Homilia de Tots Sants (01.11.2015) del P. Josep M. Balcells

JORNADA DE PORTES OBERTES… AL CEL

                                               Avui a la lectura de l’Apocalipsi se’ns permet excepcionalment de fer una passejada per les “morades” a les que Jesús ens invità a anar-hi com i quan en sigui hora, quan arribin els propis temps de plenitud dels dons essencials: el de la vida-vida i el de la fe-fe. El papa Francesc ho eixampla. Diu: “El fi de la marxa de l’univers està en la plenitud de Déu que ha estat assolida per Crist ressuscitat, eix de la maduració universal.

                                               Dante va accedir poèticament, en La Divina Comèdia, a fer una visita detinguda –i guiada- al cel. El va “veure” com un amfiteatre... Nosaltres hi posarem al bell mig del prosceni l’escena a que fa esment la primera lectura d’avui. Estem al cel, per tant summa atenció a descobrir-hi en l’escriny obert i ben badat tota una plètora de sensacions, autèntiques novetats (no vistes ni mai imaginades). Altrament, ben pobre seria el cel que ens espera!

                                               Deixem que a l’entrada d’avui se’ns posi al front el segell-unció de l’Esperit, salva conduït necessari per a l’accés . Després entrem estremits del goig celestial i des de la tribuna dels “oients”, invitats, veiem la gernació dels cent quaranta quatre és a dir, de tots els que omplen les grades. Tots dempeus davant del tron de Déu i davant de l’Anyell, entonant l’himne de la nova pàtria-màtria: “Hosanna al nostre Déu i a l’Anyell”

                                               M’imagino que estem en aquesta litúrgia celestial en  el moment del prefaci: Amunt els cors. Donem gràcies al Senyor, Déu nostre. Sembla que avui han escollit el de la Festa de Crist Rei. El que clou l’any litúrgic i obre l’any sens fi del cel: “Portat a terme el misteri de la redempció dels homes; i, de sotmetre tota la creació, posant en mans de la vostra Majestat infinita el seu Regne universal i etern: Regne de veritat i de vida, Regne de santedat i de gràcia, Regne de justícia, d’amor i de pau”. Per això, amb els àngels i els arcàngels i amb tots els estols celestials cantem l’Himne de la vostra glòria, tot dient: (deixeu-me fer aquesta falca: el GLÒRIA de les nostres eucaristies dominicals hauria de ser el ressò de la cantúria dels estols dels àngels allà a l’establia, al principi del misteri de l’Encarnació. Aquí al cel es complementen l’alfa i l’Omega del misteri del Déu fet Home, perquè els homes es facin fills de Déu i arribin al Déu, cara a cara): “Sant, Sant, Sant és el Senyor, Déu de l’Univers. El cel i la terra són plens de la vostra Glòria”. I ara, a continuació, com un càntic a moltes veus i amb melodies que s’entrellacen, prorromp l’exaltació del “GLÔRIA a Déu a dalt del cel i a la terra PAU als homes que estima el Senyor”. Glòria, com a expressió de la magnificència, altesa com del zero a l’infinit; Pau, ho té com a expressió humaníssima d’harmonia i concòrdia, d’amor i de tendresa, signe preferent de l’autèntic messianisme, en acte. I ara seguim a poc a poc recitant-cantant cada expressió entenent que no són sinònims sinó les quatre actituds fonamentals litúrgiques i vitals:

            -us Lloem. Tots els salms estan plens de lloances, cal saber que els salms eren per ser cantats. Estic recollint totes les expressions l’alabança i similars que trobo arreu; un dia us les faré arribar. Pau, recapitulant la vida de fe, d’amor i de tendresa concentra l’estil de viure en cristià així: “que siguem sempre Lloança de la vostra Glòria”. Hauríem de refer la tradició de cantar amb el cor i amb les melodies, quan ens sigui possible. Així ho feien els nostres avantpassats, reflex potser d’una vida més feliç, sense, però, demanar-li massa; la felicitat és cosa de qualitat... Sant Francesc en sentia, de felicitat, a cor obert i en cantava a més no parar: “Lloat sigueu...”. El Te Deum. Al començament de matines: “Obriu-me els llavis, Senyor. I proclamaré la vostra lloança”. De la pregària del matí ja en diem les laudes, les lloances, per onomatopeia. Cantades, per poc que es pugui, com fan a Montserrat.

            -us beneïm. (dir  a Déu floretes, amoretes, admirativament) Benediccions a Ell pels dons rebuts i reconeguts com a dons i benediccions. El càntic dels tres joves que ens narra Daniel: “Beneïu el Senyor, totes les criatures, canteu-li lloances per sempre”. El càntic de Zacaries: “Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, ha visitat el seu poble i l’ha redimit”. El començament de la carta als efesis: “Beneït sigui el Déu i pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel”. “Us beneirem, Senyor cada dia i recordarem la vostra bondat”. Que us beneeixi Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Conscients de ser beneïts per Déu, ens hi posem ben de cor. Lodato sí’!

            -us adorem. Diu el papa: “Quan prenem consciència del reflex de Déu que hi ha en tot el que existeix, el cor experimenta el desig d’adorar el Senyor per totes les seves criatures i juntament amb elles”. Al començament de la Pregària de les Hores: Veniu adorem el senyor: som el seu poble, el ramat que ell pastura. L’adoració de l’infant per Nadal ho omple tot. Tantum ergo sacramentum veneremur cernui: A tan gran sagrament agenollats venerem, adorem. “Devot us adoro, veritat latent, sota aquests signes, verament present”. “Al nom de Jesús tothom flecteixi els seus genolls”. Agenollar-se és l’actitud primària d’adorar; no diguem, prosternar-se. “Davant de Jesús flecti els genolls tota creatura al cel i a la terra”.

            -us glorifiquem. Us reconeixem com a ple de glòria i majestat. L’home és la glòria de Déu (sant Irineu). “Tornat, el leprós, l’únic,  a donar glòria a Déu”. “Que vegin les vostres bones obres i glorifiquin Déu”. “Tots van donar gloria a Déu”. “Mai s’havia vist cosa semblant”. “Els pastors s’entornaren donant glòria a Déu i lloant-lo”. El cec recobrada la vista “el seguia glorificant Déu”. “Glorificaven Déu pel que havia succeït”. “A Ell la glòria pels segles dels segles. Amén”. “Ens gloriarem en la glòria de Déu Pare”. “Per a glòria i lloança de Déu”. “Glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant”. “Glòria i lloança a vós, oh Crist, Senyor nostre”.

            -us donem gràcies. “Gràcies d’aquesta aurora encesa”. L’eucaristia és la plenitud de tots els agraïments. “Donem gràcies al bon Déu”. “El do de la gràcia que hem rebut”. Sigueu agraïts!. A gratuïtat del do de Déu, agraïment nostre. “A vosaltres gràcia i pau”. “Atansem-nos confiadament al tro de la gràcia a fi d’aconseguir misericòrdia i trobar pau”. “Gràcies siguin donades a Déu per Jesucrist”. “Donem gràcies sens parar”. “Arrelats i edificats en Ell, consolidats en la fe, desbordant en acció de gràcies”. “Dono gràcies a déu cada vegada que sento parlar de la vostra fe”, diu Pau. “Sigueu perseverants en l’oració, vetllant en ella amb acció de gràcies”.

            Per la vostra immensa glòria. Totes aquestes actituds evangèliques, les esmentades, no primàriament a benefici nostre, sinó perquè Vós sou el que sou, excels i misericordiós, dador de tota gràcia. “Perquè vós sou l’únic Sant, vós l’únic Senyor, vós sou l’únic Altíssim, Jesucrist, amb l’Esperit Sant en la glòria de Déu Pare. Amén”.

