Homilia del diumenge 16/12/2012 del P. Josep Mª Balcells

CELEBRAR L’ADVENT AMB EL GOIG DE L’ESPERIT

                        Corren aires de festa, però no em refereixo als ambientals, que no destorben certament, però que són de dubtosa eficàcia de cara a les celebracions nadalenques, viscudes a partir de la fe, amb vivències més evangèliques. Són aires i sentors –si se’m permet de dir-ho així- els que vull destacar ara com ara de caires litúrgics. ¡Quin Advent més sorprenent, deixant en part a Isaïes i gairebé també del Baptista, si se’m permeten aquestes llicències, anant per camins no massa fresats... Diferents, però espero que els considereu ben evangèlics,

                        Tota la litúrgia d’avui és un esclat de joia, de joia plena. Abans se’n deia “domínica gaudete”. Compteu els termes que guarden sinonímia amb goig; repassem-los, compteu-los. És tot un bosc de joia, la litúrgia d’avui. Comencem ja pel cant d’entrada: “Viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo. Viviu contents. I hi afegeix el motiu: “El Senyor és a prop”. Empalmeu-lo sisplau amb la segona lectura, de la que forma part: és dedicada amb termes exultats als germans de Filips i és de les més tendres de les que va escriure Pau.

                        Allí, a més del toc de trompeta del mateix començament: ¡encomaneu la joia!, ens dirà “no us inquieteu per res” (també Mateu té tot un capítol en què fe i poesia van de bracet, donant-se les mans: és el sisè, pertanyent a l’essencialitat del Sermó de la Muntanya: “No us preocupeu per la vostra vida... mireu els ocells, mireu els lliris del camp... no us preocupeu... busqueu primer el Regne de Déu”.) Tornem-hi: “No us inquieteu per res”. (¡Voleu un goig més purificat, més respirable d’aire pur! És com la “Santa indiferència” de sant Ignasi, que vol dir estigueu centrats en l’essencial de la vostra vida que és el Crist!). Es podria traduir com fa Mateu: visqueu, gaudiu del dia a dia. ¡Ja n’hi ha ben bé prou! El demà deixeu-lo en les mans de Déu, ¡tranquils!

                        Mireu quina traducció de la no inquietud en fa Pau en la mateixa carta als filipencs: “Ja he après a acontentar-me en qualsevol situació. Sé viure enmig de privacions, i sé viure en l’abundància. Estic avesat a tot: a menjar molt i a patir gana, a viure en l’abundor i a passar necessitat. Em veig capaç de tot gràcies a aquell qui em fa fort”. Seria bo que llegíssim sencer tot el capítol quart de la carta que acabarà tal i coma començat, respirant el goig del que parla per experiència personal. ¡I no oblideu que és a la presó...! Pau és un testimoni preclar i ens dóna l’autèntica mesura humano-divina d’aquest reguitzell de sinònims de l’”alegria”. Vejam; mà de diccionari. Encara que qui l’ha fet tinc la impressió de que els ha posat afilerats sense cap ordre de profunditat: “Alegria, alegrança, alegrament, alegrois, joia, goig, plaer, il·lusió, acontentament, jocunditat, gaubança, letícia, emoció, entusiasme, optimisme,complaença, jubilació, exultació, satisfacció, jovialitat...”; i això que deixo de mirar les concordances de les concordàncies, on encara hi trobaríem paraules emparentades... Jo em quedo de preferència amb el “goig de l’Esperit” que té la noblesa paulina de ser enumerada i en un bon segon lloc en un text clàssic de l’epístola als Gàlates (5, 22-23, 25): “Els fruits de l’Esperit són: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa, domini d’un mateix”. Aquí van. Les he escrit poc a poc, les assaboreixo una a una. M’agradaria per a mi, i per tants com fos possible, aquesta florida i maduresa de fruits dels que l’ESPERIT SANT n’és autor, creador, conreador, pare i mare, espòs i esposa, germà i amic. Estem per a mi en el nucli de l’evangeli. Estem en viu en la intimitat viscuda –per perdre-s’hi, en el misteri- per Jesús , l’home nou, l’home global, l’home paradigma, l’autèntic referent. Aquell del qual s. Pau diu: “Per a mi viure és Crist”. I ho remata així: “Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit”. Hem trobat el tresor evangèlic que no puc llegir sense sentir endins l’emoció de pensar en la qualitat que tindria el meu i el teu viure, si passéssim de les paraules a les vivències. A l’epístola als Romans ens dóna la raó última de tot plegat: “L’Esperit de Déu habita en nosaltres, i si algú de vosaltres no tingués l’Esperit de Crist, no seria de Crist... L’Esperit us dóna vida... Si per l’Esperit feu morir les obres terrenals, viureu. Tots els qui són guiats per l’Esperit de Déu, són fills de Déu. L’Esperit que ens ha fet fills ens fa cridar : “Abbà”, Pare. Així l’Esperit mateix s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. I si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que sofrint amb Ell, serem també glorificats amb Ell”.

