Homilia del diumenge 15/06/2025

                              JO  SOC  EL  QUI  SOC 

Vaig llegir una  frase que em va plaure com a definitiva per tal de mantenir-me sempre en el Misteri de Déu. “Déu no existeix, Déu és”. Déu és tot l’Altre, tot el de més existeix. Algú li ha donat l’existència i, clarament, del “no res”. Tot i tots existim i permanentment Déu sosté per la seva bondat única (“Només Déu és bo”, digué Jesús): la Creació, el cosmos i la humanitat sencera. Estem en fase de Creació contínua, sostinguts per la bondat única de Déu; que n’és essencialment i per això crea, en diem Providència, en diem  Amor consubstancial, en diem el tot de tot i de tots. 

Avui com a corol·lari del temps pasqual se’ns invita a una visió oberta de l’Encarnació que no acabarà mai, perquè en el Crist tot queda ancorat per sempre definitivament. Tot apunta “Vers uns cels nous i una terra nova”. A Ell la Glòria per sempre! 

En l’oració col·lecta del dia de la Sma. Trinitat ens adrecem precisament a Ella, la Trinitat adorable, diem: “Déu Pare, Vós ens heu enviat al món el Verb de veritat i l’Esperit santificador per revelar als homes el vostre adorable misteri; feu que professem la FE veritable, tot reconeixent la GLÒRIA de la Trinitat eterna i adorant la seva Unitat de poder i majestat”. 

Ha estat un goig permanent el poder haver seguit durant bona part del cicle pasqual les invitacions de l’evangeli de Joan que ens han permès de mantenir-nos ancorats en les divines “operacions” de les Tres Persones de la Sma. Trinitat. Això ha fet que l’Esperit planés, vessés en els nostres cors “com la rosada” es diu en l’epíclesis de l’Eucaristia a l’ofertori. 

Sabem que és per sintonia amb la gràcia abundosa que estem  oberts a una “contemplació” que anirà creixent. Ara sobretot en mans de l’altre Defensor, l’Esperit Sant que per portant-nos “al cor de la sinodalitat” ens cridarà insistentment a la conversió. Ell té com a ànima de l’Església que és la missió de testimoniar al món “l’Esdeveniment” decisiu de la història: la Resurrecció de Jesús. El Ressuscitat porta la Pau al món i ens fa el do del seu Esperit. El Crist vivent és la font de la veritable llibertat, el fonament de l’esperança que no defrauda, la revelació del veritable rostre de Déu i del destí últim de l’home” (n. 14 doc final sínode). “La identitat del Poble de Déu brolla del baptisme en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. Baptisme en què Crist ens revesteix i ens fa renéixer per l’Esperit com a fills de Déu. Tota la vida cristiana té la seva font i el seu horitzó en el misteri de la Trinitat, que suscita en nosaltres el dinamisme de la fe, de l’esperança i de la caritat (n. 15) 

“El camí sinodal de l’Església ens ha portat a redescobrir que la varietat de les vocacions, dels carismes i dels ministeris té una arrel: “Tots hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos”. El baptisme és el fonament de la vida cristiana perquè introdueix tothom en el do més gran: ser fills de Déu, és a dir, partícips de la relació de Jesús amb el Pare en l’Esperit. No hi ha res més alt que aquesta dignitat, donada per igual a cada persona, que ens fa revestir de Crist i ser empeltats en Ell com a sarments en el cep. En el nom de cristià, que tenim l’honor de portar, hi ha continguda la  gràcia que és la base de la nostra vida i que ens fa “caminar junts” com a germans i germanes”. (n. 21) 

“El procés sinodal ha posat en evidència que l’ Esperit  Sant suscita constantment en el poble de Déu una gran varietat de carismes i ministeris. “També en l’edificació del Cos de Crist vigeix la  diversitat de membres i funcions. Un sol és l’Esperit que distribueix els seus diversos dons per al bé de l’Església, d’acord amb les seves pròpies riqueses i segons les necessitats de ministeris. Igualment, ha sorgit l’aspiració d’ampliar les possibilitats de participació i d’exercici de la coresponsabilitat diferenciada de tots els batejats, homes i dones. (n. 36) 

Fiem-nos de i en l’Esperit que ens ha de portar a noves coneixences de la realitat im/mensa que és Déu amb els seus dons: “saviesa, intel·ligència, consell, fortalesa, coneixement, pietat i temor de Déu”. 

Només puc recomanar-vos que en el nostre viure l’espiritualitat  sinodal ( 43- 46) que ho fem concentrats en l’evangeli de Joan i que el podeu trobar a partir de les obres del Pare Oriol Tuñí que n’és el millot introductor en els autors de casa nostra.

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge de la Solemnitat de la Santíssima Trinitat, 15 de juny del 2025, també Any Sant.  Sabadell

Homilia del diumenge 08/06/2025

           REP  EL  SIGNE  DEL  DO  DE  L’ESPERIT  SANT

                                               Estem concloem el cicle pasqual que aquest any ens ve farcit de novetats, a més de les pròpies d’aquest dia de Pentecosta, tenim obertes les disposicions del Sínode al qual el papa Francesc ens hi va invitar una i altra vegada, després d’instituir l’any Sant sota el guiatge de saber-nos pelegrins d’esperança, ens va deixar precisament dintre d’aquestes setmanes plenes d’eclesialitat. Tenim un nou papa que ha reafirmat en les tasques no concloses d’una sinodalitat que ha estat una reivindicació de la nostra vocació de deixebles missioners i misericordiosos. Temps oberts a una comunicació que l’hem pogut viure en una manifestació de presència comunicativa social en el traspàs del pontificat dels dos papes últims. Pentecosta aquesta vegada l’hem de viure-conviure com una nova vinguda de l’Esperit Sant que ens ha permès parlar de l’Esperit Sant com una nova creació eclesial. El passatge evangèlic d’avui és de Joan i subratlla la part V del document del Sínode que porta per títol “Jo també us envio” que ve especificat amb aquesta rúbrica: “Formar un poble de deixebles missioners”: “Jesús els va tornar a dir: “Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat  també Jo us envio a vosaltres. Llavors va alenar damunt d’ells i els va dir: “Rebeu l’Esperit Sant”.