                                               Al cel no hi ha eucaristia, perquè tot serà manifest, “cara a cara”, amb el goig permanent. Ens retrobarem la comunitat familiar, la comunitat d’amistats, amb la comunitat de tots amb tots. Aquesta, la Comunitat de comunitats, el Poble de Déu, serà en viu i per sempre amb la presència, la comunió amb Déu i Tots els Sants. N’hi haurà més dels que podem somiar, i -uns i altres- de ben a prop del nostre cor i amor. Oh cel!

                                               El cel el podem trobar a la terra i de ben a prop, i tota la terra al cel. Res del què hem estimat, deixarem de poder-lo estimar i en plenitud. “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor”.  ...Ara ja no sé si sóc al cel en la jornada de portes obertes o si sóc a la terra a les portes obertes de l’eucaristia. M’he és ben bé igual! “Tot el que creix convergeix”, que deia el blasò dels Teilhard de Chardin. Per poca o molta possibilitat que tingueu, us invito a llegir el penúltim capítol del document del Vaticà II sobre l’Església, que es titula: Caràcter escatològic (de plenitud final o de terme) de l’Església en marxa i la seva unió amb l’Església de cel: “L’Església a la qual tots som cridats en el Crist Jesús i dins el qual, per la gràcia de Déu, arribem a la santedat, tan sols atenyerà la seva perfecció a la glòria del cel, quan arribi el temps de la restauració universal i,  juntament amb la humanitat, serà també perfectament renovat en el Crist tot l’univers, el qual es troba íntimament unit amb l’home i per ell ateny el seu fi”. (Quina sintonia que hi veig amb l’encíclica “Lloat sigueu” del papa Francesc; us invito a fer-ne una bona reflexió. Amén). Continua el document conciliar: “És, doncs, en nosaltres que els segles s’encaminen ja al seu terme, i el renovellament del món està irrevocablement  decretat i en realitat comença a realitzar-se d’alguna manera en aquest món, pel fet que l’Església ja en aquesta terra es troba revestida d’una santedat, imperfecta, sí, però autèntica”. Salvats en esperança, que diu Pau. Bona festa de Tots Sants i del dia dels difunts!

                        Diumenge de Tots Sants, 1 de novembre del 2015.  Sabadell

Homilia del diumenge 25/10/2015 del P. Josep Mª Balcells

QUIN  BELL  MIRAR  QUE  TENS!

                                               Avui és una delícia buscar totes i cadascuna de les paraules de l’evangeli en el seu context, en un volum que es titula “Concordances de la Bíblia”. Per parlar només de l’expressió mirar o mirada en totes les ocasions en què surt, puc fer-ne com una classificació provisional, deixant de banda els matisos que engloba: mirades llargues o sostingudes, benvolents, vessant amor misericordiós, invitadores, també les airades amb les trampes posades pels fariseus o saduceus. Els matisos, els gestos se’ls escapen als evangelistes en escriure-les: el bonic i enriquidor en extrem seria endinsar-nos-hi. Només l’amor pot ressuscitar la bellesa, la profunditat que de segur tindrien... Recordeu aquella pregària de temps passat: “Ulls del bon Jesús, mireu-me!...

                                               -Primer de tot, quan Jesús elevava la mirada al cel tot pregant amb el Pare. En realitat aleshores eren dues mirades a la vegada: una visible per l’actitud i una altra ensems interioritzant-la, endinsant-la en el fons del seu cor humà. Sublim mirada, aquesta! Només els sants en saben el seu perfum, les seves clarícies.

                                               -Una altra, molt més a l’abast dels que saben de simplicitat, quan posava els seus ulls acollidors en persones singulars, concretes. Algun evangelista prou sensible ho explicita, no massa sovint, dient que els mirava amb amor acollidor, invitador. Jesús esguardava directament als ulls: poseu-hi vosaltres mateixos iassatges i contexts de tots els qui s’atansaven a Ell amb les més variades situacions i peticions. “Fit a fit” (títol d’un llibre que en la darrera coberta diu sintetitzant contingut i propòsit: “Els ulls permeten el joc de les mirades. La del creient en Jesús, una mirada contemplativa i agraïda d’aquell que sap de qui se n’ha refiat en el seu cor. I la de Jesús en ell, mirada plena d’alegria i de pau, i que fa que la vida regalimi abundància i plenitud)”.

                                               -Una tercera és quan dóna una mirada ampla, tot esplaiant-la al seu voltant, mirada acollidora, que és el punt d’entrada en sintonia manifesta devers els deixebles que, dalerosos, l’escolten. Mirada de Bon Mestre i de bon Pastor.

                                               Invitats per aquest devessall de mirades, un ver poema de la vida de Jesús, jo em permeto, a més, portar aquí, embadalit, les imatges del papa Francesc servides pels “mèdia”.  Són ben bé l’evangeli en la mirada. Com i quant diuen sense paraules! Quin bell mirar que tens, Francesc!”.

                                               Podria, en un altre pla, afegir-hi les mirades dels que han conreat un amor en creixença al llarg de temps entre la parella, entre pares i fills, ai benvolguda parella i molt estimada família! Les mirades comencen al cor!

                                               No puc deixar de referir-me a sant Agustí en el llibre de les Confessions, un clàssic entre els llegidors que tenen gust humà i diví: “Amonestat que retornés a mi mateix, vaig entrar en el meu interior, i ho vaig poder fer, perquè vós fóreu la meva ajuda. Vaig entrar i vaig veure amb la mirada interior, fos com fos, sobre l’ull de la meva ànima, sobre la meva ment una llum incommutable, no la vulgar i visible a tota carn ni tampoc cap altra de semblant, encara que fos més viva, que brillés més i més clarament i ho omplís tot amb la seva grandesa. No era això aquesta llum, sinó una cosa distinta, molt distinta de totes aquestes... estava sobre mi, perquè m’havia creat; jo era a sota perquè havia estat creat per ella. Qui coneix la veritat coneix aquesta llum.

                                               Oh veritat eterna, oh caritat veritable, oh eternitat estimada! Vós sou el meu Déu; per vós sospiro dia i nit, i, quan us vaig conèixer per primera vegada, vós em prenguéreu perquè jo veiés que existia el que jo havia de veure i que encara no estava en condicions de contemplar. I percudíeu la debilitat de la meva vista adreçant amb força els seus raigs cap a mi, i,  jo  em vaig estremir d’amor i d’horror. I vaig adonar-me que em trobava lluny de vós, en la regió de la dissimilitud, com si escoltés la vostra veu que ve de lluny: sóc menjar d’adults; creix, i em menjaràs. I no em transformaràs en tu, com fas amb el menjar de la teva carn, sinó que tu et transformaràs en mi... Vaig trigar a estimar-vos, oh formosor tan antiga i tan nova, vaig trigar a estimar-vos! I això que vós estàveu dintre de mi i jo fora; i us buscava per fora, i jo, deforme, m’abraonava sobre aquestes coses boniques que vós vau crear. Vós estàveu amb mi, i jo no estava en vós, Em retenien lluny de vós aquelles coses que, si no fossin en vós, no serien. Vós clamàreu i vau rompre la meva sordesa, vau brillar i vau resplendir i vau foragitar la meva ceguesa; exhalàreu el vostre perfum i el vaig aspirar, i anhelo per vós; us he gustat i tinc fam i set; m’heu tocat i m’arborat la vostra pau.

