Homilia del diumenge 28/12/2025

                            MIRA,  SOC A  LA  PORTA  I  TRUCO

                                               En llegir aquest dimarts últim on en la litúrgia es viu en l’estremiment dels darrers delits de “fer el ple” de l’Advent, que ja amb les successives onades besen amorosament les platges nadalenques, m’he trobat amb aquest cant de comunió ben i ben suggestiu: “Mira, soc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi”. Preciosa escena d’intimitat amb qui truca, que ara només pot ser Jesús, segur també amb la seva mare, Maria i amb Josep, el seu pare. Abans que es descabdellin tot d’una un brollador d’emocions que  s’envolin en el cor, i abans que senti trucar suaument a la meva porta del cor per a l’acolliment de la mateixa sagrada Família, em miro, com ho faig sempre a l’angle dret per damunt de l’escrit i veig que em fa l’ullet la referència bíblica, perquè vagi a l’Apocalipsi, en el tercer capítol, verset 20. Agafo la Bíblia i vaig al seu darrer escrit, i em situo, segons la cita. Pertany a la Carta que l’àngel del Senyor va enviar a l’església de Laodicea. Una de les set esglésies d’Àsia Menor, avui a Turquia, entre les quals hi puc llegir la carta corresponent: “Conec les teves obres, i sé que  no ets ni fred ni calent. Tant de bo fossis fred o calent, però ja que ets tebi, estic a punt de provocar-me... Jo reprenc i corregeixo tots aquells que estimo. Sigues zelós i converteix-te. Mira, soc a la porta i truco. Si algú  escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi”. Una bona oportunitat la tenim a mà. Jesús demana acolliment, avui podem fer que la nostra casa pugui ser -i honradament- la seva. Desfem la pèssima sensació que ens feu, quan Maria a punt de deslliurar el seu nadó no va trobar casa on poder atendre degudament la seva naixença i les elementals atencions d’acollida. Tenim una venturosa oportunitat de fer de casa nostra aquest somiat Pessebre vivent... L’eucaristia de Nadal ens ha permès de tenir el goig i l’honor d’hostatjar el Déu Infant, i a més, tota la sagrada Família amb Maria, la seva Mare i Josep el seu pare.

                                               Avui, ja entrats en l’octava de Nadal, se’ns invita a fer unes consideracions respecte de la sagrada Família, ja a Natzaret, on faran vida per molts anys, fent-se companyia i amb l’exquisidesa dels tractes casolans. Hi ha una mística íntima sobre la convivència dels tres a casa en família! Poc sabem de les seves relacions i lligams que s’hi congriaven,  però la segona lectura d’avui és prou explícita respecte de les vivències i convivències que de segur foren el pa de cada dia en aquella casona admirable, feta més pels afectes bescanviats que no pas per massa pertinences ni conforts... Està més que clar que la bona casa és aquella en què les relacions són sempre efectives i rodonament afectives. L’amor és el millor entramat per conviure. Amb tot, podem destacar del que Pau ens diu: “Tingueu els sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats” (i quins millor escollits, sants i escollits de Déu, no et dic res, sobre tota ponderació!) Encara hi afegirem les concrecions de Pau: “Sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència... I com a coronament de tot això estimeu-vos, que l’amor tot ho lliga i perfecciona. Que la pau de Crist, (Maria i Josep) coroni en els vostres cors els combats que manteniu”, (que no deixaren de sostenir també la nostra estimada sagrada Família, sens dubte, com un família senzilla de les de pobles petits com era Nazaret, guanyant-se el pa compartit de cada jornada...). “Recordeu que en aquesta pau heu estat cridats a formar un sol cos”. Allí s’inicià el que després, ampli i generós, aspirant a una plena universalitat, serà el Cos Místic, ara en excelsa miniatura i fent com una figura de les inclusives realitats eclesials a venir. Em plau -no us ho sabria ponderar millor i més adequadament i joiosa!- subscriure com acaba la lectura segona d’avui: “Tot el que feu, sigui de paraula, sigui d’obra, feu-ho en nom de Jesús, adreçant per Ell a Déu, el Pare, una acció de gràcies”. Mai les recomanacions de Pau no podien ser més apropiades i encertades. Totes les qualitats que no sabem de tants anys de vida casolana, domèstica a Natzaret, poden quedar més apropiades, més centrades, més ennoblides, més efectives i aplicables a tota casa de família arreu.  Natzaret hem de pensar que és un fogar on es pot emmirallar tota vivència familiar. Em plau portar la referència sinodal explícita de l’Església com a “casa i casa comuna”. En el número 115 hi llegeixo: “La relació entre lloc i espai suggereix també una reflexió sobre l’Església com a “casa”. Quan no s’entén com a espai tancat, inaccessible, a defensar-la costi en que costi, la imatge de la casa evoca la possibilitat d’acollida, d’hospitalitat i d’inclusió. La creació mateixa és “casa comuna”, on els membres de l’única família humana viuen amb totes les altres criatures. El nostre compromís, sostingut per l’Esperit, és fer que l’Església sigui percebuda com a casa acollidora, sagrament d’encontre i de salvació; escola de comunió per a tots els fills i filles de Déu. L’Església és també poble de Déu en camí amb Crist, en la qual cada un està cridat a ser pelegrí d’esperança. La pràctica tradicional dels pelegrinatges n’és un signe. La pietat popular és un dels llocs d’una Església sinodal missionera”. Prenc l’ocasió per dir-vos que estem a les “acaballes, les acaballes precises” de l’any sant en el què Francesc ens va acompanyar, invitant-nos a una vivència profunda de “l’esperança que no defrauda”, (convocatòria del Jubileu 2025).

