MISTERI DE LA FE
¿Què hi fa aquest diumenge aquí dedicat explícitament a l’Eucaristia, rere el Cicle Pasqual i després de l’arrodoniment de la Festa de la Santíssima Trinitat i, tot això, abans de reemprendre el curs de les domíniques de durant l’any o també anomenades del temps ordinari? ¿És intencionat? Tot plegat, ¿abasta l’endarrere i ensems l’endavant litúrgic? Miro d’afirmar-ho i d’explicar-ho. Tots els dies de l’any litúrgic tenen la seva importància precisament perquè la litúrgia pretén portar l’Eucaristia a la vida de cada dia; amb tot, són els diumenges els que donen la tònica i marquen el fil. Posar-lo, ara i aquí, com un diumenge centrat temàticament només en l’Eucaristia és el millor que es podia fer estructuralment. (¿Perdrem potser la consciència de que aquest diumenge aparentment ha perdut la solemnitat d’abans, el CORPUS, quan se celebrava el dijous antecedent i era segons la dita un dels tres dijous que brillaven més que el sol?) Així posat no com una intercalació, sinó com el sentit últim de totes les litúrgies dominicals, abans de reemprendre la marxa litúrgica, per a mi no és res més que pic i repicó, si m’ho permeteu de dir-ho així. Deia De Lubac: “L’Eucaristia fa l’Església i l’Església fa l’Eucaristia”. Rebem el Cos (eucarístic) de Crist per formar el seu cos (eclesial). “No es tracta primordialment d’un acte de pietat individual (com la pràctica tendeix a mostrar-ho en molts indrets) sinó de realitzar... la Comunió”. És lògic, doncs, que la litúrgia en tot el seu cicle ens posi, com a element determinant, l’Eucaristia, “Font i cimal” de la vida i de la missió de l’Església”. I segueix el Vaticà II: “Memorial de la mort i Resurrecció del nostre Salvador; sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia i se’ns dóna penyora de la glòria futura”. Rebla, a més, el Catecisme de l’Eglésia Catòlica: “Els altres sagraments, així com tots els ministeris eclesials i les tasques apostòliques, estan vinculades a l’Eucaristia i ordenats a ella. Perquè l’Eucaristia conté tot el tresor espiritual de l’Església, que és el Crist mateix, la nostra Pasqua”. L’eucaristia significa i realitza la comunió de vida amb Déu i la unitat del Poble de Déu, per les quals l’Església és ella mateixa. En l’Eucaristia es troba, a la vegada, la plenitud de l’acció amb que Déu , en el Crist, santifica el món, i del culte que els homes, en l’Esperit Sant, reten al Crist, i, per ell, al Pare”. Finalment, per mitjà de la celebració eucarística ens unim ja a la litúrgia del cel i anticipem la vida eterna, quan Déu serà tot en tots”. En resum, l’eucaristia és la síntesi i el summe de la nostra fe: “la nostra manera de pensar concorda amb l’Eucaristia i l’Eucaristia, al seu torn, confirma la nostra manera de pensar” (S. Ireneu).
Queda ben patent que l’Eucaristia és el centre i el nucli dels dos manaments que són un i que, en definitiva i ben pensat, ni tan sols són manaments; són les supremes aspiracions humanes i divines . En instituir l’Eucaristia Jesús va crear la novetat radical. La nostra relació amb Déu i amb els germans pren en l’Eucaristia la seva peculiar consistència que mai no podrem ni intuir ni experimentar. “Havent estimat els seus que eren al món, (en l’Eucaristia) els estimà fins a l’extrem”. Cada Eucaristia és com la perpetuació de l’Encarnació: Déu present en la realitat visible i irradiant des de dins la seva divinitat. Tot “recapitulat” en Crist: la matèria, l’energia, la condició humana, la participació en la vida divina. No és estrany que Teilhard ens digui que “a conseqúència de l’Encarnació, la immensitat divina s’ha transformat per a nosaltres en omnipotència de cristificació. “A través de tots els dies de cada persona, i de totes les edats de l’Església, i de tots els períodes del món, no hi ha més que una sola Missa i una única Comunió. Crist ha mort una vegada, dolorosament. Pere i Pau reben tal dia i a tal hora la Sagrada Eucaristia. Però aquests actes diversos no són sinó punts diversament centrals , en els que es divideix i es fixa per a la nostra experiència, en el temps i en l’espai, la continuïtat d’un gest únic. En el fons, des dels orígens de la preparació messiànica, passant per la manifestació històrica de Jesús i les fases de creixement de la seva Església, un sol esdeveniment es desclou en el Món: l’Encarnació, realitzada en cadascú per l’Eucaristia.
