divendres, 11 de setembre de 2015

Homilia del diumenge 13/09/2015 del P. Josep M. Balcells

EL  CAMÍ  QUE  FEU  JESÚS…

                                               Aquest evangeli en concret divideix les narracions de Marc en dos blocs ben diferenciats. El primer conté la narració de les predicacions del Regne del Pare que feu Jesús pels itineraris a Galilea. El d’avui inaugura el que s’anomena “la pujada a Jerusalem, val a dir un costerut amunt.  Fa de frontissa la pregunta que pot resumir tota l’experiència dels deixebles fins a aquell moment i que sintetitza la pregunta de Jesús inquirint a mena de vol d’ocell: “¿què en diuen de Jesús la gent amb qui heu contactat fins ara? Em remeto al text per saber les respostes. Jesús els fa directament la gran i comprometedora pregunta: “I  vosaltres, ¿qui dieu que sóc Jo?” Pere, com sempre espontani, li diu, s’entén a nom de tots: “¡Vós sou el Messies!” A continuació novament i reiterada prohibició a dir-ho obertament per tal d’evitar una equivocada resposta, d’acord amb les expectatives tradicionals d’un Messies poderós i Rei. A continuació, comença la que és la pujada a Jerusalem físicament i espiritualment en què Jesús ofereix la més profunda captació de la seva messianitat, on hi barreja naturalment l’anunci de la passió, mort i resurrecció com a final de la seva missió messiànica.  A penes ha fet aquesta declaració del sentit total de la seva vida, Pere salta “pensant fer-li un favor, i es posà a contradir-lo”. Jesús renya Pere per la seva intempestivitat, amb la més singular reprimenda: “¡Fuig d’aquí, Satanàs! I hi afegeix a tall de comentari que va al moll de l’os: “No penses com Déu, sinó com els homes”.

                                               Jesús fou contestat diverses vegades al llarg de les seves propostes que donen cabal mesura de qui és Ell. La incomprensió de Jesús és una constant al llarg de tot l’evangeli: la “gent” de Jerusalem, els grans del poble. Ja ho deixa clar Marc a l’inici del seu evangeli. Tot serà una trama constant per portar-lo a la mort, cosa que s’anirà congriant cada vegada més a mesura que puja a la capital. Aquests desencontres s’aniran repetint bé singularment: amb Nicodem (que no l’entén), amb el jove ric (frustrats ell i el Mestre), bé amb part dels mateixos deixebles quan els fa la proposta de rebre’l com el pa baixat del cel, i quan els diu que si no mengen el seu cos (persona) i no beuen la seva sang (vida lliurada) no podran ser deixebles seus. Donada aquesta incapacitat a acceptar-lo, d’ara en endavant continuarà fent proclamacions insistents (fins a tres vegades!) de la necessitat de la seva passió, mort i resurrecció. I nosaltres, ¿què en pensem i com reaccionem? No és bo pensar en la duresa de cor dels deixebles contemporanis a Jesús. A nosaltres que ja veiem les coses des dels fets acomplerts, ¿com ho vivim? Sabem que el que diu si al  Mestre ens implica en primera persona, i com! És la resposta personal a: I.tu, ¿que dius qui sóc Jo? És fe!

                                            Jesús és el Camí i el fem conjuntament amb els deixebles primers i l’hauríem de compartir a partir de les motivacions semblants a les del cor de Jesús. No el deixem sol! No hi ha pitjor solitud del que estimant no és correspòs. Ja ho expressàvem amb el cant que obria títol: “El camí que féu Jesús, ell tot sol el va seguir, oh, ell tot sol, per tots nosaltres, ell tot sol el va seguir... El camí que jo he de fer, ningú no el pot fer per mi, oh, l’he de fer jo, amb tots vosaltres; ningú el pot fer per mi”. Jesús arrodonirà la invitació enunciant el principi de tota espiritualitat cristiana, tots i som inclosos. Llegim literalment: “Després cridà la gent i els seus deixebles: tots, queda clar, i digué: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi”. Aquest és el programa del seu seguiment és a dir de la identificació amb Ell, amb la seva vida i la seva missió. No ens en podem fer enrere sense trair la seva missió, que ens invita personalment (si algú...) a compartir. Diu, en efecte el Vaticà II: “Cal que tots els membres prenguin una semblança amb Ell, fins que el Crist quedi format en ells (Gal. 4, 19) Per això som embolcallats en els misteris de la seva vida, configurats a Ell, morts juntament amb Ell. Pelegrinant encara aquí a la terra i seguint les seves petjades en el sofriment i en la persecució, compartim els seus dolors com el Cos els del Cap, patint amb Ell, per ser glorificats ensems amb Ell... I a fi que ens renovem contínuament en Ell ( cf. Ef. 4, 23), ens ha fet participar del seu Esperit, el qual, essent un mateix en el Cap i en els membres, talment vivifica, unifica i mou tot el Cos, que la seva funció ha pogut ser comparada pels Sants Pares amb la que realitza el principi vital, o ànima, en el cos humà” (De la Constitució sobre l’Església, n. 7) .