                                               Les circumstàncies ens han jugat a favor nostre i les llengües de foc són una paràbola de les multituds de persones aplegades a la Plaça de Sant Pere que van sentir parlar de les excel·lències de la paraula de Déu que l’Esperit va difondre urbi et orbe. Donem pas, doncs, a la presència i a l’acció de l’Esperit Sant que ara, al Cenacle, amb l’alè de l’Esperit  comença la nova Creació: neix un poble de deixebles missioners.  L’Esperit Sant tot i omplir-ho tot, amb aquesta omnipresència de la qual en parlava Teilhard ens té acostumats a una paradoxa permanent: ho omple tot i al mateix temps ho fa sense notar-se. Hi és, ho sabem per fe, però no es fa notòria; una mica com la respiració que bombeja sang i oxigen sense para-hi esment. És, no obstant tot, el motor de la circulació interna biològicament i també espiritualment.  Llegim, i avui és un dia molt apropiat: Dins de l’itinerari de la iniciació cristiana, el Sagrament de la Confirmació enriqueix la vida dels creients amb una efusió particular de l’Esperit en vista al testimoni. L’Esperit del que Jesús era ple, que l’ha consagrat amb la unció i l’ha enviat a proclamar l’Evangeli que és el mateix que s’aboca sobre els creients com a segell de la pertinença a Déu i com a unció que santifica. Per això la Confirmació, que fa actual la gràcia de la Pentecosta en la vida del batejat i de la comunitat, és un do de gran valor per a renovar el prodigi  d’una Església moguda pel foc de la missió, que tingui el coratge de sortir pels camins del món i la capacitat de fer-se comprendre per tots els pobles i per totes les cultures. Tots els creients estan cridats a contribuir a aquest impuls, acollint els carismes que l’Esperit distribueix abundantment a cadascú i comprometent-se a posar-los al servei del Regne amb humilitat i esperit d’iniciativa creatiu”.  Avui és un bon dia per prendre consciència de que hem estat ungits pel segell del do de l’Esperit. En el nom de cristià que vol dir “ungit” que tenim l’honor de portar, hi ha continguda la gràcia que és a la base de la nostra vida i que ens fa “caminar junts” com a germans i germanes. L’aprofundiment  del lligam entre litúrgia i sinodalitat ajudarà totes les comunitats cristianes, en la pluralitat de les seves cultures i tradicions, a assumir estils de celebracions litúrgiques que manifestin el rostre d’una Església sinodal. Amb aquesta finalitat, demanem la institució d’un grup d’estudi específic, al qual confiar una reflexió sobre com fer les celebracions litúrgiques més expressives de la sinodalitat; també es podrà ocupar de la predicació dins de les celebracions litúrgiques i del desenvolupament d’una catequesi sobre la sinodalitat en clau mistagògica”(que ens parla sobre els misteris a què tenim accés).

                                               “El procés sinodal ha posat en evidència que l’Esperit Sant suscita constantment en el poble de Déu una gran varietat de carismes i ministeris. També en l’edificació del Cos de Crist  vigeix la diversitat de membres i de funcions. Un sol és l’Esperit que distribueix els seus diversos dons per al bé de l’Església, d’acord amb les seves pròpies riqueses i segons les necessitats dels ministeris”.

                                               “La sinodalitat és, en primer lloc, una disposició espiritual que impregna la vida quotidiana dels  batejats i tots els aspectes de la missió de l’Església. L’espiritualitat sinodal sorgeix de l’acció de l’Esperit Sant i requereix l’escolta de la Paraula de Déu, la contemplació, el silenci i la conversió del cor. Com ha afirmat el papa Francesc  en l’obertura d’aquesta segona sessió, “l’Esperit Sant és guia segur, i la nostra primera tasca és aprendre a distingir la seva veu, perquè Ell parla en tots i en totes les coses”. Una espiritualitat sinodal també exigeix ascesi, humilitat, paciència i disponibilitat a perdonar i ser perdonats. Acull amb agraïment i humilitat la varietat de dons i tasques distribuïdes per l’Esperit Sant per al Servei de l’únic Senyor. Ho fa sense ambició i enveja, ni desig de dominació o de control, cultivant els mateixos sentiments que Jesucrist, que “es va fer no res, fins a prendre la condició d’esclau” (Fl 2, 7). En reconeixem el fruit quan la vida quotidiana  de l’Església està marcada per la unitat i l’harmonia en la pluriformitat . Ningú no pot seguir sol per un camí d’espiritualitat autèntica. Necessitem el suport, inclosa la formació i l’acompanyament espiritual com a individus i com a comunitat”.

                                               “La renovació de la comunitat  només és possible reconeixent la primacia de la gràcia. Si manca la profunditat  espiritualitat personal i comunitària, la sinodalitat es redueix a un expedient organitzatiu. Estem cridats a traduir en processos comunitaris els fruits de l’experiència espiritual personal, sinó a fer experiència de com practicar el manament nou de l’amor mutu és lloc i forma d’encontre amb Déu. En aquest sentit, la perspectiva sinodal mentre poua en el ric patrimoni espiritual de la tradició, contribueix a renovar-ne les formes: una pregària oberta a la participació, un discerniment viscut conjuntament, una energia missionera que neix del compartir i s’irradia com a servei”,

                                               “Practicat amb humilitat, l’estil sinodal pot fer de l’Església una veu profètica en el món d’avui. Vivim en una època signada per desigualtats cada vegada més marcades, per un desencís creixent amb els models tradicionals de govern, per la desil·lusió amb el funcionament de la democràcia per les tendències autocràtiques i dictatorials creixents, pel predomini del model de mercat sense tenir en compte la vulnerabilitat de les persones i de la creació, i per la temptació de resoldre els conflictes amb la força, més que no pas amb el diàleg. Pràctiques autèntiques de sinodalitat permeten als cristians d’elaborar una cultura capaç de profecia crítica envers el pensament dominant  i oferir així una contribució particular a la recerca de respostes a molts dels reptes que han d’afrontar les societats contemporànies i a la construcció del bé comú”.

                                               “La manera sinodal d’estar en relació desafia un comunitarisme social exagerat que asfixia les persones i no les permet que siguin subjectes del seu propi desenvolupament. La disponibilitat a l’escolta de tothom, especialment els pobres, contrasta amb claredat amb un món en què la concentració de poder  deixa fora els pobres, els marginats, les minories i la terra, la nostra casa comuna. Tant la sinodalitat com l’ecologia integral assumeixen la perspectiva de les relacions i insisteixen en la necessitat de tenir cura dels lligams: per això es corresponen i s’integren en la manera de viure la missió de l’Església en el món contemporani”. Aprofitant la repercussió de l’elecció del nou papa Lleó, caldria dir una paraula sobre l’impacte de l’entorn digital. “La cultura digital constitueix una dimensió crucial del testimoniatge de l’Església en la cultura contemporània, així com un camp missioner emergent. Per això és necessària tenir cura per tal que el missatge cristià hi sigui present a la xarxa de manera fiable. És important que les institucions educatives de l’Església ajudin nois i adults a desenvolupar habilitats crítiques per poder navegar en la xarxa de manera segura i eficaç”.

                 “Pau a vosaltres. Alenà damunt d’ells i digué: Rebeu l’Esperit Sant”.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge de Pentecosta, 8 de juny del 2025, any Sant.  Sabadell

Homilia del diumenge 1/06/2025

                               ARA,  GLORIFICA’M, TU,  PARE...

                                               La festivitat de l’Ascensió és la culminació del “fet” Jesucrist, de tota la Història de la Salvació. Del tot Jesús. El terme glòria es fa servir per la manifestació de la divinitat; en efecte durant aquests dies de Pasqua els hem significat amb el cant del Glòria aplicable al Pare i també al Fill com ho expressem al final quan diem “perquè Vós sou l’únic Sant, Vós l’únic Senyor, Vós l’únic Altíssim, Jesucrist  amb l’Esperit Sant en la Glòria de Déu Pare. Amén”. 

                                               Llegim durant aquest dues setmanes abans i després de la Festivitat de l’Ascensió els capítols senyers de l’Evangelista Joan, els 16 i 17: és el relat del Comiat esdevingut en el mateix Cenacle, després de la institució de l’Eucaristia, el gran llegat viu de Crist a l’Església, en prova concloent de la Presència perdurable del mateix Jesús fet aliment i actuant en la vida  i en l’estil de viure-conviure dels qui se saben fills estimats de Déu, agermanats per sempre amb Jesús, encarnat, evangelitzador, missioner, patit en preu per la salvació. Ressuscitat i finalment Glorificat per Déu Pare, en correspondència a haver-lo glorificat a Ell en l’execució de la seva missió de regeneració i amb el do de la vida eterna a tots els escollits, estimats i “custodiats”, segons consta en Joan.