                                               El passatge evangèlic d’avui és ben bé una delícia ple de detalls significatius (la bellesa, la bondat i tantes perles amagades en el bri dels detalls que il·luminen l’acció). Com crida, repetidament, a oïdes de tothom, esgargamellat, el nostre cec, Bar-Timeu. Seria conegut de cert. Sap que és la gran oportunitat de la seva vida. Quina cosa ha succeït en el seu cor? Demana de poder veure-hi, però s’intueix que espera molt més. Es van creuar les dues mirades i amb quina profunditat!. Pel que succeeix veiem, oh sorpresa, que el segueix camí de Jerusalem. Era fora del camí, deixa la capa, es fa deixeble, quines revolades de l’Esperit! De mendicant passa a ser deixeble. Ja sap, a l’avançada, que tota aquella experiència era com un iniciar un camí de no-retorn. Li ha obert d’un cop els ulls del rostre, del cor, i també els de la fe. Sant Agustí de teló de fons...

                                               L’excelsitud de la mirada humana i divina. Totes dues, sia una o altra; millor ambdues. Només cal obrir els poemes de sant Joan de la Creu per veure com la mirada és un punt neuràlgic de tota trobada personal i transcendental: Al poema “Subida al monte Carmelo” llegim: “En la noche dichosa en secreto, que nadie me veía, ni yo miraba cosa, sin otra luz y guía, sino la que en el corazón ardía. Aquesta me guiaba, más cierto que la luz del mediodía, a donde me esperaba, quien yo bien me sabía, en parte donde nadie parecía” Y la revelació del què és la mirada, en el Cántico Espiritual: “Apaga mis enojos, pues que ninguno basta a deshacellos, y véante mis ojos, pues eres lumbre de ellos, y solo para ti quiero tenellos. Decúbreme tu presencia, y máteme tu vista y hermosura; mira que la dolencia de amor, que no se cura sino con la presencia y la figura”. Massa amunt, que no hi arribem, ai dol!

                                               Anem més a l’abast i obrim el llibre esclaridor i precís de Sebastià  Serrano: “El regal de la comunicació” i obrim-lo pel capítol “El poderós llenguatge dels ulls”. Entrem-hi de puntetes, tot d’una bellesa i suggeriments inoblidables: “Els ulls ens fan socials i la mirada ofereix i demana al mateix temps. La mirada és actitud, emoció, repte, neguit, interrogant i esperança. Els ulls defineixen un llenguatge on plorar, riure, amenaçar, insinuar, plorar, empipar, negar, afirmar, confirmar, espurnejar, brillar...” Seguiu vosaltres mateixos llegint molt lentament, que només això és llegir de veritat. Acaba amb unes recomanacions finals, entre d’altres: “Empreu la comunicació no verbal com una eina estratègica, els seus efectes són extraordinaris, i feu-ho tant com pugueu”. “La persona que té més habilitats comunicatives és aquella que sap escoltar millor, que escolta amb els ulls i amb el cos”. “Posem en els nostres ulls i en la nostra mirada unes gotes d’afecte i de tendresa, actitud positiva i de gust per la vida, de creativitat i de gratitud, d’humanitat”. “Crear una qualitat de veu que transporti competència, seguretat i afecte és el repte de l’excel·lència”.  Paraula d’home (Garaudy) i Paraula de Déu (Jesús)

                                               Com he gaudit escrivint i gustant el que us he escrit!

                        Diumenge XXX de durant l’any, 25 d’octubre del 2015  Sabadell

Homilia del diumenge 18/10/2015 del P, Josep Mª Balcells

UNA  ESGLÉSIA  EN  SORTIDA

                                               Avui, més que mai, és escaient tornar a posar en un primer pla, davant de cadascú de nosaltres (atenció personalitzada!) l’Exhortació Apostòlica “La joia de l’evangeli”, amb la qual el papa Francesc ens ha empès a sortir dels recintes tancats, evangeli en mà i amb la joia en el nostre rostre, actualitzant l’invitació de Jesús amb aquell Aneu, del qual mai n’hauríem de perdre els seus ressons...

                                               Aquesta Diada de i per a les Missions, ara l’hem de veure d’una altra manera de com ho fèiem anys endarrere, no pensant en els missioners de “terres llunyanes”. Molt han canviat els horitzons, i les crides s’han anat fent més íntimes, més a cau de cor, indefugibles. És al cor on avui se’ns fa la crida a prendre consciència viva i viscuda de que no deixem en silenci la crida imperiosa i benvolent al mateix temps de la Paraula de Déu. Si cadascú de nosaltres no es ressitua davant del do de la fe, crida en el do, aquesta, que sempre és destinada a i “per als altres”, que vol dir que l’hem de viure, desvivint-nos-hi, per oferir-lo als altres, començant pels de casa, pels que ens asseiem en un mateixa taula,  per als “domèstics de la fe” en diu Pau, per “els propers” (Casaldàliga). Tot és un concitar-nos a “encomanar” la fe en el dia a dia, en el diàleg i el gust per les coses petites (grans!) de la quotidianitat (tant ben filosofada per en Josep M. Esquirol en el seu llibre “La resistència íntima: Assaig d’una filosofia de la proximitat”.

                                               Enceto aquest primer paràgraf de l’Exhortació que ens féu  Francesc, ara fa gairebé dos anys (i com passa l’actualitat que és “fragmentària” i que tendeix a la trampa d’un fàcil i traïdor oblit. Anoto de passada dos dels capítols de l’obra suara esmentada. Un que diu: -Elogi de la quotidianitat: què n’és, de senzilla, la vida; i l’altre: -No cedir al dogmatisme de l’actualitat.

                                               Ara ja va, entrem-hi, en el què ens diu Francesc: “La joia de l’evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia”. Punt i apart: ara ve la invitació que anirà dient-nos incansable, també en el seu ensenyament diari ( cada dia tenim accés a les reflexions que fa “urbi et orbe” a la capella de santa Marta. (Ah i quin pastor més entranyable i més joiós i somrient que en Francesc Déu ens ha donat! Gràcies en siguin donades!) Segueix: “En aquesta Exhortació vull adreçar-me als fidels cristians per invitar-los a una nova etapa evangelitzadora marcada per aquesta joia”. (no és mai una càrrega pesant, sinó una obertura al món del sentit, del gaudi, a la felicitat compartida)

                                               Afegeix (en què somia el nostre benvolgut Francesc, germà nostre gran, germà universal com el poverello d’Assís quan fa aquesta crida i proclama!): “Invito cadascú, en qualsevol lloc i situació en que es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament amb Jesucrist o almenys a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans”. Rebla així la invitació: “No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell, perquè (i cita Pau VI en una altra Exhortació, Gaudete in Domino, només d’ara fa quaranta anys: “ningú no queda exclòs de la joia que ens ve del Senyor”) Nova insistència: “A qui s’arrisca, el Senyor no el defrauda, i quan algú fa un pas cap a Jesús, descobreix que Ell ja esperava la seva arribada amb els braços oberts”.

                                               Oh i què n’és de benvolent el rostre invitador de Francesc i el gest de la mà. No és estrany que s’hagi guanyat la simpatia i sintonia com ho hem vist darrerament als Estats Units i a l’Assemblea de l’ONU. No se si hi estareu d’acord però m’ha vingut aquesta idea, potser que va més enllà del que seria oportú de senyalar: Heu fet mai una comparació entre els gestos dels tres últims papes: Joan Pau II obria els braços amb una certa teatralitat; Benet XVI tímidament amb un punt de contenció la d’un intel·lectual i Francesc amb un gest d’acollida i amistat i amb un somriure franc, obert... Sentim-lo com donant-nos la mà que és com si ens arrossegués dolçament i ens portés, ja ho sabem, a les de tres cap a les seves insistents “perifèries” de tot el món i de totes les visions... sempre oferint un cor misericordiós, tendrament misericordiós. No és? Allí l’Esperit ens hi espera i ens invita a ser allò que hauríem de ser! Només essent, compartint penes i joies amb els més necessitats, ens trobarem amb Crist configurat en tants i tants... Com s’amplifica la fraternitat: “Quan tenia fam, quan em mancava abric, quan no trobava afecte, quan... prova-ho com ell fa en cada viatge, en cada trobada a la columnata de sant Pere. Entranyable, entranyable... Quina tirada té el nostre papa!

