diumenge, 19 de juny de 2011

Homilia del diumenge 19/06/2011 del P. Josep Mª Balcells

UN DÉU EN COMUNIÓ

Si sempre m’agrada tenir una “planilla”, així els rengles no em fan marrades i llauren recte i van endavant amb fluïdesa, avui festíssima de la Trinitat de no ser pels carrils, em seria fàcil, si no, de poder descarrilar; a part que no serviria de gaire res. No puc tractar de la Sma. Trinitat, perquè no en sé ben bé gota, fora de les incursions en Joan i Pau, i sobretot perquè m’agrada molt més parlar-ne des la vivència i aquesta he de dir, modestament, que la tinc, i d’ella em sembla que en visc, a deu mil kilòmetres de distància probablement, no tant com em plauria de fer-ho més intensament. No sóc teòleg, ni molt menys. Només vull ser creient, i aquí tot és un pur acte de fe; i no hi fa res ni mica de saber només que el Credo, això sí, dit amb ganes. La Trinitat és simplicíssima revelació i, a part de saber -per fe- la petiteta síntesi del catecisme d’abans, un va albirant-la de lluny, des del “núvol del no-saber”; tot l’altre resta en el misteri. Cada vegada tinc més “devoció” al misteri, que per a mi ho és la natura, i ho dic després d’una passejada i de meravellar-me de tot, del bri remenut i bell, bellíssim i de l’esveltesa de l’arbreda i de la seva màgia. I ho dèiem ahir en una conversa amb pares que aspiren a viure amb més alta consciència de l’existència menuda i esvelta del viure quotidià. Tot és misteri; ho som tots, i cadascú ho sent d’ell mateix. ¡Com més no ho serà Déu, de misteri! Déu a qui ningú no ha vist mai, llevat de Jesús i d’aquells a qui dóna de fruir del misteri de la fe!; però per més que mai “no vist”, el sentim viu de per tot arreu (això quan ens hi fixem, naturalment). M’agrada pensar que Déu només pot ser misteri. I un misteri d’Amor, de Benvolença, de Bondat i de Bellesa. Jesús s’hi dirigia com a Pare. Nosaltres ens dirigim a Jesucrist com a Fill en qui el Pare té posades totes les seves complaences. (¿Què voldrà dir aquesta presentació del Pare que en féu al Jordà, sinó Comunió d’Amor?) El Fill ens va encomanar i recomanar al Dolç i Fort i Tendre Esperit Sant. A la seva cura estem posats i bolcats. Si Déu tingues Mans i Cor, no podríem deixar de dir, molt des de la més íntima convicció, que estem en les millors mans i en el Cor més magnànim. Això només pot acabar i recomençar perennement amb el GLÒRIA AL PARE, AL FILL I A L’ESPERIT SANT, com fa en Leonardo Boff en el seu llibre LA TRINIDAD, LA SOCIEDAD Y LA LIBERACIÓN, que no us recomano, perquè és teologia pura i elevadíssima, però que de quan en quan deixa escletxes per als sentiments i aleshores sí que el vaig seguint. Ja en el mateix pròleg ens diu que “las palabras esconden más que revelan” I acaba així “Ante la Trinidad conviene callar”: “Queremos ya indicar en el prólogo lo que mejor cabría en la conclusión. Ante el augusto misterio de la Comunión Trinitaria tenemos que callar. Pero callamos solamente al final de un esfuerzo por hablar lo más adecuadamente posible de esa realidad para la que no existe ninguna palabra adecuada. Callamos al final y no al principio. Sólo al final, el silencio es digno y santo . Al comienzo sería perjudicial e irreverente. Las palabras mueren en los labios. Los pensamientos se oscurecen en la mente. Pero la alabanza enciende el corazón, y la adoración hace doblar las rodillas”. (Deia Etty Illesum que quan la fe la va il·luminar només tenia ganes d’agenollar-se. “Una vida conmocionada: diario 1941 -43”. Morta a Auschwitz) ). ¡Ai, el gran do de la fe, germans i quina santa enveja...! Segueix Boff, no m’ho puc saltar, seria desconsiderat amb ell, que ha fet el gran i digne esforç d’entrar, d’endinsar-se en el MISTERI: “Lector atento, si al estudiar estas páginas crece en ti el sentimiento del misterio, agradéceselo al PADRE, porque en Él se revela el misterio abismal y amoroso. Si tu mente encuentra más luz, atribuye esa luz al HIJO, que es la luz de la luz, la inteligencia y la sabiduría. Si te sientes atraído a la comunión con las tres divinas Personas y con todos los seres a los que Ellos dan vida, si te empeñas en la liberación integral para que haya más participación y comunión, atribúyeselo al ESPÍRITU SANTO, ya que en Él reconocemos el amor, la vida y la comunión”. I acaba el pròleg així: “Sea como fuere, aunque no entiendas nada o aunque entiendas mal o entiendas sólo un poco, demos siempre honor y gloria al PADRE, AL HIJO Y AL ESPÍRITU SANTO. AMÉN. ¡Senyor Leonardo Boff: un deu! Un “glòria...” i un “en nom...”, dits sempre més aviat a poc a poc, frenant possibles rutines... ¿Heu vist com diuen els monjos de Montserrat els glòries de la litúrgia, dels salms sobretot? S’aixequen i fan una profunda reverència.