                                               Efectivament, llegirem en la gran plegaria,(capítol dissetè: en un ambient de gran intimitat i d’estremit comiat: “Jesús va alçar els ulls al cel, i digué: “Pare, ha arribat l’hora: Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui... Jo t’he glorificat a la terra duent a terme l’obra que m’havies encomanat; ara, glorifica’m Pare, al teu costat, amb la glòria que Jo tenia  abans que el món existís”. En efecte, Joan i Pau ens recorden que la gesta de la salvació pren principi abans de tota la Creació. Recordem que al Dissabte Sant en el simbolisme del Ciri Pasqual dèiem que Jesús era l’Alfa i  l’Omega, el principi i el fi  de tota creació. Teilhard ens dirà el mateix en un procés d’espiritualització de la matèria, amb l’amorització i punt d’arribada en la figura de Jesús, fi i meta de tota la Creació del cosmos i de la Humanitat sencera.                                             

                                               Estem literalment a dos passos de la primera glorificació amb la Passió i Mort i la subsegüent Resurrecció. Es produirà el retorn al Pare: “He sortit del Pare i he vingut al món; ara deixo el món i me’n torno al Pare”. Missió acomplerta. Missió que travessa més enllà de tot temps: “Des d’abans de la Creació Ja hi ha “previst”, designat, decidit que la humanitat sencera  seria consagrada, ja que Déu “ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra. Això ho hem llegit en la carta als Efesis citada a bastament i que pertany a l’himne que antecedeix a la segona lectura d’avui que ens el presenta com al Gran i Únic Sacerdot que s’ha ofert ell mateix una sola vegada com a víctima per abolir el pecat. La sang de Jesús ens permet d’entrar confiadament al lloc santíssim vora del Pare. Ell n’ha inaugurat l’entrada, obrint-nos un camí nou i viu en el cortinatge d’accés, que és el seu propi Cos. Tenim un gran Sacerdot a la Casa de Déu. Per tant, presentem-nos-hi amb tota la fe d’un cor que no enganya, ja que el nostre cos ha estat rentat amb l’aigua del Baptisme, i els nostres cors, netejats de tota consciència de culpa.  Mantinguem ferma l’esperança que ens dona la FE que professem: Déu compleix fidelment les seves promeses”.´

                                               Jesús enlairat al cel ha esdevingut per sempre el nostre Referent, el nostre únic Senyor que el Pare el feu seure a la seva dreta dalt del cel. Tot ho ha posat sota els seus peus, i a Ell l’ha fet Cap de tot i l’ha donat a l’Església que és el seu Cos i el seu complement, Ell que té en totes les coses la seva plenitud. Ens deia que tornarà de dues maneres, sense esperar els moments de la Parusia (=a la fi de tot): l’una, quan  afirma que “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món. (ho afirma en el verset final de l’evangeli de Mateu) i l’altra amb la solemnitat de la vinguda de l’Esperit Sant perquè ens acompanyi en el nostre caminar sinodal és a dir que “hi serà on dos o tres estiguin reunits en el meu Nom”. Tindrem oportunitat de celebrar-ho el diumenge vinent, dia de la Pentecosta o sigui el dia de la irrupció de l’Esperit Sant sobre l’Església naixent i que nosaltres l’hem rebut en el baptisme i en la confirmació. Déu, la santíssima Trinitat, ens és present i ens acompanya en el quefer de la nostra vocació de fills de Déu i de germans de Jesucrist. Bé podem pregar amb la Col·lecta d’avui: “Déu omnipresent (que diu Teilhard), concediu-nos el do d’una alegria sant i el goig d’una fervent acció de gràcies, perquè l’Ascensió de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació, i a la glòria on ha arribat el Cap també el Cos té l’esperança d’arribar-hi”. Aquesta és la ferma convicció de tots nosaltres membres del Poble de Déu, que ho és de Batejats i que després que Jesús ha unit cel i terra, nosaltres ja comencem a viure el mateix cel a la nostra terra de cada dia. I ho acabem d’arrodonir amb la pregària final o postcomunió que amb exultança ens permet pregar amb plena convicció: “Déu omnipresent i enaltidor, vós, mentre encara som a la terra, ens concediu d’assaborir les coses del cel, moveu la nostra Fe cristiana a desitjar el Regne celestial, on la nostra humanitat participa de la vostra glòria”. Estrenem cada nou dematí el goig de saber que soc un “vocacionat” a viure-conviure ja com si fos un patriota celestial, amb una ciutadania que ningú no ens la podrà mai arrabassar del nostre cor; el nostre carnet d’identitat veritable dona constància de ser ciutadans del cel que brolla en el nostre cor per sempre.

P. Josep Mª Balcells.

Festivitat de l’Ascensió del Senyor, 1 de juny del 2025  Sabadell

Homilia del diumenge 25/05/2025

                                      ALENÀ  DAMUNT  D’ELLS

                                               Arribem a l’última setmana del cicle de Pasqua, perquè els dos diumenges de després celebrarem successivament l’eclosió pasqual amb l’Ascensió i la Pentecosta, profundament pasquals també, però amb les novetats culminants i amb nom propis de la Missió rebuda per Jesús acomplerta amb la Glorificació que suposa el retorn al Pare i també completant tota la Història de la Salvació amb la profusió que suposa com a Presència i Acció de l’Esperit Sant en l’Església, prolongació de l’Encarnació continuada, sense la qual mancaria l’efervescència de gràcia de què disposem cadascú de la consideració que el Sínode ens ha deixat en la Part V: “També Jo us envio” que ve subratllada per la connotació nostra de “Deixebles Missioners”, àdhuc “Misericordiosos”, a instàncies del papa Francesc. Així enfocarem aquest final ampli del temps litúrgic de Pasqua, afegint a la celebració de la Resurrecció, amb l’Ascensió i la Pentecosta, bo i formant una deliciosa celebració pasqual, nova, per instàncies del Temps celebratiu que és més Kairós que Cronos. Tots dos han de conformar el nostre pelegrinatge comú, junts obrint camins de novetat i de permanent renovellament i rejoveniment com a poble de Batejats. Les celebracions dels Fets Cabdals de la Vida de Jesús ens pertanyen igualment a nosaltres, a cadascun de tots.

                                               No hi hauria Pasqua sense la Presència actuant de l’Esperit Sant que és precisament qui va moure el Crist Jesús, la feina del qual és de compleció, no per afegir-hi novetats de diguem-ne continguts, sinó com ho expressà Jesús en el fragment evangèlic del diumenge VI on llegim: “El Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en Nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre. Ell us portarà a la veritat plena. Una manera de recordar allò de Jesús : “Encara no teniu capacitat d’entendre per la mateixa excelsitud de les vivències que, bo i compartides “estant amb Ell”, ho anirem des-velant, aprenent mica en mica, obrint camí vers una saviesa cada vegada més sintònica amb els ensenyaments  del Mestre, just posats en formació permanent com ens ho demana el Sínode en els números cabdals 141-143 que faríem bé de rememorar-los amb l’assistència precisament de l’Esperit Sant, alenant sobre nosaltres ja d’ençà del Baptisme, El Sínode ens diu que ara, al Cenacle Pasqual (en les Assemblees dominicals), “amb l’alè de l’Esperit Sant comença la nova Creació: neix un Poble de deixebles missioners”. Adjunto per als qui no tenen a mans el Document Final del Sínode de darreries d’octubre del 2024, les precisions i determinacions següents: “Perquè el Sant Poble de Déu pugui testimoniar a tothom “l’alegria de l’Evangeli”...(al·lusió a l’exhortació apostòlica “La Joia de l’Evangeli”, primer lliurament dels neguits pastorals del nou papa Francesc, de 2013), que hauria de ser el focus esplendent del pensament més genuí del papa finat. Llegat i recordança que hem de portar a la quotidianitat.