TOTES LES COMUNIONS D’UNA VIDA CONSTITUEIXEN UNA SOLA COMUNIÓ.
TOTES LES COMUNIONS DE TOTS ELS HOMES ACTUALMENT VIVENTS CONSTITUEIXEN UNA SOLA COMUNIÓ.
TOTES LES COMUNIONS DE TOTS ELS HOMES PRESENTS, PASSATS I FUTURS, CONSTITUEIX EN UNA SOLA COMUNIÓ.
D’això en derivarà el mateix Teilhard: “Sí, la capa humana de la Terra es troba enterament i perpètuament sota l’influx organitzador de Crist Encarnat. Això tots ho admetem com a un dels punts més segurs de la nostra Fe. Crist Eucarístic controla, des del punt de vista de l’organització del pleroma (=la plenitud de tot en Crist segons Pau, sobretot) –pleroma, que és l’únic vertader punt de vista per a comprendre el Món-, tot el moviment de l’Univers. Crist, pel qual sempre estàs creant, santifiques, vivifiques i ens en comuniques abastament” “¿Com no pensar que l’acció sagramental de Crist perquè precisament ve a santificar la matèria, influencia més enllà del sobrenatural pur, sobretot el que constitueix l’ambient intern i extern del creient, és a dir, es marca en tot allò que anomenem “la nostra providència?”. Sota les aparences de pa i de vi, ja m’he acostumat a reconèixer que m’assimiles, més enllà de creure que et deixes assimilar per mi. Ajuda’m a superar la resta de la il·lusió que em portaria a fer-me creure que el teu contacte (eucarístic) és circumscrit i momentani. Abasto i m’abasten la teva omnipresència activa. L’eucaristia ha d’envair la meva vida; aquesta vida que m’havia semblat com un baptisme amb tu en les aigües del Món i ara se’m revela a mi com una comunió mitjançant el Món amb tu. El sagrament de la vida. El sagrament de la meva vida, de la meva vida rebuda, de la meva vida viscuda, de la meva vida abandonada. Això porta a ADORAR és a dir, a perdre’s en l’insondable, a enfonsar-se en l’inesgotable, absorbir-se en la immensitat definida, oferir-se al Foc i a la Transparència, a aniquilar-se conscientment i voluntària a mesura que es té més consciència d’un mateix, a donar-se a fons a allò que no té fons. ¿A qui puc adorar? Com més home es faci l’Home tant més necessitat sentirà, necessitat més explícita, més refinada, mes exquisida, d’adorar. Oh , Jesús mostra’t a nosaltres com el Fort, l’Irradiador, el Ressuscitat. Sigues per a nosaltres com el Pantocràtor”...