                                               Em prem la il·lusió de promoure les millors referències a la família que podem llegir a les Conclusions finals dels Sínode: comunió-partcipació-missió” com a expressió de les més que maternals i paternals invitacions del papa Francesc, que ens ha empès a renovar a fons la manera de viure el cristianisme, de cara a les pròximes anyades del segle XXI. Juntament amb les cites hi vull posar l’explícita rememoració i estima profunda pel seu pontificat que perdurarà en les nostres ganes de percebre’n “el gust i la música d’evangeli”, ara fetes nostres i estimades. En el número 64 hi llegeixo: “Entre les vocacions amb que l’Església s’enriqueix, destaca la dels cònjuges. El concili Vaticà II ha ensenyat  que “tenen en el seu rang i estat de vida la pròpia gràcia enmig del poble de Déu (LG 11) el sagrament del matrimoni assigna una missió particular  que es refereix al mateix temps a la vida de la família, l’edificació de l’Església i el compromís en la societat. En particular, en els darrers anys ha anat creixent la consciència que les famílies són subjectes i no només destinatàries de la pastoral familiar. Per això necessiten trobar-se i fer xarxa, també gràcies a l’ajuda de les institucions eclesials, dedicades a l’educació dels infants i dels joves. Novament, l’assemblea manifesta proximitat i suport a aquells que viuen una condició de solitud com a opció de fidelitat a la tradició i al magisteri de l’Església en matèria matrimonial i d’ètica sexual en què reconeixen una font de vida”.

                                               Cal afegir-hi aquest número dedicat als infants: “Dins de la comunitat cristiana, cal estar més atents especialment amb els infants, no només necessiten ser acompanyats en l’aventura del creixement, sinó que tenen molt a donar a la comunitat dels creients. Quan els apòstols discuteixen entre ells qui és el més gran, Jesús els posa al centre un infant, presentant-lo com a criteri per entrar en el Regne  (Mc 9, 33-37). L’Església no pot ser sinodal sense la contribució dels infants, portadors d’un potencial missioner que cal valorar. La seva veu és necessària en la comunitat: hem d’escoltar-la i comprometre’ns perquè tothom a la societat l’escolti, sobretot els que tenen responsabilitats polítiques i educatives. Una societat que no sap acollir i cuidar els infants és una societat malalta: el sofriment que pateixen molts d’ells per la guerra, la pobresa i l’abandonament, l’abús i tràfic de persones és un escàndol que requereix el coratge de la denúncia i el compromís de la solidaritat”.

