Homilia del 7/11/2010 del P. Josep M" Bacells

ANEM ARA PELS SADUCEUS

Sembla que aquesta família, nissaga, o com se vulgui dir, ha proliferat molt plantant-nos, fent es salt als nostres dies, als nostres dies, després de la trobada d’avui amb Jesús. Són fills, parents o coneguts dels que manen i de l’estat del Benestar, abans que se n’inventés la mena. Tranquils, vividors -Amós ja clamava contra ells-. Viuen tan endinsats en la blanesa, que el cor se’ls “materialitza”. “La seducció de les riqueses ofeguen la Paraula”. “On tens el teu tresor allí hi tens el teu cor”. I una altra amb més càrrega de profunditat: “Ens tornem en allò que estimem”. Posats a fer una valoració cada vegada més aguda de les coses materials, anem posant llunyania, devaluació i indiferència per les coses “espirituals”. I al final, tot el món s’acaba aquí, sense més horitzons: “Mengem i bevem que demà morirem”. I acabada la festa, ...dejuni. Aquesta és la imatge que ens ha donat la història. Formaven part els saduceus de la aristocràcia, una petit elit endogàmica. La major part dels Summes sacerdots des d’Anàs passant pels seus cinc fills i el gendre fins a la caiguda de Jerusalem i la destrucció del Temple retingueren el poder religiós. Tenien el poder religiós i polític; però, a diferència dels fariseus, no tenien gran influx en la massa del poble. No admetien més que la Torà, sense l’afegitó de les tradicions. Els rics i dirigents els eren afectes, naturalment, com sempre, constant històrica. El Temple era una bona seca, una màquina de fer diners. I els diners envesquen, però sobretot donen per portar una bona vidassa. Deixem-ho així.

El principi fonamental dels saduceus, el seu tema estrella, era la negació de la creença en la resurrecció dels morts (el seu argument era que no constava en el Pentateuc), per tant rebutjaven tota mena de recompensa post mortem. Calia dir-ho per saber el seu pensar i les actituds que se’n deriven, que no són pas poques, en ells i en nosaltres. Ja hem dit que rebroten tot temps, arreu.

Avui en la litúrgia irrompen en l’evangeli. Lluc ens els presenta així, en plural, desafiant Jesús amb una qüestió que s’amaga en la ironia, si no en el cinisme. (és típica l’ironia-sarcasme de qui no té més arguments que portar l’altre per la via del ridícul. “Aquesta dona, per tant, en la resurrecció ¿de quin dels set serà l’esposa? Perquè tots set s’hi havia casat”.

Ja es veu a les clares el sofisma. “Jesús els digué: Es resposta directa a la pregunta. Proposen un ver embolic. El cel, però, no es regeix per les mateixes lleis que aquí a la terra. Allí es viu d’una altra manera. No hi haurà casoris ni cosa que s’hi assembli.. En respondre a la formulació directa de la pregunta respon rodonament, bé que implícitament, que hi haurà nova vida. “Els qui hi siguin (“els qui Déu considerarà dignes de tenir un lloc al món que vindrà) viuran (sí, però d’una manera nova), diferent de la d’ara (“En la resurrecció dels morts no es casaran, perquè ja no poden morir mai més”)... Pel fet de “tenir un lloc” vol dir que n’hi haurà més d’un. ...Després Pau ens en farà un llarg i substanciós comentari. De fet, aquesta és una de les seves particularitats més destacada. El “tot Pau” és això: ¡Proclamar la resurrecció de Jesucrist i, en Ell, la nostra! “Són iguals que els àngels i són fills de Déu”. Per reblar la resposta diu Jesús que el Déu que es mostra a Moisès en la Bardissa (que crema i no es consumeix: tot un símbol!) ho fa com a Déu dels Pares que són vius. Ell és Déu no de morts, sinó de vius. Per a ell tots viuen.

El tros d’evangeli llegit avui no esmenta com acaba l’escena, però és significatiu de dir-ho. Ells, els saduceus, es fonen de l’escena, no diran res perquè no esperen resposta, es fan escàpols i, per més ironia, són uns fariseus precisament que devien estar a l’expectativa, els que asseveren: “Mestre has respòs bé”. L’evangelista clava el cop de gràcia, tot dient com qui no diu res: “I ja no s’atreviren a preguntar-li res més”. Punt i final.

