Homilia del diumenge 25/04/2015 del P. Josep Mª Balcells

EL  BON  PASTOR  O  EL  COS  MÍSTIC  DE  CRIST

                                               No hem de perdre de vista que tots els textos d’aquests diumenges pasquals tenen unes finalitats comunes i formen una unitat que es sintetitza en el compartir el goig i la festa que fem els creients en Jesucrist, perquè sabem, per fe, que la seva resurrecció ens afecta d’una manera molt profunda fins al moll de la nostra manera de veure i viure. Podem ben dir que arrela en les actituds, més encara, en les aptituds que ens han obert al misteri de Crist Ressuscitat, que és al mateix temps el misteri de l’Església que es desclou, per la fe i l’amor, en cadascú de nosaltres. Per dir-ho d’alguna forma, és la Pasqua i Resurrecció Totals, per l’accés directe que ens manté Units i en Comunió amb Crist, Cap del Cos Místic. Cos (Comunió orgànica i membres en interdependència, sinèrgia, sentit d’unitat); Místic (espiritual, per fe i amor). “Recapitular totes les coses en Crist” (El Crist Total, en comunió també total)

                                               Seguim i seguirem llegint l’ evangeli de Joan que ens endinsarà en el Regne del Pare que va viure i missionar el Fill de Déu, Jesucrist, i que, per l’acció de l’Esperit Sant, fa que ens puguem dirigir al Pare de tots ¡amb un Abbà exultant! La paternitat de Déu ja feta palesa en la creació permanent, ara ens pren per vida i esperit i, si ja som fidels a la fe (do i gràcia renovades, com un nou Gènesi), comença i recomença a cada moment en creixement la deliciosa filiació divina. Una nova identitat, re-generació, s’obre pas entre claudicacions –les nostres-, però amb força renovada, que ens meravella i joiosament ens desconcerta i ens fa ser agraïts, a tot ser-ho, per la bondat i per l’amor -que ens depassa- d’un Pare que en paràboles de Jesús se’ns manifesta amb uns braços oberts i acollint fills i filles perduts i retrobats (la paràbola del fill pròdig, altrament dita de la misericòrdia), paradigma d’un acolliment infinit. Gràcies en siguin donades a Déu, ara i per sempre. Amén,  Al·leluia!

                                               Jesús avui se’ns mostra (i és com una revelació particular) sota la figura del Bon Pastor. Jesús parlava amb paràboles i al·legories, tot invitant-nos a veure més enllà de les mateixes expressions concretes, tan humanes, tan visualitzables, de forma que cada figura comporta una profunditat de misteri. Avui que ens hem apartat de la naturalesa, ens sembla àdhuc massa senzill i certament bucòlic, però n’hem de saber llegir la filigrana dels verbs relacionals  utilitzats, que són com finestres obertes per sondejar el Cor i l’Esperit del mateix Jesús.

                                               Un Jo sóc solemne dóna pas a les figures. Afilerem els verbs i perdem-nos-hi: donar vida, recobrar-la, connexió amorosa del Pare amb el Fill en el mutu coneixement. Reconèixer les “meves” ovelles. Distingir-les d’una en una. Conduir-les. Reconèixer-se’n mútuament  la veu. Unitat entre ramat i pastor, portar-ne a terme com una missió de vida i de responsabilitat. Cal llegir-ne per enter tot el capítol 10 de Joan. Aquí es pot percebre com a través de la senzilla narració es veu i es pot viure’n, com implicats en primera persona... També ens hi pot ajudar les concrecions del salm 23: “Jahvé (el Senyor) és el meu pastor,  no em manca res”. Jesús entra per la porta, no “saltant”; més: Ell és “la mateixa porta”. Elles, les ovelles, instintivament ho veuen, ho senten i s’hi lliuren sense reserves. Les aplega per formar el grup, el ramat, les crida pel seus noms, una a una. No són un “ramat” impersonal, els diu una paraula exclusiva, se senten úniques, les amanyaga. Surt al davant i les ovelles van en el seu seguici estret, compacte. Coneixen la veu, és un grup destriable, únic i divers al mateix temps. És veu no d’un “estrany”. Joan abans d’empalmar amb l’evangeli d’avui posa aquesta frase amb intenció. “Aquesta comparació els digué Jesús, però ells (els fariseus) no entengueren de què els parlava. Joan té una capacitat única de sorprendre’ns! O no el volien entendre? Ja ho hem comentat a bastament que cal ampliar el context per entendre el text. Aquí dóna un tomb la narració que esdevé el propi niu de la polèmica. Ell no entretén els oients amb paraules boniques, pastorals. Sempre hi ha una contrastació implícita i a voltes ben explícita. Cal llegir i meditar les paraules poc a poc. Diuen, de veritat; comprometen!

                                               Avui per als “urbanites”, que som la majoria, per arribar a entendre-ho en pregonesa hem de fer esment a la carta als Romans. El Ramat s’ha convertit en Poble de Déu; millor: en el nou Poble de Déu. Una de les afirmacions cabdals del document sobre l’Església del Vaticà II, aquesta, quan mostrant el misteri de l’Església, només encetar el document, afirma que en Crist s’ha constituït (atenció a la paraula utilitzada: Constitució fonamental, fondant) l’Església com a Poble de Déu: “Déu ha volgut santificar  i salvar els homes no separadament, sense cap connexió els uns amb els altres, sinó que els ha constituïts en un Poble que el reconegués de veritat i el servís santament”. “Heus aquí que ve el dia, diu el Senyor, en què pactaré una nova aliança amb la casa d’Israel i amb la casa de Judà... Posaré la meva llei al seu si, l’escriuré als seus cors i Jo seré el seu Déu i ells seran el meu Poble... car tots em reconeixeran, des del més petit fins al més gran”. “Aquest poble messiànic, malgrat que de moment no agafi tots els homes i que més de quatre vegades aparegui com un petit ramat, és amb tot el germen més fort d’unitat, d’esperança i de salvació per a tot el gènere humà. Constituït pel Crist amb vista a una comunió de vida, d’amor i de veritat, és també emprat per Ell com un instrument de redempció universal i enviat a tot el món, talment la llum del món i la sal de la terra”.

                                               Tot això es desclourà en el Cos Místic de Jesús: “El Fill de Déu, assumida la natura humana, vencé la mort amb la seva mort i resurrecció, i així va redimir l’home i el va transformar en una nova criatura. Efectivament, comunicant el seu Esperit als seus germans cridats d’entre totes les nacions, els ha constituït místicament com al seu Cos. En aquest Cos la vida del Crist es comunica als creients, els quals per mitjà dels sagraments s’uneixen d’una manera profunda i ben real al Crist sofrent i glorificat: així el Baptisme ens configura al Crist: Tots nosaltres hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos... D’aquesta manera, tots esdevenim membres d’aquell Cos i cada un en particular som membres els uns dels altres”.

                                               És més que coneguda l’explicitació que en fa sant Pau. Diversitat de membres i de funcions. Un sol és l’Esperit que distribueix els seus diversos dons per al bé de l’Església. “El mateix Esperit bo i unificant el Cos per mitjà de si mateix i valent-se de la seva pròpia virtut i de l’íntima connexió dels membres, crea i urgeix l’amor entre els fidels. Per això, si un membre pateix cap molèstia, tots els altres membres pateixen amb ell; o si un membre és honorat, tots els membres se n’alegren igualment”. Segueix el text d’aquest apartat, en concret el número 7, i és d’una riquesa tan excepcional que n’hauríem de fer “programa de vida i d’acció” tots els creients; i resulta com un empedrat de cites de Pau, riquíssimes totes elles i font de la més alta espiritualitat cristiana; només cal recordar com Teresa de l’Infant Jesús s’hi emmirallava i buscava a veure quin era el seu paper i el lloc de la seva persona en el Cos Místic. Volia ser el cor, per la seva envejada funció d’impulsar l’amor –la saba de la gràcia- a tots els germans de fe i a tots els homes, tots de tots. ¡Ai, les gosadies dels que han entès la riquesa de ser Ovella personalitzada, de pertànyer al Poble de Déu, “misteri de la Fe”, i esdevenir un membre del Cos Místic de Crist! Continua, no ens ho perdem: “Cal que tots els membres prenguin una semblança amb Ell, fins que Crist quedi format en ells. Per això, som envolupats en els misteris de la seva vida, configurats a Ell, morts juntament amb Ell, ressuscitats amb Ell, fins que regnem juntament amb Ell”. “I a fi que ens renovem contínuament en Ell, ens ha fet participar del seu Esperit, el qual essent un mateix en el Cap i en els membres, talment vivifica, unifica i mou tot el cos, que la seva funció ha pogut ser comparada pels sants Pares amb la que realitza el principi vital, o ànima, en el cos humà”.