Aquesta és una visió universalitzant i totalitzadora de l’Eucarisita. Hi ha molt més que un contacte amb el Crist Ressuscitat a través del contacte amb la matèria, essent aquesta l’expressió tangible de la unitat amb l’univers. Aquest entra en mi i jo en ell. És la Gran Comunió molt més fonda que la Comunió dels Sants. Tot ha estat sacralitzat. Déu és present en tota cosa i en tota persona i en la història. Déu esdevé constantment tot en tots. L’Eucaristia és l’Encarnació continuada, és el Crist, meta i destí de tota la humanitat i de tota la Creació. En ell tot va esdevenint aquella creació nova: Cel i Terra nous. “El Regne ja és present en aquesta terra, però quan el Senyor vindrà, serà consumat, serà la plenitud de plenituds (el pleroma)” “El Verb de Déu, pel qual tota cosa fou creada, es féu Ell mateix home, talment que essent Home Perfecte, pogués salvar tothom i fer convergir en Ell tot l’univers. El Senyor és el fi de la història humana, el punt de convergència de les aspiracions de la història i de la civilització, el centre de la humanitat, l’alegria de tots els cors, la satisfacció total dels seus anhels. És per a Ell, aquell qui el Pare ha ressuscitat d’entre els morts, ha exaltat i col·locat a la seva dreta, constituint-lo jutge de vius i de morts. Vivificats i aplegats en el seu Esperit, ens dirigim devers el perfeccionament final de la història de la humanitat, que coincideix en absolut amb el pla del seu amor: “Reunir totes les coses en el Crist, tant les del cel com les de la terra (Ef 1, 10)... “Jo sóc l’Alfa i l’Omega, el Primer i el Darrer, el Principi i el Fi”.
Per Pau Jesucrist crea, recrea, “sacralitza”, santifica, vivifica, recapitula i fa sorgir una nova humanitat i un món nou en cadascú de nosaltres. És la gran Eucaristia integral, derivada de l’Eucaristia sagrament. Tot present en la Diafania i en la Transparència de Déu en tot i en tots. “La percepció de l’Onmipresència divina és essencialment una visió, un gust, és a dir una espècie d’intuïció de certes qualitats superiors de les coses.” Segueixo puntejant expressions del “Medi diví” de Teilhard de Chardin: “Sentir l’atracció de Déu, ser sensible als seus encants, a la consistència i a la unitat final de l’ésser és la més elevada i, a la vegada, la més completa de les nostres “passivitats” de creixement. Per la lògica del seu esforç creador, Déu tendeix a fer-se buscar i a fer-se percebre per nosaltres. La seva gràcia previsora sempre es troba en suspens per tal d’excitar la nostra primera mirada i la nostra primera oració. Però, en fi, la iniciativa, el despertar provenen sempre d’Ell; i siguin quins siguin els “desenvolupaments” ulteriors de les nostres facultats místiques (és a dir d’experiències de fe viva), no hi ha progrés que es realitzi en aquest camp, si no és com a resposta nova a un nou do. “Ningú ve a Mi, si no és que el Pare l’atregui”.
Posats a dir, copio de l’Exhortació apostòlica de Benet XVI que va seguir al Sínode sobre l’Eucaristia, datada el 22 de febrer de l’any 2007 el paràgraf sobre “La fe eucarística de l’Església”: “Aquest és el misteri de la fe”. Amb aquesta expressió, pronunciada immediatament després de les paraules de la consagració, el sacerdot proclama el misteri celebrat i posa de manifest la seva admiració davant la conversió substancial del pa i del vi en el cos i la sang del Senyor Jesús, una realitat que supera tota comprensió humana. En efecte, l’Eucaristia és “misteri de la fe” per excel·lència... La fe de l’Església és essencialment fe eucarística i es nodreix de manera particular a la taula de l’Eucaristia. La fe i els sagraments són dos aspectes complementaris de la vida eclesial. La fe que suscita l’anunci de l Paraula de Déu es nodreix i creix en la trobada de gràcia amb el Senyor ressuscitat que es produeix en els sagraments: “La fe s’expressa en el ritu i el ritu reforça i enforteix la fe”. Per això, el Sagrament de l’altar es troba sempre al centre de la vida eclesial, ”gràcies a l’Eucaristia, l’Església reneix sempre de nou”. Com més viva sigui la fe eucarística del Poble de Déu, més profunda serà la seva participació en la vida eclesial a través de l’adhesió conscient a la missió que Crist va confiar als seus deixebles. La història mateixa de l’Església és testimoni d’aquest fet. Totes les grans reformes estan vinculades d’alguna manera al redescobriment de la fe en la presència eucarística del Senyor enmig del seu Poble”.