                                               Seguim punt per punt les tres invitacions, sabent d’entrada que formen un mateix requeriment tot sol. Cada punt incentiva l’altre i s’han de viure com un tot. Tinc a mà un Llibre de Segundo Galilea que es titula precisament: “El seguimiento de Cristo”. Diu l’autor que aquesta noció ens porta a l’arrel mateixa del cristianisme i hauria d’estar a la base de tots els moviments de renovació espiritual. Trobar Jesucrist des del fons de la desconcertant realitat que ens rodeja, seguir-lo pel camí de l’evangeli fins a la contemplació del Pare, més enllà de totes les realitats són el desafiament a la fe de la nostra generació”. Entrem-hi desglossament:

·         Negar-se: Oh, això és molt fort a oïdes de gent d’avui, invitats insistentment a cercar l’autoestima: que vol dir arribar a tenir en consideració la meva pròpia persona, a no tenir por a ser nosaltres mateixos, a tenir consciència pròpia i sentit de ponderació al jutjar i en el fer. Hi ha una autoestima desmesurada que acaba en el naufragi del Jo, bo i endegant l’espantall d’un ego pluriforme (diners, poder, cercar per damunt de tot la felicitat, el “tot i ràpid”, ni que sigui atropellant, etc...) N’hi ha una altra d’autoestima que ens poleix, ens descantona a fi d’esdevenir persona conscient i responsable. Que sap que el millor d’un mateix sempre s’esdevé per l’obertura als altres i per la riquesa que ens ve per feed-back. Som perquè són. A més riquesa dels altres, més enriquiment en traiem. Però això es viu en una paradoxa vital: només negant l’ego, més creix el Jo-Nosaltres. Aquest és l’últim sentit –fortament positiu-: com més em nego “als pensaments del món”, més m’obro als “pensaments de Déu” i a la fe. Ho diu Jesús en una paradoxa: “Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’evangeli, la salvarà”. “Que Jesús vingui sempre amb mi. Tot la llarg del meu viatge, que Jesús vingui sempre amb mi. En les penes, en la lluita, en l’angoixa vingui amb mi”.

·         Que prengui la seva creu: hem de saber que en madurar al llarg de la nostra vida no podrem excloure situacions de sofriment o d’entrebancs de tota mena. Cadascú els seus. Jesús els va viure durant tota la vida, no sols al moment de la passió. Tots hi hem de comptar. No solament els propis, sinó solidaritzar-nos amb els dels altres. Ser cristià és seguir Jesús per amor d’Ell  i dels que Ell té per seus. No podem fer un seguiment literal, sinó arrelat en els seus sentiments i sabent compartir-los. És la teologia de la creu que tant rebutgem. Com del mal l’Estradé ens dirà que el sofriment és un problema a resoldre i una entrada en el misteri. Saber entomar el sofriment amb paciència, amb serenor, sabent que ens és donat de participar en la passió mateixa de Jesús: això ens permet donar un tomb positiu i solidari a la vida. La creu acaba en la resurrecció, en Jesús i en tots nosaltres. ¡Enfortiu-nos en aquesta convicció de Fe, només de Fe! No és masoquisme; és alliberament en profunditat!

·         Que m’acompanyi: No és un acompanyament físic, sinó empàtic. Quan es doni una consonància en els valors que Jesús predica i viu, en les finalitats que sabrem extreure en les nostres contemplacions, establint lligams i identificacions sobretot en les situacions concretes que ens toqui viure, aleshores descobrirem per experiència el que digué Pau: “No sóc jo qui visc sinó que és el mateix Crist qui viu en mi”. Sense deixar de ser nosaltres, viurem una transformació que farà el nostre goig i promourà la nostra solidaritat. Pouar en el Crist històric, en els pobres i els més necessitats, cadascú a partir del servei a que se sent cridat. S’acompanya Crist només a través d’una experiència personal i molt fonda, transformadora. ¿Inhabitual? ¿Possible? “Allò que sembla impossible a ulls humans és poder de Déu. El seguiment és una saviesa amagada i vinguda de Déu. L’Esperit Sant hi té un   protagonisme excepcional. “Deixeu obrar Déu”, diu el salm. Fem-ho amb cor dòcil.
                                                                                                                             

                        Diumenge XXIV de durant l’any, 13 de setembre de 2015.  Sabadell