REPUNTA
EL DESIG D’ESPIRITUALITAT
Estem
vivint temps d’unes contradiccions de gran amplària. Vivim com embafats i no
ens acabem de trobar-nos bé en la nostra pròpia pell. I això és més general del
que aparentment pugui semblar. Tot a l’abast, però amb una irremeiable
inapetència. Hi ha qui pensa estimular la gana llançant-se a la taula pròdiga
d’alta gastronomia... Parlo en sentit naturalment figurat. I no ens sacia res, perquè el problema no rau
en la fàcil accessibilitat, sinó que tot plegat no va més enllà d’una difícil
digestió. “Ara i més ara i ràpid!”: és el lema De sobte un sent un buit molt,
molt endins que no hi ha manera d’endevinar d’on prové. ¿Com omplir el que, a la
vista està, que per paradoxa ja està ple; no em pregunteu de què i com? Cal buidar primer. Anem esmaperduts, sabem,
sentim entranyes endins que el nostre mal és, anava a dir, que és d’arrel.
Intuïm que hi ha sortida, però anem a les palpentes. Sempre ens topem amb el misteri,
resseguint les parets a “palpades”. Em ve a la memòria el passatge del Castell
del Silenci de l’obra “El cavaller de l’armadura rovellada”. Seria bo que el
repasséssim, perquè cada llibre vol el seu temps més oportú. I ara ho seria.
Entra el cavaller al castell tot titubejant i amb la por al cos. Experiència
nova. El silenci ressona a les parets desconegudes. Més desconcert, quan hi
trobem un que per a nosaltres és l’equivalent del Rei, un conegut que ens diu
que ve, de quan en quan, per fer l’experiència del silenci i de les intuïcions que aquest –el silenci, vull dir-
descabdella: sensibilitats ben noves, i tant! Resulta que hi ha gent que hi va
sovint al Castell del Silenci, perquè allí hi referma el sentit profund del
viure i de descobrir-hi la porta al final del laberint. Ara resulta que hi ha
més gent desficiada i que busca el què jo ara em disposo a fer-ne una nova i
estimulant experiència. A la recerca de sentit. Tants d’altres m’han precedit i
jo ho ignorava. És la set d’anar més lluny, més amunt o més endins, segons com
apami les coses transcendents; sí, sí, transcendents, no escamotegem la paraula
per més inhabituats que estiguem a dir pa al pa i vi al vi. Sembla que els “sense-sentits”
no permetin la circulació de certs termes, per allò de que són verdes... les
inabastables. Quanta mandra hi ha per les coses de sentit més ple! No ens
arronsem, perquè el carter només passa una vegada... ja ho veiem, ja, però no
acabem de donar el salt qualitatiu, que ens rosega el desig endins. Tot
comença per un anhel gairebé inconcret, encara confús... Sabem que hi ha
alternatives a un viure insatisfet, però que demana anar a una altra atmosfera.
Sabem que hi ha alternatives a tot aquest malviure d’insatisfaccions, però ens
fa basarda posar-hi els peus, ¿On? Mai ho sabràs, si no tanques els ulls, àdhuc
ni falta que ens fa, perquè estem ben bé a les fosques, però anhelem trobar la
porta de sortida d’aquestes foscúries de l’esperit. Hi ha una veu, digues-me
Sam, que et fa ballar l’enteniment quan en un joc intricat li diu la veu
endins: “Jo sóc el veritable tu”. Ai, mare! Això es posa negre, no ho entenc!
És bo aportar allò significatiu que diu Pau de si mateix, admetent aquest
atzucac: “Faig el que no vull, i no faig el que voldria fer”. No és un joc de
paraules. És l’expressió de les contradiccions humanes, personals. Quina
radiografia dels que tenen el rellotge del cor parat i no s’atreveixen a donar
un pas més endavant!
Anem
de dret a aquell jove que, com a jove que és, aspira a més. Ja queda clar. Els
més grandets tenim mil i una excuses per afluixar la marxa. Dels pastorets,
ho recordeu: “Parat et quedis”. Ja hem perdut les aspiracions “a més i millor”.
Ja estem de retorn de tantes “no escomeses”! Retornar voldria dir –dic jo-
prendre perspectives, prendre distàncies, veure el què i el com de les nostres ineficàcies
disfressades d’un auto-tolerat pessimisme. Dormitem? Apa, seguim fent una
clamorosa migdiada espiritual! Per quan deixarem el deixondir-nos i agafar les
regnes de la nostra emmanillada llibertat? No tenim vergonya de dir-ho en veu
alta, perquè temem pel nostre bon nom!