Entrem-hi en el tema de fons perquè és viu i actual. ¿Hi ha o no n’hi ha, de resurrecció? La gent d’avui, a la manera dels saduceus, molts -àdhuc cristians- no hi creuen en el més enllà. La mort per a molts és un abisme sense fons. Res de cel ni res d’infern. Ni expectació ni por. Tot fineix aquí. Ara corre la brama de la transmigració, de la reencarnació. ¡Arribem a ser crèduls, per no ser creients! ¿Que voleu que us digui? Jo prefereixo, si es pot escollir (!), la resurrecció a tota reencarnació. L’altre dia em va sortir en un e-mail d’aquests que no saps d’on venen i sí saps on van (¡a la paperera!): ¿Vols saber qui o què eres abans de ser tu, ara? I que consti que no vull fer brometes com les dels saduceus suara esmentades...

Intentem de posar en línea tota la bateria d’afirmacions que fa Pau. De fet, Pau és l’herald de la Resurrecció. Afirma: “Si Crist no hagués ressuscitat, vana seria la nostra fe”. Els evangelis es van escriure per dir tot el que diuen, però a l’inrevés de com es llegeixen. De la Resurrecció –última pàgina-, tirant endarrere, es passa a la Passió i d’aquesta al record de trossos de vida i missatge de Jesús. Aquesta és la elaboració pretesa. De la resurrecció de Jesús presentada com a primícia, com a primogènit de totes les resurreccions a venir, en gaudim ja com a penyora en el nostre ressuscitar de cada dia. Germans, afermem-nos en la resurrecció sense tel de dubte. És qüestió primària de la nostra fe. Sense resurrecció, el ser cristià seria romàntic potser, seria una moral humanitzadora, seria tot el que vulgueu, però no seria aquest: “per Ell, amb Ell i en Ell” em renascut ja ara a una vida nova, som creatures noves. No rebaixem l’evangeli per res. El nostre credo començaria així: “Perquè crec en la resurrecció de Jesús, jo crec en Déu Pare, Fill i Esperit Sant , i en l’Església, la comunió dels sants, el perdó dels pecats, la resurrecció de la carn, la vida perdurable. AMÉN, que vol dir hi estic d’acord, ho crec, ho espero i ho estimo. No faltaria més. Ho hauríem de cantar sovint, sembla talment que cantat ens surt amb més convicció. ¡Reafirmem-lo, convalidem-lo i visquem-lo!. Un Credo que no es viu no és Credo. Si trobeu algun saduceu anant per la vida, cosa probable, digueu-li que això ja va quedar ben clar en la brometa de mal gust que van fer altres saduceus temps enrere. ¡Hi ha resurrecció, com hi ha món!

L’entrebanc és sempre el mode, la manera com es farà aquesta “transmutació”. El què queda fora de discussió, el com ja és més difícil, per no dir in-com-pren-si-ble. Que vol dir que no està al nostre abast. No ho podem raonar, la mesura humana no ho comporta. Si hem cregut en el què, deixem en el terreny de la fe com s’esdevindran les coses. Fem-li confiança, no ens encallem en el com, perquè ara com ara,és laberíntic. Esbrinar el com ens podria fer perdre el què. I afeblit el què, perdríem les aproximacions del per què. No ens emboliquem en racionalitzacions i menys en materialitzacions; són ,en tot cas, coses d’infants. Del cel no podem dir res més encertat: “Sigui’m la mort una millor naixença”. La poesia diu més, intueix més que les deficients explicacions... De fet, podríem traslladar també la pregunta del com a la Resurrecció de Jesús. Al final de tot, en el millor dels casos, acabarem dient: “Senyor meu i Déu meu” i Crist hi afegirà: “Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist”. ¡Que som nosaltres, els feliços! Diu el comentari a aquest pas la Bíblia interconfessional: “Aquesta benaurança que s’adreça als creients que no han conegut Jesús mentre vivia entre els homes, és la justificació més profunda de l’evangeli. Vol ser un testimoni que condueixi a la fe els qui no han vist Jesús”. Deixem-ho així, avui, com a primera síntesi. Ja hi tornarem un altre dia:

· El fet de creure en la resurrecció de Crist i nostra és determinant, dóna aquell punt de discriminació entre els cristians i els que no ho són. Fem-nos-hi forts, demanem una fe augmentada, ferma, lluminosa, esbandida de dubtes...

· La resurrecció no pot entendre’s com una nova etapa existencial aquí a baix, amb paràmetres materials (ni reencarnació, ni restauració del paradís terrenal, com creuen els testimonis de Jehovà)

· L’afirmació de la Resurrecció de Crist ja ens dóna la vivència inicial de la nostra resurrecció total que ens espera: són ulls, cor, mans, peus, sentiments nous. El cel comença aquí a la terra. És la pasqua. ¡Cada dia és Pasqua!