                                               Un capítol sobre els joves avui és més imprescindible que mai. Només enceto el número 62 i us remeto al document, imprescindible si tenim un fort sentit eclesial!: “També els joves tenen una contribució a donar a la renovació sinodal de l’Església. Ells són sensibles als valors de la fraternitat i del compartir, al mateix temps que rebutgen actituds paternalistes o autoritàries. A vegades la seva actitud envers l’Església es presenta com una crítica, però sovint pren la forma positiva d’un compromís personal per una comunitat acollidora i compromesa en la lluita contra la injustícia social i per la casa comuna”.

                                               Mantinguem-nos amb un esperit fortament i joiosament nadalenc. Cada dia és Nadal com ho és també Pasqua. Sigueu novament felicitats i mantingueu-vos oberts a tota benaurança, de les de Jesús   (Mt 5, 1-11)

 P. Josep Mª Balcells.

Diumenge de la Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep. 28 de desembre 2025. Sabadell           

Homilia del diumenge 21 de desembre del 2025

                             MARE  DE  DÉU  I  MARE  NOSTRA

                                               Estem ben bé a les rodalies de la Solemnitat del Nadal del Senyor vingut a casa “nostra”, en el sentit més autèntic de l’expressió, ara que aquesta Festa ha anat desdibuixant-se en pro de mil i una enteses noves, lluny de la Nova Bona. Però a nosaltres ningú no ens la podran arrabassar, perquè la portem en les entranyes del nostre sentit del viure i conviure. La tenim tan feta una mateixa cosa en el record, en les successives celebracions, porten l’aura de la nostra infantesa i no la podem destriar de les escenes casolanes més preuades. Estem fent mans i mànigues perquè la podem reviure plena, magnífica, somiadora ja a nivell festiu i juganer de temps ancorats ànima endins i, a més en una –espero- que acrescuda manera de veure-la per la FE, oh, goig!

                                               És de tots coneguda la lisa entre els pares conciliars del Vaticà II, en què estaven enfrontats dos parers que, deixant incòlume l’amor a la Mare de Déu de tots ells, uns volien que es plasmés el seu desig, fent un text conciliar propi per parlar d’Ella; altres, no veien que fos la manera més adequada de fer-li honor. Tots volien el millor per a Ella. Al final van “guanyar” (la cosa no era de competitivitat i es posaren d’acord en el parer més primmirat i va ser introduir el tractament sobre Maria dintre de l’àmbit de la Constitució sobre l’Església com un capítol més de les seves consideracions eclesials, essent el vuitè que té aquest títol: “La Santíssima Verge Maria, Mare de Déu, en el misteri de Crist i de l’Església”. Quedava justificada aquesta opció per posar en un primer terme a Jesucrist com  a únic Mitjancer i modelador de l’Església com al seu fundador en el si de la qual els fidels, units a Crist Cap i en comunió amb tots els seus sants, han de venerar també la memòria, “en primer lloc de la gloriosa sempre Verge Maria, Mare de nostre Déu i Senyor Jesucrist”.  “Unida amb un vincle estret i indissoluble a Crist, està enriquida amb la summa prerrogativa i dignitat de ser la Mare de Déu Fill, i, per això mateix, filla predilecta del Pare i sagrari de l’Esperit Sant, amb el do d’una gràcia tan extraordinària que avantatja per damunt de tot a totes les altres criatures celestials i terrenes. Però ensems està unida a l’estirp d’Adam amb tots els homes que necessiten la salvació; i no solament això, “sinó que és veritablement mare de tots els membres de Crist, ... per haver cooperat amb el seu amor a que naixessin en l’Església els fidels, que són membres d’aquell Cap. Per aquest motiu es proclamada com a membre excel·lentíssim i singular de l’Església i com a tipus i exemplar acabadíssim d’ella mateixa en la Fe i en la Caritat, i a qui l’Església catòlica, instruïda per l’Esperit Sant, venera com a mare amantíssima, amb afecte de pietat filial. Per això,  el sagrat Concili en exposar la doctrina sobre l’Església, en la que el diví Redemptor obra la salvació, es proposa explicat curosament tant la funció de la Santíssima Verge en el misteri del Verb encarnat i del Cos Místic en quan als deures dels homes redimits en relació amb la Mare de Déu i Mare dels homes, especialment els fidels. Així vol que venerem aquella que, després de Crist, ocupa en la sant Església el lloc més preclar i al mateix temps el més proper a nosaltres”. Concloent, un de sol és el nostre Mitjancer, emperò la missió maternal de Maria envers els homes no obscuria ni disminueix de cap manera aquesta mediació única de Crist, ans al contrari serveix per demostrar el seu poder excels. Ja que tot l’influx salvífic de la santíssima Verge sobre els homes no dimana d’una necessitat ineludible, sinó del diví beneplàcit i de la superabundància dels mèrits de Crist, es recolza en la mediació d’Ell, depèn totalment d’ella i d’ella mateixa en treu tot el seu poder. I, lluny d’impedir la unió immediata dels creients amb Crist, la fomenta. Unida i patint amb el seu Fill morint a la creu, va cooperar de forma singular i incomparable a l’obra del Salvador amb l’obediència, la fe, l’esperança o l’ardorosa caritat, en el fi de restaurar la vida sobrenatural de les animes. Per això és la nostra Mare en ordre de la gràcia. L’Església no dubta en confessar aquesta funció subordinada de Maria, l’experimenta contínuament i la recomana a la pietat dels fidels, per a que, recolzats en aquesta protecció maternal, s’uneixin amb major intimitat al Mitjancer i Salvador. El sant Concili ensenya de propòsit el dogma de la única i excelsa Mediació de Crist i al mateix temps fomenta a tots els fills de l’Església que promoguin generosament el culte de veneració a la santíssima Verge i Mare de Déu, particularment en la litúrgia i estima en molt les pràctiques i exercicis de pietat envers Ella, recomanats pel Magisteri en el curs dels segles.  En l’entretant, la Mare de Jesús, de la mateixa manera que, glorificada ja als cels en cos i ànima, és imatge i principi de l’Església que haurà de tenir el seu acompliment en la vida futura, així a la terra precedeix amb la seva llum al Poble de Déu pelegrinant com a signe d’esperança certa i de consol fins que arribi el dia del Senyor”.