                                               Així s’expressa el Sínode: “Perquè el sant poble de Déu pugui testimoniar a tothom l’alegria de l’Evangeli, creixent en la pràctica de la sinodalitat, necessita una formació adequada: primer de tot, a la llibertat de fills i filles de Déu en el Seguiment de Jesucrist, contemplat en la pregària i reconegut en els pobres. La sinodalitat implica  una profunda consciència vocacional missionera, font d’un estil renovat de les relacions eclesials, de noves dinàmiques participatives i de discerniment eclesial, i d’una cultura de l’avaluació, que no es poden instaurar sense l’acompanyament  de processos de formació específics. La formació en l’estil sinodal de l’Església promourà consciència que els dons rebuts en el Baptisme són talents que cal fer fructificar per al bé de tots: no es poden amagar ni romandre inactius” 

                                               “La formació dels deixebles missioners comença amb la “Iniciació Cristiana” i s’hi arrela. En la història de cada un hi ha l’encontre amb moltes persones i grups o petites comunitats que han contribuït a introduir-nos en la relació amb el Senyor i en la comunió de l’Església: pares i familiars, padrins i padrines, catequistes i educadors, animadors de la litúrgia i treballadors en l’àmbit de la caritat, diaques, preveres i el mateix bisbe, A vegades, acabat l’itinerari de la iniciació, el lligam amb la comunitat s’afebleix i la  formació es descuida. Ser deixebles  missioners del Senyor no és però un objectiu assolit d’una vegada per sempre. Implica conversió continuada, creixement en l’amor “fins arribar a la talla de la plenitud del Crist (Ef 4, 13) i obertura als dons de l’Esperit per a un testimoni viu i joiós de la fe. Per això és important redescobrir com la celebració dominical de l’Eucaristia forma els cristians: “La plenitud de la nostra formació és la conformació en Crist(...): no és tracta d’un procés mental, abstracte, sinó d’esdevenir Ell”. Per a molts fidels, l’Eucaristia dominical és l’únic contacte amb l’Església: tenir cura de la celebració de la millor manera, amb especial atenció a l’homilia i a la participació activa (Constitució sobre la litúrgia 14) de tots, és decisiu per a la sinodalitat. A la Missa, en efecte, succeeix com una gràcia donada des de dalt, abans que resultat dels nostres esforços: sota la presidència d’un i gracies al ministeri d’alguns, tots poden participar en la doble taula de la Paraula i del Pa. El do de la comunió, missió i participació –les tres pedres angulars de la sinodalitat- es realitza i es renova en cada Eucaristia”.

                                               “Una de les peticions que ha sorgit amb més força i de tot arreu al llarg del procés sinodal és que la formació sigui integral, continuada i compartida. La seva finalitat no és només l’adquisició de coneixements teòrics, sinó la promoció de la capacitat d’obertura i encontre, de compartir i col·laborar, de reflexió i discerniment en comú, de lectura teològica de les experiències concretes. Per tant, ha d’interpel·lar  totes les dimensions de la persona (intel·lectual, afectiva, relacional i espiritual) i incloure experiències concretes acompanyades adequadament. Altrament marcada ha estat la insistència en la necessitat d’una formació en què participin junt homes i dones, laics, consagrats, ministres ordenats i candidats al ministeri ordenat, permetent així créixer en el coneixement i l’estima mutus i en la capacitat de col·laboració. Això requereix la presència de formadors adients i competents, capaços de confirmar amb la seva vida tot allò que transmeten amb la paraula: només així la formació serà realment generadora i transformadora.  A més a més, no s’ha de passar per alt la contribució que les disciplines pedagògiques poden fer a l’elaboració d’itineraris de formació ben orientats, atents als processos d’aprenentatge en l’edat adulta i a l’acompanyament de les persones i de les comunitats. Per tant hem d’invertir en la formació dels formadors”.

                                               “L’Església ja té molts llocs i recursos per a la formació de deixebles missioners. Les famílies, les petites comunitats, les parròquies, les agregacions eclesials, els seminaris, les comunitats religioses, les institucions acadèmiques, però també els llocs de servei i de treball amb la marginació, les experiències missioneres i de voluntariat. En tots aquests àmbits la comunitat expressa la seva capacitat d’educar en el discipulat i d’acompanyar en el testimoni, en un encontre que sovint fa interaccionar persones de generacions diverses. A l’Església ningú no és purament destinatari de la formació: tots som subjectes actius i tenim alguna cosa a donar als altres. També la pietat popular és un tresor preciós de l’Església, que instrueix tot el poble de Déu en camí.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge VI de Pasqua, 25 de maig del 2025.  Sabadell

Homilia del diumenge 18/05/2025

                              TAL  COM  JO  US  HE  ESTIMAT

                                       Ja fa la mar de dies que tinc al cor aquesta frase, tot fent-li cadireta. No me n’estic de donar-li voltes i se m’enardeix el cor sovint i dolçament em cremo, una cremor suau per de més... Tirem de contextos i llegirem que la llei central que ostenta l’evangeli d’avui és el centre-axial de tot “evangeli” i no cal dir que aquí s’expressa “el tot Joan”: “Fillets, per poc temps encara estic amb vosaltres. Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. TAL COM Jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres. Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus”. Primera connotació: és del tram que abasta des del capítol 13  fins al 21 que engloba tot el procés o història de salvació des de l’entrada solemne a Jerusalem, on la quitxalla hi van tenir el seu do de pit, enlairant  palmes i brots d’olivera, ambdós signes de lloança i d’auguris de pau, fins als dos darrers capítols amb la glorificació de Jesús amb la seva Resurrecció. El precís context ens porta al moment ple de dramatisme de la defecció, a  més -oh ignomínia!- per venda a preu d’esclau!, de Judes i amb la sortida del cenacle. Després d’aquesta traïdoria inconcebible Joan posa intencionadament: “I  era de nit”, la de Judes: nit com aquella no ni ha cap de semblant, d’horrorosa... Ja asserenat després de la contorbació per la desfeta de perdre un dels seus, estimat fins l’últim moment; recordeu el que li digué als horts de Getsemaní: “Amic, amb una besada em traeixes!”                                

                                       Joan és el guia de tot el cicle litúrgic pasqual. La densitat de la narració s’endinsa en les intimitats de Jesús, notòriament en els capítols del 15 al 17, que seria de desitjar que fossin de lectura meditativa nostra, recurrent. No s’ha escrit mai res de tanta fondària, i són les converses que Joan adjunta com de lliurades pel Jesús que sap que està a tocar de la seva Passió... Figurem-nos amb quina actitud, amb quina estimació: ressalto el “tal com” Jo us he estimat”. Això em porta a explicitar uns versets sublims que els proclamàvem el dimecres passat que els he de reportar per no perdre’n  gens ni punt ni coma, perquè no podríeu entrar en les expressions més dirigides al cor de deixebles en intimitat única, esbalaïdora. És del capítol 15 de Joan: el del cep i les sarments: exaltació de la permanència de la vida de Déu en nosaltres!, i diu així: “Jo us estimo TAL COM el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. Si observeu els meus manaments, us mantindreu en l’amor que us tinc, com Jo també observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l’amor que em té. Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria  que Jo tinc, una alegria ben plena. El meu manament és que us estimeu els uns als altres TAL COM us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dona la VIDA pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que Jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit AMICS, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare. No sou vosaltres, els qui m’heu escollit. Soc Jo qui us he escollit per confiar-vos la MISSIÓ d’anar per tot arreu i donar fruit, un fruit que perdurarà per sempre. I el Pare us concedirà tot allò que demanareu en Nom meu. Això us mano: que us estimeu els uns als altres”. (Jo 15, 9-17)