                                               Per a ell, Francesc, no es tracte de fer, de dir, només de ser-hi i d’obrir el cor i la mirada, que fa redoblar l’acollida. No estant-hi sinó sent-hi! Invitació que ell ens farà en l’Exhortació: “La proposta és viure a un nivell superior, però no amb menys intensitat: la vida creix donant-la i s’afebleix en l’aïllament i la comoditat. De fet, (pàgines totes elles viscudes per un Francesc autèntic), els qui més gaudeixen de la vida són els que deixen la seguretat de la riba i s’apassionen en la Missió de comunicar vida als altres. Quan l’Església convoca a la tasca evangelitzadora, no fa més que indicar als cristians el veritable dinamisme de la realització personal. Aquí descobrim una més alta llei profunda de la realitat: que la vida s’aconsegueix i madura a mesura que la lliurem per a donar vida als altres. Això és, en definitiva la missió. El Regne del Pare identificat en Crist que és l’evangeli etern. Qui dóna la vida la guanyarà. Aquí s’ajunten evangelització amb psicologia, amb sociologia, amb (deixeu-m’ho dir) antropologia, amb la visió i sentit de l’home..

                                               Peremptorietat, dolça i convincent arrencada, presa de la mà, posada en marxa, essent el mateix Francesc que ens porta amb l’apassionament d’una santa dèria d’evangelitzadors, missatgers d’un món nou i d’una humanitat nova. 

Quan aprendrem d’una vegada que com més humans, més divins serem. Aquest és el deix i la saviesa d’un Francesc que no debades té per nom Francesc. “Vaig prendre el seu nom com a guia i com a inspiració en el moment de la meva elecció com a bisbe de Roma. Crec que Francesc és l’exemple per excel·lència de la cura del que és feble i d’una ecologia integral, viscuda amb alegria i autenticitat... Era un místic i un pelegrí que vivia amb simplicitat i en una meravellosa harmonia amb Déu, amb els altres, amb la natura i amb ell mateix. Ell ens adverteix fins a quin punt són inseparables la preocupació per la natura, la justícia envers els pobres, el compromís amb la societat i la pau interior”. (De l’encíclica “Lloat sigueu”).

                                               Atenció!: Hi ha una premissa, un abans que tot: Immersió, passió, embadaliment, encant per Jesús i per seguir els seus passos. Ell és tot l’evangeli. I amb Ell, perquè mai serem evangelitzadors sense tenir-lo per company de missió. Seguiu-me, vagi on vagi, sense por, arriscadament, tot plegat no són flors i violes. Hi donarem la vida, juntament amb Ell.  Què n’és de trasbalsador portar els missatges d’esperança! Som “carters del Rei” (Tagore). Ja sabeu com va rebre Jesús els deixebles quan retornaven de fer missió evangelitzadora. No sospitaven que enviant-los els acompanyava!: “Aquella mateixa hora s’entusiasmà en l’Esperit Sant i digué. “Us dono gràcies, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu amagat aquestes coses als savis i entesos  i les heu revelades als senzills. Sí, Pare, perquè així us ha plagut a Vós... “Sortosos els ulls que veuen el que veieu. Perquè us asseguro que mols profetes i reis van desitjar de veure el que vosaltres veieu i no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu i no ho sentiren”

                                               Només resta una cosa. Proposem-nos llegir i/o rellegir l’exhortació Lloat sigueu. És molt demanar? Aquí presumiblement comença el nostre Domund, renovat.

                        Diumenge  XIX de durant l’any, 18 d’octubre del 2015.  Sabadell

Homilia del diumenge 11/12/2015 del P. Josep Mª Balcells

REPUNTA  EL  DESIG  D’ESPIRITUALITAT

                                               Estem vivint temps d’unes contradiccions de gran amplària. Vivim com embafats i no ens acabem de trobar-nos bé en la nostra pròpia pell. I això és més general del que aparentment pugui semblar. Tot a l’abast, però amb una irremeiable inapetència. Hi ha qui pensa estimular la gana llançant-se a la taula pròdiga d’alta gastronomia... Parlo en sentit naturalment figurat. I  no ens sacia res, perquè el problema no rau en la fàcil accessibilitat, sinó que tot plegat no va més enllà d’una difícil digestió. “Ara i més ara i ràpid!”: és el lema De sobte un sent un buit molt, molt endins que no hi ha manera d’endevinar d’on prové. ¿Com omplir el que, a la vista està, que per paradoxa ja està ple; no em pregunteu de què i com?  Cal buidar primer. Anem esmaperduts, sabem, sentim entranyes endins que el nostre mal és, anava a dir, que és d’arrel. Intuïm que hi ha sortida, però anem a les palpentes. Sempre ens topem amb el misteri, resseguint les parets a “palpades”. Em ve a la memòria el passatge del Castell del Silenci de l’obra “El cavaller de l’armadura rovellada”. Seria bo que el repasséssim, perquè cada llibre vol el seu temps més oportú. I ara ho seria. Entra el cavaller al castell tot titubejant i amb la por al cos. Experiència nova. El silenci ressona a les parets desconegudes. Més desconcert, quan hi trobem un que per a nosaltres és l’equivalent del Rei, un conegut que ens diu que ve, de quan en quan, per fer l’experiència del silenci i de les intuïcions que aquest –el silenci, vull dir- descabdella: sensibilitats ben noves, i tant! Resulta que hi ha gent que hi va sovint al Castell del Silenci, perquè allí hi referma el sentit profund del viure i de descobrir-hi la porta al final del laberint. Ara resulta que hi ha més gent desficiada i que busca el què jo ara em disposo a fer-ne una nova i estimulant experiència. A la recerca de sentit. Tants d’altres m’han precedit i jo ho ignorava. És la set d’anar més lluny, més amunt o més endins, segons com apami les coses transcendents; sí, sí, transcendents, no escamotegem la paraula per més inhabituats que estiguem a dir pa al pa i vi al vi. Sembla que els “sense-sentits” no permetin la circulació de certs termes, per allò de que són verdes... les inabastables. Quanta mandra hi ha per les coses de sentit més ple! No ens arronsem, perquè el carter només passa una vegada... ja ho veiem, ja, però no acabem de donar el salt qualitatiu, que ens rosega el desig endins. Tot comença per un anhel gairebé inconcret, encara confús... Sabem que hi ha alternatives a un viure insatisfet, però que demana anar a una altra atmosfera. Sabem que hi ha alternatives a tot aquest malviure d’insatisfaccions, però ens fa basarda posar-hi els peus, ¿On? Mai ho sabràs, si no tanques els ulls, àdhuc ni falta que ens fa, perquè estem ben bé a les fosques, però anhelem trobar la porta de sortida d’aquestes foscúries de l’esperit. Hi ha una veu, digues-me Sam, que et fa ballar l’enteniment quan en un joc intricat li diu la veu endins: “Jo sóc el veritable tu”. Ai, mare! Això es posa negre, no ho entenc! És bo aportar allò significatiu que diu Pau de si mateix, admetent aquest atzucac: “Faig el que no vull, i no faig el que voldria fer”. No és un joc de paraules. És l’expressió de les contradiccions humanes, personals. Quina radiografia dels que tenen el rellotge del cor parat i no s’atreveixen a donar un pas més endavant!

