TRANSFIGURATS TOTS EN CRIST
Escric aquestes ratlles precisament en el dia, entre setmana, de la Festa de la Transfiguració del Senyor i això m’empeny a transcriure-us la Col·lecta d’aquesta diada (que ja sabeu que em tenen el cor robat les oracions inicials de l’Eucaristia, perquè són una síntesi de la commemoració corresponent, que harmonitza amb condensació precisa (oració-pregària sempre dirigida al Pare) amb el contingut dens de la celebració litúrgica del dia. Us la poso perquè la pugueu assaborir a plena joia per aquest Esdeveniment singular de la vida de Jesús. Llegiu-la pausadament com s’ha de fer: “Oh Déu, en la Transfiguració del vostre Unigènit, vau confirmar els misteris de la FE amb el testimoni de Moisès i d’Elies i vau anunciar de manera admirable la nostra condició de fills; feu que escoltem la Veu del vostre Fill estimat i esdevinguem hereus de la Glòria amb Ell”. Respiro profundament, perquè estic tocant el nucli primacial de la meva i vostra FE
Us resumeixo el fet narrat per l’evangelista Lluc per tal de poder contextualitzar-lo, i així poder-lo com reviure i compartir-lo amb els tres deixebles que en foren astorats testimonis. El mestre se’ls va emportar a la muntanya del Tabor, -ara esdevinguda típica i tòpica en el nostre argumentari evangèlic pels fets esdevinguts, excepcionals, gairebé únic, llevat d’un fet similar, ocorregut en el Baptisme de Jesús, a mans beneïdes de Joan Baptista. Es posà a pregar com tenia per costum (d’altres ocasions de la seva pregària no en tenim estimable constància, a excepció de la dramàtica pregària, hores abans de la seva passió a Getsemaní). Fet que aixeca una emotivitat de simpatia i comunió a la nostra FE comuna! Els tres deixebles que foren escollits com a testimonis, igual que a Getsemaní, es quedaren ensonyats i, en aquestes, ens narra Lluc que de cop i volta “Es trasmudà l’aspecte de la cara i el seu vestit (del Mestre). Es van aparèixer -també gloriosos com Jesús- Moisès i Elies, grans epígons del poble jueu: Moisès com a legislador i Elies representant els profetes. “Parlaven del seu traspàs que s’havia d’acomplir a Jerusalem...” Aquesta era la lacerant conversa que portaven els tres. De resultes del fulgor, els tres deixebles es desvetllaren i, atònits, veieren la Glòria de Jesús i del dos grans personatges, també envoltats de glòria. En anar a fer el gest d’acomiadar-se, Pere, primari com era de dalt a baix, li surt de trascantó a Jesús, dient-li: “Mestre, que n’estem de bé, aquí dalt! Fem-hi tres cabanes, una per a Vós i una altra per a Moisès i una altra encara per Elies”. Lluc es permet aquest incís: “Parlava sense saber què es deia”. Mentre parlava es formà un núvol i els cobrí, ells s’esglaiaren en veure que entraven dins del núvol i des del núvol estant una veu digué: “Aquest és el meu Fill, el meu Elegit; Escolteu-lo”. El núvol era el signe de la Presència de Déu Pare. Així que la Veu hagué parlat, es van trobar amb Jesús tot sol”. No sabem què es van dir després d’aquesta teofania memorable. El cert és que van guardar el fet en secret, fins després de la Resurrecció, a prec de Jesús.
He volgut referir aquesta teofania, en part per deixar-ne constància del fet, també perquè ens confirma en la FE en Jesús i la seva missió salvadora. De fet aquest dia celebren la seva onomàstica els que porten el nom de Salvador. Festa aquesta molt celebrada en l’Església Ortodoxa amb el millor dels criteris evangèlics. Per aquest motiu no l’he volgut silenciar, també perquè entronca molt ajustadament amb les lectures d’aquest diumenge, centrades precisament en la FE on, en la segona lectura, se’ns posa uns incisos de la Carta als Hebreus on consta bellament la definició de la FE on amb un to solemne se’ns diu: “Germans, creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem. A continuació i sota un potent “gràcies a la FE” va posant tot un enfilall de Patriarques de l’Antic Testament que “van creure en la fidelitat de Déu a les promeses que els havia fet des d’Abraham als descendents seus”. “Tots aquests, citats (i per escurçar en canta i conte molts més que podeu llegir al Nou Testament: He 11, 1-19) tots moriren en la FE, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho”. Acaba afirmant: “Gràcies a la FE”, “Abraham, posat a prova, oferí el seu fill Isaac. I era el seu fill únic que oferia, el que havia rebut les promeses”. Déu havia dit d’ell: “per Isaac tindràs la descendència que portarà el teu nom. Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort. Per això recobrar el seu fill, com una prefiguració d’aquesta veritat”.