                                       Estem en profunds temps pasquals. Joan en el seu evangeli ens dona la versió més íntima de Jesús. És la inclosa en aquests capítols on posa en relleu que ens té per amics i la raó és perquè ens permet entrar en la seva intimitat relacional amb el Pare. Jesús diu que Ell viu de la vida del seu Pare. que fa el què veu fer al seu Pare, que parla com a Fill amb Ell, que és mira en la mirada del Pare, que transmet el què sent del Pare, que se sent estimat privilegiadament per Ell, que fa el que el seu Pare li demana, fins a donar la Vida per Ell i, conseqüentment, per nosaltres, pecadors. Jesús dona la VIDA: la sang vessada n’és el seu testimoni, ara convertit en Eucaristia. És  per do i gràcia que ens pervé per l’Esperit Sant que rebem cada dia fent de la Pasqua de Resurrecció la Pasqua Granada, fruitada amb el fruit arborescent de l’amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa, domini d’un mateix. En Déu tot s’unifica. Estem en la placenta de Déu Pare-Mare. Rebem la seva vida, el seu amor, la seva alegria, el tot de tot.

                                       Perquè no perdeu tota la riquesa de la litúrgia pasqual, de la mateixa manera que us vaig reportar les estimades col·lectes, avui em plau posar-vos les aclamacions pròpies d’aquesta setmana. Vull destacar la significació de l’aclamació que és un crit joiós, una exclamació revestida d’al·leluies, compartint l’alegria en el sentit ple que té aquesta paraula tan buidada, reblanida en el llenguatge col·loquial, Donem-li-n el sentit ple que li ha donat Jesús suara, més amunt! L’aclamació que precedeix a la “proclamació” –dic proclamació!- i que en resumeix el sentit cabdal del que sentirem. Direm en la litúrgia seguidament: Paraula del Senyor! Per acollir-la amb el valor que té, un valor d’amistat. Cal donar accent als gestos i a les paraules que ens amaren o ens hi haurien d’amarar. Cal retrobar el sentit en l’ambient gestual i la paraula eucarística. La participació activa que ens demana el Vaticà II en la Constitució sobre la Litúrgia hauria de ser con-sentida, i estimada, gaudida.

          -: “Jo soc el Bon Pastor –diu el Senyor-; Jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a Mi”.

          -:  “Les meves ovelles reconeixen la meva veu –diu el Senyor-; també jo les reconec i elles em reconeixen”.

          -:  “Soc Jo qui us he escollit del món per confiar-vos la Missió d’anar per tot arreu i donar fruit, i el vostre fruit perdurarà”.

          -:  “Jesucrist, testimoni fidel, el primer Ressuscitat d’entre els morts, Vós ens heu estimat i ens heu alliberat dels nostres pecats amb la vostra sang”.

          -:   “Jo soc el camí, la veritat i la vida –diu el Senyor-; ningú no ve al Pare sinó per mi”.

          -:  “si us manteniu ferms en el que Jo us dic, sereu de debò deixebles meus, i coneixereu la veritat, diu el Senyor”.

          -:  “Us dono un manament nou, diu el Senyor: Que us estimeu els uns altres TAL COM Jo us he estimat”.                                                     

                                   Aquesta vegada no puc deixar d’incloure-us també la col·lecta del diumenge, que diu així: “Deu omnipotent i etern, revifeu sempre en nosaltres  el sagrament Pasqual, per tal que sota la vostra protecció donin molt de fruit els qui heu volgut renovar pel sagrat Baptisme i concediu-los d’arribar als goigs de la vida eterna”.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge V de Pasqua, 18 de maig del 2025, any Sant.   Sabadell               

Homilia del diumenge 04/05/2025

                                     PELEGRINS  D’ESPERANÇA

                                               Aquest diumenge arriba amb una consonància de diversos fets i circumstàncies com de les postrimeries, que en dèiem abans i jo en diria de les ultimitats, del final de la humanitat i també del final de tota la Creació. No res menys! Tot comença per nosaltres cristians amb el crit i formulació de la nostra fe, dient que Jesucrist és Senyor i que tot conflueix en la Glorificació de Jesús i nostra en la d’Ell. La nostra vida és un riu que flueix corrent avall en cerca de l’oceà de Déu. Per tant, és ben normal que ens sapiguem situar en el demà dels nostres dies i –insospitadament- de tot l’univers! Hi ha un demà desprès del morir, essent la nostra mort una “major naixença”. Caminem, doncs, amb propòsit ben esclarit, tota passa té sentit, i les penúltimes tenen sentit més ple, Morir per néixer i el curs de la vida augurant el demà millor de tots els somnis d’aquí i ara, l’”ara mateix” de la cançó. Una coincidència nova a afegir, i no de poca substància, si anem només que hi arribem amb el  discret “fent via”. Estem ja en els preludis de l’Any Sant que s’escau en el 2025. El papa Francesc ja ens ha anat convidant a celebrar-lo amb tot un seguit de raons que ha detallat en el Document L’esperança no defrauda, movent-nos a posar-nos en marxa o -“en curs” dit per instàncies postsinodals- com a pelegrins d’esperança. Llegiu-lo per poder-vos situar en camí ja que ens vol “pelegrinants (m’agraden els gerundis de moviment!), viadors, companys de ruta. Ja veieu que principi i fi s’amalgamen i es complementen; tot fi és ensems començ i no hi ha cap final que no sigui un començ mes esplendorós. El papa i la litúrgia han escollit com a motiu de fons de les tres celebracions: dues últimes domíniques i entrada a l’any Sant, amb l’esperança, virtut teologal i plena també de pregones significacions humanistes, personals, socials, culturals... S’explica ell mateix: “Tothom espera. Al cor de tota persona hi ha l’esperança com a desig i espera del bé (i del Bé), fins i tot ignorant el que demà portarà. Tot i això, la imprevisibilitat del futur fa sorgir sentiments sovint contraposats: de la confiança al temor, de la serenitat al desànim, de la certesa al dubte. Trobem amb freqüència persones desanimades, que miren el futur amb escepticisme. Com si res no pogués oferir-los felicitat. Que el Jubileu sigui per a tots ocasió de revifar l’esperança. La Paraula de Déu ens ajuda a trobar-ne les raons. Deixem-nos conduir pel que l’apòstol Pau va escriure precisament als cristians de Roma: “Ara que ja som justos, com a creients que som, estem en pau amb Déu, gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor. És per Ell que la fe que ens ha donat entrada en aquesta Gràcia que posseïm tan en ferm, i que és per Ell que tenim la satisfacció d’esperar la Glòria de Déu, |...| I l’esperança no pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor (Rm 5, 1s). “La virtut de l’esperança està estretament emparentada amb la virtut de la paciència. Estem acostumats a voler-ho tot i immediatament, en un món on la pressa s’ha convertit en una constant. Ja no es té temps per a trobar-se, i sovint fins i tot en les famílies es fa difícil reunir-se i conversar amb tranquil·litat. La paciència ha estat relegada per la pressa, ocasionant un dany greu per a les persones. De fet, ocupen el seu lloc la intolerància, el nerviosisme i a vegades la violència gratuïta, que provoquen insatisfacció i  tancament. Aquest entreteixit d’esperança i paciència mostra clarament com la vida cristiana és un camí, que també necessita moments forts per a alimentar i enfortir l’esperança, companya insubstituïble  que permet entreveure la meta que és l’encontre amb el Senyor Jesús”. Ai, bon i savi Pascal, dóna’ns un seient per asseure’ns i començar a esmerçar una bona estona de reflexió, de discerniment, d’ajuntar les dues mans i així poder veure, jutjar i actuar en les pluralitats de la vida!                                                 