M’ha semblat particularment novedós el que digué Joan Pau II: “Estem entrant en un mil·lenni que es presenta caracteritzat per un profund teixit de cultures i de religions, àdhuc en països d’antiga cristianització. En moltes regions els cristians són, o ho estant esdevenint, un “petit ramat”. Això els posa davant el repte de testimoniar amb major força, sovint en condicions de solitud i de dificultat, els aspectes específics de la pròpia identitat. El deure de la participació eucarística cada diumenge n’és un. L’eucaristia dominical, congregant setmanalment els cristians com a família de Déu al voltant de la taula de la Paraula i del Pa de vida, és també l’antídot més natural contra la dispersió. És el lloc privilegiat on la comunió és anunciada i cultivada constantment. Precisament, a través de la participació eucarística el dia del Senyor esdevé també el dia de l’Església, que pot exercir així de manera eficaç el seu paper de sagrament d’unitat. (“A l’inici del mil·lenni”)
Decididament hem “d’eucaritzar” més i més el nostre cristianisme, donant-li més profunditat teològica i motivacions que vagin més enllà del “pietisme” que ha estat la porta d’entrada de molts de nosaltres (¡primeres comunions!) en el “misteri dels misteris”. De les aportacions del Vaticà II moltes encara estan per estrenar. Seria bo que féssim una valoració del que hem guanyat personalment i comunitàriament i del que encara ens manca per sobrepassar-nos, i anar més a fons i més endins. Ens hi va tot el que som i el que podríem ser... Desvetllem-nos.
“Proclameu el Misteri de la fe: Anunciem la vostra mort, confessem la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús.
Solemnitat del cos i de la Sang de Crist (Corpus) 6 de juny de 2010. Barcelona
¿Què hi fa aquest diumenge aquí dedicat explícitament a l’Eucaristia, rere el Cicle Pasqual i després de l’arrodoniment de la Festa de la Santíssima Trinitat i, tot això, abans de reemprendre el curs de les domíniques de durant l’any o també anomenades del temps ordinari? ¿És intencionat? Tot plegat, ¿abasta l’endarrere i ensems l’endavant litúrgic? Miro d’afirmar-ho i d’explicar-ho. Tots els dies de l’any litúrgic tenen la seva importància precisament perquè la litúrgia pretén portar l’Eucaristia a la vida de cada dia; amb tot, són els diumenges els que donen la tònica i marquen el fil. Posar-lo, ara i aquí, com un diumenge centrat temàticament només en l’Eucaristia és el millor que es podia fer estructuralment. (¿Perdrem potser la consciència de que aquest diumenge aparentment ha perdut la solemnitat d’abans, el CORPUS, quan se celebrava el dijous antecedent i era segons la dita un dels tres dijous que brillaven més que el sol?) Així posat no com una intercalació, sinó com el sentit últim de totes les litúrgies dominicals, abans de reemprendre la marxa litúrgica, per a mi no és res més que pic i repicó, si m’ho permeteu de dir-ho així. Deia De Lubac: “L’Eucaristia fa l’Església i l’Església fa l’Eucaristia”. Rebem el Cos (eucarístic) de Crist per formar el seu cos (eclesial). “No es tracta primordialment d’un acte de pietat individual (com la pràctica tendeix a mostrar-ho en molts indrets) sinó de realitzar... la Comunió”. És lògic, doncs, que la litúrgia en tot el seu cicle ens posi, com a element determinant, l’Eucaristia, “Font i cimal” de la vida i de la missió de l’Església”. I segueix el Vaticà II: “Memorial de la mort i Resurrecció del nostre Salvador; sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia i se’ns dóna penyora de la glòria futura”. Rebla, a més, el Catecisme de l’Eglésia Catòlica: “Els altres sagraments, així com tots els ministeris eclesials i les tasques apostòliques, estan vinculades a l’Eucaristia i ordenats a ella. Perquè l’Eucaristia conté tot el tresor espiritual de l’Església, que és el Crist mateix, la nostra Pasqua”. L’eucaristia significa i realitza la comunió de vida amb Déu i la unitat del Poble de Déu, per les quals l’Església és ella mateixa. En l’Eucaristia es troba, a la vegada, la plenitud de l’acció amb que Déu , en el Crist, santifica el món, i del culte que els homes, en l’Esperit Sant, reten al Crist, i, per ell, al Pare”. Finalment, per mitjà de la celebració eucarística ens unim ja a la litúrgia del cel i anticipem la vida eterna, quan Déu serà tot en tots”. En resum, l’eucaristia és la síntesi i el summe de la nostra fe: “la nostra manera de pensar concorda amb l’Eucaristia i l’Eucaristia, al seu torn, confirma la nostra manera de pensar” (S. Ireneu).