                                               Anem de dret a aquell jove que, com a jove que és, aspira a més. Ja queda clar. Els més grandets tenim mil i una excuses per afluixar la marxa. Dels pastorets, ho recordeu: “Parat et quedis”. Ja hem perdut les aspiracions “a més i millor”. Ja estem de retorn de tantes “no escomeses”! Retornar voldria dir –dic jo- prendre perspectives, prendre distàncies, veure el què i el com de les nostres ineficàcies disfressades d’un auto-tolerat pessimisme. Dormitem? Apa, seguim fent una clamorosa migdiada espiritual! Per quan deixarem el deixondir-nos i agafar les regnes de la nostra emmanillada llibertat? No tenim vergonya de dir-ho en veu alta, perquè temem pel nostre bon nom!

                                               ...Seguim amb el jove de l’evangeli. “Corregué”. Santa paraula! Però quines presses tenia? D’on ve i on vol anar? Pregunteu-li al seu cor que glateix i panteixa. No vol perdre l’ocasió. Tot a la vida es presenta de cop i volta com ocasió o oportunitat; deixada passar, ja no tornarà més. Els que creiem en la “gràcia” ja en tenim experiència, com hi ha Déu! Sap a qui va el jove, pel tracte que li dóna: “Bon Mestre”: tota la saviesa de la segona lectura (Cal explicitar-la, sinó perdem relleu. Perdoneu. Abans de llegir qualsevol comentari que pugui fer-vos, feu-me la gràcia d’haver llegit abans totes les lectures de l’eucaristia del diumenge de referència. Mil gràcies). La saviesa està oberta, però com veureu no del tot, a judicar per com acaben les coses. Llàstima de les llàstimes, amb el bé que tot havia començat...! S’agenolla. No li vol fer tan sols una pregunta, sinó tota una condensada pregària. “Vaig pregar Déu que em donés enteniment” (S’ha d’entendre en les dues vessants: saber i obrar) i li fa la gran pregunta: “¿Què he de fer –fixeu-vos què agosarat!- per “posseir” la vida eterna?  Era ambiciós, no? Sempre hi pot haver qui demana la lluna en un cove. Extralimitat ell i nosaltres, no us ho sembla? Són les utopies d’un adolescent-jove! No és excessiu? Tot amb tot, ho diu amb honestedat de cor. Sens dubte. I Jesús se’l mira amb afecte, mirada dolça i animadora. L’evangelista no sol usar aquests termes de dilecció, per això doldrà encara més la no resposta del jove quan Jesús no li posa fàcil, per més que és un bon xicot: havia observat la llei i tota la resta... Esplèndid. Però (ai aquests “però” paralitzants!) “Encara et falta una cosa més! A veure per on sortirà el “bon Mestre?”: “Vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després torna i vine amb mi”. No se l’esperava, aquesta. Es va contrarià (quin recargolament intern, de sobte!). No deixa espai ni per a una mínima reflexió. Tot és instantani: “i se n’anà tot trist”. I ara ve el per què: “perquè era molt ric”. Ocasió perduda, quina llàstima! On podia haver arribat de no tenir el cor posat en les riqueses? Ai, las, i com envesquen els diners! No ho sabem prou, perquè potser no en tenim prous, per entendre-ho.  La resposta propositiva de Jesús, el Bon Mestre, massa contundent, esglaia el bon cor del jove. No hi ha ni punt de reflexió. “Corregué” Ho recordeu?, ara, en sentit contrari.

                                               L’evangeli segueix. Jesús fa una mirada  a tot el seu entorn i va fer aquesta interpel·lació que ens arriba també a nosaltres: “Per als qui són rics, què n’és de difícil, d'entrar al Regne de Déu”. Els deixebles quedaren “sorpresos”. Quin mar de fons i quines llevantades no abat contra totes les propostes disminuïdes que ens fem... Què sorpresos, molt més! Ja en la intimitat, li som més i més sorpresos. “I qui es podrà salvar? No passem de llarg el què diu Jesús. “Se’ls mirà... com, amb afecte llarg? Amb un toc de profunditat i donant la raó suprema: “Als homes els és impossible, però a Déu no, perquè Déu ho pot tot”. Una vegada més el “tenir” no deixa “ser, ser més”...

                                               La gent de bona voluntat, el jovent busca, però està corroït pel tenir o poder o voler tenir. Allò de sempre: els egoismes. Caldrà entrar en tots els castells que ens diu l’autor del “Cavaller...” Sense aquest passar d’experiències en experiències de plena humanitat-divinitat, ens quedarem a les portes i mai saciarem de veritat les sedejances dels nostres cors. Volem pujar esglaons, per planers que siguin; però no volem tirar endarrere, ens sedueix una obertura a un viure més alt, més dens, més lliure...Qui ens sadollarà la set d’anar endavant, de trobar el camí del sentit del viure i del conviure?  “La muntanya dels set cercles” de Tomàs Merton; el llibre de les set “Morades” de santa Teresa; “El cavaller de l’armadura rovellada” de Robert Fisher; “El Monjo que va vendre el seu Ferrari” de Robin S. Sharma; “El reencantamiento espiritual posmoderno”, “La interioridad: un paradigma emergente”. Els dos de Josep Oton Català; i un llarg etcètera. Bon profit tingueu. I més bona gana!

            Diumenge XXVIII de durant l’any, 11 d’octubre de 2015.   Sabadell                                          

Homilia del diumenge 04/10/2015 del P. Josep Mª! Balcells

AI,  FAMÍLIA,  FAMÍLIA!

                                               Estem de ple en el gran tema d’avui: el divorci i les seves causes i conseqüències de tot tipus. Precisament aquest mes tindrà ocupats la plana “major” de l’Església en parers contrastats. Ja s’ha vist quan fa pocs dies el papa Francesc va canviar, ple de matisos, el procediment del Dret Canònic sobre la declaració de “nulitat” d’un matrimoni cristià. S’han encès totes les llums vermelles. S’han polaritzat en suposats dos grups –millor dir-ne bàndols- i s’han enrocats i s’han començat a tirar “a barricades” tancades. Ep, és un dir...

                                               Ei, que l’evangeli primer és de gent madurada i maduranda, i que tots sense excepció som més dèbils del què ens creiem. ¿O és que no?

                                               Cada dia ho tinc més clar que som làbils i trencadissos. I de primer moment he d’aprendre a ser més benèvol amb mi mateix i no fer el joc: el pa és pa i el vi és vi. Fora romanços! Els pactes amb un mateix no vol dir que “todo er mundo e bueno”. Ep, que no, no és això. No hi  ha pitjor mentida que qui es menteix a si mateix. El mirall no ens deixaria mai tranquils. Estem confonem l’excusa de mal pagador amb deixar-nos anar... Així no arribarem enlloc i acabarem amb la vaixella feta a miques i a la fi de tanta contumàcia direm que haurem guanyat (com ho hem sentit, que no vist) en les declaracions de les últimes eleccions a casa nostra.

                                               Ja no és hora d’ideologies, ni la contesa electoral és fustigar l’altre, que sempre és de l’altre costat, perquè jo li poso. Així de clar. Més emotivitat descontrolada i autopermesa. Costat, costat? Curiosament n’hi ha molts de costats, la veritat és rodona i mai veiem més que allò i allí d’on ens posem per fer forat. Un ha de tenir molta parsimònia, la que ens recomanen el dia de les eleccions, abans anomenat dia de reflexió. Fou el dia 26. Clar i per a mols autoengany. I d’ençà del dia 28, ¿no hem de tenir més dies de reflexions i enfocar sobretot “el bé comú” que –com diem- no sol ser el més comú  en el “sentit i el bé”, què hi farem i com? La resposta la tens en el vent, que deia el cantant o poeta, tant se val... El papa els hi ha engaltat a USA sense por, però amistosament, perquè no feia sermons moralistes, sinó que planteja les coses des dels ulls de l’evangeli. No fem sectarismes, no dividim, ans multipliquem. Són les noves “mates” en perspectiva elevada, que és la bona, almenys a mi m’ho sembla... un cristià no pot tenir enemics; en tot cas seran els altres o l’altre qui de la seva part podrà mantenir postures d’hostilitat. Som gent de pacte, som gent de més pacte, som gent de sempre pacte. I allà penes...