                                               Només de conscienciar-nos de la grandesa del què som, un es queda meravellat de que ben poca cosa un és en ordre a la Fe. I de com per manca de fer una gran immersió bíblica i litúrgica restem en una indocta experiència de Déu, de Crist i de l’Esperit Sant. Parlo per mi; que cadascú parli per si mateix. ¿Com podem ignorar fins a tal punt el que som, als ulls de Crist? Ens valgui una vegada més la celebració de la Pasqua per deixondir-nos i de saber-nos fills i filles estimadíssims de Déu Pare. Me n’avergonyeixo. Per doble motiu: personalment i com a pastor. ¡Som comunitat, poble, Cos; som Comunió dels sants; som comunicació. Al·leluia!

                                               Diumenge IV de Pasqua, 26 d’abril del 2015.  Sabadell

Homilia del diumenge 19/04/2015 del P. Josep Mª Balcells

CONTAVEN COM L’HAVIEN RECONEGUT QUAN PARTIA EL PA

                                               Reconèixer Jesús, en el sentit més ple de l’expressió, és la gran feina que s’hauria de fer (tant de bo!) durant aquestes setmanes del cicle pasqual. Per reconèixer s’ha d’haver conegut anticipadament; són directament proporcionals. Tant hi ha d’un com hi pot haver de l’altre.

                                               Les nostres “coneixences” acostumen a ser bastant fluixetes, perifèriques. Moltes vegades ens passa com amb aquelles paraules que intuïm més pel context que no pas pel mateix text. ¡Ai, aquella mandra que tenim congènita o d’habitud de no agafar el diccionari i esclarir la paraula nova en la seva peculiar significació i amb els seus matisos pertinents! Això ens passa sovint als lectors... ¿Quina relació hi ha entre això i la Pasqua? Molt clar. Només cal veure les narracions de les aparicions de Jesús Ressuscitat: que si veuen un fantasma..., que si el mateix Jesús els ha de manifestar de moltes maneres que És Ell. “Palpeu-me, doneu-me menjar. Amb tot, Jesús com diu Lluc “els veu sorpresos; fins i tot diu l’evangelista –és estranya la frase- que “de tanta alegria encara no acabaven de creure-ho”. Tot això argüeix que no el coneixien prou a Jesús per tal de poder-lo reconèixer. Aquí tenim la il·lustració del que diem, en l’episodi pasqual dels deixebles d’Emaús, amb el qual empalma el començament de l’evangeli d’avui. Narren la trobada de dos deixebles amb un Jesús que els surt a l’encontre i que no l’acaben de reconèixer. El primer que els surt del cor és que estan decebuts. Han passat uns pocs dies des que va morir i res ha succeït..., almenys així ho viuen ells. Fins i tot li fan el retret de com és possible que ell que ve de Jerusalem, no sàpiga que és el que hi ha succeït. Jesús, encara anònim per a ells, els anirà desgranant tot el que ja havien de saber, perquè Jesús els n’havia parlat sovint i solemnement. Mai havia deixat de parlar que després i a partir de la passió s’esdevindria la Resurrecció. Aleshores mentre els parlava, com confessaran després, notaven que els seus cors anaven “caldejant” el seu “coneixement” fins que finalment l’havien reconegut al partir el Pa.

                                               A Jesús només el podran reconèixer –no, només conèixer-quan se’ls “obrin els ulls” a partir de la Fe. ¡Així també ens succeeix a nosaltres!

                                               Aquesta és la nostra tasca pasqual, primordial. Si no el “veiem” ressuscitat, és a dir no solament figurativament, sinó en totes les explicacions que Jesús va utilitzar en el seu magisteri-conversa íntima amb els d’Emaús, repassant els llibres de Moisès, els Profetes i els Salms, és a dir, tota la tríade de les Paraules de Déu concentrades en l’Antic Testament, si no hi ha com una revelació, això per a mi és la fe, de res ens servirà conèìxer-lo aparentment. D’allí, de la Fe, en surt un Jesús, tot nou, redescobert, reconegut. És la definitiva visió, possible només per la fe, en espera de la culminació en la plenitud de visió contemplativa més enllà del temps i de la història...

                                               ¿Com podríem reconèixer el Jesús pasqual els que ens “vantem” de conèixer-lo a través de les narracions del evangelistes? De fet, ¿el coneixem de veres? L’expressió mateixa de “conèixer” en hebreu és riquíssima. Té unes connotacions de tracte, de contacte amistós, d’haver-lo escoltat de viu en viu, directament, no a través de mediacions. Conèixer vol dir en sentit profund “estimar-lo i sentir-se estimat per ell”. Haver fet jornades de comunió verbal, de comunicació no verbal, visual, mirada a mirada, fit a fit, amb contacte gairebé físic... És allò que diu Joan a la seva primera carta (m’admeteu que us inviti a llegir-la i a gaudir-la). En realitat diu allò que en podríem dir un ver enamorament: “Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans”.

                                               Sant Pau, que no va conèixer Jesús de Natzaret en vida, ha passat d’una revolada a reconèixer-lo tan íntimament que dirà aquesta expressió d’encant: “Per a mi viure és Crist”. És paraula d’enamorat. Per a ell no hi ha més ciència i saviesa que haver-se fet u, tot ell, amb el seu Senyor i que s’ha sentit entranyablement destinat a ser-ne apòstol, tot i que no va formar part inicialment dels deixebles que foren cridats “a estar amb ell” i quan van haver-ne de substituir a Judes Iscariot, Pere dirà “cal que sigui amb nosaltres testimoni de la Resurrecció de Jesús, el Senyor, un d’aquests homes que ens acompanyaren durant tot el temps que Ell visqué entre nosaltres, des del dia que Joan el batejà fins al dia que fou endut d’enmig nostre cap al cel”. Fou Maties. Que, doncs, l’hagués conegut i reconegut. De Pau se’ns diu que fou un “altre Crist” per comunió d’esperit i de missió. Les paraules més ardents sobre Jesús cal buscar-les i, venturosament trobar-les, en Pau. No ens faci por d’entrar en el cor de Pau a través de les seves cartes, sobretot la que dirigeix als Romans. Si la seguim pas a pas retrobarem trossos que hem sentit, desconnectades però, en les litúrgies de la Paraula. No n’hi ha prou. Obrim-nos a la Paraula viscuda directament. Allí coneixerem i joiosament podrem reconèixer qui és Crist per Pau i per tant per a cadascun de nosaltres. No és el mateix conèixer que reconèixer Crist de primera mà, des dels afectes més vius. Els escrits de Pau són l’epifania, la revelació del reconeixement vital de Jesús, el seu Senyor benamat. ¿Puc abusar de la vostra paciència?: ¡Què en seria de fruit madur pasqual que seguíssim la litúrgia, sobretot de la Paraula, en els llibrets com “La missa de cada dia”, com “Paraula i vida”. Que siguin aquests punt de retrobament amb un Jesús més conegut i més reconegut. La fracció del Pa fou determinant per als deixebles d’Emaús per reconèixer Jesús.  ¿Fins on arriben en profunditat i fruit les nostres Eucaristies?