Jesús, el gran i summe i únic sacerdot de la Nova Era, que amb una sola oblació, “ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats” com llegim en la Carta als Hebreus, d’avui. És un moment, avui, per parlar dels últims dies que no s’han de témer sinó d’agrair-los a Jesús que és principi i fi, alfa i omega de tot l’abecedari de la nostra vida: un escalat de bonances i de malvestats. Ell omple de sentit, d’expectatives, de “dreams”, com els que han après a no deixar de pensar com a possibles, més i tot, accessibles les que Esquirol anomena “microutopies”, que diuen tant del goig en l’esperança d’arribar a situacions òptimes de desenvolupaments personals i socials, d’ara i aquí. En la primera lectura del somnis de Daniel hi llegim que en els darrers temps “els justos resplendiran com la llum del firmament, els qui hauran conduït el poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més”. En el salm responsorial se’ns fa caminants juntament amb el Senyor: invitació renovellada a fer camí conjuntament amb Ell, “Senyor, heretat meva i calze meu, vós m’heu triat la possessió, sempre tinc present el Senyor, amb Ell a la dreta, mai no cauré. M’ensenyareu  el camí que duu a la Vida, joia i festa a desdir a la vostra presència, al vostre costat delícies per sempre”. I ho recalca a la Col·lecta: “Senyor, Déu nostre, feu que us servim sempre amb el goig al cor, perquè la felicitat només és plena i perdurable, quan us servim a Vós, autor de tots els béns”.  Mercè que se’ns fa ara a tocar de mans!

                                               Lectura apropiada per  aquests dies finals del curs (m’agrada més dir-ne curs que any litúrgic: curs per aprendre, curs per fer-nos preguntes, per esbrinar el que es pot esbrinar que tot i ser essencials, més ens diuen el com hem d’enllestir-nos a la brega de la quotidianitat, ni que aquesta fos l’última, ignorada... L’ametller en plena florida és el signe que ens acosta a la veritat plena del fruitós estiuenc. És aquí on trobem la verificació de la nostra esperança en joc. Els deixebles freturaven per saber, fent preguntes que no eren adequades. Sabem què i per a què; ignorem, emperò, el quan i el com: ja n’hi ha de sobres per exercitar l’esperança! Tornem al papa Francesc: ”Sí, necessitem que “sobreabundi l’esperança” (cf Rm 15, 13) per a testimoniar de manera “creïble” i atraient la fe i l’amor (secundades per la germana petita de Péguy) , virtuts-força “que portem al cor: perquè la fe sigui joiosa, la caritat entusiasta ( i l’esperança juganera i resilient) ; perquè cadascú sigui capaç de donar, ni que sigui un somriure, un gest d’amistat, una mirada fraterna, una escolta sincera, un servei gratuït, sabent que, en l’Esperit de Jesús, això pot convertir-se en una llavor fecunda d’esperança per a qui ho rep. Però, quin és el fonament del nostre esperar? Per a entendre-ho és bo que ens aturem en les raons de la nostra esperança:  “Perquè és voler de Déu que obrant el bé, feu callar la gent insensata i la seva ignorància; sou lliures, però no utilitzeu la llibertat com un vel per a encobrir la dolenteria: comporteu-vos com a servents de Déu. Respecteu tothom, estimeu la comunitat, reverencieu Déu...

                                               “El proper Jubileu serà un Any Sant (un meravellós “curs”) caracteritzat per l’esperança que no declina , l’esperança en Déu. Que ens ajudi també a retrobar la confiança necessària, en l’Església com en la societat, en les relacions interpersonals, en les relacions internacionals, en la promoció de la dignitat de tota persona i en el respecte en la creació. Que el testimoni creient pugui ser en el món llevat d’esperança genuïna, anunci dels cels nous i terra nova, on habiti la justícia i la concòrdia entre els pobles, orientats cap al compliment de la promesa del Senyor. Deixem-nos atraure des d’ara per l’esperança  i permetem que a través de nosaltres sigui contagiosa per a tots els qui la desitgen, Que la nostra vida pugui dir-los: “Espera en el Senyor! Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi! Espera en el Senyor! Que la força de l’esperança pugui omplir el nostre present, en l’espera confiada de  la vinguda de nostre Senyor. 

P. Josep Mª Balcells.

Bon final i Bon Advent Jubilar 25 Diumenge XXXIII 04/05/2025 Sabadell

Homilia del diumenge 27/04/2025

              JO  ET  BATEIXO  EN  EL  NOM  DEL  PARE

                                       Estem acomplint tota una setmana pasqual festejant “amb la unció d’exultança” la nostra configuració baptismal, de la qual no en sabem gairebé res de consubstancial, un record que ens ha pervingut oralment i que no hi ha hagut –perdoneu- ni una mínima formació sagramental ni una mínima concepció personalitzada, que n’hem tastat dels padrins potser la “mona” (paraula endolcida, sense saber que volia dir de munus llatí: regal. Regal perquè en el baptisme se’ns va donar un nom (i amb aquest nom se’ns rebrà a la cohort dels salvats per la mediació –mai tant ben dit- Jesús és el nostre mitjancer, únic i muni-ficent: ho veus ja torna a sortir la vertadera “mona”! És ell l’únic sacerdot; tots els altres són només subrogats. És, per tant, Crist mateix que ens ha batejat i ens ha donat ell el nom de batejat, pel qual Ell ens coneix (a la bíblica!) Coneixement vol dir estimació Ja ho diu el salm 135: “Enaltiu el Senyor: Que n’és de bo. Perdura eternament el seu amor”. Ras i curt: el Bateig o Baptisme és un sagrament i tots els sagraments els ad-ministra Jesús Ressuscitat. El sacerdot ho ad-ministrava en nom de Jesús (Déu i Home) i ho acomplia “En Nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”.

                                       Pasqua vol dir pas: sortida gloriosa de l’esclavatge d’Egipte vers la Terra Promesa. Del pecat a la gràcia, de l’autoreferencialitat (paraula que repetia sovint el nostre gran papa Franciscus (Francesc per als amics) a l’Alteroreferencialitat, paraula que té el so de referència, una de l’”auto” aquest JO que sempre ens el veiem en majúscula i que l’hauríem de canviar per la forma conclusiva de les nostres oracions de les Misses: Per nostre Senyor Jesucrist... El nostre únic referent és –hauria de ser!-, si tinguéssim una mica, micurrina de sentit teologal de la fe-esperança-amor, que són les nostres configuracions amb el Jesús “passionat” apassionadament, mort i lliurat per donar-nos a llum: Jesús ens ha “parit” amb el seu sofriment amorós i misericordiós i ens està donant a llum, aquest és el nou naixement de què en parlava amb un Nicodem que no entenia res –com nosaltres!- (llegiu el tercer capítol de Joan (3, 1ss) i veureu que el baptisme és essencialment la nostra Pasqua en la mort i resurrecció de Jesús i de tots nosaltres amb i –millor dit- en Ell.