                                               Passem al rebedor: segui, segui, vol prendre alguna cosa? Podem passar al gra de les nostres reflexions, les que propicien les lectures d’avui: Ai, mare, aquest fer i desfer de la parella no ens pot portar, fora de casos que tenen la pròpia justificació, no en dubto pas, som “humans tanmateix”, segueixo: no ens pot portar a res de bo per a ningú, hem parlat de bé comú, també i sobretot a la parella. No anirem a res que respongui a la sostenibilitat de les coses, de les causes, de les persones, de la parella i de la família.

                                               Mireu, la fidelitat hauria d’anar madurant dia a dia, cop a cop suau d’amor en creixença. La vida és un brodat que ens agafem entre les dues agulles feineres i som-hi... Us n’heu adonat de que l’amor sempre és somrient,  perquè és l’esperança sostinguda i empesa suaument en el vaivé de la sismografia humana.

                                               L’ideal és i ha de ser sempre utòpic per fer honor a la seva etimologia, i és esforç, l’esforç que convé al cada dia: en el treball, en la convivència, en les coses petites que són la grandesa del viure. No fem els desmemoriats, perquè hi anem sens dubte a perdre. És qüestió de Mindfulness (Atenció plena. Elimina el malestar emocional provocado por la multitarea y la dispersión mental Isabel S. Larraburu) Perdona l’aparent fanfàrria d’un fanfarrò. Sóc lector i ho vull encomanar. Res més i perdó...

                                               Estiguem atents al què passarà aquests dies: Sínode, que ens afecta a la medul·la mateixa del viure amb sentit i, per tant, amb goig. Voleu més i major felicitat que la que produïm ara, ara mateix... La Paraula de Déu es manifestarà potser en els mitjans (No són massa benèvols amb el què passa a l’Església). Hi ha sequera de notícies eclesials o religioses, però se’n parli o no, les coses es van donant més enllà de que siguin notícia. La Paraula de Déu, aquesta, és tensió vers la veritat última, començant per la paraula que com a cristià diré ara d’immediat. Atenció als fets, els petits fets de cada moment, són la palestra de la veritat, la petita veritat nostra que l’hem de donar amb magnanimitat, sense pensar-nos-ho massa. No siguem fluixos, tampoc enervants, només humans i propers. Ja n’hi ha prou. Raonem un xic cada dia, això ens farà raonables, No vulgueu enfonsar la petita veritat nostra com qui colpeja un boxador o com una tirada de roc. Deixem enraonar. Entenguem el què volen dir. Les matisacions són el terreny de l’entesa.

                                               Hi ha poques coses –poques, torno a repetir- que són essencials. No ens deixem portar pel “circumstancial” (circum, el voltant, allò que ens envolta: idees, rumors, àdhuc lliçons de poca substància, la mala política que s’enlaire cel amunt, fum, fum fum). Parla poc -m’ho dic a mi mateix-, amb l’oïda ben atenta, sigues “antena” sempre oberta, sensible a tot el que és humà. Fes que el que diuen t’arribi a la pell de dins, la que no ens veiem, recordant que per dins –redaño diu el castellà- tots estem pastats del mateix fang –fang, si: la cosa no dóna per més- Ara bé el qui modela és el mateix i únic Artista- Som més semblants del què pensem, del què diem i del que no diem. “Som pastats”, que diuen la gent...

                                               Torno la tema que no és més que la família. De la seva exaltació moderada, humana, fal·lible, d’aquí no em treu ningú. Tinc massa saviesa mirant la part positiva i “possible”.  Aquests dies hi havia alguna pancarta que ho deia: “També nosaltres som família”. I tant més del que us pensàveu. Això sí, la família que és constructivament reeixida és aquella que un la viu a peu d’obra. Presència i afecte.

                                               Abans la pagesia sabia que és ser fidel a la paraula o a la mà donada. Ara juguem a veure un costat només de la no fidelitat –la infidelitat- no siguem curts de gambals, amb perdó: no ens perdem el millor-millor per una escadussera infidelitat. Us ben dic que no us parlo d’aquella Empresa d’infidelitats, ara posada a la llum del dia per alguns hackers que hi suquen pa i en busquen rèdits, posant a vergonya pública. Hem consentit massa entre tots nosaltres i ara n’estem pagant unes primeres conseqüències. “Plaers ràpids i sovint”. Així no podem edificar més que una tenda per passar-hi  una mala, mala nit.

                                               A l’hora de fer uns primers balanços ens trobarem com diu el Gènesi. Sols, pitjor: mal acompanyats, Déu volia una mútua presència amorosa, volia també ajuda d’un cap a l’altre, i que ens acompanyéssim. Ai Déu, només puc desitjar això, què més us puc desitjar? De fet, el conviure és –hauria de ser- per ajudar-nos. És que Déu, pobret Déu, es va equivocar? Com paga ara el fet de fer-nos lliures amb una canalla que no sap ni ha après què vol dir ser lliures. “La veritat us farà lliures”. “Consagra’ns en la veritat”. Som durs d’oïda, com hi ha món! Apa, fem-nos-ho mirar!

                                               Deixeu-m’ho dir amb tot el pensament, paraula, obra i deixant de banda les omissions de cada dia. Això és el meu miting: Visca la Parella Benplantada, visca la Família que es treballa cada dia per fer créixer el seu amor. Cada dia una flor s’ha d’obrir, cada dia pot ser primavera. Jo hi crec, hi espero i estimo totes les famílies dels quatre punts de l’horitzó. “La bellesa de l’Evangeli de la família i la misericòrdia envers les famílies ferides... (Sínode de la Família, num. 23)

                                   Diumenge 27 de durant l’any, 4 d’octubre del 2015.  Sabadell

Homilia del diumenge 27/09/2015 del P. Josep Mª Balcells

L’ESPERIT  SANT  NO  TÉ  NI  POSA  FRONTERES

                                               Res més lliure que l’Esperit Sant. Vola quan vol, on vol i traspassa fronteres. Les fronteres no les posa mai Déu. És “obra de romans”, mai tan ben dit. Són, les fronteres, la imatge de la reclusió. Són defensives, tenen arrels fondes com els castells d’altres temps. Agressivament defensives i excloents. Les claus només les tenen els de dins... i no saben on les han posat. No hi ha sortida ni entrada. Tot sota control. La terra rodona, tanmateix, és de Déu i l’ha deixada en corresponsabilitat tota sencera a l’omnímoda humanitat.  La lliure circulació és un dret oficialitzat com a mínim des del 1948. I tothom està compromès a respectar-lo. No són les ideologies les que han de primerejar sinó les persones, com digué fa només uns dies el papa Francesc, precisament en el millor lloc per dir-ho. Oblidem sovint que la terra és de TOTS, no dels “lladres” sota anonimat. S.A. Les multinacionals que s’esmunyen a dins i tot ho corquen. Globalització?

                                               Quan la persona, els grups, les nacions, l’Església es tanquen (recordem el significat literal de tancar: posar tanques, posar filats) perden, quins siguin, qualitat d’universalitat, es tornen sectes (de seccionar, fragmentar o sectaris). Ja està dit tot. L’individualisme és mare i ensems filla del tancament, d’empobriment, per tant. Això a tots els nivells. No oblidem que també hi ha individualismes de grup i de grans grups. ¡Ai, dels rics, els maleirà Jaume (a la segona lectura, irada i corrosiva), perquè el que “posseeixen” amb gran alt de versemblança  és fruit de “rapinya”. De prendre allò que és de tots. La “possessió” en gran part “desposseeix”; enriquint-se empobreix i posa portes forrellades. Fa una divisió de “casta”. Estableix enfrontats el Meu i el seu, aquest, cada vegada més minso i residual. Com més creix el nombre de milionaris més ampla es fa la base dels que pateixen les injustícies de la fam, de les necessitats més peremptòries, de “l’escart” (dit amb el major respecte humà i evangèlic) de “les escombraries del món”. No és estrany que Jaume digui que les riqueses s’han podrit, s’han arnat i rovellat i ho remata amb gairebé una insolència, en dir “us heu engreixat com el bestiar, ara que és el dia de la matança”.

                                               Només un apunt més: Moisès, paraula de Déu, va establir al Levític que cada set setmanes d’anys, per evitar el possible i quasi segur  “joc brut” de les relacions de persones i béns, s’havia de celebrar un any jubilar on es posés el rellotge de les possessions a zero. I així es recomencés de nou, tornant als antics posseïdors tot els desajustaments que s’haguessin produït en aquells gairebé cinquanta anys. Seria un “any de gràcia”. S’esborrarien els límits, les monjoies i s’instauraria un retorn a la justícia i a la fraternitat en el cor i en la butxaca entre tots els membres del poble de Déu, s’esborrarien les fronteres.

                                               El papa Francesc, d’acord amb aquesta tradició que enfonsa les seves arrels més enllà dels temps, ha declarat des del 8 de desembre d’enguany, fins a finals de novembre, l’Any Jubilar de la Misericòrdia. Ja tindrem temps i oportunitats de parlar-ne. Només deixar re-dit allò que va escriure en Gz. Faus en el penúltim fulletó de Cristianisme i Justícia: “La causa de Déu és la causa dels pobres”, que s’adiu calcadament amb les admonicions de Jaume. Atenció que les pàgines d’aital escrit són roents! Que no ens passi res... El neoliberalisme ens ha esmussat la sensibilitat i la consciència respecte a les injustícies, moltes d’elles estructurals i no diguem les d’avideses personals.

                                               Tanmateix, jo voldria aterrar a la quotidianitat, baixant al terreny que trepitgen els nostres peus. També aquí, peu que avança peu de possible colonitzador. Entrar a saqueig. A la meva infantesa, quan algú trobava quelcom deia abans que ningú: “Samos. A descompartir”. Mai he sabut què volia dir “samos”. L’altre era fàcil d’entendre. Ja de ben petis aixecàvem tanques. Embutxacar era i crec que també ara és costum infantil. ¡Ja comencem bé! Frontera entre, ja ho hem dit, entre el Meu i tot l’altre. Anem pujant l’escala social: la lluita anònima de classes, com sempre plantant les filferrades i impedint els drets dels migrants. Quina vergonya veure els toros des de la barrera i pensant que nosaltres ho faríem diferent; no cal anar fora de casa: la política ben poc social, fronteritzada, excloent. ¿Sabem què vol dir el bé comú? Tot el que excedeix la cobertura de les necessitats pròpies, segons els sants Pares, és despossessió dels altres. Pica fort, oidà! No ens ho creiem, però aquí queda, almenys que no sigui dit que no ho hem escrit. Us asseguro que em fa mal, dir-ho, ¡escandalitzador de mi! Hem jugat massa a dretes i esquerres a tots els nivells; avui això no mola, que diuen. Nou Barris i Pedralbes, s’ha dit en el fragor de les batalletes de les eleccions a la vista. Jo sóc, substitueix el jo estic  (no oblidem que som caminants de per vida...) On posarem les fronteres del jo “sóc”, si sols transitòriament “estic”. Anem més a fons. ¿Qui és cristià i qui és agnòstic,  i entre aquests i els ateus qui és qui?  Siguem més honestos i reals -de realitat- tots plegats i descolonitzem. A vegades donar un pas endarrere és com si en donéssim tres endavant. “Misericòrdia vull i no sacrificis” amb peu d’imprempta. L’Europa de les Nacions o bé corredor de pobles... (si ja ho entenc: organitzat, ep!) amb gent que migra amb tots els drets ensems reconeguts i conculcats... Quins espectacles tan depriments a l’Europa que s’ha fet tota ella de migracions de i en tots els temps tan exteriors, aquestes, com internes. De fet tots venim de pagès tard o d’hora, ¿o no? Les aus migratòries no entenen de fronteres. Volen lliurament. No sé si ploren o riuen en les seves “transhumàncies” celestials, veient des de dalt i pensant en el què passa a ras de terra.

                                               “Diu-li que no profetitzi, que no tregui dimonis, no és dels nostres”; som nosaltres qui en tenim l’exclusiva. Resposta ubiqua: Moisès: “Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do d’exaltació profètica, i que el Senyor els donés a tots el seu Esperit” i Jesús: “Deixeu-lo fer: Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres”. El Vaticà II ens recorda expressions com aquestes, inclusives: “Tot allò que es troba de bo i de veritable en els qui encara no han rebut l’evangeli, l’Església s’ho estima com una preparació a l’Evangeli i com a vingut d’Aquell qui il·lumina tot home, perquè arribi a la vida”.  Avis i, potser encara millor, les àvies: cuiteu a respectar els camins dels vostres néts i netes, mentre siguin “bones persones” i hagin descobert que “tot l’humà no els hi és aliè” ni a ells ni a nosaltres. L’Esperit de Déu obre camins que nosaltres ni els sospitem. Ell els estima més densament que no els estimem nosaltres. Cada porta entreoberta dóna accés a la Vida. ¿Què en sabem nosaltres dels camins misericordiosos i inescrutables de Déu Pare-Mare? ¡Estan tots ells en les millors mans! Tranquils, tranquils...

                                               Una paraula només sobre escandalitzar o escandalitzar-nos, que té repercussions en nosaltres, sigui preventivament, sigui curativament. Diu el Vaticà II: “Imcumbeix a tot el Poble de Déu, amb l’ajuda de l’Esperit Sant, d’escoltar atentament, reconèixer i interpretar els diferents llenguatges del nostre temps, i de saber-los valorar a la llum de la Paraula de Déu, a fi que la veritat revelada pugui sempre ser sentida més a fons, compresa millor i presentada en una forma més adaptada”. I afegeix: “L’Església veu –i en sent grat- que ella rep en el pla de la comunitat no menys que en el pla de cada un dels seus fills, una ajuda variada de part dels homes de tota classe i condició. Car tots els que promouen la comunitat humana en l’ordre de la família, de la cultura, de la vida econòmica i social, així com de la vida política, nacional o internacional, ajuden també no pas poc, segons el designi de Déu a la comunitat eclesial, en tant que aquesta depèn de factors exteriors. Encara més. L’Església confessa haver tret molt de profit, i poder-ne treure més encara, fins i tot de l’oposició dels seus adversaris i perseguidors”.

                                               ¡Vol lliure a l’Esperit Sant de Déu, que estengui les seves ales com quan la creació, maternalment covant-la! Déu abraça tota la humanitat i “revela i a l’ensems realitza el misteri de l’amor de Déu envers l’home”. Faríem santament d’immegir-nos en la Constitució del Vaticà II “L’Església en el món d’avui”  per les consonàncies amb les lectures de l’Eucaristia d’avui.