                        Sant Pau ho broda així en un altre indret: “Estic segur d’una cosa: Déu que ha començat en vosaltres una obra tan excel·lent, l’anirà duent a terme fins al dia que vingui Jesucrist”.

                        Tornem als textos de la Missa tota ella plena de ressonàncies gaudioses. Aviu és el torn de Sofonies: “Crida de goig. Aclama. Alegra’t i celebra-ho de tot cor”. S’ha de llegir i assaborir fins al final tota la primera lectura. Un autèntic himne a la joia. Schiller, Beethoven, Maragall, l’EU (un himne d’una Unió d’Europa a  mig fer, precària, però indispensable): “Joia que ets dels déus guspira...”

                        I per si no n’hi havia prou, el salm responsorial. S’enlaira cel amunt amb aquesta antífona: “Aclama’l ple de goig i esmaltat de cantates de goig al llarg del salm: “Canteu, enaltiu, proclameu, feu conèixer, recordeu, que publiquin per tota la terra els fets, les gestes, les coses glorioses”.

                        De la mà de Lluc, a l’evangeli d’avui, se’ns invita a ser “batejats amb l’Esperit Sant i amb poder”. Aquesta serà l’obra de Jesús ja acomplerta des d’ara en cadascú, però encara mig sense saber massa què significa i com es viu. Acaba l’evangeli lucà d’avui, dient-nos que Joan Baptista anunciava a tot el poble la Bona Nova, la Joiosa Actualitat: El Regne de Déu, fet persona humana, Jesucrist, Messies i Senyor.

                        Un bon colofó litúrgic per endinsar-nos més i més encara en el sentit i les vivències d’un Advent, ple del goig de l’Esperit.

                        Un prec o una pregunta, com vulgueu: ¿Eh, que llegireu tota l’epístola carta-felicitació del Nadal dirigida als filipencs i a tots els parroquians de la nostra Parròquia de sant Josep de Calassanç i a d’altres que si afegiran? L’Esperit us ho tindrà en compte i us acreixerà el goig d’Advent i del Nadal de cada dia (!). Ja m’ho sabreu dir. Els francesos l’han encertada millor quan diuen Joyeux Noël, Joiós Nadal.

                        Diumenge III d’Advent, 16 de desembre de 2012  Barcelona

Homilia del diumenge 09/12/2012 del P. Josep Mª Balcells

FINOR  D’ESPERIT

                                   Advent nou, dèiem, ¿no? Doncs intentem anar per camins nous. Ja hem sentit tantes vegades allò d’aplanar-se els turons i de que s’omplin les fondalades per facilitar la via sacra, és a dir, el retorn del Poble d’Israel, amb expressions aquesta vegada de Baruch, plenes, això sí, de poesia. Deixarem també al Baptista que torni a demanar el mateix amb veu prestada del també gran poeta Isaïes.