                                               La fracció de la Paraula (concediu-me el goig de dir-ho així) serà com una eucaristia domèstica, feta al silenci de casa vostra que és també la de Jesús. Una mena de Betània, on Jesús s’hi esplaia, s’hi troba amb amics íntims... Ningú em negarà que fent-ho així rebrem la gràcia de Déu. I una comunió més intensa ens portarà a un re-coneixement una vegada i altra. I Jesús Ressuscitat  ho serà tot en tots i cadascun de nosaltres. I amb els nostres re-coneixements sovintejats, qui dubta que seran cadascun  d’ells gràcia de re-coneixement per a tots els qui estimem. ¡És la pasqua irradiant!

                                               He deixat per finalitzar que per a Joan el re-coneixement és acollida, és confessió de la Resurrecció no tan sols com a fet singular, únic, sinó com a capgirament de tota la manera de veure i de viure-ho tot, tot, tot, des d’ell , amb ulls nous de fe, amorosos, joiosos com una perdurable primavera de l’esperit. “Feliços vosaltres, que sense haver vist, creieu”. Llegim en les pàgines inspiradíssimes (¡Ai, el testament de Jesús! Nosaltres en som els creditors i beneficiaris, Al·leluia !: “He fet conèixer el teu nom als homes que tu has pres del món i m’has donat, eren teus i tu me’ls has donat, i ells han guardat la teva Paraula. Ara saben que tot el que m’has donat ho he rebut de tu, perquè jo els he confiat les paraules que tu m’has confiat. Ells les han acollides i han reconegut realment que jo he sortit de tu i han cregut que tu m’has enviat”. “I la vida eterna és que et coneguin a tu, l’únic Déu veritable i aquell que tu has enviat, Jesucrist”. “Pare bo, el món no t’ha conegut, però jo t’he conegut, i ells han reconegut que tu m’has enviat. Jo els he fet conèixer el teu nom, i els el faré conèixer més encara, perquè l’amor amb què m’has estimat estigui en ells , i jo també hi estigui”. “Els qui em reconeguin davant dels homes Jo els reconeixerà davant del Pare”. “Que per la fe el Pare faci habitar el Crist en els vostres cors, i així arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement  i, així entreu del tot a la plenitud de Déu”. ¡Ai, què dolça, rica i plena que és  la Pasqua! Anhelem una més íntima coneixença i un enlluernador reconeixement de Jesús Ressuscitat. Al·leluia, al·leluia.

                        Diumenge III de Pasqua, 19 d’abril del 2015.  Sabadell

Homilia del diumenge 12/04/2015 del P. Josep Mª Balcells

PASQUA: EL GRAN I JOIÓS APLEC DELS CREIENTS

                                               Avui he anat puntejant cada cop que sortien en els textos de la Missa de l’octava de Pasqua termes com fe, creure o creients i n’he comptat  ben bé tretze, si és que no m’he descomptat. La denominació, la de creients, dels cristians de primeres hores de la Resurrecció de Jesús que ho té tot a veure amb la FE. Dels seguidors de Jesús se’n diuen CREIENTS. És la fe en Jesucrist Ressuscitat el goig ple d’aquests dies pasquals. I que duri més i més...

                                               Ja comencem per la riquesa de ressonàncies personals de la Col·lecta, una vegada més: “Oh, Déu, sempre misericordiós, que, amb el retorn anual de la festa de Pasqua, reanimeu la FE del vostre Poble, augmenteu els dons de la vostra gràcia, a fi que tots comprenguem millor quin baptisme ens ha purificat, quin Esperit ens ha regenerat i quina sang ens ha redimit”.

                                               Reanimeu la fe del vostre Poble. Cada Pasqua ha de ser -és!- un reviure la fe en un més alt grau de coneixença i reconeixement de la Resurrecció de Jesucrist, Déu i Senyor nostre. Aixecar el llistó  del transcendent. Fent que empeltats en el Ressuscitat visquem una pujada de tensió de fe i ens sapiguem veure ressuscitats també nosaltres, un a un. Tot això només ho podem gaudir a través de l’augment  dels dons de la vostra gràcia. És bo que fem passar per endavant que el “misteri o el sagrament de la nostra fe” és un DO –potser el més gran, així ho crec -entre molts altres-: tot comença o bé recomença a partir d’una fe reviscuda, aprofundida. Sabem que la fe és un procés i que a cada Pasqua li correspon una insuflació de fe renovada, no com un dogma, ni com un concepte, sinó com la concreció vital d’una Persona que en ser “enlairada” ens “atrau” amb més força cap a una vida espiritual més estreta, mes sostinguda i en creixença de un “plus i un melior”. Demanem  que comprenguem (experimentant-ho!) d’una forma més intensa i extensa a partir de redescobrir els sagraments que ens donen i redonen vida com a fills/filles de Déu. S’esmenten els sagraments dits de la iniciació cristiana: el baptisme que és la porta d’entrada als àmbits de la fe. (Recordeu allò que se’ns pregunta a l’inici de la cerimònia del baptisme : “¿Què demaneu a l’Església de Déu per al vostre fill? La FE). A continuació com a conseqüència de la Fe que se’ns dóna, volem comprendre (i viure-ho) quin Esperit ens ha regenerat (la Confirmació del baptisme, tots dos sagraments amarats de la unció de l’Esperit que habita de continu com a estadant permanent en el nostre esperit; i, a més a més, volem comprendre (seria millor, comprehendre, expressió que ho abasta més àmpliament) quina sang ens ha redimit (Al·lusió bàsica a l’Eucaristia. Després de la consagració fem aixecant joiosament la veu, a requeriment del sacerdot que meravellat del que s’ha esdevingut en aquell precís moment, amb veu alta i convidant-nos a donar resposta cabal: Misteri de la Fe. Tres verbs de compromís segellen la nostra resposta exultant: anunciem la vostra mort; confessem la vostra Resurrecció; esperem el vostre retorn. I amb èmfasi diem: Senyor Jesús! Ja tenim els tres sagraments de la iniciació cristiana, que ens donarà accés a saber-nos i a sentir-nos vivament creients. És allò que en diuen “l’experiència fundant”, allò que dóna principi una manera distinta de veure i viure el món nostre de cada dia.

                                               Això és Pasqua: una diada que es perllonga en una octava i es difon en un cicle litúrgic que dura cinquanta dies. Finalitat: mantenir fervent el goig de saber-nos creients, és a dir fills/filles de Déu. (Oh, misteri tan gran, àdhuc inefable!).

                                               Anem a poc a poc per a reviure allò de més essencial  en la nostra nova vida (¿noteu d’alguna manera que és nova, renovada, inèdita, mai abans viscuda així, amb la intensitat d’aquesta Pasqua florida i després granada; flors i fruits de la nostra fe; de la fe que l’Esperit fa florir i granar en la nostra meravellada visió i vivència d’un món nou i d’una terra nova, tot perquè se’ns han canviat els ulls -amb la fe- ; i amb els ulls la mirada i la vivència de tot com si fos nou de trinca?) Ai, Senyor, no podrem sostenir la magnanimitat que tot això demana, si l’Esperit no “fa de les seves”. Fem-li pas, donem-li entrada franca. “Veniu Esperit Sant, aura divina...”

                                               “Tot serà nou si vols” i si dones joc a l’Esperit Sant que tot ho renova, rejoveneix i transforma. Deia Jesús “sereu batejats en poder i en l’Esperit”. Deixem-ho a les seves mocions; ¡què poc agosarats que som! Que ens valguin els exemples dels primers que varen gaudir de la força expansiva de la Resurrecció. “La multitud” (no uns pocs, no una èlite: “multitud de creients” que desbordaven de posseir (i d’experimentar) “un sol cor i una sola ànima”. Naturalment “eren ben vistos de la gent”. Despresos, germans efectius de tots els germans. “No hi havia entre ells ningú que visqués en la indigència”, (¿igual que entre nosaltres? ¡Vergonya! ¿Exagera Lluc en el què ens narra en els Fets dels Apòstols? I si fóssim nosaltres, pobres (!) amb les nostres “riqueses” (?) no compartides els qui exageréssim pel cantó oposat? S’ha parlat com d’exageració, que això que pinta Lluc com que se li anés de les mans... Encara que no fos tant, però a tenor del què diu, devia ser notable l’actitud dels primers creients. Els que fem més estridència, de fet, som nosaltres, continguts en una àuria mediocritat. ¿És o no és?

