divendres, 10 de juny de 2011

Annex a l'Homilia de la Pentecosta 2011

ELS MOTIUS DE L’ESPERANÇA

El Cardenal Suenens, un dels puntals del –ai,las- llunyà o allunyat Vaticà II, fou un home i un pastor d’esperança encomanadissa. En preguntar-li un periodista en plena dècada del ’70: ¿Per què és vostè un home d’esperança, tot i les nostres angúnies actuals? Jo li vaig contestar: “Per que crec en l’Esperit Sant”. Va escriure un llibre profètic que encara té plena vigència avui en dia: ¿Una nova Pentecosta? Ja des del mateix pròleg afirma: “El cristianisme és esperança. Necessita, doncs, rehabilitar l’esperança cristiana, reconeixent tota la seva importància. I això per una raó de categoria: l’esperança , tant avui com ahir, és una virtut teologal. El que ve a significar que ella és una virtut l’origen i recolzament de la qual és Déu mateix, i a més, Ell tot sol. Ella, l’esperança, es burla de les nostres estadístiques, dels nostres càlculs de probabilitats, de les nostres prospectives. “Per què els meus no són els vostres pensaments, ni els vostres camins no són els meus camins”. L’esperança està al servei de Déu, Mestre de l’impossible, que escriu ben dret amb línies tortes.

Per meravellós que us pugui semblar, Déu fa concórrer totes les coses en bé d’aquells que l’estimen. L’esperança és una imprevisible criatura de Déu que sap sortir-se’n, i bé, de tots els obstacles, convertint-los en instruments seus.

El pessimisme i la desconfiança estan de moda. Àdhuc als mateixos cristians els agrada veure-ho tot negre. Això ve a ser com la negació mateixa del cristianisme. Un cristià no és autèntic si no és home d’esperança.

A tots aquells que en aquest moment estan despistats, desesmats, perquè no reconeixen entre els camins presents l’Església de la seva infància o la d’abans d’ahir, els vull dir com treballa l’Esperit Sant i ben fortament al cor de la seva Església per dotar-la d’una nova joventut, essent sempre com la nostra viva esperança envers l’esdevenidor.

Aquest llibre i, en particular aquesta pregària que n’és com el rovell d’ou, la seva síntesi, ens volen portar a escoltar atentament, en silenci interior, “allò que l’Esperit diu a les Esglésies”. Tot fa pensar que Ell ens invita a persistir en la reforma de les estructures, sempre necessària, però que més enllà d’aital revisió institucional a tots els nivells –per tal d’assegurar-nos-en- Ell, no menys, suscita a través del món una revisió espiritual d’inusual potència.

Dóna’ns, Senyor,
ulls per a veure,
un cor per a estimar
I l’alè que ho faci ver.

En demanar-te ulls per a veure,
et demanem que ens donis els teus Ulls,
per a veure com Tu veus
el món, els homes i la seva història.
La nostra pròpia història.

Dóna’ns de correspondre al teu pensar
dia rere dia, moment a moment.
Fes que esdevinguem poc a poc
allò pel qual ens vas crear;
fes que compartim el teu punt de vista,
l la teva perspectiva.
Fes-nos dòcils a la teva Paraula
que il·lumina i transforma el nostre viure

Dóna’ns el teu propi Cor per a estimar,
un cor sensible, no pas un cor empedreït,
a fi que ens meni a estimar Déu i els homes.

Dóna’ns el teu propi Cor per poder estimar de veritat,
que ens porti a l’oblit de nosaltres mateixos.

Necessitem que ens empeltis el teu propi Cor,
en lloc del nostre que és tan repatani
quan es tracta d’estimar l’altre.
Que siguis Tu, Senyor
qui estima a través nostre.

Dóna’ns el teu Cor per tal que estimem el Pare,
dóna’ns el teu Cor per a que estimem Maria, la nostra Mare,
dóna’ns el teu Cor per a què sapiguem estimar els teus germans,
que són també els nostres.

Per a estimar des d’aquí a baix
els qui ja ens han precedit en el cel
-¡aquests que ens són més fàcils d’estimar!-;
i per a estimar també aquells amb qui parlem a la terra
i que ens desencanten tantes vegades,
ho sàpiguen o no.

Dóna’ns una bona alenada,
per tal que no ens ofeguem al llarg del camí,
perquè els nostres pulmons s’emplenin
d’oxigen i d’aire envigoritzador,
per tal d’ajudar-nos a anar endavant
sense mirar endarrere ni afluixar en l’esforç.

Dóna’ns ànims per a què sapiguem fer front
a tot allò que els homes –però sobretot Tu-
espereu de nosaltres.

Dóna’ns coratge per a saber esperar de nou,
talment com si la vida comencés de trinca cada matí;
Per esperar contra vents i marees
a causa de la teva Presència i la teva Promesa,
portant en nosaltres totes les esperances dels homes
i també llurs penes.

Dóna’ns alè, més ben dit, el teu Alè,
El que ens vas enviar de part del Pare
El teu Esperit que alena on i com vol,
Bé sigui a ratxes o ventoleres,
Bé amb suau i lleuger ventijol,
Quan Tu ens invites a seguir les teves inspiracions.

Dóna’ns el teu Alè
Que ens emmeni a la pregària més profunda,
La que puja vers Tu des del més endins de nosaltres,
La que crida el teu Retorn en glòria,
La que aspira a la plenitud de Déu.

Senyor, tinc necessitat dels Teus ulls,
Dóna’m una fe viva.
Tinc necessitat del teu Cor.
Dóna’m una caritat a tota prova.
Tinc necessitat del teu Alè,
Dóna’m la Teva esperança
A mi i a tota l’Església.
A fi i efecte que aquesta Església d’avui
Sigui un testimoni creïble davant del món,
I que així el món reconegui els cristians
Pel seu esguard lluminós i serè,
I per la calidesa del seu cor,
Pel seu indeclinable optimisme
Que s’enlaira cel amunt
Des de la deu amagada i inestroncable
De la joiosa esperança


(En agraïment al seu testimoniatge tan encoratjador)