                                               Més o menys destrament he volgut resumir el pensament del Concili, bo i adherint-me a l’opció d’integrar Maria dins de la Constitució sobre l’Església on la trobem deixebla com nosaltres, però ella en grau i bellesa imponderables i Mare nostra estimadíssima, jugant un paper de veritable mare “a la generació i educació coopera amb amor matern, únic”.

                                               Maria omple de vida l’Advent, Ella treballa en la intimitat el misteri més excels: dona vida al que és la Vida. Celebrem, doncs, totes les gestacions al par de la de Jesús, la teva i la meva, les ignorades de tots els temps... L’advent ja és Nadal íntim, en l’espera ja se’m fa present, oh goig! El desig, l’anhel ja són presència, oculta, però real, Viure l’Advent farà que el Nadal em sigui més Nadal. En l’experiència ja som anticipadament inserits en el misteri que ens pren, ai, pregonament! En la vivència del que el profeta en va dir l’Emmanuel: “Déu que és amb nosaltres”.

                                               Quan recito l’oració en els meus reiterats “àngelus”, m’adono que no faig més que resar la Col·lecta de la Missa d’avui i us la vull posar per -anava a dir- consanguineitat: “Infoneu, Senyor, la vostra gràcia en els nostres cors. I feu que els qui, per l’anunci de l’àngel, hem conegut l’encarnació de Jesucrist, el vostre Fill. Siguem conduïts, per la seva passió i la seva creu, a la glòria de la resurrecció”. Jo em dic a mi mateix: no, no és veritat que coneguem el misteri del Déu fet home, fet humà, fet senyal i distintiu de tota la humanitat en extensió i en qualificació, Ui, què lluny estic de anar desclouen tota la mina inesgotable del que significa ser Ell, l’Home nou amb la destinació de ser re-creador de tot el cosmos i de la història entera de la humanitat perllongada sense aturador. És encarnació, és a dir, ha pres carn, és format de fang com nosaltres, som tots d’una certa i inconcebible manera encarnats en la carn mateixa de Crist: misteri, misteri que ens és i fa a cadascú de nosaltres misteris també, oh goig! Voldria que el meu Advent abastés, què dic, ignar i atrevit de mi, només accedir de puntetes i amb un respecte fora mida en la informació volandera, inconsubstancial, res de coneixement, només tustar a la porta del misteri... i deixar-me mirar de lluny allò que és el Crist, home. Aquí capitulo  i prenc la vida com un Advent-Nadal-Pasqua de Resurrecció, segona vinguda i definitiva, oh goig!