                                               Joan a la seva primera carta ens adverteix i ens commina afectuosament a que visquem la nostra Fe com la gran, l’única victòria que venç , que ha vençut i que seguirà vencent el nostre món, el món, el real, el que apareix –oh vergonya- en els mitjans... Arrodoneix la nostra figura –desfigurada, tenaçment incrèdula, davant comprovacions que ratllen en la desconfiança en el mateix Crist que ja en vida ens va advertir per ben tres vegades, i més, que havia de morir. (Oh, lluny de vós, si... Pere dixit). I havia de ressuscitar (oh, reiterat oblit en les nostres converses de deixebles, seguidors, més caminants que íntims, sabedors dels seus secrets que són també els nostres per participació (“Ja no us diré més servents, sinó amics”, perquè us he obert el meu cor i el del meu Pare (Jn 15, 14 s)  No es poden llegir aquests capítols del testament de Jesús sense tenir vergonya de nosaltres mateixos... Però sort que hi tornem una i altra vegada.

                                               I tot per acabar amb aquest evangeli que ens vol curar de les nostres incredulitats i que també té l’afegit de l’últim paràgraf que ho és també de tot l’evangeli de Joan que diu significativament: “Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estats escrits perquè CREGUEU que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent CREGUT, tingueu vida en el seu nom”.

                                               Abans de plasmar la finalitat de tot l’evangeli i del què significa la vida dels creients, del cristians de tots temps, encara hi deixa l’últim advertiment rodó i explícit: “No siguis incrèdul, sinó creient” i reblat de cara a nosaltres, ja presumiblement de les nostres cegueses: ¿Per què m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist! (tu, ells, nosaltres, jo mateix!)

                                               “Jo crec en Vós, bon Déu, jo crec en Vós, vivent, misteriós, ben a prop meu. Si el dubte algun cop ve, feu-me fort en la Fe. Jo crec en Vós, bon Déu, jo crec en Vós”.  ¡creients, creients; santa paraula!

 (Afegiré un escrit titulat Aproximacions al Credo. El primer dels que glossaven article per article tot el Credo usual: 1—CREC. Val la pena reflexionar i pregar perquè el Senyor Ressuscitat ens confirmi, ens consolidi i ens augmenti la nostra Fe, la gran penyora de tot l’Amor i la roca segura de la nostra Esperança.

                                   Diumenge II de Pasqua, 12 d’abril de 2015   Sabadell 

Homilia del diumenge de Pasqua 05/04/2015 del P. Josep Mª Balcells

PASSIÓ,  MORT  I  RESURRECCIÓ

                                               Pasqua coincideix amb l’esclat primaveral. Tota la natura es vesteix de Pasqua. L’aire es perfuma i s’omple de mots pasquals: Hosanna, Al·leluia. Enlairat. Pas de Mort a Vida. Atrauré tothom cap a mi. El pecat vençut. L’Amor és la darrera Paraula. Déu és el meu Salvador, confio no m’espanto. Ell, que sempre els havia estimat, ara els demostrà fins a quin punt els estimava. Lliurat voluntàriament. S’havia carregat els nostres dolors. Crist es féu per nosaltres obedient fins a la mort i en creu. Preneu i mengeu-ne. Poble adquirit com a possessió seva. Si heu mort amb Crist, també ressuscitareu amb Crist. Per Ell tots tenim entrada al Pare, guiats per un sol Esperit. Adorem la vostra Creu. Pare, si és possible que passi aquest calze, però no es faci la meva voluntat, sinó la vostra. Us adorem, oh Crist i us beneïm, perquè per la vostra creu heu redimit el món. Tot s’ha complert. Pare en les teves mans encomano el meu esperit. Jo que era mort, ara visc per sempre més. Oh mort, jo seré la teva mort. Ara el Fill de l’home és glorificat, i Déu és glorificat en Ell. Déu l’ha exalçat. Realment el Senyor ha ressuscitat, Al·leluia. Pel baptisme hem estat sepultats en Crist, també nosaltres emprenguem una nova vida. Avui és el dia en què ha obrat el Senyor: alegrem-nos i celebrem-lo. Al·leluia. No és aquí: ha ressuscitat, com ho havia dit. Per això, teniu posada en Déu la fe i l’esperança. Si heu ressuscitat amb Crist, cerqueu les coses de dalt. Maria!, Rabboni! Vosaltres com pedres vives, deixeu que Déu faci de vosaltres un temple espiritual. Hem vist el Senyor! Glòria al Senyor per sempre, al·leluia. Crist patí per vosaltres i així us deixà el seu exemple, perquè seguiu les seves petjades. Si no poso les mans... ¿Perquè m’has vist, Tomàs, has cregut? ¡Feliços els qui creuran sense haver vist! Al·leluia. Perdura eternament el seu amor. Ell és la primícia dels qui retornen d’entre els morts, perquè Ell ha de ser en tot el primer: A ell la glòria i el poder pels segles dels segles, Al·leluia! Els deixebles s’alegraren, al·leluia. De veure el Senyor, al·leluia. Quedeu-vos amb nosaltres, Senyor, que ja es fa tard! Déu ressuscità el Senyor, i amb el seu poder també ens ressuscitarà a  nosaltres. El Pare, que estima el Fill, ho ha deixat tot a les seves mans. Tots nosaltres hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit. Sant, Sant, Sant és el Senyor, Déu de l’univers, que és, era, i ha de venir. Tot la terra és plena de la seva Glòria, al·leluia! Déu ens ha fet néixer de nou i ens ha donat una esperança viva per la Resurrecció de Jesús d’entre els morts. La pau amb vosaltres! Tot jo m’he rejovenit, al·leluia. Vull lloar Déu amb tot el cor, al·leluia. Primavera global “Tot serà nou, si vols”... I així podríem continuar fins a no acabar mai. I seria bo, perquè la Resurrecció és el centre de l’Escriptura, de la Litúrgia i de la Vida dels batejats i dels Fills de Déu, que som tots, sense exclusions de cap mena.

                                               D’Isaïes se n’ha dit el cinquè Evangeli, per l’exaltació profètica amb que prediu els temps futurs que són els nostres. D’aquí l’expressió tan repetida en el NT. “segons les Escriptures”. De Pau se’n pot dir igualment el sisè evangeli. A més dels quatre canònics. Ell centrà tot l’evangeli en la mort redemptora i la resurrecció salvadora. En dirà el “seu” evangeli, perquè és fruit de la Revelació feta a ell pel mateix Jesucrist, ell la va desenvolupar, la va encomanar, la va viure i àdhuc es va atrevir a dir que l’imitessin a ell, com –naturalment- ell n’era de Crist mateix; a qui no va conèixer en vida mortal. La seva meravellosa obertura d’horitzons parteix del peu de la Creu, de la Mort i Resurrecció. Presenta Jesucrist com l’home nou, el nou Adam en una re-creació de tot. “Recapitular totes les coses en Crist”. En Ell comença i recomença la “revolució de l’Amor” en un món renovat i en marxa vers un “Món Nou i una Terra Nova. “Au, pren alè, canta la vida, canta la teva fe. Canta de cor, llança la crida, canta la bona sort. Obre drecera, lluny la quimera, vés pel camí del sol. En l’enyorança guarda esperança, tot serà nou si vols”.