Queda ben patent que l’Eucaristia és el centre i el nucli dels dos manaments que són un i que, en definitiva i ben pensat, ni tan sols són manaments; són les supremes aspiracions humanes i divines . En instituir l’Eucaristia Jesús va crear la novetat radical. La nostra relació amb Déu i amb els germans pren en l’Eucaristia la seva peculiar consistència que mai no podrem ni intuir ni experimentar. “Havent estimat els seus que eren al món, (en l’Eucaristia) els estimà fins a l’extrem”. Cada Eucaristia és com la perpetuació de l’Encarnació: Déu present en la realitat visible i irradiant des de dins la seva divinitat. Tot “recapitulat” en Crist: la matèria, l’energia, la condició humana, la participació en la vida divina. No és estrany que Teilhard ens digui que “a conseqúència de l’Encarnació, la immensitat divina s’ha transformat per a nosaltres en omnipotència de cristificació. “A través de tots els dies de cada persona, i de totes les edats de l’Església, i de tots els períodes del món, no hi ha més que una sola Missa i una única Comunió. Crist ha mort una vegada, dolorosament. Pere i Pau reben tal dia i a tal hora la Sagrada Eucaristia. Però aquests actes diversos no són sinó punts diversament centrals , en els que es divideix i es fixa per a la nostra experiència, en el temps i en l’espai, la continuïtat d’un gest únic. En el fons, des dels orígens de la preparació messiànica, passant per la manifestació històrica de Jesús i les fases de creixement de la seva Església, un sol esdeveniment es desclou en el Món: l’Encarnació, realitzada en cadascú per l’Eucaristia.
TOTES LES COMUNIONS D’UNA VIDA CONSTITUEIXEN UNA SOLA COMUNIÓ.
TOTES LES COMUNIONS DE TOTS ELS HOMES ACTUALMENT VIVENTS CONSTITUEIXEN UNA SOLA COMUNIÓ.
TOTES LES COMUNIONS DE TOTS ELS HOMES PRESENTS, PASSATS I FUTURS, CONSTITUEIX EN UNA SOLA COMUNIÓ.