· Si som destinats a resurrecció cal anar-ne pujant els graons ara i aquí. Som fills i heralds de resurreccions (en plural): continguts, però creixents. Una mica més transformats, configurats en Crist, en el dia a dia. ¡Tenim penyora!

· Vives en el seu llibre “Creure el Credo” parla del sentit de continuïtat (serem els mateixos) i de discontinuïtat (serem diferents, ara com ara inexplicablement diferents) Marta ¿ho creus? ¡Som molts i tants, a creure-hi!

Diumenge XXXII de durant l’any, 7 de novembre de 2010 Barcelona

Homilia del 31/10/2010 del P. Josep Mª Balcells

BEATIFICACIÓ D’UN PUBLICÀ

Aquesta vegada, no; sense trampa com la de l’Elisenda de “Les veus de Pamano” de Jaume Cabré, que extorqueix fraudulentament, a tort i a dret, per tal d’aconseguir una falsa “beatificació”, que, per falsa, allà dalt no la tenen en compte, per més que aquí baix –i ben baix, per cert, a base de maquinacions- se’ns pot donar gat per llebre, sobretot en la ficció novel·lesca.

Foc Nou ha publicat el dossier: “Com es fa un sant? Ho podeu llegir a internet www.focnou.cat, allí teniu un llarg i ponderat article titulat “Llegir el santoral” on es posen els punts sobre les “i” respecte els processos “romans”i com es valoren. ¿Hi ha una inflació de sants amb una nòmina que es va augmentant sense aturador? Una cosa és fer el camí de la santedat, que de nou el Vaticà II ens ha recordat que en tenim crida permanent segons l’evangeli, i una altra la que es deriva del reconeixement que en fa l’Església. És interessant la resposta evasiva que en fa la ficció de Joan Pau II en una conversa amb l’Elisenda. Bé, deixem-ho per ara.

Els vertaders sants d’altar els han d’empènyer perquè hi pugin, a l’altar. Precisament si hi volguessin “escalar” seria clar testimoni de que no hi han de pujar. Serien un sant de guix, com ho és l’Oriol de la novel·la. La santedat va a peu sempre. No es mou amb empentes interessades. N’hi ha la mar, de sants veritables, entre la bona gent de les nostres feligresies. Estan ben barrejats amb els que no ho som. I t’hi has de fixar molt atentament per descobrir-los. Però, si els mires els ulls amb delicadesa, hi veuràs refulgir-hi la pau de Déu. Cal arribar a penetrar fins a l’ànima que és on s’hi amaga i descobreix al mateix temps la pau de Déu. Aquests són els sants de veritat, ¡benaurats ells!

Anem a l’evangeli d’avui que és la primera pedra, la “incoació” que se’n diu, del “procés” de beatificació del nostre estimat Zaqueu. Ens el presenta ric doblement, perquè era no sols cobrador d’impostos, sinó cap del “gremi”. Un peix gros, en poques paraules. Fem-hi una mica de brometa: ¿Heu vist mai un “peix gros” enfilar-se arbre amunt per veure passar Jesús? Tot fa preveure que aquí se n’espera una de bona. Tothom el coneix i, malgrat les maledicències que en diuen d’ell molt probablement, allò de la mala fama... ben aconseguida per cert, ell deixa els respectes humans i va i tira tronc amunt... L’espectacle està servit. Aquí n’esdevindrà una de grossa; tot plegat és un pre-anunci. Ara, a aigües passades, sabem que fou la gràcia la que el va fer pujar i, precisament és allí on s’han de trobar dues mirades. La mirada de Jesús: ¿què tindria la mirada del Mestre? Pregunteu-ho a tots els que s’han sentit “cridats” pel seu esguard. Han estat mirats intensament i amb un gran amor. Recordeu el passatge del jove ric. Diu Marc: “Jesús se’l mirà i el va estimar”. Però no sempre la resposta coincideix amb la bona voluntat amb que un s’acosta a Jesús. Cal coratge. Són els diners (!) els que posen traves a les decisions. En Zaqueu tindrem una resposta satisfactòria i decidida. Comença bé la futura beatificació...

Jesús s’invita. Encara estan alarmats els fariseus: ¿Com?, ¡perdona els pecats, no és possible; menja amb publicans, vol dir que d’alguna manera combrega amb ells, ai, fàstic!

