divendres, 2 d’octubre de 2015

Homilia del diumenge 04/10/2015 del P. Josep Mª! Balcells

AI,  FAMÍLIA,  FAMÍLIA!

                                               Estem de ple en el gran tema d’avui: el divorci i les seves causes i conseqüències de tot tipus. Precisament aquest mes tindrà ocupats la plana “major” de l’Església en parers contrastats. Ja s’ha vist quan fa pocs dies el papa Francesc va canviar, ple de matisos, el procediment del Dret Canònic sobre la declaració de “nulitat” d’un matrimoni cristià. S’han encès totes les llums vermelles. S’han polaritzat en suposats dos grups –millor dir-ne bàndols- i s’han enrocats i s’han començat a tirar “a barricades” tancades. Ep, és un dir...

                                               Ei, que l’evangeli primer és de gent madurada i maduranda, i que tots sense excepció som més dèbils del què ens creiem. ¿O és que no?

                                               Cada dia ho tinc més clar que som làbils i trencadissos. I de primer moment he d’aprendre a ser més benèvol amb mi mateix i no fer el joc: el pa és pa i el vi és vi. Fora romanços! Els pactes amb un mateix no vol dir que “todo er mundo e bueno”. Ep, que no, no és això. No hi  ha pitjor mentida que qui es menteix a si mateix. El mirall no ens deixaria mai tranquils. Estem confonem l’excusa de mal pagador amb deixar-nos anar... Així no arribarem enlloc i acabarem amb la vaixella feta a miques i a la fi de tanta contumàcia direm que haurem guanyat (com ho hem sentit, que no vist) en les declaracions de les últimes eleccions a casa nostra.

                                               Ja no és hora d’ideologies, ni la contesa electoral és fustigar l’altre, que sempre és de l’altre costat, perquè jo li poso. Així de clar. Més emotivitat descontrolada i autopermesa. Costat, costat? Curiosament n’hi ha molts de costats, la veritat és rodona i mai veiem més que allò i allí d’on ens posem per fer forat. Un ha de tenir molta parsimònia, la que ens recomanen el dia de les eleccions, abans anomenat dia de reflexió. Fou el dia 26. Clar i per a mols autoengany. I d’ençà del dia 28, ¿no hem de tenir més dies de reflexions i enfocar sobretot “el bé comú” que –com diem- no sol ser el més comú  en el “sentit i el bé”, què hi farem i com? La resposta la tens en el vent, que deia el cantant o poeta, tant se val... El papa els hi ha engaltat a USA sense por, però amistosament, perquè no feia sermons moralistes, sinó que planteja les coses des dels ulls de l’evangeli. No fem sectarismes, no dividim, ans multipliquem. Són les noves “mates” en perspectiva elevada, que és la bona, almenys a mi m’ho sembla... un cristià no pot tenir enemics; en tot cas seran els altres o l’altre qui de la seva part podrà mantenir postures d’hostilitat. Som gent de pacte, som gent de més pacte, som gent de sempre pacte. I allà penes...

                                               Passem al rebedor: segui, segui, vol prendre alguna cosa? Podem passar al gra de les nostres reflexions, les que propicien les lectures d’avui: Ai, mare, aquest fer i desfer de la parella no ens pot portar, fora de casos que tenen la pròpia justificació, no en dubto pas, som “humans tanmateix”, segueixo: no ens pot portar a res de bo per a ningú, hem parlat de bé comú, també i sobretot a la parella. No anirem a res que respongui a la sostenibilitat de les coses, de les causes, de les persones, de la parella i de la família.

                                               Mireu, la fidelitat hauria d’anar madurant dia a dia, cop a cop suau d’amor en creixença. La vida és un brodat que ens agafem entre les dues agulles feineres i som-hi... Us n’heu adonat de que l’amor sempre és somrient,  perquè és l’esperança sostinguda i empesa suaument en el vaivé de la sismografia humana.

                                               L’ideal és i ha de ser sempre utòpic per fer honor a la seva etimologia, i és esforç, l’esforç que convé al cada dia: en el treball, en la convivència, en les coses petites que són la grandesa del viure. No fem els desmemoriats, perquè hi anem sens dubte a perdre. És qüestió de Mindfulness (Atenció plena. Elimina el malestar emocional provocado por la multitarea y la dispersión mental Isabel S. Larraburu) Perdona l’aparent fanfàrria d’un fanfarrò. Sóc lector i ho vull encomanar. Res més i perdó...