                        Diumenge XXVI de durant l’any, 27 de setembre del 2015.  Sabadell                                                                                                               

Homilia del diumenge 20/09/2015 del P. Josep Mª Balcells

L’ACOLLIMENT ÉS LA DELICADESA DEL SERVIR

                                               Tot l’evangeli està amarat de l’actitud de l’acolliment. Llegim, si no, els fragments que ara, l’evangeli del dia, ens posa a consideració. Llegim-lo de baix a dalt i ho veurem clar. “Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi i qui m’acull a mi, no m’acull a  mi, sinó el qui m’ha enviat”. Aquest és el secret de la lectura d’aquest passatge. Comença amb la segona referència solemne sobre el final de la vida del Mestre. És curiós que Marc digui d’una manera global “els homes”, sense precisar i, per tant, donant una visió de totalitat, que ara des dels fets ja passats ho podem interpretar en un sentit de globalitat, val per a tots: “En Él pusísteis vuestras manos”. Altra vegada els deixebles eludeixen el pronunciament bàsic per entendre les coses en profunditat. L’expressió “resurrecció” els ve excessivament ample i no l’entenen... Però com a “mals deixebles” es qualifiquen en aquest cas ben negativament: sense entendre’l, tampoc no li fan preguntes. Diu: “no gosaven...”. De bones a primeres ens podem fer les “preguntes” que ells s’escapoleixen de fer  Les grans dificultats del Mestre és que no remou preguntes esclaridores a fi d’entendre el que se’ls proposa. No és el Mestre, som nosaltres els deixebles “insuficients”. Recordem aquella situació viscuda ja ben a les acaballes de la vida de Jesús, quan Tomàs –llegim en el capítol 14 de Joan- li diu al Mestre: “Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta? Li dirà solemnement: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida...” i li diu Felip: “Mostra’ns el Pare. I no ens cal res més”. Jesús li diu: -“¡Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes...!” Mal mestre o mals alumnes?

                                               Ja que les preguntes no les fan ells, ho farà Ell, posant-los en un compromís doble: els rellisca el què diu i proposa d’Ell mateix, per la implicació personal consegüentment; i, d’altra banda, ja vergonyosament indiferents al primer “Si algú vol venir amb Mi...”,  explicitat ja el diumenge darrer, i ara -altra volta- amb un altre “Si algú vol”, complementari o conseqüència del primer. Els descobreix què discutien pel camí, ¡vergonyós!: quin d’ells seria el primer, el més important (tornem-hi amb el messianisme temporal. ¡Repartició de prebendes i sinecures! Decepció del Mestre,o manifestació de la ceguesa en voler entendre el sentit total de la vida i missió de Jesús...).

                                               Tornarà a fer una declaració de sentit i d’ultimitat de l’actitud dels que volen seguir-lo i imitar-lo: “si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots. Ja ho ha dit i ho corrobora agafant un infant, aixecant-lo en alt, ¡senyera d’acolliment i de servei! Ara ens trobarem, com ho havíem dit a dalt, començant pel secret del Messies segons Déu, el Pare, ara entès com el proposa el mateix Jesús: “Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a Mi, i qui m’acull a Mi no m’acull a Mi, sinó el que m’ha enviat”.

                                               En principi destaca l’actitud de ser humil i servidor: aquesta és la grandesa evangèlica i humana, i després porta la interpretació a fons, total: el servei que no porti la precisió de l’acolliment no és el que Jesús vol donar a entendre. No és un servir a hores, a tant l’hora. Tot es mou en la pura gratuïtat. Sense fer distincions que no siguin les preferències subratllades pel mateix Fill de Déu: els pobres o bé en l’expressió de Francesc, en les “perifèries”, on hi ha “els descarts, tots els descarts del món d’avui”.

                                               Tot l’evangeli és un desenvolupament del que per Déu significa l’acolliment. Fem un petit repàs a vol d’ocell del que se’ns diu sobretot al NT:

                                               - El Verb fet Home vingué a casa seva, però els seus no l’acolliren. Als que l’acolliran els donarà el regal de saber-se fills de Déu.

                                                - A la sinagoga del seu poble, Natzaret, s’escandalitzen i no sols no l’acullen sinó que el volen estimbar.

                                                - Els fariseus comploten de bon principi per portar-lo a la mort. “Els fariseus sortiren i llavors juntament amb els partidaris d’Herodes,  començaren  a fer plans contra Jesús per fer-lo morir”.

                                                - Els deixebles després de presentar-se Jesús com el pa baixat del cel que s’ha de prendre, alguns d’ells deixaren d’anar amb Ell.

                                                - A les paràboles: els vinyaters que maten els enviats.

                                                - Als que Ell envia a preparar la seva vinguda i no els acullen, que s’espolsin les sandàlies.

                                                 - Jesús es lamenta que Jerusalem no l’han volgut acollir, quan com una lloca volia aplegar-los  com si fossin uns pollets.

                                                 - En el darrer sopar: “Us he donat exemple fent el servei d’esclau: rentar els peus, cosa que no fan el mandataris d’aquest món, ans al contrari esclavitzen; els amos es fan servir primer a taula, bo i retornats del treball al camp...

                                                 - En el judici final: era foraster i m’acollireu,

                                              

                                               Tot es juga en un acolliment personal o a través de segones persones. M’acollíreu a mi, encara que no en tinguéssiu consciència...

                                                L’acolliment a l’evangeli és l’encarnació (vingut a ca seva, fet un de nosaltres, llevat...); és l’assumpció de la voluntat de Déu, passi el que passi; és la resurrecció com a glorificació-acolliment del Pare. És freqüent en Jesús l’obertura a la Trinitat. És l’acolliment substancial de les tres persones. “El Pare i Jo som una mateixa cosa”. L’Esperit que us enviaré no dirà més que el que jo us he dit... El cercle d’acolliments es tanca: El Pare acull el Fill, aquest acull el Pare, l’Esperit Sant acull el Fill i en Ell a nosaltres i nosaltres acollim a tots i cadascú, donant, això sí, preferència als més petits... Allò de les obres de misericòrdia, materials o espirituals que siguin...¿Les recordeu?

                                               S’acull amb el cor i a braços oberts. S’acull pel que s’és, no pel que un val o pel que ens ofereix o n’esperem.  No hi ha més i millor acolliment que el que es fa amb gratuïtat, a fons perdut. Si hi ha interessos ja no hi ha acolliment. Finalment, amb un “de res”, dit després de servir i de ser-ne agraïts. Això tanca el petit servei que donem. ¡Què t’empatolles, noi! Ja saps que això és excepcional. L’utopia estrenada per Jesús. Només un camí iniciat. I a continuació disponibilitat per tornar a recomençar. Un no donar aparentment importància, com un deliciós “deure” que un sent i viscut sense més ni més. ¡Ah, els serveis de cada dia i a cadascú amb els qui convivim! L’acolliment empàtic que es fa visible en la mirada i en els gestos suaus que demostren simpatia, estar per l’altre. No manifestar presses, ni massa respostes que no siguin les atencions d’un rostre obert, diàfan; el gest és expressió d’una actitud, d’un saber estar “pròxim”, no  tan sols proper. Oferir presència, connivència, el goig de compartir a fons, de persona a persona...

                                               Estic llegint “La resistència íntima”: assaig d’una filosofia de la proximitat”. De Josep Maria Esquirol. ¡I què bé que lliga amb el tema de l’acolliment, pregonesa d’humanitat i, no diguem, d’evangeli! Animeu-vos, ¡satisfà i molt!

          Diumenge XXV de durant l’any, 20 de setembre del 2015.  Sabadell