D’això en derivarà el mateix Teilhard: “Sí, la capa humana de la Terra es troba enterament i perpètuament sota l’influx organitzador de Crist Encarnat. Això tots ho admetem com a un dels punts més segurs de la nostra Fe. Crist Eucarístic controla, des del punt de vista de l’organització del pleroma (=la plenitud de tot en Crist segons Pau, sobretot) –pleroma, que és l’únic vertader punt de vista per a comprendre el Món-, tot el moviment de l’Univers. Crist, pel qual sempre estàs creant, santifiques, vivifiques i ens en comuniques abastament” “¿Com no pensar que l’acció sagramental de Crist perquè precisament ve a santificar la matèria, influencia més enllà del sobrenatural pur, sobretot el que constitueix l’ambient intern i extern del creient, és a dir, es marca en tot allò que anomenem “la nostra providència?”. Sota les aparences de pa i de vi, ja m’he acostumat a reconèixer que m’assimiles, més enllà de creure que et deixes assimilar per mi. Ajuda’m a superar la resta de la il·lusió que em portaria a fer-me creure que el teu contacte (eucarístic) és circumscrit i momentani. Abasto i m’abasten la teva omnipresència activa. L’eucaristia ha d’envair la meva vida; aquesta vida que m’havia semblat com un baptisme amb tu en les aigües del Món i ara se’m revela a mi com una comunió mitjançant el Món amb tu. El sagrament de la vida. El sagrament de la meva vida, de la meva vida rebuda, de la meva vida viscuda, de la meva vida abandonada. Això porta a ADORAR és a dir, a perdre’s en l’insondable, a enfonsar-se en l’inesgotable, absorbir-se en la immensitat definida, oferir-se al Foc i a la Transparència, a aniquilar-se conscientment i voluntària a mesura que es té més consciència d’un mateix, a donar-se a fons a allò que no té fons. ¿A qui puc adorar? Com més home es faci l’Home tant més necessitat sentirà, necessitat més explícita, més refinada, mes exquisida, d’adorar. Oh , Jesús mostra’t a nosaltres com el Fort, l’Irradiador, el Ressuscitat. Sigues per a nosaltres com el Pantocràtor”...
Aquesta és una visió universalitzant i totalitzadora de l’Eucarisita. Hi ha molt més que un contacte amb el Crist Ressuscitat a través del contacte amb la matèria, essent aquesta l’expressió tangible de la unitat amb l’univers. Aquest entra en mi i jo en ell. És la Gran Comunió molt més fonda que la Comunió dels Sants. Tot ha estat sacralitzat. Déu és present en tota cosa i en tota persona i en la història. Déu esdevé constantment tot en tots. L’Eucaristia és l’Encarnació continuada, és el Crist, meta i destí de tota la humanitat i de tota la Creació. En ell tot va esdevenint aquella creació nova: Cel i Terra nous. “El Regne ja és present en aquesta terra, però quan el Senyor vindrà, serà consumat, serà la plenitud de plenituds (el pleroma)” “El Verb de Déu, pel qual tota cosa fou creada, es féu Ell mateix home, talment que essent Home Perfecte, pogués salvar tothom i fer convergir en Ell tot l’univers. El Senyor és el fi de la història humana, el punt de convergència de les aspiracions de la història i de la civilització, el centre de la humanitat, l’alegria de tots els cors, la satisfacció total dels seus anhels. És per a Ell, aquell qui el Pare ha ressuscitat d’entre els morts, ha exaltat i col·locat a la seva dreta, constituint-lo jutge de vius i de morts. Vivificats i aplegats en el seu Esperit, ens dirigim devers el perfeccionament final de la història de la humanitat, que coincideix en absolut amb el pla del seu amor: “Reunir totes les coses en el Crist, tant les del cel com les de la terra (Ef 1, 10)... “Jo sóc l’Alfa i l’Omega, el Primer i el Darrer, el Principi i el Fi”.
Per Pau Jesucrist crea, recrea, “sacralitza”, santifica, vivifica, recapitula i fa sorgir una nova humanitat i un món nou en cadascú de nosaltres. És la gran Eucaristia integral, derivada de l’Eucaristia sagrament. Tot present en la Diafania i en la Transparència de Déu en tot i en tots. “La percepció de l’Onmipresència divina és essencialment una visió, un gust, és a dir una espècie d’intuïció de certes qualitats superiors de les coses.” Segueixo puntejant expressions del “Medi diví” de Teilhard de Chardin: “Sentir l’atracció de Déu, ser sensible als seus encants, a la consistència i a la unitat final de l’ésser és la més elevada i, a la vegada, la més completa de les nostres “passivitats” de creixement. Per la lògica del seu esforç creador, Déu tendeix a fer-se buscar i a fer-se percebre per nosaltres. La seva gràcia previsora sempre es troba en suspens per tal d’excitar la nostra primera mirada i la nostra primera oració. Però, en fi, la iniciativa, el despertar provenen sempre d’Ell; i siguin quins siguin els “desenvolupaments” ulteriors de les nostres facultats místiques (és a dir d’experiències de fe viva), no hi ha progrés que es realitzi en aquest camp, si no és com a resposta nova a un nou do. “Ningú ve a Mi, si no és que el Pare l’atregui”.
