Homilia del diumenge 1/5/2011 del P. Josep Mª Balcells

I LA JOIA SERÀ PLENA

Un fet ocasional, com moltes vegades passa, tenir escrites unes frases que antany em van colpir, m’ha fet retornar a una lectura “en tercera generació” de la “Carta a un ostatge” de Antoine de Saint-Exupéry, on fa esment d’uns somriures donats-rebuts, que justifiquen una vida, una manera intensa de viure, que no puc per menys de relacionar amb la frase de Teilhard que l’altra setmana us vaig transcriure: “Fes néixer i manté sempre en el teu rostre el somriure, reflex del de Nostre Senyor que vol actuar a través de tu, i, per això, substituir-te cada vegada més a tu”. Avui toca subratllar que el nostre somriure no és més que una sintonia interior i, a l’exterior, un reflex del somriure de Jesús que, en nosaltres, es fa irradiació de resurreccions... El lema pasqual al que ens hem compromès és: somriu, que Déu t’estima. Ja hi tornaré més endavant.

Ara, deixeu-me dir que el fil que enllaça tota aquesta petita-gran obra de Saint-Exupéry té com a fonament el somriure, penyora d’humanitat plena i joiosa que per la il·luminació de la fe (hi afegeixo jo) fa créixer, dóna carta d’identitat humana, com a sentiment, a les persones a qui somriem. És el lleu-dens testimoniatge de la certesa de que Déu ens estima, estima tot home i dona que, somriguts per Ell, saben somriure d’una manera espontània, natural, fresca com una rosa d’abril...

Somriure els altres, sentir-se “somrigut”, i el que és més i millor: somriure’s un mateix o bé -encara això resulta més encisador, és el súmmum-: intuir que hi ha QUI dins teu et somriu amorosament, i en aquest somriure un hi sent la font immarcescible dels propis somriures, i un hi posa el fonament de l’anar coratjosament i dolçament empès per una força i una gràcia que se’t ofereix com qui et dóna la mà estimada o una besada suau... “Sentir-se somriguts per dins”: això és FE. I tu hi correspons donant somriures pasquals a tothom.

En un ambient pasqual intensificat per una PRESÈNCIA que sents tan a prop, tan endins, en aquest diumenge, no faig més que obrir la pàgina de l’evangeli de Joan, i em deixo gronxar per les paraules de Jesús Ressuscitat, que jo personalitzo, sense però excloure ningú, ...i m’hi abandono. Tinc plena consciència de que pertanyen a la cloenda de tot l’evangeli de Joan, amb la precisió de que era, com avui, al cap de vuit dies, (capviutada o Octava de Pasqua), i Jesús confirma la fe dels apòstols en la seva Resurrecció, oi més amb el nostre “alies”, Tomàs, testard, tot a tocar tocar... “¿Per què m’has vist has cregut? FELIÇOS ELS QUI CREURAN SENSE HAVER VIST” La fe es desclou en el somriure, tant de bo persistent... És sensació de certesa, delicada, subtil. En diu feliços, radiants: “Donen gratuïtament allò que reben gratuïtament”.

Tornem a la “Carta a un ostatge”. Context: L’autor s’exilia quan la invasió nazi a França al 1940. Narra la sortida, fent pas per Portugal, on hi confluïen -blasmats per Saint-Exupéry, “morts, com als llimbs, ànimes per néixer”- els que s’expatriaven per salvar els seus diners i embarcant-se evasius cap a USA. No vol sentir-se emigrant, menys expatriat, sinó sols viatger: “Jo em deia: l’essencial és que resti en algun lloc allò de què has viscut. I els costums. I la festa de família. I la casa dels records. L’essencial és viure per al retorn. (El retorn per a nosaltres és retornar a la Persona del Crist Ressuscitat, aquest Amic, “ostatge de nosaltres mateixos”, que ara el vivim com en un retorn, portats per la litúrgia: Festes de Pasqua Florida, primavera de la FE . El Senyor que ens ressuscita de bell nou, més intensament. Retornem, tenim el goig i l’esperança del retorn, com l’autor, quan sabem que hi ha una Persona estimada, amiga, que ens espera...