Ara és el moment de Gràcia, en grec Kairós, per posar-vos la Col·lecta del diumenge d’avui on podrem ajuntar els dos episodis, tan el de la Transfiguració com el d’Abraham que confià amb una fe superlativa, citada als evangelis com una FE modèlica, única, a semblança de la de Jesús, que com a Home tenia una FE filial, privilegiada, amorosa i cruenta, amb el Pare, en entrar en l’angoixa del destret d’oferir-se per un lliurament total d’home diví per a redimir tots els pecats i obrir-nos a la vida divina: “Déu totpoderós i etern, que, pel mestratge (no gens menys!) de l’Esperit Sant, gosem invocar amb el nom de Pare (recordeu l’evangeli de diumenge passat sobre el “parenostre”); feu que l’esperit (diu esperit: l’actitud de FE) de fills (a l’evangeli d’avui llegirem “on teniu el vostre tresor, hi tindreu el vostre cor”) creixi sempre en els nostres cors, a fi que un dia puguem entrar en l’heretatge promès”. Quina entrada més reconfortant a l’evangeli d’avui, tan consonant amb el salm responsorial!: “Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en Vós”. Amb la tornada: ”Feliç el Poble que el Senyor s’ha escollit per heretat”. Mireu quina dolçor, quina confiança no ens dona l’evangeli!: “En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: “No tingueu por*, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne”. Senyor “gràcies a la FE” jo soc un escollit més, per gràcia. “Vetlleu, estigueu a punt” (que el meu vetllar sigui una gràcia també de l’Esperit Sant, mestre i guia, com hem après en les Disposicions Finals del Sínode: “L’Església existeix per testimoniar al món l’esdeveniment decisiu de la història: la Resurrecció de Jesús. El Ressuscitat porta la pau al món i ens fa el do de l’Esperit. El Crist vivent és la font de la veritable llibertat, el fonament de l’esperança que no defrauda, la revelació del veritable rostre de Déu (recordeu la Transfiguració i la glorificació fulgurant en la seva cara i també la Resurrecció prefigurada al Tabor!) i el destí últim de l’home” (al·lusió al final de la col·lecta d’avui!). “Feliços els criats-domèstics que l’Amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada”.
Sant Pere, ja curat dels seus “impromptus”, en les seves cartes ens anomena a tots els creients “domèstics de la FE”, ja en la “cleda-casa” del seu amo que -com a l’evangeli- tots som els criats-domèstics, esperant la tornada “de la festa de noces”. “El fill de l’Home vindrà a l’hora menys pensada...” Pere, el gran Pere d’abans! amb les seves sortides que sempre ens alliçonen per via “reversa” moltes vegades, li pregunta: “Senyor, aquesta paràbola ¿la dieu per a nosaltres o per a tothom?”. La resposta sobrevola la pregunta: “ Qui és l’administrador fidel i prudent... Dóna’t tu mateix la resposta, ve a dir-nos.
Al número 115 de les disposicions del Sínode hi trobo una referència que ens va bé, aplicada a tots els deixebles missioners, (tu i jo, i junts formant comunitat) que s’expressa així: “La relació entre lloc i espai suggereix també una reflexió sobre l’Església com a “casa”. Quan no s’entén com a espai tancat, inaccessible, a defensar-la costi el que costi, la imatge de la casa evoca possibilitat d’acollida, d’hospitalitat i d’inclusió. La creació mateixa és casa comuna, on els membres de l’única família humana viuen amb totes les altres criatures. El nostre compromís, sostingut per l’Esperit, és fer que l’Església sigui percebuda com a casa acollidora, sagrament d’encontre i de salvació. Escola de comunió per a tots els fills i filles de Déu. L’Església és també Poble de Déu en camí amb Crist, en la qual cada un està cridat a ser pelegrí d’esperança. La pràctica tradicional dels pelegrinatges n’és un signe. La pietat popular és un dels llocs d’una Església sinodal missionera.
“Eixamplar la tenda”, perquè tothom trobi casa-cleda, i la FE ens porti a saber-nos criats-domèstics de la casa. En el fons només se’ns demana de ser fidels a la pròpia crida i “gràcies a la fe” estar frisosos i tenaços a la vegada, a l’esperada segura de la vinguda de l’Amo, Senyor de les nostres vides, guanyades en el transcurs de la vida, missatges, lliurament , mort i resurrecció del Senyor, ja glorificat en el Baptisme i en la Transfiguració de Jesús i la nostra que n’és la sublim conseqüència que, en l’evangelista Joan (Jn 17ss), Crist ens diu amb tracte, com amb no dicible sorpresa ens diu al cor: “no servents sinó amics”. Esperant per una FE vetllada, amb un amorosament pensament emotiu i sostingut fins i tant “que puguem entrar en l’heretatge promès” com augura la col·lecta d’avui. I podem concloure com se’ns diu en el llibre de la Saviesa: “Després entonarem per primera vegada els cants de lloança dels Pares”, els del NT.
P.
Josep Mª Balcells.
No és massa correcte recomanar un
llibre. Jo he fet sort de poder-lo llegir aquests dies. El llibre: L’Esperit de l’esperança. Byung-Chul
Han.
Recordeu per Jesús el revers de la por
és saber-se estimat i “fer igual”