Posats a dir, copio de l’Exhortació apostòlica de Benet XVI que va seguir al Sínode sobre l’Eucaristia, datada el 22 de febrer de l’any 2007 el paràgraf sobre “La fe eucarística de l’Església”: “Aquest és el misteri de la fe”. Amb aquesta expressió, pronunciada immediatament després de les paraules de la consagració, el sacerdot proclama el misteri celebrat i posa de manifest la seva admiració davant la conversió substancial del pa i del vi en el cos i la sang del Senyor Jesús, una realitat que supera tota comprensió humana. En efecte, l’Eucaristia és “misteri de la fe” per excel·lència... La fe de l’Església és essencialment fe eucarística i es nodreix de manera particular a la taula de l’Eucaristia. La fe i els sagraments són dos aspectes complementaris de la vida eclesial. La fe que suscita l’anunci de l Paraula de Déu es nodreix i creix en la trobada de gràcia amb el Senyor ressuscitat que es produeix en els sagraments: “La fe s’expressa en el ritu i el ritu reforça i enforteix la fe”. Per això, el Sagrament de l’altar es troba sempre al centre de la vida eclesial, ”gràcies a l’Eucaristia, l’Església reneix sempre de nou”. Com més viva sigui la fe eucarística del Poble de Déu, més profunda serà la seva participació en la vida eclesial a través de l’adhesió conscient a la missió que Crist va confiar als seus deixebles. La història mateixa de l’Església és testimoni d’aquest fet. Totes les grans reformes estan vinculades d’alguna manera al redescobriment de la fe en la presència eucarística del Senyor enmig del seu Poble”.
M’ha semblat particularment novedós el que digué Joan Pau II: “Estem entrant en un mil·lenni que es presenta caracteritzat per un profund teixit de cultures i de religions, àdhuc en països d’antiga cristianització. En moltes regions els cristians són, o ho estant esdevenint, un “petit ramat”. Això els posa davant el repte de testimoniar amb major força, sovint en condicions de solitud i de dificultat, els aspectes específics de la pròpia identitat. El deure de la participació eucarística cada diumenge n’és un. L’eucaristia dominical, congregant setmanalment els cristians com a família de Déu al voltant de la taula de la Paraula i del Pa de vida, és també l’antídot més natural contra la dispersió. És el lloc privilegiat on la comunió és anunciada i cultivada constantment. Precisament, a través de la participació eucarística el dia del Senyor esdevé també el dia de l’Església, que pot exercir així de manera eficaç el seu paper de sagrament d’unitat. (“A l’inici del mil·lenni”)
Decididament hem “d’eucaritzar” més i més el nostre cristianisme, donant-li més profunditat teològica i motivacions que vagin més enllà del “pietisme” que ha estat la porta d’entrada de molts de nosaltres (¡primeres comunions!) en el “misteri dels misteris”. De les aportacions del Vaticà II moltes encara estan per estrenar. Seria bo que féssim una valoració del que hem guanyat personalment i comunitàriament i del que encara ens manca per sobrepassar-nos, i anar més a fons i més endins. Ens hi va tot el que som i el que podríem ser... Desvetllem-nos.
“Proclameu el Misteri de la fe: Anunciem la vostra mort, confessem la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús.
Solemnitat del cos i de la Sang de Crist (Corpus) 6 de juny de 2010. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada