TENIR O ÉSSER?
Avui donarem la paraula
a un bon amic de fa molts anys i que des de la seva perspectiva d’home de
grandíssimes humanitats ens feu el regal de parlar del tema de l’evangeli
d’avui amb solvència plena. Bo i agraïnt-li el favor farem un repàs del que ens
insinuï. És d’Erich Fromm i del seu llibre: Tenir o ésser? A les acaballes ens
fa un llistat per fer-hi un discerniment.
Pertany al capítol VIII: “Les condicions de la transformació i les
característiques de l’Home Nou: La funció de la societat nova és d’encoratjar
l’emergència d’un home nou,
l’estructura del caràcter del qual tingui les qualitats següents:
·
-.Disponibilitat a renunciar a totes les formes
de tenir, per tal d’ésser plenament.
-.Seguretat, sentiment d’identitat i confiança basada en la fe en el que un és. En la pròpia necessitat de relacions, interessos, amor, solidaritat amb el món circumdant, en comptes de en el propi desig de tenir, de posseir, de controlar el món, tot esdevenint així esclau de les pròpies possessions.
·
-.Acceptació del fet que ningú i res al defora
de nosaltres pot donar significat a la nostra vida. Però que aquesta
independència i despreniment radical de les coses poden esdevenir la condició
de la plena activitat consagrada a la coparticipació i a interès per als
altres.
·
-.Ésser realment presents en el lloc en què ens
trobem.
·
-.La joia que prové de donar i compartir, no
pas d’acumular i explotar.
·
-.Amor i respecte per la vida en totes les
seves manifestacions, amb el coneixement que no les coses, el poder i tot el
que és mort, sinó la vida i tot allò que pertany al seu creixement tenen un
caràcter sagrat.
·
-.Tractar de reduir, dins els límits que siguin
possibles, cobdícia, odi i il·lusions,
·
-. Viure sense adorar ídols i sense il·lusions,
perquè hom ha assolit una condició que no requereix il·lusions.
·
-.Desenvolupament de la pròpia capacitat
d’estimar, ultra que de la pròpia capacitat de pensar de manera crítica, sense
abandonar-se a sentimentalismes.
·
-.Capacitat de renunciar al propi narcisisme i
d’acceptar les tràgiques limitacions implícites en l’existència humana.
·
.Fer del ple creixement de si mateix i dels
propis semblants l’objecte suprem de l’existència.
·
-.Adonar-se que, per tal d’assolir la meta
esmentada, són indispensables la disciplina i el reconeixement de les realitats
de fet.
·
-.Ésser conscient, a més, que un creixement no
és sa si no s’esdevé en l’àmbit d’una determinada estructura, però ensems
reconèixer les diferències entre l’estructura com un atribut de la vida, i l’
”ordre” entès com un atribuir de la no vida, de tot el que és mort.
·
-.Desenvolupar la pròpia imaginació, no com una
fuga de circumstàncies intolerables, sinó com una anticipació de possibilitats
concretes, com a mitjà per a superar circumstàncies intolerables.
·
-.No enganyar els altres, però tampoc deixar-se
enganyar pels altres; hom pot acceptar d’ésser innocent, no ingenu.
·
.Conèixer-se un mateix, i no només el si del
qual es té noció, sinó també en el si que s’ignora, encara que hom tingui una
vaga intuïció d’allò que no es coneix.
·
-.Tenir esment de la pròpia unicitat amb tota
forma de vida, i, per això, renunciar al propòsit de conquerir la natura,
de sotmetre-la, explorar-la,
violentar-la, destruir-la, bo i tractant, al contrari, de capir-la i de
col·laborar-hi.
·
-.Fer pròpia una llibertat que no sigui
arbitrarietat, sinó que equivalgui a la possibilitat d’ésser un mateix, tot
entenent amb això no pas una munió de desigs o d’avideses de possessió, sinó
una estructura d’equilibri delicat que a cada instant es troba enfront de
l’alternativa entre creixement o decadència, vida o mort.
·
-.Conèixer que el mal i la destructivitat són
conseqüències necessàries del falliment del propòsit de créixer.
