dissabte, 19 de setembre de 2015

Homilia del diumenge 20/09/2015 del P. Josep Mª Balcells

L’ACOLLIMENT ÉS LA DELICADESA DEL SERVIR

                                               Tot l’evangeli està amarat de l’actitud de l’acolliment. Llegim, si no, els fragments que ara, l’evangeli del dia, ens posa a consideració. Llegim-lo de baix a dalt i ho veurem clar. “Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi i qui m’acull a mi, no m’acull a  mi, sinó el qui m’ha enviat”. Aquest és el secret de la lectura d’aquest passatge. Comença amb la segona referència solemne sobre el final de la vida del Mestre. És curiós que Marc digui d’una manera global “els homes”, sense precisar i, per tant, donant una visió de totalitat, que ara des dels fets ja passats ho podem interpretar en un sentit de globalitat, val per a tots: “En Él pusísteis vuestras manos”. Altra vegada els deixebles eludeixen el pronunciament bàsic per entendre les coses en profunditat. L’expressió “resurrecció” els ve excessivament ample i no l’entenen... Però com a “mals deixebles” es qualifiquen en aquest cas ben negativament: sense entendre’l, tampoc no li fan preguntes. Diu: “no gosaven...”. De bones a primeres ens podem fer les “preguntes” que ells s’escapoleixen de fer  Les grans dificultats del Mestre és que no remou preguntes esclaridores a fi d’entendre el que se’ls proposa. No és el Mestre, som nosaltres els deixebles “insuficients”. Recordem aquella situació viscuda ja ben a les acaballes de la vida de Jesús, quan Tomàs –llegim en el capítol 14 de Joan- li diu al Mestre: “Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta? Li dirà solemnement: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida...” i li diu Felip: “Mostra’ns el Pare. I no ens cal res més”. Jesús li diu: -“¡Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes...!” Mal mestre o mals alumnes?

                                               Ja que les preguntes no les fan ells, ho farà Ell, posant-los en un compromís doble: els rellisca el què diu i proposa d’Ell mateix, per la implicació personal consegüentment; i, d’altra banda, ja vergonyosament indiferents al primer “Si algú vol venir amb Mi...”,  explicitat ja el diumenge darrer, i ara -altra volta- amb un altre “Si algú vol”, complementari o conseqüència del primer. Els descobreix què discutien pel camí, ¡vergonyós!: quin d’ells seria el primer, el més important (tornem-hi amb el messianisme temporal. ¡Repartició de prebendes i sinecures! Decepció del Mestre,o manifestació de la ceguesa en voler entendre el sentit total de la vida i missió de Jesús...).


                                               Tornarà a fer una declaració de sentit i d’ultimitat de l’actitud dels que volen seguir-lo i imitar-lo: “si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots. Ja ho ha dit i ho corrobora agafant un infant, aixecant-lo en alt, ¡senyera d’acolliment i de servei! Ara ens trobarem, com ho havíem dit a dalt, començant pel secret del Messies segons Déu, el Pare, ara entès com el proposa el mateix Jesús: “Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a Mi, i qui m’acull a Mi no m’acull a Mi, sinó el que m’ha enviat”.

                                               En principi destaca l’actitud de ser humil i servidor: aquesta és la grandesa evangèlica i humana, i després porta la interpretació a fons, total: el servei que no porti la precisió de l’acolliment no és el que Jesús vol donar a entendre. No és un servir a hores, a tant l’hora. Tot es mou en la pura gratuïtat. Sense fer distincions que no siguin les preferències subratllades pel mateix Fill de Déu: els pobres o bé en l’expressió de Francesc, en les “perifèries”, on hi ha “els descarts, tots els descarts del món d’avui”.

                                               Tot l’evangeli és un desenvolupament del que per Déu significa l’acolliment. Fem un petit repàs a vol d’ocell del que se’ns diu sobretot al NT:

                                               - El Verb fet Home vingué a casa seva, però els seus no l’acolliren. Als que l’acolliran els donarà el regal de saber-se fills de Déu.

                                                - A la sinagoga del seu poble, Natzaret, s’escandalitzen i no sols no l’acullen sinó que el volen estimbar.

                                                - Els fariseus comploten de bon principi per portar-lo a la mort. “Els fariseus sortiren i llavors juntament amb els partidaris d’Herodes,  començaren  a fer plans contra Jesús per fer-lo morir”.

                                                - Els deixebles després de presentar-se Jesús com el pa baixat del cel que s’ha de prendre, alguns d’ells deixaren d’anar amb Ell.

                                                - A les paràboles: els vinyaters que maten els enviats.

                                                - Als que Ell envia a preparar la seva vinguda i no els acullen, que s’espolsin les sandàlies.

                                                 - Jesús es lamenta que Jerusalem no l’han volgut acollir, quan com una lloca volia aplegar-los  com si fossin uns pollets.

                                                 - En el darrer sopar: “Us he donat exemple fent el servei d’esclau: rentar els peus, cosa que no fan el mandataris d’aquest món, ans al contrari esclavitzen; els amos es fan servir primer a taula, bo i retornats del treball al camp...

                                                 - En el judici final: era foraster i m’acollireu,
                                              
                                               Tot es juga en un acolliment personal o a través de segones persones. M’acollíreu a mi, encara que no en tinguéssiu consciència...

                                                L’acolliment a l’evangeli és l’encarnació (vingut a ca seva, fet un de nosaltres, llevat...); és l’assumpció de la voluntat de Déu, passi el que passi; és la resurrecció com a glorificació-acolliment del Pare. És freqüent en Jesús l’obertura a la Trinitat. És l’acolliment substancial de les tres persones. “El Pare i Jo som una mateixa cosa”. L’Esperit que us enviaré no dirà més que el que jo us he dit... El cercle d’acolliments es tanca: El Pare acull el Fill, aquest acull el Pare, l’Esperit Sant acull el Fill i en Ell a nosaltres i nosaltres acollim a tots i cadascú, donant, això sí, preferència als més petits... Allò de les obres de misericòrdia, materials o espirituals que siguin...¿Les recordeu?

                                               S’acull amb el cor i a braços oberts. S’acull pel que s’és, no pel que un val o pel que ens ofereix o n’esperem.  No hi ha més i millor acolliment que el que es fa amb gratuïtat, a fons perdut. Si hi ha interessos ja no hi ha acolliment. Finalment, amb un “de res”, dit després de servir i de ser-ne agraïts. Això tanca el petit servei que donem. ¡Què t’empatolles, noi! Ja saps que això és excepcional. L’utopia estrenada per Jesús. Només un camí iniciat. I a continuació disponibilitat per tornar a recomençar. Un no donar aparentment importància, com un deliciós “deure” que un sent i viscut sense més ni més. ¡Ah, els serveis de cada dia i a cadascú amb els qui convivim! L’acolliment empàtic que es fa visible en la mirada i en els gestos suaus que demostren simpatia, estar per l’altre. No manifestar presses, ni massa respostes que no siguin les atencions d’un rostre obert, diàfan; el gest és expressió d’una actitud, d’un saber estar “pròxim”, no  tan sols proper. Oferir presència, connivència, el goig de compartir a fons, de persona a persona...

                                               Estic llegint “La resistència íntima”: assaig d’una filosofia de la proximitat”. De Josep Maria Esquirol. ¡I què bé que lliga amb el tema de l’acolliment, pregonesa d’humanitat i, no diguem, d’evangeli! Animeu-vos, ¡satisfà i molt!

          Diumenge XXV de durant l’any, 20 de setembre del 2015.  Sabadell