Nosaltres només som creients, ja ho hem dit, però cada vegada voldríem anar més a fons en l’experiència de la Comunió trinitària. Això no és ambició. Res més que fer l’experiència d’allò que Pau augura als seus estimats efesis: “Demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi el do espiritual de comprendre la seva revelació perquè conegueu de veritat qui és Ell. Li demano que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança us ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades en l’heretat que Ell ens dóna entre els sants, i quina és la grandesa immensa del seu poder que obra en nosaltres, els creients, em refereixo a la força poderosa i eficaç, amb que va obrar en el Crist, quan el ressuscità d’entre els morts i el féu seure a la seva dreta dalt del cel, per damunt de tota potència, autoritat, poder i sobirania, i per damunt de qualsevol altre nom que es pugui invocar, tant en el món present com en el futur. Déu ho ha posat tot sota el seus peus (salm 8, 7, I Corintis 15, 24-25), i a Ell, Cap de tot, l’ha fet cap de l’Església, que és el seu Cos, la plenitud d’aquell qui omple totes les coses”. (Sant Pau: ¡un deu i summa cum laude!)

Ja ho tenim encarrilat i ben encarrilat, a fe: tenim la Sma. Trinitat, l’Església i nosaltres, sense excloure res ni ningú, formant un pack divinal. Segueixo el meu pobre tan sols “encadenar”, lligar; no sé pas fer-hi res més: Anem al Vaticà II. (L’altre dia vaig rebre un e-mail que em deia que aquest estiu uns bons amics han fet el propòsit de llegir-se els documents del Vaticà II: ¡un altre deu, amics, germans! Que l’Esperit Sant us acompanyi en aquesta via sacra, molt més que el Camí de sant Jaume. Ja em direu com us ha anat. Sort i coratge o bé com ho diu el llibre d’en Bucay, que alguns “farem”, passarem i repassarem aquest estiu. “Fer el cim i seguir pujant!” Animeu-vos)

Així, amb una sentida solemnitat, s’obre el document, la Constitució“(excel·lent paraula!) sobre l’Església”. Ha esdevingut com la Carta de Presentació: “L’Església és en el Crist com un sagrament o signe i un instrument de la íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà”. (Sagrament, segons sant Agustí, és la forma visible d’una gràcia invisible). Això, com deia, en la mateixa introducció. Només passar literalment pàgina i encetant el primer capítol ja ens trobem de ple amb aquest títol: “el misteri de l’Església” i abans de res fa una immersió en la Trinitat, desglossant com es fan presents en el cosmos i en la humanitat cadascuna de les tres Persones: “El PARE etern, per un libèrrim i profund designi de la seva saviesa i de la seva bondat, va crear l’univers, va decretar d’elevar els homes a la participació de la vida divina... Vingué el FILL, tramès pel Pare, que ens elegí en Ell abans de la creació del món i ens va predestinar a ser fills adoptius, perquè es complagué a reunir totes les coses en Ell... “Acomplerta l’obra que el Pare va encomanar al Fill aquí a la terra, fou enviat l’ESPERIT SANT el dia de la Pentecosta perquè santifiqués incessantment l’Església i així els creients tinguessin accés al Pare per mitjà del Crist en un mateix Esperit. En una nota a peu de pàgina hi trobo escrit: “Dues connotacions al nucli abismal del misteri de Déu u i tri: la unitat i la comunió entre el Pare, el fill i l’Esperit, a qui sigui donades adoració i glòria.