                                       ¿Perquè Jesús en les aparicions Ressuscitat porta les marques de la seva immolació? No és únicament pel part que va suposar la passió i mort en Creu que són els emblemes de la Pasqua d’Ell i són memorial/record del naixement nostre a la vida de la Gràcia. Som de Déu, que ens ha engendrat de nou, alliberant-nos del pecat i donant-nos la seva gràcia que ens serà amb la unció-vinguda de l’Esperit Sant promès la percepció d’una il·luminació que “perquè ens estima, ens visitarà un sol que ve del cel (el cel és un estat gaudiós!) Sota la mirada complaent de la Santíssima Trinitat: Pare creador/engendrador de totes les coses: (natura, humanitat, pobles cridats a l’amor misericordiós), Fill engendrador-pasqua-pas de mort a vida, pecat- “gràcia“,llum per il·luminar els qui viuen a la fosca a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de PAU”, Esperit Sant viu i vivificador, que ens invita a emprendre un camí pasqual santificant-nos i portant-nos a l’acompliment de la nostra esperança que farà fruitar el nostre viure i conviure amb el fruit polivalent i unificat que té totes les virtuts-sentors de l’amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa, temperància (Ga, 5, 22, 25) Amb l’afegit, que és com el Glòria del final de les oracions col·lectes de la litúrgia: “Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord per, en o amb Esperit”.

                                       Pasqua no és cantar l’al·leluia emborratxats d’alegria: és estimar tota la Vida, Missatge- Persona-Lliurament-Glorificació de Jesús, ja Ressuscitat a glòria de Déu Pare. Jesús tenia un cor de Mare, ens encomanà al seu mateix Esperit que ens va gestant per FE, com a primícies baptismals i ens ha donat a llum, en el bany regenerador i ens portarà a coll com mare que ens ha donat la vida amb el seu sofriment de part baptismal. Donem-ne gràcies eternament. Pasqua, en síntesi, és la Resurrecció plena i Glorificació definitiva de Jesús, Déu i Home vertader i la primera resurrecció nostra, amb atraccions amb l’esquer cap a la plenitud si ens deixem portar com a batejats-agraïts-amorosos-misericordiosos.

                                       Qui ens ha batejat no és més que per subrogació, però qui ens ha tret del bany lustral, del naixement a la llum de la vida és el mateix Crist, que ho ha fet en nom de la Trinitat. Portem al cor i en la faç i el front el nom de cristians-batejats-bennascuts! Que res ni ningú ens  l’esborri, per res del món. Així “pelegrins d’esperança” anirem obrint camins de Déu i de pregonesa humana i humanítzadora, la que s’ha de derivar de que “portem el nom que ens vas dar”, que vol dir que Déu ens coneixerà pel nom de baptisme i com parlava amb la Magdalena: “Maria”. I ella: Mestre meu! D’una faisó semblant ens cridarà a l’amor seu

                                       Posaré totes de les oracions col·lectes de les Misses des de Rams fins a aquesta Octava, millor, octavari pasqual que fan referència a la festa de la Resurrecció de Crist i de nosaltres amb o, millor: en Ell. Noteu la nostra condició o dignitat  de batejats!

          “Augmenteu, oh Déu, la fe dels qui esperen en Vós i escolteu la pregària dels qui us supliquem, per tal que els qui avui presentem els rams al Crist triomfant us oferim també el fruit de les bones obres”.

          “Déu omnipotent i etern, Vós, per donar a la nissaga humana un model d’humilitat, heu volgut que el nostre Salvador es fes home i patís una mort de Creu; feu-nos aprendre la lliçó dels seus sofriments per a poder participar de la seva Resurrecció”.

          “Déu totpoderós, feu que els qui defallim per la nostra feblesa, trobem la força en la Passió del vostre Fill unigènit” 

          “Déu omnipotent i etern, feu que celebrem de tal manera els misteris de la Passió del Senyor, que mereixem de ser perdonats”.

          “Oh Déu, que heu volgut que el vostre Fill patís per nosaltres el suplici de la Creu per arrencar-nos del poder de l’enemic, feu que aconseguim la gràcia de la Resurrecció”.

          “Oh Déu, avui celebrem aquella Cena sacratíssima, en la qual el vostre Unigènit, abans d’entregar-se a la mort, confià a la seva Església el sacrifici nou i perenne, convit del seu amor; feu que obtinguem d’aquest gran sagrament la plenitud de la caritat i de la vida”.

          “Recordeu-vos, Senyor, de la vostra misericòrdia i protegiu i santifiqueu els vostres servents; ja que per ells Crist, el vostre Fill, en  vessar la seva Sang, va inaugurar el misteri pasqual”.

          “Oh Déu, Vós per la Passió de Crist, el vostre Fill i Senyor nostre, heu destruït la mort, herència de l’antic pecat, que es perpetua en tota la nissaga humana; concediu-nos que, semblants a Crist, així com per exigència de la naturalesa hem heretat la imatge de l’home terrenal, així podem també, per do de la gràcia, la semblança de l’home celestial” 

          “Oh Déu, que feu resplendir aquesta nit santíssima amb la glòria de la Resurrecció del Senyor, desvetlleu en la vostra Església l’esperit de fills i filles d’adopció per tal que, renovats en el cos i en l’esperit, us servim amb fidelitat” 

          “Oh Déu, avui per mitjà del vostre Unigènit, vencedor de la mort, ens heu obert les portes de l’eternitat; feu que els qui celebrem la solemnitat de la Resurrecció de Senyor, renovats pel vostre Esperit, ressuscitem en la llum de la vida”.

          “Oh Déu, que sempre feu créixer la vostra Església amb una nova fillada; concediu als vostres servents de viure d’acord amb el baptisme, que han rebut en la fe·.

          “Oh Déu, que pels remeis pasquals ens heu salvat, continueu afavorint el vostre Poble amb la gràcia celestial, per tal que, aconseguida la llibertat perfecta, frueixi en el cel del goig que ara ja  el fa feliç a la terra”.

          “Oh Déu, cada any ens ompliu d’alegria, en la solemnitat de la Resurrecció del Senyor. Feu que, així com celebrem ara aquestes festes, puguem també celebrar-les en el goig etern”.

          “Oh Déu, que heu unit pobles tan diversos en la confessió del vostre Nom, feu que els qui en les fonts baptismals han nascut a una nova vida, tinguin una sola fe i una mateixa caritat”.

          “Déu omnipotent i etern, Vós en el misteri pasqual del vostre Fill heu segellat el pacte de reconciliació amb la humanitat, feu que les nostres obres acreditin la fe que professem” 

          “Oh Déu, que amb l’abundor de la vostra gràcia multipliqueu els pobles que creuen en Vós, mireu benignament els vostres elegits que pel baptisme han renascut a una nova vida i revestiu-los de la felicitat immortal”.

          “Oh Déu sempre misericordiós, que revifeu la fe del Poble Sant, amb el retorn anual de les festes pasquals, augmenteu els dons de la vostra gràcia, a fi que tots comprenguem millor quin Baptisme ens ha purificat, quin Esperit ens ha regenerat i quina Sang ens ha redimit”,

Tot això: PER NOSTRE SENYOR JESUCRIST, EL VOSTRE FILL, QUE AMB VÓS  VIU I REGNA EN LA UNITAT DE L’ESPERIT SANT, DÉU PELS SEGLES DELS SEGLES. AMÉN.

P. Josep Mª Balcells.

Setmana Santa i Octava de Pasqua: 21-30, Any Sant 2025: “L’esperança no defrauda”.  Sabadell

Homilia Setmana Santa 2025

 NO  FIXEU  ELS  ULLS  EN  NINGÚ  MÉS  QUE  EN  ELL

                                       “Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna”.(Jo 3, 16)

                                       “Quan seré enlairat (Creu i/o Resurrecció) atrauré  tothom cap a mi, diu el Senyor”.