                                               Hem arribat al Tridu Pasqual, “rebatejats” en primera persona, “catecumenats” després d’un procés obert de renovació del sentit del nostre viure, havent fet d’alguna manera el camí que féu Jesús i que d’ara en endavant el farà en i amb nosaltres, a benefici dels germans. No oblidem mai que Jesús és, fou i serà l’Home-Déu “per als altres”. Jesús serà l’Home Nou en qui ens emmirallarem de continu, serà un aprenentatge vers un “plus i un”millor” inabastables, per mor de que tot i tots són misteri viu i vivificador. Tot estem en procés de Resurrecció. Diu el Vaticà II: “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement, sinó en el misteri del Verb encarnat. Crist en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu Amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima; troba en Ell la seva font i hi ateny la seva coronació. Ell és imatge visible del Déu invisible. Amb la seva sang vessada lliurement, ens va merèixer la Vida, en ell Déu ens va reconciliar amb si mateix i entre nosaltres; talment que cadascun de nosaltres pot dir amb l’apòstol Pau: “El Fill de Déu em va estimar i es va donar a si mateix per mi” (Ga. 2, 20). Patint per nosaltres no solament va donar exemple perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar  també el camí pel qual, si el seguim, la Vida i la Mort són santificades i prenen un nou sentit”. El cristià, fet semblant a la imatge del Fill, que és el Primogènit entre molts germans, rep les “primícies de l’Esperit”, amb les quals es fa capaç de complir la nova llei de l’amor. Per aquest Esperit, que és la “penyora de l’herència”, tot l’home és restaurat interiorment, fins a la “redempció del cos”: “Si l’Esperit del qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en nosaltres, el qui va ressuscitar Jesucrist d’entre els morts vivificarà també els vostres cossos mortals per mitjà del seu Esperit que habita en vosaltres”. Certament assetgen el cristià la necessitat i el deure de lluitar per moltes tribulacions contra el mal, i fins de sofrir la mort, però, associat al misteri  pasqual, configurat  a la mort de Crist, anirà a l’encontre de la resurrecció, enfortit per l’esperança. Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana. Per Crist, i en Crist, doncs, ha il·luminat l’enigma del dolor i de la mort, que fora del seu evangeli, ens esclafa. Crist va ressuscitar, va destruir la mort amb la seva mort i ens va donar la vida, a fi que, fets fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare! No hem fet més que citar una darrere l’altra les revelacions paulines. De fet, bé en podem dir de tot plegat l’evangeli segons sant Pau.

                                               El Tridu Sant és la condensació de com viu, sent, es deixa “remodelar” Pau per la vida-passió-resurrecció-vida cristiana. Arribarà a dir que “per mi, viure és Crist” És, el seu, evangeli d’autor. I el reivindica com a rebut pel mateix Crist. I anirà a revalidar-lo davant de les figures prominents a Jerusalem per tal de fer un tall net entre la lletra de la Llei i l’esperit de l’Esperit. A l’anomenat Concili de Jerusalem admeten que els pagans en convertir-se no han de passar primer per la circumcisió. El seu és fruit d’una vivència que durarà el que duri la seva vida entera. Per això sona a plena autenticitat. La seva visió de Crist és el de la resurrecció. Arribarà a dir: “I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida també la vostra fe. Fins i tot donem un fals testimoni de Déu mateix, ja que testimoniem en contra d’Ell quan diem que ell ha ressuscitat el Crist: si és cert que els morts no ressusciten, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe és il·lusòria, encara viviu en els vostres pecats. En conseqüència, els qui han mort en Crist també estarien perduts sense remei. Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà  d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes”.

           la quotidianitat. Cadascú de nosaltres hauria de poder dir: “el nostre viure és Crist”. “En Jesucrist, totes les promeses de Déu han trobat un “Sí”, i per això, gràcies a ell, diem “Amén” a Déu i li donem glòria. És Déu mateix qui ens ha ungit i ens referma en Crist, juntament amb vosaltres. Ell ens ha marcat amb el seu segell i, com a penyora del que vindrà, ha posat en els nostres cors el do del seu Esperit. No vull saber res que no sigui Crist; allò que un dia vaig tenir com un valor, ara ho considero una pèrdua en comparació amb Crist com a guany. Acabem amb el desig manifestat per Pau: “Li prego (al Pare) que per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior, que, per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu. Crist, per Pau, ha esdevingut l’Absolut de Déu. Crist, ahir i avui, principi i fi, alfa i  omega. D’Ell són els temps i els segles. A Ell la glòria i el poder per tot l’eternitat. Amén

                                    La nostra fe, la nostra esperança i el nostre amor es recolzen en la Resurrecció de Jesús. Igualment la nostra espiritualitat és de resurrecció, la nostra moral també és de resurrecció. La nostra vida mateixa no és més que un anar ressuscitant a nova vida. Fent florir accions de més alta qualitat en un context de divinització de la nostra humanitat. Aquest misteri és gran, aplicant-lo a

                        Triduum Pasqual, 3 – 5 d’abril del 2015   Sabadell

Homilia del diumenge 29/03/2015 del P. Josep Mª Balcells

PREN,  LLEGEIX  I  VIU

                                               Dèiem, seguint el papa Francesc, que no hem de pretendre “viure una Quaresma sense Pasqua”. Ben cert: sense joia pasqual abans i després de la resurrecció, no hi ha evangelització possible. Hem trabucat el sentit quaresmal que talment sembla, segons la vivència tradicional, una Quaresma que té vida i sentit propis, sense tenir present que el misteri cristià ha de viure i celebrar ambdós esdeveniments conjuntament. Volent arribar al moment més important del nostre pelegrinatge quaresmal, jo voldria dir que no podem “viure la Pasqua sense la Quaresma”. Hem de fer confluir tot el nostre recorregut quaresmal, intentant de viure’l en plenitud ara que ens endinsarem  en la Setmana Santa, cimal vers el qual hem caminat portant la Passió i la Glòria ensems durant tot el trajecte.

                                               Sota el lema constant: Convertiu-vos (a Crist) i creieu en l’evangeli hem volgut que il·luminés des de bon començament els nostres peus pelegrins, la qual cosa suposava reenfocar i focalitzar la nostra quaresma més en la vivència de Jesús (persona, missatge, projecte i missió), que no pas en nosaltres, pobres pecadors. És la gràcia de la presència i acompanyament, com als deixebles d’Emaús, d’un Jesús que ens evangelitza i ens fa entendre el seu misteri de vida i d’amor des de dins d’Ell mateix. El Regne del Pare se’ns ha il·luminat a partir del creieu (fe explícita), arrelada en el “Fit a fit amb Jesús” que Pagola en aquest llibre del que és coautor, juntament amb Martín Velasco i Dolores Aleixandre, ens diu una i altra vegada que “la renovació de la fe (en Crist) està demanant avui de passar d’unes comunitats formades majoritàriament per “adeptes” a unes comunitats de “deixebles” i “seguidors” de Jesús, el Crist. Dit d’una altra manera: “L’evangeli és en totes les èpoques  el que fa viure a l’Església”. També ho dirà, contraposant-les, amb les actituds: -com “adeptes” que compleixen llurs obligacions religioses; -o com “deixebles” que aprenen a viure com Jesús; -i com a “seguidors” que col·laboren en el seu Projecte del Regne de Déu.

                                               Ho concretarà  en un llibre en el qual ens invita a “Tornar a Jesús”, superant estadis de mera religiositat on les prescripcions, els ritus i una moral d’obligació ombreja el que dirà, dolent-se’n: “El cristianisme s’ha organitzat com una religió d’”autoritat” i no de “crida”. (Cita de Legaut, autor imprescindible: “Creer en la Iglesia del futuro”). El cristianisme se’ns ha convertit en una Església com a centre d’ella mateixa i no en el Projecte del Regne de Déu, viscut com a missió de vida, de passió, de llum, de goig i de resurrecció. Tot fa pensar que no tenim l’Esperit de Jesús, si no hi ha primàriament una conversió existencial, no tant moral, que en serà com una conseqüència i no com un plec d’obligacions de fora a dins. “Feu deixebles” els encomanà Jesús en enviar a missionar els seus primers testimonis de vida i resurrecció. Això no és possible si no hi ha el primat de Jesús com a centre del “pensament, paraula i obra” i del seu missatge fet vida i passió apassionada (!) per ell mateix, i una experiència cada cop més forta i íntima de l’Evangeli. En efecte, “l’Evangeli és, en tot temps, el principi de tota la vida per a l’Església”(Vaticà II).