                        És el Senyor que retorna (figura històrico-poètica), retorna al seu Poble. Nosaltres ara ja força alliçonats per Sant Bernat sabem de les tres vingudes. Per avui deixarem la primera que ens farà obrir els ulls al misteri de l’Encarnació o dit d’una altra manera de l’humanització de Déu, que serà tema d’aquests dies nadalencs. Deixem també la tercera i darrera vinguda, de la que els textos litúrgics de les últimes dominiques n’anaven plenes amb el seu regust apocalíptic. Ara m’abelleix de parlar de la segona vinguda que, al dir de sant Bernat: “és oculta; només hi veuen el Senyor els elegits: el veuen dintre seu i les seves ànimes se salven; és “en esperit i en virtut”. D’aquesta vinguda intermèdia és “un cert camí que ens porta de la primera a la darrera. I en ella hi ha el nostre descans i la nostra consolació”. “És el moment de la Paraula perquè són feliços els qui la guarden. Porta-la, doncs, en el més íntim de la teva ànima, que penetri els teus afectes i els teus costums. Alimenta’t del bé i la teva ànima es delectarà amb aquesta greixor...” És contínua i permanent, puix que hi tenim part –i bona- en aquest moment del nostre viure. Mai estem sols. Sempre plana sobre el nostre cor la presència i l’acció de Jesús Ressuscitat que ha segellat aquesta presència benefactora i salvadora amb aquesta promesa definitiva: “Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins al a fi dels temps”. Tenim certificació, la fe ens ho corrobora, i ara podem entrar a veure el treball -“estaré amb”- ¿què hi fa el Crist en la nostra vida –“cada dia”?-. Ens hi ajudarà, i molt, comprendre, entrar en la intimitat de la carta als filipencs (segona lectura).

                        Pau l’escriu des de la presó. És una acció de gràcies inicial com acostumava a fer. “Escriu amb el cor a la mà”, només encetar-la ja els manifesta  el seu afecte i els demana que vagin aprofundint el do de la fe. Sembla talment que el que hi treballa és el mateix Jesucrist, de qui dóna entenent que els té un amor entranyable, que ha de ser correspost amb el propi amor que, en l’exercici recíproc de ser estimats i d’estimar, s’ha d’anar enriquint fins al punt de vessar. L’amor mutu entre Jesucrist i cadascú d’ells, els filipesos –o bé amb cadascú de nosaltres- ha d’anar endinsant-se per successives experiències espirituals en una plenitud de coneixement: saber qui ens és Crist i assaborir-lo.  Això no es dóna si no és en una progressiva “finor d’esperit”, que és com exercitar un sisè sentit que fa que valorem, que ens hi trobem bé en aquest amor d’amistat, que tendeix a fer semblants els qui s’estimen. És un minuciós anar prenent els trets de la figura del Senyor. L’expressió “con-figurar-nos-hi, ben entesa , podria dir quelcom i molt de tot el treball que Crist fa en nosaltres. Certament caldria ser-ne més conscients i agraïts... En un cert moment s’arrisca Pau a dir-nos que “tinguem els mateixos sentiments que Ell té”. Finor, exquisida finesa vol un tracte freqüent, compresència, estar a l’aguait, amatents al que diu, pensa, sent...Tota una amistat regalada, gratuïta, precisament per això encara més d’agrair. Crist davant però dins.

                        El, Pau ha fet palès que té envers els filipesos uns sentiments d’estima agraïda: “Us porto dins del cor”, com a expressió de màxima intimitat.

                        Provem de veure que suposa la finor d’esperit. Suposa que els destinataris de la seva carta han estat fidels a la fe que Pau els ha transmès. “Amor fidel” és l’expressió que ressona ja sovint en tot l’AT, sobretot als salms. Un amor mantingut, sostingut que han fet prevaler per damunt de tot. Les dues actituds més belles del viure humà: ¡amor i fidelitat!

                        Que el viure la fe en Crist els ha fet descobrir els “valors autèntics”, aquells que regeixen en plenitud la pròpia vida, que són visibles, que testimonien que un viu en una altra esfera de pensaments i de sentiments. Valors alhora pràctics que donen solidesa suau, sense tensions. Veure endins per viure enfora, tot ben lligat.

                        Torna Pau a la petició –és desig, pregària, és comunicació- de que l’amor a Crist i als germans s’ompli més i més encara fins a vessar de coneixement (lucidesa, penetració, transparència) i de clarividència (Col 1, 9-10), perquè sapigueu discernir (saviesa suprema) allò que més convé.

                        Torno a reprendre la lectura d’avui. Per què tot això? “Perquè així arribareu purs i sense ensopecs al dia que Crist ha de venir, sadolls de fruits de justícia (igual a santedat), fruits  que se’ns atorguen no per mèrits sinó per pura gràcia de Jesucrist, a glòria i  lloança de Déu”.