                                       “Crist es feu per nosaltres obedient fins a la mort i una mort de Creu. Per això, Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell Nom que està per damunt de tot altre nom” (encara em ressona en llatí i en gregorià!).

                                        “Nosaltres hem de gloriar-nos en la Creu de nostre Senyor Jesucrist, pel qual tenim la Salvació, la Vida i la Resurrecció; Ell ens ha salvat i ens ha alliberat”.

                                       Avui és dia de contemplació: poques paraules i omplir-les del millor afecte nostre envers Jesús, mort en Creu per nosaltres”

                                       M’abelleix de posar aquest cant que, sentit i modulat per una pregària sostinguda, ha d’obrir-nos a un major coneixement d’amor, de gratitud i de petició de misericòrdia 

          -No fixeu els ulls en ningú més que en Ell.

          -No fixeu els ulls en ningú més que en Ell.

          -No fixeu els ulls en ningú més. (2)

           -No espereu, amics, en ningú més que en Ell...

           -No adoreu, amics, en ningú més que en Ell...

           -Només Ell és el Camí, la Veritat.

          Només Ell és el Camí, la Veritat.

          No fixeu els ulls en ningú més.

          No fixeu els ulls en ningú més que en Ell.

                                       (El Vaticà II ens diu que en cantar exultants hem de resar les lletres: saber què cantem: sant Agustí ens diu que cantar així és pregar dues vegades en una) El cant s’ha de compassar amb els sentiments del què diem.. 

                                       Aquests dies primers de la Santa Setmana Santa he procurat fer lectures que m’han semblat que em podrien atansar més estretament al propòsit d’inici de Quaresma: “Aprofundir en el coneixement del misteri de Jesucrist”. N’he fet lectura subratllada d’un de Hans Urs von Balthasar que m’ha enamorat. Ja el mateix títol m’ha seduït: ¿Nos conoce Jesús? ¿Lo conocemos? No és un llibre fàcil de seguir i passo a la segona pregunta que és la que hem toca de més a prop. Fa d’entrada un distinció que em posa sobre la pista: Jesús no és comparable amb les grans figures de la Història de la Humanitat. Jesús és cas únic, algú va dir que de cristià només n’hi va haver un: el mateix Jesús que era Déu i Home a la vegada i que  les seves manifestacions els deixebles només les van entendre una vegada acomplerta la seva missió en vida corporal. El coneixement de Jesús és un misteri i només es pot apropar-nos-hi el coneixement en el sentit bíblic; un saber per fe en la seva persona. És un saber amorós, reblert de confiança, més enllà de la seva biografia, que llegida al revés s’entén una mica més: És a dir des de la Resurrecció, baixant a la Creu, Passió... he tornat a re-veure (veure amb pregària, admetent que d’entrada no el conec des de dins) com vivia Ell, la seva relació amb el Pare. Com va passar la vida fent el bé, portat per l’Esperit Sant. La fe és do, gràcia, és apertura, és compromís. És missió i enviament a atansar-nos tots a Déu que ens espera i que comparteix l’experiència seva: batejats en l’aigua, la sang i foc, que són  els tres sagraments de la iniciació cristiana: Baptisme, Eucaristia i recepció de l’Esperit Sant que guiarà la nostra vida vers una plenitud, que ja serà en el demà, quan tots ressuscitarem juntament amb Ell. Si m’ho permeteu aniré posant alguns paràgrafs que me’ls tinc subratllats: “Els deixebles de Jesús només el van conèixer en sentit ple quan Ell, després de la Resurrecció, els alenà l’Esperit que habitava en Ell, i l’Església reunida quan rebé el mateix Esperit Sant, des del dia de la Pentecosta.  Només l’Esperit de Déu  sap el que hi ha en Déu. I nosaltres no hem rebut l’esperit del món, sinó l’Esperit que ve de Déu, per tal de conèixer les gràcies que Déu ens ha concedit (I Co 2, 11s.) Sense Ell la imatge que el nostre esperit es fa de Jesús resta pàl·lida i unilateral, perquè és incapaç de comprendre allò que passa a les interioritats íntimes de Déu. L’Esperit Sant ha estat difós en nosaltres; Ell ens guiarà fins la veritat plena de Crist, “Ell que no parla per pròpia iniciativa sinó que rebrà d’allò meu per tal d’anunciar-vos-ho”. És inseparable del Crist ara ja “espiritualitzat”: “Però el Senyor és l’Esperit” (2 Co 3, 17). Per tant, reconeixerem que l’Esperit Sant està actuant en la mesura en què una persona configura en ell els sentiments de Jesús. Jesús anomena els seus deixebles, amics. Pau mai es definirà com amic de Crist, sinó que es qualificarà com a servent. Tu pots anomenar-me amic, diu Agustí, però jo em considero servent. Aquest saber, obrat per l’Esperit, devers la distància-pregonesa en la intimitat forma part essencial del nostre coneixement de Jesús: així es distingeix l’home vertaderament “espiritual”. Per obra de l’Esperit Sant ens anem transfigurant a semblança de Crist. Nosaltres no podem comprendre “l’esdeveniment” de Crist en tota la seva totalitat. Només des de la Resurrecció i des  de la Creu,  des del lliurament de l’Esperit Sant és qui ens fa descobrir la divinitat de Jesús i ens el fa viure a nivell de tota la realitat, vista en profunditat, on podem reinterpretar les escenes de l’evangeli i ens permet afirmar que en Crist s’ha arribat a una primera plenitud que per fe ens atansa al coneixement de la riquesa que hi ha en el Crist. Ningú pot dir: “Jesús és el Senyor, sinó en l’Esperit Sant” (I Co 12, 3). Pau, sabedor que el vertader coneixement de Jesucrist ens supera de totes totes, Pau conclou amb aquesta oració: “Jo m’agenollo davant del Pare, de qui rep el nom tota família tant al cel com a la terra, i li prego que per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força de l’Esperit allò que, per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així arrelats i fonamentats en l’amor; sigueu capaços de comprendre amb tot el Poble Sant l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així entreu del tot a la plenitud de Déu. Glòria a Déu, que amb la força que actua en nosaltres pot fer infinitament més que tot el que som capaços de demanar o d’entendre. Glòria a Ell en l’Església i en Jesucrist, de generació en generació pels segles dels segles. Amén (Ef 3, 14-21)

                                       Hi ha una pàgina d’or en la primera carta de Joan que condensa tot el que podem entendre de la coneixença que podem albirar de Jesús. Podria ser la base del coneixement pasqual. (I Jo 4, 7ss) Comença amb aquest entendridor: “Estimats meus...”

                                       Em permeto recomanar-vos un llibre d’aquest autor que és una introducció a la vida de fe des de “La oración contemplativa” de Urs von Balthasar.  Edición Encuentro.  Madrid 1985

          Que tinguem una Pasqua aprofundida i sostinguda; que el Senyor a través de l’Esperit Sant que fa fruitar el cor de l’home i la dona, donant-nos per gràcia: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa, temperància. “Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit” (Ef 5, 22-23, 25) 

                                       A la cinquena part de les conclusions finals del Sínode titulada “Jo també us envio” hi trobareu aquesta citació de l’evangeli de Joan “Jesús els va tornar a dir: “Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat, també Jo us envio a vosaltres”. Llavors va alenar damunt d’ells i els va dir: “Rebeu l’Esperit Sant (Jo 20, 21-22) Es tractava de formar deixebles missioners i el papa va afegir misericordiosos.

 P. Josep Mª Balcells.

Setmana Santa de l’any Sant, 13-21 d’abril 2025   Sabadell