                                               El diumenge passat el papa Francesc, en el moment de l’Angelus, va regalar a tots els presents un llibret de butxaca amb els evangelis, tot dient-los: “A totes les persones que avui volen “veure Jesús”: als qui estan a la recerca del rostre de Déu; a qui ha rebut una catequesi quan era nen i mai més l’ha aprofundit, que porta la fe a tants que encara no han trobat Jesús d’una manera personal..., a totes aquestes persones nosaltres podem oferir-los-hi tres coses: l’evangeli, un crucifix i el testimoni de la nostra fe, pobre però sincera. L’evangeli: allí podem trobar Jesús, escoltar-lo, conèixer-lo. Un crucifix: signe de l’amor de Jesús que s’ha lliurat per nosaltres; i a més a més, una fe que es tradueix en gestos senzills de caritat fraterna. Però  principalment en la coherència  de vida entre el que diem i allò que vivim. Coherència entre la nostra fe i la nostra vida, entre les nostres paraules i les nostres accions...” Benet XVI tot ho fa dependre del Trobament personal amb Crist Viu.

                                               “I ara repetirem un gest que ja vàrem fer l’any passat. Segons l’antiga tradició de l’Església, en la quaresma s’entrega l’evangeli a quins es preparen per al baptisme. Així, avui us ofereixo a tots els qui estan a la plaça un regal: un evangeli de butxaca. Us serà distribuït gratuïtament  per mans d’algunes persones sens estada fixa, que  viuen a Roma. També en aquest gest hi veiem un gest molt bonic que és del grat de Jesús; els més necessitats són aquells que regalen la Paraula de Déu. Preneu aquest evangeli, perquè el pugueu portar a la cartera, a la butxaca. Llegiu-lo amb freqüència, bé sigui un passatge, bé un paràgraf cada dia. La Paraula de Déu és llum per al nostre camí. Ens farà bé, feu-ho!

                                               Res més oportú per revalidar el què ens deia Pagola, que darrerament està promovent arreu els que ell n’anomena “Grups de Jesús”. Un llibre seu, pràctic, porta aquest mateix títol. Tot això ho promou amb passió –segons diu ell- per renovar l’Església des de baix, amb la pretensió de poder afirmar que “Una altra Església és possible”. Invita a viure i compartir l’evangeli en petits grups. Demana que els laics se’n facin promotors, en prenguin la iniciativa, sense esperar  que siguin -com sempre- els responsables de les institucions d’Església (parròquies, comunitats, col·legis, grups de tota mena). El seu desig és que la Paraula de Déu s’emparelli amb la vida corrent i li doni més sentit, obri horitzons, porti més “novetat”. Puntualitza: “Els evangelis no són llibres didàctics que exposen la doctrina acadèmica de Jesús. No són catecismes. El primer que s’aprèn en ells és un estil de vida: l’estil de viure de Jesús, la seva manera d’estar en el món, la seva manera d’interpretar i construir la història, la seva manera de fer la vida més humana. El tret més original d’aquests grups reunits per a compartir l’Evangeli de Jesús és que ofereix la possibilitat d’una experiència nova: ésser engendrats a la fe no per via d’adoctrinament o com a procés d’aprenentatge, sinó com a una experiència de transformació, al contacte amb Jesús. El que s’escolta en aquests grups no és la instrucció d’un catequista o l’ensenyament d’un predicador, sinó la Paraula de Déu, encarnada en Jesús”.

                                               Tornem al principi de tot: havent acumulat durant el transcurs de tota la Quaresma aquesta actitud que ell anomena “experiència fondant”, a l’igual que es va donar en els primers cristians omplerts de resurrecció i de l’unció de l’Esperit. Per això servia en el millor dels casos la Quaresma cristiana. Cercant el sentit fonamental del Convertiu-vos, no en sentit de canvi moral, sinó del que significa recentrar-nos en la vivència del mateix Jesús en relació íntima amb el seu Pare i amb nosaltres, petits apòstols, “no servents sinó amics”. Novament hem de fer esment dels capítols extraordinaris de l’anomenat testament de Jesús. Compendiat sobretot en els capítols des del tretzè fins al dissetè inclusiu, de Joan. Necessitem tornar a les arrels, a l’essencial, a allò que Jesús visqué i va contagiar. La quaresma així es converteix en un “esdeveniment” transformador de vida, una Trobada única.

                                               Així podria ser –què bé que ho fos!- l’acumulació de tot el treball quaresmal. I així amb aquest rodatge podríem entrar amb peu ferm i decidit a les vivències de la Setmana Santa que ens rubricarien tot el que hem viscut o pretès viure al llarg, ample i profund del misteri de Jesús que ens dóna “la riquesa de la seva gràcia, que féu desbordar damunt nostre en plenitud de saviesa  i d’enteniment, fent-nos conèixer el misteri de la seva voluntat, d’acord amb la decisió benvolent que s’havia proposat en Ell per realitzar-la en la plenitud dels temps: reunir totes les coses en el Crist, tant les del cel com les de la terra. És també en Ell que hem estat fets possessió seva, predestinats segons el designi d’Aquell qui ho fa tot segons la decisió de la seva voluntat, a fi que fóssim lloança de la seva glòria, que de bon començ tenim posada en el Crist la nostra esperança. És també en Ell que vosaltres, després d’haver sentit la Paraula de la veritat, el missatge joiós de la vostra salvació, i d’haver-hi cregut, heu estat segellats amb l’Esperit Sant promès, que constitueix les arres de la nostra herència per a redempció del Poble que s’ha adquirit, a lloança de la seva glòria”. (Efesis 7- 14). Ja podem entrar, catecúmens renovats, en la Setmana Santa, ben segurs que Déu farà allò que desitgem i més encara. Viure la Bona Nova de la Pasqua, desembocant-hi les experiències quaresmals nostres. Res de celebrar la Pasqua sense Quaresma! Goig i Gràcia! “Desvetlleu en la vostra Església la consciència de ser fills de Déu, a fi que, renovats en el cos i l’esperit, us servim amb fidelitat. (Col·lecta de la Vetlla pasqual)

                        Diumenge de Rams. Passió del Senyor, 29 de març del 2015.  Sabadell 

Homilia del diumenge 22/03/2015 del P. Josep Mª Balcells

PÒRTIC  DE  LA  PASSIÓ

                                               Ens atansem a la Pasqua. De fet, ja hi som, com aquell qui diu. Però avui en els textos de la Missa, ens porten a dir que també ens atansem a la Passió. Avui entrarem en el fons més íntim de la persona humana de Jesús. Aquí, en ell, tenim el gran mirall per entendre la nostra vida sofrent i moridora. La lectura de la Carta als hebreus ens porta a la com-passió (que vol dir a compartir els sentiments de por, de dolor i de sofriment de Jesús). Jesús s’adreça a Déu Pare en el dolor pressentit, anticipació dels que sap que vindran tant d’un patiment íntim com d’una mort imminent. Ell sap que aquesta li està planant a sobre i que l’abat com a qualsevol que ha tingut una experiència límit de dolor físic i psíquic. “Amb grans clams i llàgrimes” s’abandona al Pare amb amor i disponibilitat. A Getsemaní la pregària desolada, però amb tot confiada té aquest toc d’experiència profundament humana que nosaltres podem intuir de lluny: “Pare, si és possible que passi de mi aquest calze d’amargor que he de beure fins als pòsits més desoladors. Però, tanmateix, que es faci la teva voluntat d’amor amagat a voltes irreconoscible que, de saber-ho desxifrar, a tants ens podria portar a un ressorgir a major plenitud. Qui sap sofrir gaudirà d’un nou graó en l’escala del sofriment redemptor vers la plenitud humana. La creu del dolor, de la soledat, de saber acompanyar qui passa moments amargs, el que no significa que no s’ha de buscar mai res de masoquisme, enaltidor del dolor pel dolor. Déu estima la vida i el goig de viure, és creu de vida ressuscitada.