·
-.Adonar-se que només pocs individus han
assolit la perfecció pel que fa a aquestes qualitats renunciant, d’altra banda,
a l’ambició de reeixir a “assolir l’objectiu”, amb el coneixement que una
ambició d’aquesta mena no és més que una altra forma d’avidesa, una altra
versió del tenir.
-.Trobar la felicitat en el procés d’un creixement continu, vivent, sigui quin sigui el punt màxim que el destí permeti a cadascú d’atènyer , puix que viure de la manera més plena que sigui possible, és font d’una tal satisfacció, que la preocupació per tot el que hom podria, o no assolir, té escasses possibilitats de desenvolupar-se.
No us alarmeu! Aquest no és un manual d’autoajuda que us canviarà seguint unes normes, sense ni adonar-vos-en. És un enfilall de consideracions, jo penso que sense més propòsit que fer-nos pensar i que entre totes les consideracions hi ha una convergència de propostes que dibuixen com una mena de poliedre de moltes cares, però que s’integren en un punt nodal, cèntric i donen una imatge de persona cabal, que sap anar per la vida amb pas continuat, sabent que no hi ha persona perfecte, però que tendeix a una manera d’entendre la vida que apunta a la felicitat del poc tenir i del gaudir-ne. No tancat en sí mateix en narcisismes que et fan perdre la visió del sentit i de l’aportació que puc fer als altres és l’autèntica manera de créixer i desposseïnt-se és el camí segur de la riquesa humana, feta per enriquir els nostres més propers, família, amics, sociabilitat que ens entorna i que ens compromet a tenir-la el més present possible. He llegit i rellegit un llibre que ens diu que la gràcia pressuposa la naturalesa. Que si no hi ha una base de cultiu humà la gràcia no pot ser efectiva. Mireu atentament la segona lectura que també parla de l’home nou en Crist. Això ens portaria molt i molt lluny. Pel cristià l’home nou és el que parteix del centre del poliedre on Jesús dona unitat, sentit, profunditat a tot el treball de progressió d’una fe lúcida que floreix en la petita caritat i amor en què ens sabem embolcallar en tota circumstància personal i social. Siguem ponderats, que el discerniment sigui una constant en la nostre viure i conviure. Pensar, pensar: això ens farà humans divinitzats, És a dir res més però res menys que sinodals, de bona xeixa.
Us recordo el número 14 del document Final (fins ara!) del Sínode per una Església Sinodal: Comunió, Participació, Missió que és d’on partim en el nostre propòsit de “caminar junts formant comunitat”: “L’Església existeix per testimoniar al món l’esdeveniment decisiu de la Història: la Resurrecció de Jesús, el Ressuscitat porta la pau al món i ens fa el do de l’Esperit. El Crist vivent és la font de la veritable llibertat, el fonament de l’esperança que no defrauda, la revelació del veritable rostre de Déu i del destí últim de l’home. Els Evangelis ens narren que per a entrar en la Fe Pasqual i esdevenir testimonis cal reconèixer el propi buit interior, la foscor de la por, del dubte, del pecat. Però aquells que, en la foscor, tenen el coratge de sortir i posar-se a buscar, descobreixen en realitat que són cercats, cridats pel seu nom, perdonats i enviats juntament amb els germans i les germanes”. Hi podem afegir el número següent: “La identitat del Poble de Déu brolla del baptisme en el Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant. Aquesta es realitza com a crida a la santedat (Recordeu l’Exhortació apostòlica “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” que va ser un dels primers documents que vam difondre als inicis de la nostra “aventura sinodal”) i l’enviament a la missió per convidar tots els pobles a acollir el do de la salvació (cf. Mt 28, 18-19). És , doncs, del baptisme, en què Crist ens revesteix d’Ell mateix (cf, Ga 3, 27) i ens fa renéixer per l’Esperit (cf. Jn 3, 5-6) com a fills de Déu, d’on neix l’Església sinodal missionera. Tota la vida cristiana té la seva font en el misteri de la Trinitat, que suscita en nosaltres el dinamisme de la FE, de l’Esperança i de la Caritat.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge i
setmana XVIII de durant l’any, sant aquest, 3 d’agost del 2025 Sabadell