                                               Estiguem atents al què passarà aquests dies: Sínode, que ens afecta a la medul·la mateixa del viure amb sentit i, per tant, amb goig. Voleu més i major felicitat que la que produïm ara, ara mateix... La Paraula de Déu es manifestarà potser en els mitjans (No són massa benèvols amb el què passa a l’Església). Hi ha sequera de notícies eclesials o religioses, però se’n parli o no, les coses es van donant més enllà de que siguin notícia. La Paraula de Déu, aquesta, és tensió vers la veritat última, començant per la paraula que com a cristià diré ara d’immediat. Atenció als fets, els petits fets de cada moment, són la palestra de la veritat, la petita veritat nostra que l’hem de donar amb magnanimitat, sense pensar-nos-ho massa. No siguem fluixos, tampoc enervants, només humans i propers. Ja n’hi ha prou. Raonem un xic cada dia, això ens farà raonables, No vulgueu enfonsar la petita veritat nostra com qui colpeja un boxador o com una tirada de roc. Deixem enraonar. Entenguem el què volen dir. Les matisacions són el terreny de l’entesa.

                                               Hi ha poques coses –poques, torno a repetir- que són essencials. No ens deixem portar pel “circumstancial” (circum, el voltant, allò que ens envolta: idees, rumors, àdhuc lliçons de poca substància, la mala política que s’enlaire cel amunt, fum, fum fum). Parla poc -m’ho dic a mi mateix-, amb l’oïda ben atenta, sigues “antena” sempre oberta, sensible a tot el que és humà. Fes que el que diuen t’arribi a la pell de dins, la que no ens veiem, recordant que per dins –redaño diu el castellà- tots estem pastats del mateix fang –fang, si: la cosa no dóna per més- Ara bé el qui modela és el mateix i únic Artista- Som més semblants del què pensem, del què diem i del que no diem. “Som pastats”, que diuen la gent...

                                               Torno la tema que no és més que la família. De la seva exaltació moderada, humana, fal·lible, d’aquí no em treu ningú. Tinc massa saviesa mirant la part positiva i “possible”.  Aquests dies hi havia alguna pancarta que ho deia: “També nosaltres som família”. I tant més del que us pensàveu. Això sí, la família que és constructivament reeixida és aquella que un la viu a peu d’obra. Presència i afecte.

                                               Abans la pagesia sabia que és ser fidel a la paraula o a la mà donada. Ara juguem a veure un costat només de la no fidelitat –la infidelitat- no siguem curts de gambals, amb perdó: no ens perdem el millor-millor per una escadussera infidelitat. Us ben dic que no us parlo d’aquella Empresa d’infidelitats, ara posada a la llum del dia per alguns hackers que hi suquen pa i en busquen rèdits, posant a vergonya pública. Hem consentit massa entre tots nosaltres i ara n’estem pagant unes primeres conseqüències. “Plaers ràpids i sovint”. Així no podem edificar més que una tenda per passar-hi  una mala, mala nit.

                                               A l’hora de fer uns primers balanços ens trobarem com diu el Gènesi. Sols, pitjor: mal acompanyats, Déu volia una mútua presència amorosa, volia també ajuda d’un cap a l’altre, i que ens acompanyéssim. Ai Déu, només puc desitjar això, què més us puc desitjar? De fet, el conviure és –hauria de ser- per ajudar-nos. És que Déu, pobret Déu, es va equivocar? Com paga ara el fet de fer-nos lliures amb una canalla que no sap ni ha après què vol dir ser lliures. “La veritat us farà lliures”. “Consagra’ns en la veritat”. Som durs d’oïda, com hi ha món! Apa, fem-nos-ho mirar!

                                               Deixeu-m’ho dir amb tot el pensament, paraula, obra i deixant de banda les omissions de cada dia. Això és el meu miting: Visca la Parella Benplantada, visca la Família que es treballa cada dia per fer créixer el seu amor. Cada dia una flor s’ha d’obrir, cada dia pot ser primavera. Jo hi crec, hi espero i estimo totes les famílies dels quatre punts de l’horitzó. “La bellesa de l’Evangeli de la família i la misericòrdia envers les famílies ferides... (Sínode de la Família, num. 23)


                                   Diumenge 27 de durant l’any, 4 d’octubre del 2015.  Sabadell