Segueixo: “¿De quina manera la vida va construint les línies de força de les quals vivim?... ¿Quins han estat els moments decisius que han fet d’aquesta presència un dels pols que necessito?... ¿Amb quins esdeveniments secrets han estat pastades les tendreses particulars?... ¡Que en fan poc de soroll, els miracles veritables! ¡Que en són de senzills els esdeveniments essencials! L’essencial, molt sovint, no té gens de pes. Aquí, aparentment, l’essencial no fou sinó un somriure. Un somriure és sovint l’essencial. Ets sents pagat per un somriure. Ets sents recompensat per un somriure. Et sents animat per un somriure. I la qualitat d’un somriure et pot fer morir. Tanmateix, aquesta qualitat ens deslliurava tan bé de l’angoixa del temps present, i ens atorgava certitud, esperança, pau.”

“...Les atencions prestades als malats, l’acolliment ofert al proscrit, el mateix perdó, no valen sinó gràcies al somriure que il·lumina la festa. Ens agermanem en el somriure per damunt de les llengües, de les castes, dels partits. Som fidels de la mateixa església, aquell i els seus costums, jo i els meus.”

“I aquesta qualitat de la joia, no és precisament el fruit preciós de la nostra civilització. També una tirania totalitària podria satisfer les nostres necessitats materials. Però no som animals d’engreix. La prosperitat i el confort no són prou per a satisfer-nos. Per a nosaltres, que fórem educats en el culte del respecte a l’home, pesen molt aquells retrobaments senzills que esdevenen a vegades meravelloses festes...”

¡Respecte a l’home! ¡Respecte a l’home...! ¡Aquesta és la pedra de toc! Quan el nazista respecta exclusivament qui li sembla, no respecta res sinó ell mateix. Refusa les contradiccions creadores, derroca tota esperança d’ascensió, i estableix per a mil anys, en lloc de l’home, el robot d’un niu de tèrmits. L’ordre per l’ordre castra l’home del seu poder essencial, que és el de transformar el món i transformar-se ell mateix. La vida crea l’ordre, però l’ordre no crea la vida.”

“A nosaltres, en canvi, ens sembla que la nostra ascensió no és acabada, que la veritat de demà es nodreix amb l’error d’ahir, i que les contradiccions que ens cal superar són el fem de la nostra creixença. Nosaltres tenim per nostres, fins aquells que difereixen de nosaltres. ¡Però quin estrany parentiu! Es basa en l’esdevenidor, no en el passat. En l’objectiu, no en l’origen. Som l’un per a l’altre, com pelegrins que a través de camins diversos avancem cap a una mateixa cita.”

“Una política només té sentit quan està al servei d’una evidència espiritual. Hem tastat, en hores de miracle, una determinada qualitat de les relacions humanes: la veritat, per a nosaltres, és allà. Per més urgent que sigui l’acció, no ens és permès d’oblidar –si no volem que aquesta acció resti estèril- la vocació que ha de dirigir-la. Volem establir el respecte a l’home. ¿Per què odiar-nos a l’interior d’un mateix camp? Ningú de nosaltres no posseeix el monopoli de la puresa d’intenció. Els passos de la raó són incerts, però haig de respectar aquest home, en el nivell de l’Esperit, si s’afanya cap a la mateixa estrella.”

“¡Respecte a l’Home! ¡Respecte a l’Home! (en majúscules, abans fou en minúscules: Ja no és un home concret, és tota la Humanitat) Si s’estableix en el cor dels homes el respecte a l’home, els homes acabaran per establir el sistema polític, social o econòmic que consagri aquest respecte. Una civilització es basa en primer lloc en la substància. És, de primer, en l’home, fretura cega d’un cert escalf, el mateix home, després, d’error en error, troba el camí que mena al foc.”