                                               Aquest diumenge marià per excel·lència asseïem-nos a la vora, voreta de la Mare-Mareta i amb ella adorem al Déu que se’ns a fet petit, accessible, amable; donem voltes com feia Maria en el seu llarg advent de la seva gestació inefable, nou mesos de relació vital, biològica, oh meravella!. Que Ella en ensenyi a viure el misteri d’una gestació que florirà en un Nadal on el Fill prendrà el lloc central i se’ns donarà un fill, com ho anirà repetint a gratcient vegades i vegades la litúrgia amorosida d’aquests dies ndalencs. Déu és aquí! i sobretot dins nostre!, al Pessebre Vivent, que us deia l’altre dia que som nosaltres, commogut i fora de mi... Som actors, no merament espectadors etimològicament =que expecten-miren acuradament-trasbalsadament, que no seria pas poc. Donem ales a la tendresa, altrament no entendríem res de res. Bon Nadal que Déu ens doni de viure’l en fe que apropa acaronadament, en un bes sostingut, contingut que ens fa sentir-nos uns amb el Nadó. Aquest és el Nadal que us auguro per l’amistat que ens uneix des de temps...

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge IV d’Advent, 21 de desembre del 2025.  Sabadell

Homilia del diumenge 14/12/2025

                    LA  SINODALIDAT  SEGUEIX  BEN  VIVA

                                               Aquesta vegada tinc molt d’interès que llegiu aquest article publicat pel CPL (Centre de Pastoral Litúrgica) perquè vegeu que a nivell de tota l’Església Universal, i de conformitat amb el nou papa Lleó, la novetat introduïda pel papa Francesc gaudeix de plena vida, que com podreu llegir arribarà fins al 2028. Convé, doncs, posar-se les piles perquè està en florida allò que fou un embrió d’una manera nova del viure eclesial i evangèlic. Jo també hi vull ser! I tu i vosaltres? Comenteu-s’ho si us plau!

Seixanta anys d’un nou començament 

                                               El 8 de desembre de 1965 –ara farà, doncs, seixanta anys-, va tenir lloc a Roma la cerimònia solemne de la clausura del Concili Vaticà II, després d’haver aprovat unes hores abans, la Constitució sobre l’Església en el món actual, els decrets sobre l’activitat missionera de l’Església i la vida i el ministeri dels preveres i la declaració sobre la llibertat religiosa. Els primers documents promulgats –l’any 1963- havien estat, simultàniament, la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia i el decret sobre els mitjans de comunicació social.

                                               Pocs dies després de la cloenda del Concili, Karl Rahner en feia un primer balanç. Deia: “El Concili ha representat un començament per a l’aggiornamento, per a la renovació i fins i tot per a la penitència i la conversió sempre necessàries”. I afegia: “Això és molt, però només és el començament d’un començament”. El teòleg alemany intuïa perfectament que aquell esdeveniment del qual ara fa seixanta anys no comportava simplement una reforma, o una sèrie de reformes en la línia d’altres reformes o renovacions que s’havien plantejat en la història de l’Església. Rahner era conscient que el Concili Vaticà II apuntava –per dir-ho amb paraules d’un teòleg actual, Christoph Theovald- cap a una “refundació” en el sentit d’un nou “començament” que “obre una nova etapa en la història del cristianisme, marcada per una nova “forma” del catolicisme”.

                                               Per a Theovald, el procés sinodal encetat pel papa Francesc i continuat per Lleó XIV, porta tot el Poble de Déu a viure una deliberació sobre “la forma de l’Església catòlica” i remarca que el títol del Sínode així ho suggereix: “Per una Església sinodal”. Segons ell, el Sínode proposa un “replantejament” de l’arquitectura de l’Església, com ho va fer el Vaticà I, centrant-se en el ministeri de Pere; i el Vaticà II, definint la col·legialitat episcopal. El teòleg francoalemany clou la seva reflexió afirmant que “aquest replantejament se situa, doncs, al mateix nivell que els dos concilis dels segles XIX i XX, sense ser, tanmateix, conciliar”. Ho explica en el seu llibre de 2023 de títol ben significatiu: Un nouveau concile qui ne dit pas son nom? (¿Un nou concili sense anomenar-se així?).