                                                           L’essencial del Sermó de la Muntanya s’obre com un ametller en un pom reblert de flors dintre de la paradoxa cristiana en uns Benaurats, benaurats..., que suposa compartir la part que ens pertoca dels sentiments de Jesús: és un signe d’amistat i d’intimitat poder com-partir en la petita part que ens és possible, els sofriments de l’ànima delicadíssima de Jesús. És com visitar-lo estant “malalt” del cor, és com anar-lo a veure empresonat en l’amarguesa de la soledat i en les “perifèries”on Crist habita compartint tantes penes i sofrences de tants i tants... D’aquest Jesús crucificat en tantes crucificacions aparentment anònimes ell ens diu: “Jo estaré amb ells cada dia i m’identificaré amb cadascú”. La meva solidaritat és la meva missió. “Sóc bla de blat amb tots els innúmers grans de blat que cauen en terres adobades perquè hi germini vida superior, vida rica i plena. Mort i Resurrecció són una realitat indestriable. Gra que es despulla de vida per poder apuntar el germen d’espiga nova. Ell va donar el cent per u i més , perquè sempre suma la seva plenitud amb les febleses nostres en morir i ressuscitar. Ja ho dèiem el diumenge passat de la joia de i en Jesucrist. “Som obra seva. Ell ens ha creat. Tot conflueix en aquesta expressió que ens revela Joan (3, 16): “Déu estima (en present!) tant el món (tots hi som cridats a aquest amor del Pare), que ha donat el seu Fill únic (donar en el sentit més profund de donar-se en plenitud) perquè no es perdi ningú dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna. Faríem bé en aquests dies sants de fer una immersió en la Passió segons Sant Mateu de Bach o bé visionar L’evangeli segons Sant Mateu de Pasolini.

                                               Com-partir el dolor és sentir-lo com a propi. Benaurats els com-passius (és l’empatia a nivell profund espiritual), perquè seran compadits per Crist”. Perquè la compassió té sempre feed-back, crea sintonia que va i ve, que s’enriqueix a cada passada i repassada.

                                               Alguns grecs manifesten el desig de veure Jesús. La resposta a primera vista sembla desconcertant. No es dirigeix emperò a ells particularment sinó a tots els deixebles i en un teló de fons als fariseus: “Ha arribat l’hora que el Fill de l’Home serà glorificat”. Devia desconcertar tothom aquesta expressió. I segueix: “Us ho dic amb tota veritat (expressió de la màxima importància del que dirà a continuació): “Si el gra de blat, quan cau a terra no mor, queda sol (la soledat insolidària!), però (ara ve la lliçó de la pròpia vida, anticipant una vegada més els esdeveniments totals i essencials, síntesi de tota la seva persona i missió) “els qui estimen la seva pròpia vida la perden (en present; no cal esperar judicis posteriors); els qui no l’estimen en aquest món (no vol dir menysprear-la), aquests la guarden (les rescaten, les ennobleixen) per a la Vida Eterna.

                                               Estem gairebé al final del capítol 12 de Joan. Es narren els episodis finals de la Vida-Missió de Jesús. Havia ja tornat a la vida a Llàtzer. Els “jueus” reaccionen de la manera més controvertida. Davant de l’admiració de molta gent, ells prenen o confirmen una vegada més la decisió de matar-lo tan a Llàtzer com a Ell. Així creuen que podran parar l’escampada de la seva fama. “Eren ja a sis dies de la Pasqua” i es precipiten els esdeveniments: Entre a Jerusalem i el reben com a Messies. Abans ens narra l’evangeli d’avui que Jesús estant contorbat  exclama des de la seva vivència d’aquells moments pre-finals: “¿Què he de dir? ¡Pare, salveu-me d’aquesta hora!” I li surt de l’ànima un NO rodò!: “És per a arribar a aquesta hora que jo he vingut”. Diu “arribar” (que vol dir: ja he fet un llarg camí, tota la vida he portat a terme la missió que el Pare m’ha encomanat i no em tiraré enrere per res del món); i per darrera vegada se sent la veu del Pare que respon a la seva petició: “Pare, glorifiqueu el vostre nom”. I la veu del Pare atent al requeriment del seu Fill: “Ja l’he glorificat i encara el glorificaré”: paraules de consol i de confirmació malgrat el sofriment del moment. Jesús afegirà: “Jo quan seré enlairat de terra, atrauré tothom cap a mi”. I també afirma: “No és per a mi que parla el Pare, sinó per a vosaltres (que ara esteu amb mi, i per tots els que seguiran creient fermament en Ell). Llegim tot aquest capítol sencer i fem un acte de fe esperançada i amorosa en Jesús i que ens senti i tingui com acompanyants en aquests moments dramàtics que ens avancen els dies del Tridu Sant; i fem el compromís de seguir-lo qualssevulga que siguin les circumstàncies de dolor seu i nostre. “Si algú es vol fer deixeble (seguidor) meu, que em segueixi i s’estarà on jo m’estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus”. Amb Jesús farem la voluntat del Pare i ens sentirem units en el dolor i el sofriment i també en la glorificació, en la Resurrecció. Sols no podríem aguantar, amb ell ja hem vençut la por al dolor i al sofriment.

                                               Tinc a mà el llibre “La força de la feblesa” dels autors Armand Puig i d’en Francesc Torralba on escriuen que “afrontar la feblesa amb dignitat és el gran repte. La feblesa pròpia i la dels altres. No som superhomes, ni superdones, encara que ens obstinem a semblar-ho. No arribem a tot, ens fatiguem, ens cansem, sentim calfreds, tenim por, i, quan estem sols, plorem”.  Atendre els que passen circumstàncies difícils, els que experimenten la feblesa, és una exigència d’humanitat, un imperatiu que no podem defugir. Aquesta exigència que experimentem en el fons del cor, com si es tractés d’una llei no escrita, ens fa plenament humans”. De tot el llibre en podem aprendre les dues lliçons més importants de la saviesa de la vida. En la persona de Jesús i particularment del final de la seva passió i mort en trobarem el tresor de ser més i més humans tant per a nosaltres com per als altres. Llegim i hi preguem amb la col·lecta d’avui: “Us demanem, Senyor, la gràcia de progressar  contínuament en aquella caritat, per la qual el vostre Fill va estimar tant el món, que es va entregar a la mort”. Diu Gz. Faus en un llibre que jo considero molt apropiat per llegir i tractar de conformar la nostra imatge de sofrents en la de Jesús en els moments més crucials de la seva vida, passió i mort. “Creure en la Resurrecció de Jesús només pot significar el compromís pel Regne de Déu i per l’”avui”  d’aquest Regne”. “Si heu ressuscitat amb Crist, viviu ja ara com a ressuscitats, és el resum que ve a concloure Pau de l’existència cristiana. El llibre esmentat és “El acceso a Jesús” Edicions Sígueme. Clarificar el pensament de Pau respecte a la Passió ens és fonamental per entrar amb peu dreturer en la Setmana Santa. Cimal de la nostra fe i posada nova dels peus en el “seguiment       de Jesucrist”. No és pel sentiment o pitjor pels sentimentalismes que arribarem a entendre i viure “aquesta hora” que és la de Jesús i també nostra. Bona Passió i Mort i Resurrecció de Jesús i nostres!

                                   Diumenge V de Quaresma, 22 d’abril de 2015. Sabadell.   

Homilia del diumenge 15/03/2015

“LA  JOIA  DE  L’EVANGELI”

                                               Diu el papa Francesc tot just encetar la seva exhortació que porta aquest mateix títol: “La joia de l’evangeli omple el cor i la vida dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per ell són alliberats del pecat de la tristesa, del buit interior, de  l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia”. Aquesta afirmació contundent, mostra de les conviccions més arrelades de Francesc, posa el contrapunt a tantes invitacions del món d’avui que accentua precisament un polifacètic pessimisme en tants aspectes emmetzinats com poden ser els econòmics i socials, la violència, la injustícia i la corrupció; en els aspectes religiosos intolerants o menystinguts, etc, amb una mutació flagrant dels valors, a començar per aquells que havien sostingut persones i institucions durant anys. Això no és una crida al conservadorisme –Déu me’n guard!- sinó un motiu per intentar veure el nostre món des d’una perspectiva d’humanisme i d’esperança.