“És per això, indubtablement, amic meu (Crist ressuscitat), que tinc tanta necessitat de la teva amistat. Tinc set d’un company que, per damunt dels litigis de la raó, respecti en mi el pelegrí d’aquell foc. A vegades necessito tastar per endavant l’escalf promès, i descansar-me, més enllà de mi mateix, en aquesta cita que serà nostra.”

“Jo, que igual que tothom, experimento la necessitat de ser reconegut, em sento pur en tu i vinc cap a tu. Necessito anar on sóc pur. No són les meves fórmules ni els meus passos els que t’han instruït sobre qui sóc jo. És l’acceptació de qui sóc jo que, quan ha calgut, t’ha fet indulgent envers aquests passos i aquestes fórmules. Et sé content de rebre’m tal com sóc. ¿Què en faria d’un amic que em jutgés? Si rebo un amic a taula, el faig seure, si coixeja, i no li demano que balli.”

M’he allargat, ho sé, però no sabia per on tallar. Tota la carta està travada i ben travada. És una carta meravellosa, transcendent. Ens parla amb allò millor que som. És, pera ulls de FE, com un himne a Crist Amic, “tan humà, tan humà que només pot ser diví” (Boff). Potser ja comença l’hora de no posar les coses de la Fe, separades de les de cada dia. La fe per als que afortunats la tenim l’hem de posar en les “cassoles” que deia una amiga de Jesús-Amic, que de l’oració en feia una conversa amb un Amic, Amic-Amic, estimat i que ens estima i ens admet com som, i que estar al seu costat ens és un estímul permanent. No és un posar-se sentimental, però permeteu-me de dir-ho: “Un bescanvi de somriures”. Aquella complicitat d’estar junts, convivialitat (és bonica l’expressió), de compartir-ho tot, a partir del més íntim. Eros i Àgape, complementant-se, sense entrebancar-se... Ens convé llegir la primera encíclica de Benet XVI: “Déu és amor” Mai s’havien dit, que jo sàpiga, paraules tan humanes que no condemnen el goig de viure, el sentir el cos com a pell de l’esperit, sinó que ens estimulen a ser cada vegada més, “gent de bon tracte”, que diu Pau o bé allò que tant plaïa a un escolapi, amic en el record, humà: “Au, pren alè, canta la vida”. Potser seria bo agafar-la com al “Càntic dels Somriures”. El nostre “cant pasqual” per als iniciats en el compromís de saber somriure per determinació. Que se’ns noti un no sé què “que queda “balbuciendo”.

Perquè no se’ns en vagi el sant al cel (vull dir el Sant Somriure) em sembla oportú (¡tornem al vigor i la gràcia del simbolisme, sisplau!) posar-nos quelcom a la vista perquè ens ho recordi. Un toc de poesia, un toc de color, un petit símbol d’un compromís, una “enganxina”, un adhesiu a la nevera. “Apa, somriu, que Déu t’estima”. Una feligresa em va dir que la frase autèntica era amb l’Apa. Trobo que guanya molt. Un últim reclam. La frase de Teilhard de Chardin: “Si en aquests últims temps he arribat a una convicció és a la de que en les relacions amb l’altre, és impossible arribar mai a ser massa bo o massa suau en les formes; la dolçor és la primera de les forces, i potser també la primera de les virtuts d’entre les que es veuen”.

Quedem, doncs, emparaulats, jo us ho recordaré sovint durant aquests dies de Pasqua que van de la “florida” a la “granada”. Un hàbit espiritual no es fa en menys de tot el cicle pasqual. Desitjar-ho ja és el millor primer pas, després assaig en el cada dia, fent-ho per l’Amic Invisible, no quan et vegin sinó entrenament voluntariós i graciós. ¡Que tingueu perseverància, avui parlant millor la nostra parla en diríem: perseverança! Una paraula menystinguda avui, necessària per “tota cosa bona”. Encara sento llunyà un cant: “Persevereu, persevereu...” Un clàssic d’altres temps. Res més. No és nostàlgia, no. Un pas endavant, ¡en-da-vant!

Primera setmana dels SOMRIURES pasquals. ¡Apa!

Diumenge de l’Octava de Pasqua, 1 de maig del 2011. Barcelona