divendres, 4 de setembre de 2015

Homilia del diumenge 06/09/2015 del P. Josep Mª Balcells

LA CAUSA DELS POBRES, CAUSA DE DÉU

                                               De la mateixa manera que hem fet darrerament en uns quants diumenges successius, tant amb el llarg i dens capítol sisè de sant Joan i semblantment amb l’epístola de Pau als efesis, ara és el torn de fer una lectura extensiva  de la carta de Jaume. El Vaticà II volia que a través de la litúrgia coneguéssim selectivament tots els escrits dels Dos Testaments. Això ha portat a fragmentar en les primeres lectures de la missa dels diumenges i fer així una revolada en els llibres de l’AT. Ha estat en va, em sembla a mi. No hi ha pitjor sistema que parcel·lar les lectures perdent el fil o ignorant-lo, que és el mateix, del text sense context tantes vegades. Això em porta a demanar-me i demanar-vos que llegíssim sencera aquesta carta que l’anirem trobant en diumenges successius. Jaume ens situarà en un dels temes de més urgència i que d’altra part ve a ser com una de les característiques bàsiques del tret distintiu de la persona i acció del Messies: la predilecció i la defensa dels pobres.

                                               El títol que encapçala aquestes notes homilètiques ho és també d’una de les últimes publicacions  de Quaderns de Cristianisme i Justícia, on es fa una selecció del que va escriure José I. González Faus en un llibre antologia “Vicarios de Cristo. Los pobres en la teología y la espiritualidad cristianas”. Parlar de la carta de sant Jaume és centrar-nos en el pensament de tota la tradició cristiana i de tots els temps sobre les distintes variants de la pobresa. Tema nuclear de la Bíblia i tema avui més que mai actual i angoixant.


                                               Avui només cal veure per TV les desolades escenes repetides dels vaixells-neumàtics perduts per la Mediterrània i ofegats molts dels que escapen de llurs terres i cauen en mans de màfies que els extorqueixen i tant se’ls en dóna del resultat de les seves aventures...; només cal veure les corrues d’immigrants fugint de guerres que acaben desplaçant milers de persones de tota edat i condició. Guerres que per “col·lateralitat” (¡ai, com sabem dissimular la veritat crua de les guerres que acaben sent guerres civils!) afecta cada vegada més directament la població civil, carn de guerra, motiu de desplaçaments, d’amuntegaments en inferns reals. I què direm de les guerres dels immigrants indocumentats amb la por constant al cos. I més, dins dels nostres segons mons: aturs sostinguts als quals no s’hi veuen un final menys infeliç. Retallades, desnonaments i totes les fúries del Mal en acció permanent. ¿Us heu fixat que darrerament els telediaris estan malaltissos fent protagonistes preferents a la gent desemparada? ¡Quan s’acabarà aquesta paranoia constant! Estem en temps foscos d’inhumanitat. Avui són repetidament els pobres, els desposseïts els que protagonitzen les primeres noticies i els primers plans del món “noticiable”.

                                               Estem bojos, bojos a rematar. Aquesta persistència en mostrar el mal, no té fronteres. Els oients i els espectadors estem perdent les sensibilitats primordials, esmussades de tant veure el que no hauria de ser malauradament notícia. Admetre tot això ens degrada. Cal un crit sostingut en favor de tots els pobres. Estem enverinats i a la llarga cauteritzats i amb la més que possibilitat de perdre sentiments i entrar en degradació dels valors més a ras de tot el que és humà.

                                               Si donem una ullada a tots els testimonis de tots els temps, com ho feu en Gz. Faus, ens aclapararà la persistent doctrina de l’Església en defensa de la dignitat de tot home i de tots els homes. Precisament les tesis subjacents ens les recorda l’autor esmentat:
·         Déu és present en els pobres (“vicaris de Crist”, “persona de Déu”, “rostre de Crist”, “pobres de Jesucrist”, etc).
·         D’aquí se segueix que no és voluntat de Déu que hi hagi pobres.
·         L’ésser humà és mer administrador, mai propietari últim, dels béns de la terra (el propietari dels quals és només Déu).
·         Voluntat de Déu és que, qui tingui no consideri el que és seu com a propi, sinó que, una vegada convenientment cobertes les seves necessitats, sàpiga que el que li sobra no és seu. I és un lladre si ho reté.
·         Si no accepta aquest principi, la mera existència dels pobres és un argument decisiu contra l’existència d’un Déu provident.
·         L’Església és, necessàriament, Església “dels pobres” o no és Església de Crist.
·         En el món modern calen dues coses. El contacte directe amb els pobres, que poden ser font d’experiència espiritual (si no, “d’allò que els ulls no veuen , el cor no se’n dol”), i un acostament al tema des de coordenades estructurals i no merament personals. El problema es converteix en “la qüestió social”.