                                               La dinàmica sinodal se situa en connexió estreta amb el “començament d’un començament” de que parlava Rahner referint-se al Vaticà II. El procés sinodal iniciat  el 2021 i que és previst que culmini amb una assemblea eclesial al Vaticà el 2028, constitueix “un autèntic acte de recepció posterior del Concili; en per- llonga la inspiració i en rellança la força profètica per al món actual”. Aquesta afirmació, que figura al Document final del Sínode, és reproduïda en uns primers paràgrafs del document recent de la Secretaria General del Sínode: Pistes per a la fase d’implementació del Sínode 2025-2028.

                                               Aquest darrer document es fa ressò de la decisió del papa Lleó de crear dos grups d’estudi nous: un sobre “la litúrgia en perspectiva sinodal” i l’altre sobre “l’estatut de les conferències episcopals, las assemblees eclesials i els concilis particulars”. Aquests grups s’afegeixen als deu que havia creat el papa Francesc i que es troben citats al *Document final (núm. 8), entre els quals hi ha la missió en l’entorn digital, l’escolta del crit dels pobres i de la terra i la recepció dels fruits del camí ecumènic en el Poble de Déu.

                                               El document sobre les pistes per a la implementació del Sínode insisteix sobre l’intercanvi de dons, del qual diu el Document final que “implica totes les dimensions de la vida de l’Església”. A tall d’exemple es refereix als “sants i testimonis de la fe d’altres Esglésies i comunions cristianes”, el testimoniatge dels quals és “un do que podem inserint-ne la memòria en el nostre calendari litúrgic, en particular, per als màrtirs” (núm. 122).

                                               Una de les pistes indicades en el document de la Secretaria general del Sínode fa referència a la pietat popular. Parlant dels pelegrinatges als santuaris, planteja aquesta qüestió: “De quina manera és possible animar-los perquè adquireixin un caràcter sinodal més explícit i afavoreixin la trobada i el diàleg entre les persones?”

                                               A la fase d’implementació del Sínode aniran sorgint, probablement, nombroses qüestions d’aquest estil, que caldrà intentar respondre sempre en consonància amb la lletra i l’esperit d’aquell “començament d’un començament” que va representar el Concili Vaticà II, de l’acabament del qual ara es commemoren els seixanta anys.                        Josep Casellas, prevere  de la diòcesi de Girona 

* Per una Església sinodal: Comunió, Participació. Missió.

1.     Alguns aspectes de les relacions entre les Esglésies orientals  catòliques i l’Església llatina.

2.     L’escolta del crit dels pobres i de la terra.

3.     La missió en l’entorn digital

4.     La revisió de la Ratio Fundamentalis Institutionis sacerdotalis en perspectiva sinodal missionera.

5.     Algunes qüestions teològiques i canòniques al voltant de formes ministerials específiques.

6.     La revisió, en perspectiva sinodal i missionera, dels documents que regulen les relacions entre bisbes, vida consagrada, agrupacions eclesials.

7.     Alguns aspectes de la figura i del ministeri del bisbe (en particular: criteris de selecció dels candidats a l’episcopat, la funció judicial del bisbe, la naturalesa i el desenvolupament de les visites ad limina apostolorum) en perspectiva sinodal missionera.

8.     El paper dels representants pontificis en perspectiva sinodal missionera.

9.  Criteris teològics i metodològics sinodals per a un discerniment compartit de qüestions doctrinals, pastorals i ètiques controvertides.

P: P. Josep Mª Balcells

1L La recepció dels fruits del camí ecumènic en el Poble de Déu. 14/12/25 Sabadell

P.

