de Déu, més profunda serà la seva participació en la vida eclesial a través de l’adhesió conscient a la missió que Crist va confiar als seus deixebles. La història mateixa de l’Església és testimoni d’aquest fet. Totes les grans reformes estan vinculades d’alguna manera al redescobriment de la fe en la presència eucarística del Senyor enmig del seu Poble”.

M’ha semblat particularment novedós el que digué Joan Pau II: “Estem entrant en un mil·lenni que es presenta caracteritzat per un profund teixit de cultures i de religions, àdhuc en països d’antiga cristianització. En moltes regions els cristians són, o ho estant esdevenint, un “petit ramat”. Això els posa davant el repte de testimoniar amb major força, sovint en condicions de solitud i de dificultat, els aspectes específics de la pròpia identitat. El deure de la participació eucarística cada diumenge n’és un. L’eucaristia dominical, congregant setmanalment els cristians com a família de Déu al voltant de la taula de la Paraula i del Pa de vida, és també l’antídot més natural contra la dispersió. És el lloc privilegiat on la comunió és anunciada i cultivada constantment. Precisament, a través de la participació eucarística el dia del Senyor esdevé també el dia de l’Església, que pot exercir així de manera eficaç el seu paper de sagrament d’unitat. (“A l’inici del mil·lenni”)

Decididament hem “d’eucaritzar” més i més el nostre cristianisme, donant-li més profunditat teològica i motivacions que vagin més enllà del “pietisme” que ha estat la porta d’entrada de molts de nosaltres (¡primeres comunions!) en el “misteri dels misteris”. De les aportacions del Vaticà II moltes encara estan per estrenar. Seria bo que féssim una valoració del que hem guanyat personalment i comunitàriament i del que encara ens manca per sobrepassar-nos, i anar més a fons i més endins. Ens hi va tot el que som i el que podríem ser... Desvetllem-nos.

“Proclameu el Misteri de la fe: Anunciem la vostra mort, confessem la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús.


Solemnitat del cos i de la Sang de Crist (Corpus) 6 de juny de 2010. Barcelona

Homilia de diumenge 30/05/2010 del P. Josep Mª Balcells

HABITAR AL DEDINS.

Estem acostumats a viure cara enfora i el que predomina en el tram-tram de molts és precisament el lliscar per la superfície de les coses i dels esdeveniments, mancats de pauses de reflexió, el que porta a la “lleugeresa” del viure.

L’altre dia em va venir de sobte i com qui descobreix un petit amagatall de sentit etimològic en la paraula instant (aplicable també a “instantània” fotogràfica). In-, ja ho sabem, sempre acostuma a ser prefix de negació; instant, per tant, vol dir que no està dret, que trontolla, fugisser, que és empès en la seva inconsistència, mot de la mateixa arrel. ¿Voleu dir que la trama del viure no és per a molts un seguit de moments que uns atropellen els altres? Jo ho contraposo a “viure el present” que intueixo, en això darrer, com a una condensació i concentració del mirar, anant més a fons, descobrint un més enllà, darrere de tota aparença. Estem bombardejats per seqüències d’instants. En mirar avui, avesats a la telenovel·la, ha de “passar-passar” quelcom que ens sedueixi, que ens prengui emotivament trama enllà. Sempre darrere la trama: ¿ i què passarà ara? Com a l’última sèrie televisiva, predomini del què; no pas del per què, del per a què i del com: aquestes darreres preguntes anirien encaminades a trobar el sentit del què passa. Ja ho deia també, des de la reflexió poètica, en Machado: “Lo nuestro es el pasar”. Lliscar, re-lliscar per la superfície de la vida. Potser que ens paréssim amb tanta glopada precipitada... La vida no s’omple amb més sinó amb millor. En el “parar” hi ha misteri a descobrir. Això ja ho deia el profeta tot posant en evidència la inconsistència dels seus contemporanis: “Es perden per manca de reflexió”. Ens manca una bona dosi de “El Pensador” de Rodin, colze a la cama i mà a la barbeta. Estàtua que tinguérem, per cert, a la Rambla de Catalunya, dies i dies, i vés a saber si molts dels vianants se’n varen assabentar...

¿I tot això on va a parar? ¿Qui ho diria! Jo vull fer anar les aigües solcs avall, com qui rega un hort, cap a ¡noresmenys! que a la Santíssima Trinitat. Provem-ho i veurem si és gosadia o no.

Indefectiblement en el viure “més a fons” no tenim altra sortida que l’entrada al nostre dedins. Si no tanquem, provisionalment, per bé que llargament, els ulls i no enfoquem la mirada (complaença, o més aviat por, perquè aquest exercici ens en sol fer) la mirada, dic, cap endins, on hi ha, de primer obscuritat, on ens hi sentim potser com estrangers, si no presoners, no hi tindrem en tot plegat res a veure-viure. El dedins és sempre habitat. ¿Sabeu per qui? Pel nostre propi Jo, el Jo nu, si voleu, que d’antuvi, ens fa un xic de basarda veure’ns-hi així. I posats aquí, no puc treure’m del cap la per ell –diria iniciàtica- experiència del “Cavaller de l’armadura oxidada”, cavaller que no té nom perquè en realitat els abasta tots. Ja ho sabem: matem el silenci amb paraules, vull dir amb xerrameca i envoltats de molts sorolls. Ens atordim i aleshores sentim com l’armadura ens estreny i, pesada com mai, l’arrosseguem vida enllà.

Capítol IV: El castell del silenci:

Copio trossos: “Es va quedar tot sol, tancant la porta al seu darrere”. “Va prendre consciència de que no hi havia cap porta que comuniqués amb altres dependències i hi havia un silenci extraordinari i estrany”. I es troba, sorprès, amb el rei que li diu: “Aixequem barreres per protegir qui creiem que som”. “Romandre en silenci és quelcom més que no enraonar”. “Un ha d’estar sol per desprendre’s de la seva armadura”. “La porta de sortida és només una entrada. Un no acaba mai de seguir el Camí de la Veritat”. “Cada vegada que vinc aquí trobo noves portes, a mesura que sé més i més coses. “Cantava per distreure’s: tenia por d’estar sol”. “Passada la porta entrà en un estança una mica més reduïda”. “Havia perdut el temps parlant de les coses que havia fet i de les que faria”. “No havia gaudit mai del que succeïa en aquell moment”. “Va restar i va escoltar el silenci”. “Va plorar”. Sent la veu de la consciència que li diu: “Jo sóc el veritable tu”... Digues-me: “Sam”. “Despert i només tenia consciència de si mateix”. “No has passat només una nit al castell... Hi has estat molt de temps”.

Deixant l’autor del Cavaller i no sortint del Castell del Silenci, perquè hi ha més estances que no prenen cos, si no és obrint “altres ulls” (i que l’autor em perdoni per aquesta deriva de la seva narració...). Depurats els ulls de la realitat que es converteix en “Realitat” i entrevistes les primeres “transcendències”, que formen part del Castell de les transcendències, hem de seguir anant “al dedins”, perquè els silencis com més profunds estan més poblats... i és des de dins que es veuen millor les coses, persones, esdeveniments, de fora. Prenen més relleu i no sols vistos en 3D; hi ha in-finits 4D i més, que ens encaminen a veure-viure moltes més dimensions, més de les que s’han fet a l’experiència del Castell del Silenci. Hi ha com a passos successius els que corresponen al “Castell de la Intel·ligència Espiritual” (obra d’en Torralba que intentarem d’aprofundir aquest estiu com a manual de més transcendències humanes; no cal confondre-les amb la religiositat: veniu i veureu). I, encara més endins, ens trobarem amb el “Castell de la Fe”, guiats pel Sam universal, llegeixi’s Sant Joan que a través dels seus capítols sobre el Comiat de Jesús ens porta al “Castell de Jesús”, el qual amb l’assistència de L’ESPERIT SANT ens portarà al terra-terra del “Castell de la Santíssima Trinitat”, on es fan les descobertes i les experiències més profundes a que pot atènyer la persona humana, sempre evidentment des de la FE. Quan t’hi trobes, després d’haver fet aquesta submersió en els misteris del viure, sembla que t’hi vagis trobant cada vegada amb més connaturalitat. Res t’és aliè. Del “teu Crist” viscut i experimentat passes a la “teva Trinitat”. Un misteri obre pas a un altre de més profund, així, de misteri en misteri, vas desembocant en la Trinitat i portats de la mà de Joan (13 -17) ho veus tan il·luminat i il·luminador que no t’hi sents gens estrany i tens la sensació que la Trinitat és com la teva família de tota la vida i no vas fent identificacions, com si un fill fes comprovacions d’identitat amb els seus pares i germans. Hi regna una connaturalitat, una consanguinitat, diria, un aire perfumat de família. Joan de la Creu dirà: “Entréme donde no supe,/ y quedéme no sabiendo/ toda sciencia trascendiendo... El que allí llega de vero,/ de si mismo desfallesce/ cuanto sabia primero/ mucho bajo le paresce;/ Y su sciencia tanto cresce,/ que se queda no sabiendo,/ toda sciencia trascendiendo”.

Dirà l’altre: -“Jo no hi veig ni hi sento res”. I tu li diràs: -“És natural; et falten els ulls de la fe” - ¿On es compren? ¿On es troben? I una veu en off et diu, com un murmuri i una invitació: “Busqueu i trobareu. Demaneu i se us donarà. Truqueu i us obriran”. Sí, truqueu, primer al Castell el Silenci i tot l’altre vindrà probablement de més a més. Així ho crec, així ho espero i ho voldria per a tothom.

Tot plegat em recorda que Santa Teresa es posa e escriure el CASTILLO INTERIOR o LAS MORADAS per obediència i diu: “La voluntad se determina a hacerlo muy de buena gana, aunque el natural parece que se aflige mucho: porque no me ha dado el Señor tanta virtud, que el pelear con la enfermedad continua y con ocupaciones de muchas maneras, se pueda hacer sin gran contradicción suya... Bien creo que he de saber decir poco más que lo que he dicho en otras cosas que me han mandado escribir, antes temo que han de ser casi todas las mismas; porque así como los pájaros que enseñan a hablar, no saben más de lo que les muestran u oyen, y esto repiten muchas veces, soy yo, al pie de la letra... Y posa data: “Y así comienzo a cumplirla (l’obediència) hoy, día de la Santísima Trinidad, año de MDLXXVI, en este Monasterio de San José del Carmen en Toledo. Dirà en l’encapçalament del capítol primer: Como la puerta de este Castillo es oración”. I en el segon que trata también algo sobre el propio conocimiento, que es de provecho...” No estranyeu, doncs, les “correspondències” entre el Castell del Silenci i els que venen després com si fos una matrioska

Solemnitat de la Santíssima Trinitat, diumenge, 30 de maig de 2010 Barcelona