                                               Fem un rastreig en les lectures d’avui:
                                               Ja ho proclama Isaïes: “digueu als cors alarmats. Sigueu valents, no tingueu por: Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia.  La gran esperança, el clam dels menystinguts. Ho exemplifica profèticament amb la desglossa de la sordesa a la ceguesa i a la mudesa. (Un exemple tòpic: els tres micos que es tapen oïda, vista i boca). Cal obrir, cal despertar: “Efatà” Tot això tornarà a sortir a l’Evangeli, ratificat pels presents als signes miraculosos que no se’n sabien avenir del poder messiànic de Jesús de dir i de fer. Deien: “Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin”.

                                               Déu actua. És interessant llegir tot d’una tirada el salm responsorial. Cada verb en atenció eficaç als desheretats és com martellades successives a la consciència social, evangèlica o, si voleu millor, a les nostres inconsciències socials en favor dels indigents. Escolteu la contundència dels verbs, van passant com en un telediari utòpic: “es manté fidel, fa justícia, dóna pa, deslliura, dóna la vista, redreça els vençuts, estima, guarda, manté, capgira, regna”.

                                               En la col·lecta: “Vós ens heu redimit i ens heu fet la gràcia de ser els vostres fills; mireu aquests fills que tant estimeu i concediu als qui creuen en Crist: la llibertat veritable i l’herència eterna. La pròpia llibertat no és mai aliena a la garantia de l’exercici de les llibertats fonamentals dels altres. Som corresponsables els uns dels altres.

                                               Jaume posarà al prosceni perquè en parlar fa o simula una doble entrada en escena de dos personatges contraposats: Entra un home ben vestit i amb un anell d’or i entra també un pobre mal vestit. Si us fixàveu primer en el que va ben vestit i li dèieu: “segui aquí, que estarà millor”, però al pobre li dèieu: “Tu queda’t dret o seu aquí, als meus peus”.  ¿No faríeu diferències entre vosaltres? ¿No seríeu homes que jutgen amb criteris dolents? Escolteu, germans meus estimats: ¿No sabeu que Déu ha escollit els pobres d’aquest món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne que ell ha promès als qui l’estimen? Res de deferències als que tenen poder, diners; no a les diferències de tracte. Es el món al revés del que diu l’evangeli.  Àdhuc el papa Francesc lliga el tema de l’ecologisme integral a la consideració dels pobres  i en rememorar la figura preeminent de sant Francesc motivador i exemple, escriu: “En ell s’adverteix fins a quin punt són inseparables la preocupació per la natura, la justícia envers els pobres, el compromís amb la societat i la pau interior”. També i ja com a síntesi del que Francesc en diu “la cura de la casa de tots”, s’esplaia amb una invitació oberta: “L’amor, ple de petits gestos de cura mútua, és també civil i polític, i es manifesta en totes les accions que procuren construir un món millor. L’amor a la societat i el compromís pel bé comú són una forma excel·lent de la caritat, que no sols afecta les relacions entre els individus, sinó “les macro-relacions, com les socials, econòmiques i polítiques”(Benet XVI). Per això, l’Església va proposar al món l’ideal d’una “civilització de l’amor”. L’amor social és la clau d’un autèntic desenvolupament: “Per a plasmar una societat més humana, més digna de la persona, és necessari revalorar l’amor en la vida social –a nivell polític, econòmic, cultural- fent-ne la norma constant i suprema de l’acció”... Quan algú reconeix la crida de Déu a intervenir juntament amb els altres en aquestes dinàmiques socials, ha de recordar que això és part de la seva espiritualitat, que és exercici de la caritat i que d’aquesta manera madura i se santifica”.


            Diumenge XXIII de durant l’any, 6 de setembre del 2015.   Sabadell