                                               No ens estem de dir que precisament aquest diumenge mitger de la quaresma s’anomena “domínica laetare” (alegra’t, enjoia’t tu i l’Església, casa teva i el ròdol de les teves amistats: invitació a curar-nos totes les saluts que convinguin). Invitació que consona amb la doble invitació de Francesc: centrar-ho tot en Jesús el nostre Mestre i en segon lloc en la joia que n’és la conseqüència. La primera: posar al bell mig de tots els millors desigs de cercar i de trobar el fil conductor en la vida evangèlica, és a dir accentuar la centralitat de la figura, missatge, estil de vida que dimana de Jesucrist. En podríem ben ben dir: cristocentrisme. No hi ha aspiració  més reeixida d’humanitat que la que s’irradia de la persona humano-divina de Jesús, sabent que hem d’obrir en cadascú de nosaltres tot un procés de trobar-nos i retrobar-nos amb un Jesús, conviscut des de la seva condició de Mestre i d’Amic  (tot per gràcia!) i de nosaltres com a deixebles. Que ell faci escola i mestratge (comunitat de vida i d’amor) en les nostres persones! Que siguem fidels a seguir-lo, a aprofundir-ne les relacions en tots els aspectes de la seva polièdrica Persona. Fer-ne una ciència, un coneixement i una saviesa, com ens invita Pau: “Tot el que fins ara ho considerava com un guany, ara ho considero com una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per Ell m’he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar-lo a Ell i de viure unit a Ell... Els qui volem ser perfectes hem de tenir aquests sentiments! I si algú de vosaltres veu les coses d’una altre manera, Déu ja li revelarà això que us dic! Sobretot, visqueu d’acord amb allò que ja hem aconseguit”. (Fil 3, 7-9, 15-16) Fer-ne una renovada experiència (Rahner en diu mística, del ser o no ser...) que ens permeti anar més endins en el misteri de Crist, per tal que en “neixi i reneixi” la joia, fruit de l’Esperit Sant. Una joia (laetare!) que ningú no ens la podrà pas prendre. ...Ja se sent i es percep el perfum d’una renovada primavera evangèlica i d’arbres florits. Lluminositat pasqual, possibilitat de poder viure a un més alt nivell d’experiència de la fe, nivell més encoratjador i irradiant. Poncelles d’una nova esperança, a la que no volem renunciar pas de cap de les maneres.

                                               “Invito, segueix Francesc, invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell, perquè –ho diu  Pau VI- : “Ningú no quedi exclòs de la joia reportada pel Senyor” Afegirà Francesc: “No fugim de la Resurrecció de Jesús, no ens declarem mai morts, passi el que passi, que res no pugui més que la seva Vida que ens fa anar endavant!” i com per a reblar el seu pensament, amb un profeta deixa parlar el seu cor: “M’omple de vida rellegir aquest text: “El teu Déu és enmig de tu, et renova amb el seu amor i dansa per tu amb crits de gaubança”.

                                               Obrim la paraula de Déu per conjuntar el que diu Francesc amb el relat del Retorn de l’Exili de Babilònia, una tornada exultant per reposar altra vegada cançons sol·licitades pels babilonis i ara sí una vegada aconseguit el retorn joiós a casa dels pares, a la pàtria desitjada: “Si mai t’oblidava, Jerusalem que se m’encasti la llengua al paladar. ¿Com podíem cantar cants al Senyor en una terra estrangera? Que se m’encasti la llengua al paladar, si deixés d’anomenar-te, si deixés d’evocar el teu record, per motivar els meus cants de festa” (Salm responsorial)

                                               La quaresma és el retorn d’Egipte, és el retorn de Babilònia, és el nostre retorn a Jesús. Aquest és el nostre recentrament i el nostre retorn al centre de l’evangeli, al centre del Regne de Déu, predicat ensems que viscut d’una forma excepcional per Jesús, el Fill de Déu, plenitud de vida humano-divina. Recordo un llibre d’aquells dels anys setanta, més o menys, que portava per títol: “No us deixeu prendre Crist”. Ara, en Pagola, ha estat entre nosaltres no fa pas gaire per posar en marxa el que ell en diu: “Grups de Jesús”. Té també el que podria servir com a introducció o prefaci d’aquesta publicació, per tal de comprendre el què es vol i les raons de fons per aquesta campanya de formar petites comunitats, un altre llibret titulat: “Tornar a Jesús”, el contingut del qual corre també entre nosaltres sintetitzat en una conferència que porta per títol: “És possible una altra Església? Iniciar la reacció en les comunitats cristianes” en què fa una vivisecció de l’Església actual que va a menys, per diferents motius no solament quantitativament, sinó per paràmetres de tradició molt arrelada, propis d’un temps en que encara perdurava –perdura?- la cristianitat. Ell invita decididament a anar cap a una nova manera d’entendre i de viure la fe, no sumida en una religiositat que es reprodueix a si mateixa sense cap esperit de novetat, sense que el Vaticà II hagi remogut el pòsit de segles. Cal donar la paraula al papa Francesc, motiu pel qual jo invito una vegada més a llegir la seva aportació renovadora de “La Joia de l’Evangeli”, que ell ens la dóna com a programàtica de tot el seu pontificat. Contra tot costum de no llegir els documents principals de l’Església, cal remoure la consciència de la responsabilitat que té tot cristià adult de tenir la gentilesa, si més no, de llegir un escrit dirigit a cadascú de nosaltres. No li fallem aquesta vegada. Serà un plaer, us ho garanteixo.

                                               El llibre del qual us parlava suara “Tornar a Jesús” comença així. Us el transcric per tal de “fer boca i cor”: “Als països europeus estem vivint uns temps decisius per al futur de la fe entre nosaltres. En aquests moments en què s’està produint un canvi sociocultural sense precedents, l’Església necessita una conversió sense precedents, un “cor nou” per a viure i comunicar la Bona Nova de Jesús amb més veritat i més fidelitat a la seva persona, el seu missatge i el seu projecte del Regne de Déu. Si en els propers anys no es promou a les parròquies i comunitats un clima de conversió humil i joiós a Jesucrist, és fàcil que veiem com la fe es va extingint a poc a poc entre nosaltres, i com el nostre cristianisme multisecular es va diluint en formes cada cop més decadents i sectàries, i cada cop més allunyades del moviment de seguidors inspirat i volgut per Jesús.

                                               La imatge del retorn de l’exili podria ser tot un símbol del retorn nostre a Jesús, exili des de dins de casa mateixa. Redescobrir la grandesa del que havíem potser perdut sense ni tenir-ne consciència. Pau ens diu: “Déu que és ric en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb el Crist. És per gràcia que Déu us ha salvat... Quedi ben clara la riquesa de la seva gràcia i la bondat que ha tingut per nosaltres en Jesucrist... Som obra seva: Ell ens ha creat en Jesucrist”. “Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic; tots els qui creuen en ell tenen vida eterna”.

                                               Cloguem com sempre amb la col·lecta: “Oh Déu;  vós per mitjà del vostre Fill, reconcilieu meravellosament amb vós el llinatge humà; feu que el poble cristià s’afanyi amb deler i amb una fe ben animosa a celebrar les festes de Pasqua que s’acosten”. Tot això va amb segells d’urgència! “Alegreu-vos amb l’Església, tots els qui l’estimeu. Estigueu contents tots els qui portàveu dol per ella; sereu alletats amb l’abundància del seu consol” (Isaïes, 66, 10-11) Allò que abans en dèiem l’introit. “Donem-ne gràcies a Déu!”

                                               Pau ens hi posa la seva rúbrica: “Jo m’agenollo davant el Pare, de qui rep nom tot família, tant al cel com a la terra, i li prego que, per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior; que per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços  de comprendre, amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu”. (Ef 3, 15-19).  Res més a dir, que no és pas poc!

                                    Diumenge IV de Quaresma, 15 de març del 2015.  Sabadell