dissabte, 4 de juny de 2011

Homilia del diumenge 05/06/2011 del P. Josep Mª Balcells

JO ESTIC AMB VOSALTRES CADA DIA…

Així, amb aquesta afirmació definitiva, solemne, acaba tot l’evangeli de Mateu, no únicament el fragment que acabem de proclamar. És ben significativa aquesta rúbrica que ens posa Mateu al final de la seva narració, com estampant el segell d’unió del cel amb la nostra treballada vida de cada dia. Jesús vol deixar clar que per més que “s’enlairà” cap al cel, ell romandrà (millor: roman, en present perenne) per sempre en i amb nosaltres, d’una manera personalitzada. És la traducció d’allò que ens diu Joan: “no us deixaré pas orfes”. Ens promet que juntament amb el Pare i amb l’Esperit Sant “habitarà” (habita, present, millor) en nosaltres, com una mena de prolongació de l’encarnació, fent en cada persona una llar on compartir intimitat i comunió. Tot això és desconcertant i per això la nostra fe es mostra feble davant de tanta amorosa comunicació... Acostumats, primer, els deixebles a estar amb ell en vida mortal (Joan ho humanitza, així: “Allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans”), ara se’ns ha “manifestat” (Resurrecció) i tots, en conseqüència, hem entrat en comunió “amb el Pare, per Jesucrist i en l’Esperit”. Hem entrat definitivament en l’àmbit de Déu, l’Invisible se’ns fa visible, per la fe que tenim posada en Ell i en l’Esperit que ens ha estat donat. Per la fe, Resurrecció - Ascensió – Pentecosta no és més que el gran i únic misteri de la “Paraula de Vida”, en el qual tenim permanent accés, per do i gràcia de Déu. ¡Gràcies en siguin donades pel mateix Jesús, com diem a les pregàries litúrgiques! Amb un AMÉN- AMÉN que ressoni com un eco en el viure propi: “fes que ho sentin les muntanyes..”.

Estem superant les coordenades naturals d’espai i temps i vivim en el visible la grandesa única de l’Invisible (“A Déu no hi ha ningú que l’hagi vist, tret de Jesús i aquells que ho han rebut per fe i donació”). Estem franquejant l’experiència de comunió amb Déu i amb tothom: aquest és l’àmbit de Déu, la comunió integral. Déu ho integra tot, res no queda fora de l’àmbit de Déu. En Ell “vivim, ens movem i som”. D’aquí que la nostra joia sigui plena. És el goig pasqual al que repetidament hem estat invitats a sentir al llarg d’aquests dies plens de gràcia, que ha estat com una conseqüència derivada de la Resurrecció de Jesús i de la nostra en la d’Ell. Punt de vinculació amb un Déu que és Vida, punt de conjunció entre cel i terra, fent del cel la nostra terra, el nostre hàbitat, i fent també de la nostra terra un cel... Em fa por de dir-ho com si fos d’ofici, sense el relleu d’una renovada experiència pasqual trasbalsadora, única. Proveu-ho d’experimentar-ho millor vosaltres.

Trobarem l’Ascensió brodada en tots els elements de la litúrgia d’avui: Ja en la col·lecta se’ns diu: “L’ascensió de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació i a la glòria on ha arribat el Cap també el Cos té l’esperança d’arribar-hi”. La primera lectura ens remet al final de l’evangeli del mateix Lluc, on ens presenta també l’Ascensió i així acabarà el seu evangeli, del què en destacaria aquests trets: “Els va beneir i tot beneint-los se’n pujà al cel”. Una benedicció llarga, llarga,que ens arriba també a nosaltres. “Ells el van adorar”. És l’última acció dels deixebles: el reconeixement total de Crist com a Déu. “Plens d’una gran alegria”. És una vegada més el gran ritornel·lo d’aquests dies, repetit i repetit: El goig pasqual que omple tota la litúrgia d’aquests dies. Diu Lluc que els deixebles després de l’Ascensió “anaven al Temple per beneir Déu”. Així acaba joiós l’evangeli de Lluc; però trobo una nota a peu de pàgina a la BIC que ens porta a com vivien els primers cristians. Seria bo que ho confrontéssiu: Fets dels Apòstols 2, 42-47; 4, 32-35; 5, 12-16. Són els anomenats Sumaris. És la utopia cristiana viscuda des dels inicis, mirall on hem de tornar una i altra vegada per garantir la genuïnitat i la fidelitat a l’evangeli. És la narració de la transformació que visqueren els primers cristians per a qui Resurrecció – Ascensió – Pentecosta no foren dogmes a professar, sinó experiències viscudes intensament, l’eix i motor de llurs vides.