És de tots sabut que la Trinitat omple tots els documents del Vaticà II i que l’espiritualitat de Comunió és el projecte ambiciós que vol portar a tots els fills de l’Església, traduït per Joan Pau II en anar essent dia a dia insubornablement TESTIMONIS DE L’AMOR. En la seva Carta apostòlica “A l’inici del nou mil·lenni” que volia ser com el testament i la conseqüència de tot l’any Sant, proposa obrir una “nova etapa del camí eclesial”. Amb un duc in altum (= porta més endins la barca i càlala en profunditat) invita tots els creients, tu i jo, nosaltres, a “recordar amb gratitud el passat, a viure amb passió el present i a obrir-nos amb confiança al futur: “Jesucrist és el mateix, ahir, avui i per sempre”. (que fou el lema de l’any jubilat del 2000. ¿ho recordeu?)

Divideix la Carta en aquestes quatre parts:
1. La trobada amb Crist, herència del Gran Jubileu.
2. Un rostre per contemplar (el de Crist dels evangelis)
3. Partir novament de Crist. (recomençar de nou a partir de Crist)
4. Testimonis de l’Amor, on el papa ens emmena vers el “manament nou”. Com un compromís programàtic: el de la Comunió (Koinonia) que encarna i manifesta l’essència mateixa del misteri de Déu u i tri, de l’Església. “La Comunió és el fruit i la manifestació d’aquell amor que brollant del cor de l’etern Pare, es vessa en nosaltres a través de l’Esperit que Jesús ens dóna (cf. Rom 5, 5). “En efecte, la caritat és veritablement el “cor de l’Església” (Sta. Teresa de l’Infant Jesús)

Hem de recordar que el papa ens feu reflexionar tres anys abans de l’any sant 2000 sobre les tres persones de la Santíssima Trinitat. ¡Com van d’esventats els fets una volta succeïts! ¿I qui se’n recorda del que va venir muntat sobre el cavall de l’actualitat, però que fou epidèrmic i passat, passat...? ¡Ai, Déu!

Explicita a continuació el gran propòsit que acarona com a leimotiv del post Any Sant: “Fer de l’Església la Casa i l’Escola de la comunió. Aquest és el Gran Repte que tenim davant nostre en aquest mil·lenni, si volem ser fidels al Designi de Déu, i respondre a les profundes esperances del món”. “Cal promoure una espiritualitat de comunió, tot proposant-la com a principi educatiu en tots els llocs on es forma l’home i el cristià, on s’eduquen els ministres de l’altar, les persones consagrades i els agents pastorals, on es construeixen les famílies i les comunitats. I segueix -¡atenció!- “Espiritualitat de Comunió significa per damunt de tot una mirada del cor sobretot vers el misteri de la Trinitat que habita en nosaltres, i la llum de la qual ha de ser reconeguda també en el rostre dels germans que estan al nostre costat. Espiritualitat de la comunió significa, a més, capacitat per sentir el germà de fe en la unitat profunda del Cos Místic, i, per tant com “un que em pertany”, per saber compartir les seves joies i els seus sofriments, per intuir els seus desigs i atendre les seves necessitats, per oferir-li una veritable i profunda amistat”. (No segueixo aquest paràgraf, a meu parer dels més lúcids i més evangèlics que jo he llegit –i ho he fet moltes vegades-. Acabo en l’últim repicó del papa: “l’espiritualitat de la comunió dóna una ànima a l’estructura institucional, amb una crida a la confiança i a l’obertura que respon plenament a la dignitat i la responsabilitat de cada membre del Poble de Déu”.

Així acaba el llibre de Boff i així vol acabar també el que n’ha fet de “transcriptor”: “La santísima Trinidad constituye un misterio sacramental. En cuanto sacramental, podrà irse entendiendo progresivamente, según la Trinidad misma lo vaya comunicando y la inteligencia cordial lo vaya asimilando. En cuanto que es misterio, seguirà siendo siempre lo desconocido en todo conocimiento, ya que el misterio es el propio Padre, el propio Hijo y el propio Espíritu Santo. Y el misterio durarà eternaamente”.

Res més a afegir, sinó amb un Amén el més ple de sentiment d’acció de gràcies, de sorpresa i de pobresa.

Solemnitat de la Santíssima Trinitat, 19 de juny del 2011 Barcelona