...Seguim
amb el jove de
l’evangeli. “Corregué”. Santa paraula! Però quines presses tenia? D’on ve i on
vol anar? Pregunteu-li al seu cor que glateix i panteixa. No vol perdre
l’ocasió. Tot a la vida es presenta de cop i volta com ocasió o oportunitat;
deixada passar, ja no tornarà més. Els que creiem en la “gràcia” ja en tenim
experiència, com hi ha Déu! Sap a qui va el jove , pel tracte que li dóna: “Bon Mestre”: tota
la saviesa de la segona lectura (Cal explicitar-la, sinó perdem relleu.
Perdoneu. Abans de llegir qualsevol comentari que pugui fer-vos, feu-me la
gràcia d’haver llegit abans totes les lectures de l’eucaristia del diumenge de
referència. Mil gràcies). La saviesa està oberta, però com veureu no del tot, a
judicar per com acaben les coses. Llàstima de les llàstimes, amb el bé que tot havia
començat...! S’agenolla. No li vol fer tan sols una pregunta, sinó tota una
condensada pregària. “Vaig pregar Déu que em donés enteniment” (S’ha d’entendre
en les dues vessants: saber i obrar) i li fa la gran pregunta: “¿Què he de fer –fixeu-vos
què agosarat!- per “posseir” la vida eterna?
Era ambiciós, no? Sempre hi pot haver qui demana la lluna en un cove.
Extralimitat ell i nosaltres, no us ho sembla? Són les utopies d’un adolescent-jove!
No és excessiu? Tot amb tot, ho diu amb honestedat de cor. Sens dubte. I Jesús
se’l mira amb afecte, mirada dolça i animadora. L’evangelista no sol usar
aquests termes de dilecció, per això doldrà encara més la no resposta del jove
quan Jesús no li posa fàcil, per més que és un bon xicot: havia observat la
llei i tota la
resta... Esplèndid. Però (ai aquests “però”
paralitzants!) “Encara et falta una cosa més! A veure per on sortirà el “bon
Mestre?”: “Vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un
tresor al cel. Després torna i vine amb mi”. No se l’esperava, aquesta. Es va contrarià (quin recargolament intern, de
sobte!). No deixa espai ni per a una mínima reflexió. Tot és instantani: “i se
n’anà tot trist”. I ara ve el per què: “perquè
era molt ric”. Ocasió perduda, quina llàstima! On podia haver arribat de no
tenir el cor posat en les riqueses? Ai, las, i com envesquen els diners! No ho
sabem prou, perquè potser no en tenim prous, per entendre-ho. La resposta propositiva de Jesús, el Bon
Mestre, massa contundent, esglaia el bon cor del jove. No hi ha ni punt de
reflexió. “Corregué” Ho recordeu?, ara, en sentit contrari.
L’evangeli
segueix. Jesús fa una mirada a tot el
seu entorn i va fer aquesta interpel·lació que ens arriba també a nosaltres:
“Per als qui són rics, què n’és de difícil, d'entrar al Regne de Déu”. Els
deixebles quedaren “sorpresos”. Quin mar de fons i quines llevantades no abat
contra totes les propostes disminuïdes que ens fem... Què sorpresos, molt més!
Ja en la intimitat, li som més i més sorpresos. “I qui es podrà salvar? No
passem de llarg el què diu Jesús. “Se’ls mirà... com, amb afecte llarg? Amb un
toc de profunditat i donant la raó suprema: “Als homes els és impossible, però
a Déu no, perquè Déu ho pot tot”. Una vegada més el “tenir” no deixa “ser, ser
més”...
La
gent de bona voluntat, el jovent busca, però està corroït pel tenir o poder o
voler tenir. Allò de sempre: els egoismes. Caldrà entrar en tots els castells
que ens diu l’autor del “Cavaller...” Sense aquest passar d’experiències en
experiències de plena humanitat-divinitat, ens quedarem a les portes i mai
saciarem de veritat les sedejances dels nostres cors. Volem pujar esglaons, per
planers que siguin; però no volem tirar endarrere, ens sedueix una obertura a
un viure més alt, més dens, més lliure...Qui ens sadollarà la set d’anar
endavant, de trobar el camí del sentit del viure i del conviure? “La muntanya dels set cercles” de Tomàs Merton;
el llibre de les set “Morades” de santa Teresa; “El cavaller de l’armadura
rovellada” de Robert Fisher; “El Monjo que va vendre el seu Ferrari” de Robin
S. Sharma; “El reencantamiento espiritual posmoderno”, “La interioridad: un
paradigma emergente”. Els dos de Josep Oton Català; i un llarg etcètera. Bon
profit tingueu. I més bona gana!
Diumenge
XXVIII de durant l’any, 11 d’octubre de 2015.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada