diumenge, 27 de setembre de 2015

Homilia del diumenge 27/09/2015 del P. Josep Mª Balcells

L’ESPERIT  SANT  NO  TÉ  NI  POSA  FRONTERES

                                               Res més lliure que l’Esperit Sant. Vola quan vol, on vol i traspassa fronteres. Les fronteres no les posa mai Déu. És “obra de romans”, mai tan ben dit. Són, les fronteres, la imatge de la reclusió. Són defensives, tenen arrels fondes com els castells d’altres temps. Agressivament defensives i excloents. Les claus només les tenen els de dins... i no saben on les han posat. No hi ha sortida ni entrada. Tot sota control. La terra rodona, tanmateix, és de Déu i l’ha deixada en corresponsabilitat tota sencera a l’omnímoda humanitat.  La lliure circulació és un dret oficialitzat com a mínim des del 1948. I tothom està compromès a respectar-lo. No són les ideologies les que han de primerejar sinó les persones, com digué fa només uns dies el papa Francesc, precisament en el millor lloc per dir-ho. Oblidem sovint que la terra és de TOTS, no dels “lladres” sota anonimat. S.A. Les multinacionals que s’esmunyen a dins i tot ho corquen. Globalització?

                                               Quan la persona, els grups, les nacions, l’Església es tanquen (recordem el significat literal de tancar: posar tanques, posar filats) perden, quins siguin, qualitat d’universalitat, es tornen sectes (de seccionar, fragmentar o sectaris). Ja està dit tot. L’individualisme és mare i ensems filla del tancament, d’empobriment, per tant. Això a tots els nivells. No oblidem que també hi ha individualismes de grup i de grans grups. ¡Ai, dels rics, els maleirà Jaume (a la segona lectura, irada i corrosiva), perquè el que “posseeixen” amb gran alt de versemblança  és fruit de “rapinya”. De prendre allò que és de tots. La “possessió” en gran part “desposseeix”; enriquint-se empobreix i posa portes forrellades. Fa una divisió de “casta”. Estableix enfrontats el Meu i el seu, aquest, cada vegada més minso i residual. Com més creix el nombre de milionaris més ampla es fa la base dels que pateixen les injustícies de la fam, de les necessitats més peremptòries, de “l’escart” (dit amb el major respecte humà i evangèlic) de “les escombraries del món”. No és estrany que Jaume digui que les riqueses s’han podrit, s’han arnat i rovellat i ho remata amb gairebé una insolència, en dir “us heu engreixat com el bestiar, ara que és el dia de la matança”.

                                               Només un apunt més: Moisès, paraula de Déu, va establir al Levític que cada set setmanes d’anys, per evitar el possible i quasi segur  “joc brut” de les relacions de persones i béns, s’havia de celebrar un any jubilar on es posés el rellotge de les possessions a zero. I així es recomencés de nou, tornant als antics posseïdors tot els desajustaments que s’haguessin produït en aquells gairebé cinquanta anys. Seria un “any de gràcia”. S’esborrarien els límits, les monjoies i s’instauraria un retorn a la justícia i a la fraternitat en el cor i en la butxaca entre tots els membres del poble de Déu, s’esborrarien les fronteres.

                                               El papa Francesc, d’acord amb aquesta tradició que enfonsa les seves arrels més enllà dels temps, ha declarat des del 8 de desembre d’enguany, fins a finals de novembre, l’Any Jubilar de la Misericòrdia. Ja tindrem temps i oportunitats de parlar-ne. Només deixar re-dit allò que va escriure en Gz. Faus en el penúltim fulletó de Cristianisme i Justícia: “La causa de Déu és la causa dels pobres”, que s’adiu calcadament amb les admonicions de Jaume. Atenció que les pàgines d’aital escrit són roents! Que no ens passi res... El neoliberalisme ens ha esmussat la sensibilitat i la consciència respecte a les injustícies, moltes d’elles estructurals i no diguem les d’avideses personals.

                                               Tanmateix, jo voldria aterrar a la quotidianitat, baixant al terreny que trepitgen els nostres peus. També aquí, peu que avança peu de possible colonitzador. Entrar a saqueig. A la meva infantesa, quan algú trobava quelcom deia abans que ningú: “Samos. A descompartir”. Mai he sabut què volia dir “samos”. L’altre era fàcil d’entendre. Ja de ben petis aixecàvem tanques. Embutxacar era i crec que també ara és costum infantil. ¡Ja comencem bé! Frontera entre, ja ho hem dit, entre el Meu i tot l’altre. Anem pujant l’escala social: la lluita anònima de classes, com sempre plantant les filferrades i impedint els drets dels migrants. Quina vergonya veure els toros des de la barrera i pensant que nosaltres ho faríem diferent; no cal anar fora de casa: la política ben poc social, fronteritzada, excloent. ¿Sabem què vol dir el bé comú? Tot el que excedeix la cobertura de les necessitats pròpies, segons els sants Pares, és despossessió dels altres. Pica fort, oidà! No ens ho creiem, però aquí queda, almenys que no sigui dit que no ho hem escrit. Us asseguro que em fa mal, dir-ho, ¡escandalitzador de mi! Hem jugat massa a dretes i esquerres a tots els nivells; avui això no mola, que diuen. Nou Barris i Pedralbes, s’ha dit en el fragor de les batalletes de les eleccions a la vista. Jo sóc, substitueix el jo estic  (no oblidem que som caminants de per vida...) On posarem les fronteres del jo “sóc”, si sols transitòriament “estic”. Anem més a fons. ¿Qui és cristià i qui és agnòstic,  i entre aquests i els ateus qui és qui?  Siguem més honestos i reals -de realitat- tots plegats i descolonitzem. A vegades donar un pas endarrere és com si en donéssim tres endavant. “Misericòrdia vull i no sacrificis” amb peu d’imprempta. L’Europa de les Nacions o bé corredor de pobles... (si ja ho entenc: organitzat, ep!) amb gent que migra amb tots els drets ensems reconeguts i conculcats... Quins espectacles tan depriments a l’Europa que s’ha fet tota ella de migracions de i en tots els temps tan exteriors, aquestes, com internes. De fet tots venim de pagès tard o d’hora, ¿o no? Les aus migratòries no entenen de fronteres. Volen lliurament. No sé si ploren o riuen en les seves “transhumàncies” celestials, veient des de dalt i pensant en el què passa a ras de terra.

                                               “Diu-li que no profetitzi, que no tregui dimonis, no és dels nostres”; som nosaltres qui en tenim l’exclusiva. Resposta ubiqua: Moisès: “Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do d’exaltació profètica, i que el Senyor els donés a tots el seu Esperit” i Jesús: “Deixeu-lo fer: Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres”. El Vaticà II ens recorda expressions com aquestes, inclusives: “Tot allò que es troba de bo i de veritable en els qui encara no han rebut l’evangeli, l’Església s’ho estima com una preparació a l’Evangeli i com a vingut d’Aquell qui il·lumina tot home, perquè arribi a la vida”.  Avis i, potser encara millor, les àvies: cuiteu a respectar els camins dels vostres néts i netes, mentre siguin “bones persones” i hagin descobert que “tot l’humà no els hi és aliè” ni a ells ni a nosaltres. L’Esperit de Déu obre camins que nosaltres ni els sospitem. Ell els estima més densament que no els estimem nosaltres. Cada porta entreoberta dóna accés a la Vida. ¿Què en sabem nosaltres dels camins misericordiosos i inescrutables de Déu Pare-Mare? ¡Estan tots ells en les millors mans! Tranquils, tranquils...

                                               Una paraula només sobre escandalitzar o escandalitzar-nos, que té repercussions en nosaltres, sigui preventivament, sigui curativament. Diu el Vaticà II: “Imcumbeix a tot el Poble de Déu, amb l’ajuda de l’Esperit Sant, d’escoltar atentament, reconèixer i interpretar els diferents llenguatges del nostre temps, i de saber-los valorar a la llum de la Paraula de Déu, a fi que la veritat revelada pugui sempre ser sentida més a fons, compresa millor i presentada en una forma més adaptada”. I afegeix: “L’Església veu –i en sent grat- que ella rep en el pla de la comunitat no menys que en el pla de cada un dels seus fills, una ajuda variada de part dels homes de tota classe i condició. Car tots els que promouen la comunitat humana en l’ordre de la família, de la cultura, de la vida econòmica i social, així com de la vida política, nacional o internacional, ajuden també no pas poc, segons el designi de Déu a la comunitat eclesial, en tant que aquesta depèn de factors exteriors. Encara més. L’Església confessa haver tret molt de profit, i poder-ne treure més encara, fins i tot de l’oposició dels seus adversaris i perseguidors”.

                                               ¡Vol lliure a l’Esperit Sant de Déu, que estengui les seves ales com quan la creació, maternalment covant-la! Déu abraça tota la humanitat i “revela i a l’ensems realitza el misteri de l’amor de Déu envers l’home”. Faríem santament d’immegir-nos en la Constitució del Vaticà II “L’Església en el món d’avui”  per les consonàncies amb les lectures de l’Eucaristia d’avui.

                        Diumenge XXVI de durant l’any, 27 de setembre del 2015.  Sabadell