Homilia del diumenge 7 de desembre del 2025

                              ENDAVANT  I  ENLAIRE

                                               Continuem amb el símil de la pujada a la muntanya (potser l’hauríem de posar en majúscula (jo ja et vaig posar el Mont Perdut, tu -si vols seguir jugant- posa-li el teu nom propi). I és de bones a primeres que se m’han esvalotat com si fos un discret estol de llibres i d’imatges que he llegit o prospectat. Així d’entrada m’ha vingut el record d’un llibre llegit -ara què sé jo quants anys farà! És l’autobiografia de no menys que de Thomas Merton, titulada “La Muntanya dels set cercles”, títol d’allò més apropiat per la significació d’Advent que jo li vull donar. La primera sorpresa que he tingut és que va néixer a Prades. Ell de petit va veure i conèixer el nostre Canigó, des de la perspectiva del territori català, ara, dissortadament francès. Coneix Cuixá, fa esment del claustre que ell veié a USA, altra vegada dissortadament. Desprès de re-llegir-lo (tot bon llibre que no es rellegeix és que la primera vegada anàvem massa per feina i és un senyal d’incultura (ara acabo de llegir CARPE DIEM que els grecs apel·laven “idiotes” (no el mal nom que avui ha pres aquest mot!) =els que no donaven cap to de cultura a la seva vida de persones grans sense ni un borrall de lletra, enfangats en el llot del viure a ras de terra, sense cap envol d’idees i de “sentirs...”. Ben a l’inrevés del què vol dir intel·ligent o intel·lectual, aquell que en el seu rellegir sap veure o millor entreveure entre línies. (Intus-cap endins, leggere). Una altra imatge va vingut al cap. Em refereixo al Medi Diví del gran Teilard de Chardin que -ara just acabat- ja recomenço a llegir-lo altra vegada per captar millor el seu contingut discutit, no comprès i que ell poc abans de morir va dir que era la seva millor identificació personal. En la solapa interior quedava guardat un retall de diari del Diario de Barcelona del dia 4 de diciembre de 1965, just acabat el Concili Vaticà II titulat “Controversias soobre Teilhard” signat per Ignacio Elizalde que naturalment escriu a favor del seu germà jesuïta i s’acompanya de la cita del també SJ el gran pare De Lubac que el defensa brillantment. Diu que Teilhard esperava un nou Concili de Nicea... Tot molt interessant i novedós. Recomençat a llegir, m’ha enamorat que parlés “d’una ascensión iluminativa” De fàbula: com rima amb el nostre amic R. Guardini: “allò de la in-existència. El papa Lleó en el seu primer viatge com a papa ha estat a Nicea i al Líban. N’esperem molt d’ell, sabedors de que seguirà a la seva pròpia manera, més contingut (sap somriure i és una delícia veure com mira-admira), però ferm en les petjades de Francesc. Plego de fer de rata d’arxiu... La família dels Teilhard tenia en el seu escut familiar : aquesta mateixa llegenda que jo he fet servir suara com a títol del meu escrit. Traça sobre el recorregut que vull fer aquest Advent pujar muntanya amunt: evidentment endavant i enlaire. Alguna vegada he utilitzat el símil de l’espiral helicoïdal per abastar noves perspectives. Però ara i aquí, que funcioni a l’inrevés: a mesura que funciona no com el rellotge sinó anant guanyant quotes més altes anem vers el cim que seria el punt d’arribada, el nostre punt omega, que és segons l’autor: és cim de tot el desenvolupament humà i diví. El temps de la pujada és el Kairós és a dir la Gràcia. Que supera la lògica llei de la gravetat, fent recurs del llibre de Simone Weill: “La gravetat i la Gràcia”. Deixeu-me fer un joc de paraules: pugem per “Nà-dal(!) Prometo que no hi tornaré més...

                                               Una altra referència que m’ha pervingut!  No m’atreveixo a posar la primera plana de les obres completes de sant Joan de la Creu: És una pujada al Mont Carmel. Suposo que és del taller de disseny de l’autor mateix que també sabia dibuixar. Només cal fer referència al seu Crist en visió des de darrere i amb Crist clavat a la creu en visió en escoç, que després en Dalí el va pintar i mai va dir que l’hagués inventat ell. Deixem-lo per Setmana Santa. Recordo que una vegada el vaig mostrar a persones de qualitat espiritual i se’m van espantar, llegint les poesies que estan a la base del dibuix . No n’hi havia per menys! De moment per a novells excursionistes vianants com som nosaltres ja en tenim ben bé prou amb el nostre lema: endavant i anant pujant al mateix temps enlaire fatigós però ennoblidor.