Anem cercant altres traces narratives de l’Ascensió. En la primera lectura també de Lluc, ara del començament del llibre dels Fets dels Apòstols, que difereix de la narració que hem comentat del final del seu evangeli. En el fons es narra el mateix passatge, però aquí hi trobem aquestes peculiaritats. Fa un resum de la vida de Jesús que ha narrat per extens al mateix personatge, Teòfil, possiblement algun notable jueu, i que posa l’accent en la recepció de l’Esperit Sant com a resposta a la iterada pregunta dels deixebles: “Senyor, ¿és ara que restablireu la reialesa d’Israel? “Quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres” (Noteu aquest sobre com a rememoració de les manifestacions de Déu en el desert que es “posa”, “plana” sobre els deixebles com el núvol que els era escut, empara contra la xardor, llum en la fosca de la nit, benedicció, unció, presa de possessió i “una força que us farà testimonis meus” arreu, en tota la rodonesa de la terra. També és de notar la presència del núvol que aquí se “l’endugué”. I “el perden de vista” (no en sentit físic, sinó com a insinuació simbòlica de que a partir d’ara només el podran veure per la fe, sabent-lo present i actuant, tot i que no visiblement a ulls humans. Tot el món de la fe se sosté precisament en aquesta presència que només es notarà pels efectes i els fruits de l’Esperit. Ja sabeu com m’enamora dir-los (escriure’ls) poc a poc gustant-los (amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix)

La segona lectura precedida per un vibrant salm responsorial, pasqual a tot ser-ho, manifesta la Glorificació (=Ascensió) de Jesús retornat al Pare i “assegut” a la seva dreta, fet el Cap, plenitud de plenituds. De la glorificació d’Ell en som part i receptors. “Que conegueu la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres, els creients, vull dir, l’eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb que obrà quan ressuscità el Crist d’entre els morts, i el féu seure a la seva dreta dalt del cel...” Precisament aquesta lectura és la continuació de l’himne cristològic que hem pres com a “punt de lectura” de tota aquesta anyada litúrgica: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist...”. Aquesta lectura és com l’Ascensió vista des de la panoràmica de l’arribada de Crist a l’estada del Pare, estant nosaltres contemplant-la a la fila zero, per dir-ho d’alguna manera. És com la glorificació del Fill, que amb l’Ascensió arriba al cim de tota una missió encomanada i acomplerta. És com la litúrgia del cel a la que assistim juntament amb l’autor de l’Apocalipsi. Glorificació que ve a ser com el coronament de tota la Revelació progressiva dels misteris de Crist, d’aquell “designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud del temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant del cel com de la terra”. Vindrà dia en què també nosaltres serem glorificats, en la glòria del cel, que diem. Serà l’acompliment d’aquell: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món”. (Mt. 25, 34)

La Pasqua esdevindrà vertaderament “granada” quan enllacem els tres misteris de Jesús i nostres: Resurrecció – Ascensió – Pentecosta; quan els visquem a cor obert i en comencem a recollir-ne els fruits madurs. Aleshores, haurem entès què vol dir de veritat la Pasqua, que “transforma les nostres vides, ens donarà un cor per estimar, serà foc que purifica, força en l’actuar”.

Amb cor expectant esperem que l’Esperit segelli amb les seves arres i primícies el goig pasqual, que “ningú no ens el podrà prendre”. “Aneu a convertir, bategeu, ensenyeu a guardar tot el que jo us he manat”.

Tot acaba i recomença amb aquesta afirmació gloriosa, eternament pasqual, que no hauríem de permetre per res del món que quedés ofegada per mil i una interferències: “JO – SÓC- AMB VOSALTRES – CADA DIA – FINS A LA FI DEL MÓN”.

L’Ascensió del Senyor, diumenge, 5 de juny del 2011. Barcelona