Avui m’entaularé amb tu i els del teu “gremi”. Cuita. “Baixà de seguida... i el rebé tot content”. Reacció esperada: “Tothom qui ho veié criticava Jesús i comentava el fet que s’hagués quedat a casa d’un pecador”. El plat del dia, ¿sabeu, sabeu..? Van tenir ocasió llarga per parlar-ne abans i després d’autos: Enmig del convit heus aquí que s’alça el petit Zaqueu. Expectació. Comença fent “declaració de renta”. L’expressió té dos possibles sentits. Rentar-se a la descoberta i passar comptes primfilats. “Senyor, ara mateix”. No ho deixa per demà. Es coneix prou i sap que la dilació el pot refredar. Recordem l’entramat del sistema dels cobradors d’impostos. Són ¡els mateixos jueus! els qui exerciran aquest infamant ofici. Els poderosos (romans o qui siguin) en saben un niu: Fan fer. No donen la cara, mafiosos que són i cínics. El diner sempre maquina; a la rebotiga mouen els fils. Els pobres-rics dels cobradors s’hi fan l’agost, però són mal vistos. Són considerats pecadors, impurs que impurifiquen tota persona que es relacioni amb ells. Ho sap tothom... En aquestes, Zaqueu es posa dempeus, com qui en va a dir una d’inesperada: “Dono la meitat del que tinc als pobres” ¡Quina decisió tan valenta! No és a sang calenta, no. Segur que ho tenia ben meditat. I no acaba aquí la cosa: “I als que he defraudat (ho reconeix) els restitueixo quatre vegades més. Sembla una transacció bancària. Tot és començar amb una bona embranzida. Però la conversió no està en rebutjar palesament el que era el seu negoci, el seu tresor, la seva addicció. S’ha d’optar per Déu i això suposa començar a caminar en direcció contrària i fer “divina addicció” del seguiment de Crist que crida a “estar amb ell”. No es fa un sant en quatre dies; ¡és treball de marqueteria! Posat en marxa, no sap on acabarà la pàgina oberta del llibre de la seva vida. Déu en farà tot un evangelista. Zaqueu es convertirà en Leví i finalment en Mateu, i aquest serà l’evangelista de més notorietat de l’Església. El primer en valoració, tot i que va escriure després de Marc. En el seu evangeli s’autoretrata amb modèstia, passa amb una discreció digna de figurar en el seu “procés de beatificació”. Cita la llista dels apòstols, i d’ell diu “ Mateu, el cobrador d’impostos”. I en relatar la crida que li feu Jesús, concisament dirà: “Vine i segueix-me. I ell es va aixecar i el va seguir”. Lluc és qui posarà tot l’encontorn ja citat, en el que manifestarà el seu particular tarannà, amarat de misericòrdia i d’amor als pobres. Serà doncs ell, Lluc, qui en l’evangeli d’avui “saqueja” (?) un capitost dels rics i li fa buidar la bossa en favor dels pobres. Cada evangelista hi posa la seva versió. Vesteixen els fets concrets d’acord amb les necessitats del moment i de la comunitat per a la qual, primàriament escriuen. Cal veure que els evangelis són polièdrics. Reflecteixen aspectes contextualitzat-los.

Ep, que encara no s’ha acabat aquesta escena. Jesús, també ell, es posa dret i dóna una sentència de llarg abast: “Avui” que és el corresponent a l’ara mateix de Zaqueu, després de la “liquidació de béns” de que feu Zaqueu, diu sentenciosament: “Avui s’ha salvat aquesta casa”. I contraposant-se al pensar dels fariseus, afegeix: “Aquest home també és un fill d’Abraham”. I, a més, universalitza la declaració: “Es que el Fill de l’Home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut”. En una acció concreta, narrada, tenim totes les paràboles de la misericòrdia de Lluc. Seria bo que nosaltres del fet concret en féssim una paràbola personal de les nostres potser escarransides opcions o decisions... ¿Ara mateix? ¡Ara mateix!

La resposta de Mateu ha esdevingut com un model per a tots nosaltres. Ha sortit ben “beatificat” de les pàgines del mateix evangeli. No hi tindrem cap feina a incoar el procés de beatificació. Va morir màrtir com tots els del nou “gremi”, els apòstols. Amén.

Abans era el poble mateix, qui donava la consideració de beats o sants. Els eren ben coneguts de tots. Moltes vegades era per aclamació. No necessitaven els tripijocs de L’Elisenda de la novel·la d’en Cabré. Tot ben clar i net.

Diumenge XXXI de durant l’any, 31 d’octubre de 2010 Barcelona