                                               Mireu, cadascú va muntanya amunt, la seva: ni més alta ni més baixa, sense comparacions ni competicions: no anem per cap marca ni per cap medalla. En definitiva, el que cal és anar endavant (plus que deia sant Ignasi o melior que ens deia Calassans. No hi ha cap competició a menys que no sigui amb un mateix, sense estrafer-se , però. de fatigues desbocades. Non multa sed multum. Això ens ho rubricaria el nostre amic Emilio del Río. Encara no ho ets? No tardis, Jack! A dalt si pugem la mateixa muntanya hi pujarem acompanyats i acompanyant (Ja sabeu que em deleixo pels gerundis!)  No moltes a la vegada, sinó molt més ben fetes. Anem de cara a la qualitat no a la quantitat.

                                               Cal fer un bon discerniment del que hem fet fins ara em la cursa de la vida, ara, subratllant aquesta paraula envitricollada. Plena d’enigmes que hem de saber des-triar. Ara,-ja ho hem dit abans-: representa el temps que és el  flux de la vida “ara, ara mateix”. Cal desxifrar evangèlicament l’aquí, que es tradueix per la situ-ació en què em trobo. El situs. Rol, compromisos, lloc. Les circumstàncies, les motivacions. Els per a què de Víctor Frankl, un antic reclús en un camp de concentració: L’home en recerca de sentit. A partir de l’ara i l’aquí emprenem el curs i la cursa, doncs, que llegeixo en la col·lecta del diumenge: “Déu omnipotent i misericordiós, feu que les pre-ocupacions de les coses terrenes no ens impedeixin de “córrer a l’encontre del vostre Fill i que el coneixement de la saviesa que ve del cel ens faci participar de la seva vida”.

                                               L’Advent és a dir: l’Adveniment que “esperem com a pelegrins d’Esperança que som, sobretot en aquesta terminal de l’Any Sant dedicat per l’estimat Franciscus, que està en expectatives respecte de cadascú de nosaltres. No és cap retorn etern que ens desmotivaria si fos repetició, propici a tanta rutina!. Per Crist i pels “Christifideles laici, que som tots els assumits per Crist en el qual radica estretament la nostra vida de cristians, des d’ara en diré “evangèlics”, per allò que ja us he repetit vegades i més vegades. Allò del viure en estat de “gust i música evangèlics”, que esperonava sant Francesc als seus Germans a viure així.

                                               El Baptista, preclar referent de l’AT, avui ens pot acompanyar a fer de “padrins-testimonis” del Baptisme de Jesús i ens invitarà a sentir les paraules que el Pare testifica: “Aquest és el meu Fill, el meu Estimat. Escolteu-lo”. Ara es presentarà com un In-fant, un que no parla, Nadal. Ai, les comunicacions no-verbals: ens arriben al cor!; però quan ho faci -d’obra i de Paraula- quedarem meravellats de com ens invita a viure la utopia d’Isaïes que la tenim a la primera lectura, corejada amb el salm 71, una peça d’orfebreria, on es remarca que el Senyor ens portarà al benestar, paraula clau si llegiu Carpe Diem, és a dir l’ètica i els plantejaments de l’estoicisme, que, com a base per anar a millor, ens obre les perspectives de l’evangeli que assumim en el Baptisme nostre, en l’Esperit i en foc!  Si sabéssim el do de Déu que Jesús li digué a la samaritana, que interpretat sense finor, després va revolucionar tota aquella vila samaritana en escreix. Ara, ja ho hem vist i CREIEM.

                                               No puc deixar de veure el Baptista senyalant el Crucifix amb un dit “retorçat com una arrel” i senyer i dient les paraules que ara també usem en la senyalització evangèlica, de qui és l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món”.  Traspàs d’era: ara i aqu: Del baptisme passem ben joiosament a l’Eucaristia. Misteri Pasqual. Hem començat una nova vida! És? 

P. Josep Mª Balcells

 Diumenge II Advent 7/12/25  Sabadell