                        Després passa Pau a descriure’s  empresonat . Es felicita de que d’alguna manera Jesucrist és anunciat (deixant de banda certs motivacions no sempre bones). Està disposat a donar la vida si és del cas i fa unes afirmacions  fonamentals del viure cristià en i amb finor d’esperit: “Confio vivament i espero que en res no quedaré confós; més encara, estic segur que ara com sempre, el Crist serà glorificat en el meu cos tant si en surto en vida com si haig de morir”. I diu aquella expressió que expressa la summa finor d’esperit evangèlic: “Perquè per a mi, viure és Crist, i morir em seria un guany (recordem que és a la presó); però si continuo vivint podré fer un treball profitós. ¡No sé pas què escollir”! Estic agafat per dos costats: d’una banda tinc el desig d’anar-me’n i d’estar amb Crist, cosa incomparablement millor; però, d’altra banda, pensant en vosaltres, veig més necessari que continuï la meva vida corporal”.

                        Sant Pau sap que Jesucrist i l’Esperit ens treballen interiorment per tal d’anar poc a poc prenent més plena consciència de que el coneixement de Crist és el do més gran que ens és donat en vida i que és fruit de la gràcia. Diu en l’himne als efesis: “La riquesa de la gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim: ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra”.

                        En l’epístola als efesis farà aquesta pregària que és el nucli de la vinguda intermèdia de que parlàvem més amunt. També nosaltres l’hauríem de fer com una pregària pròpia: “Jo m’agenollo davant el Pare, de qui rep el nom tota família, tant al cel com a la terra, i li prego que per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior; que per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant l’amplada i la llargada, l’alçada i La profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot en la plenitud de Déu.

                        Glòria a Déu, que amb la força que actua en nosaltres pot  fer infinitament més de tot el que som capaços de demanar i entendre. Glòria a ell en l’Església i en Jesucrist, de generació en generació pels segles dels segles. Amén”.

                        Quin Advent més ple, si seguint Pau, ens capbussem en el nostre interior i exercitem la finor de l’Esperit. Siguem conscients que l’Esperit l’he posat en majúscula. Té tot un altre regust. Conèixer i viure Crist és estimar-lo. Això és l’Advent de tot l’any, de tot.

            Diumenge segon d’Advent, 9 de desembre de 2012     Barcelona.

Homilia del diumenge 02/12/2012 del P.Josep Mª Balcells

DÈIEM  AHIR,  DIEM  AVUI

                        Situem-nos de bell nou. No hi ha dia que no pugui ser “nou”. No hi ha Advent si només és un “rescalfat” del que visquèrem ara fa un any. En l’entremig la nostra vida ha fet una “traslació” de 365 dies i ja, de bones a primeres, hem de dir que som diferents. Mal aniria si no hi haguessin signes més o menys notoris de canvi en el nostre viure. No es tracta pas la vida d’una “roda” que gira i gira sense més moviment que el de “rotació” que apreníem a l’escola. La vida la vivim en espiral, si no en un moviment helicoidal. Pot semblar que passem pel mateix lloc i veiem les mateixes coses o persones. És només una aparença. La vida, deien els clàssics, està en el moviment, no físic o geogràfic, que també, però en els grans moviments són sobretot anímics, culturals o relacionals.

                        Prou que ens afanyem en els dies del canvi del calendari civil a dir-nos –més- a desitjar-nos de cor: “Any Nou, Vida Nova”. I si ho diguéssim del canvi del curs de l’any litúrgic, també ens hauríem d’afanyar-nos a dir-nos-ho amb el compromís de que farem el que estigui a les nostres mans de fer canvis, si no altres de més pes, almenys de perspectiva.

                        ¿Què ens invita a canviar? D’entrada l’Advent, que obre el cicle nadalenc. Un mes només que se’ns escaparà sense ni adonar-nos-en, a menys que el sapiguem aprofitar d’allò més bé. Tenim en marxa (¿fins on?) l’Any de la Fe (és una bona oportunitat per reflexionar sobre els aspectes més nuclears de la nostra opció cristiana). Estem (hauríem) d’estar començant a viure a nivell de base el Sínode sobre la  nova evangelització i conseqüentment sobre la transmissió de la fe, problema que s’aguditza per moments. Estem travats a nivell de traspàs de la fe. L’ahir, avui no funciona. Hem de trobar la manera de que la fe es faci creïble a través de noves pedagogies i de testimoniatges que almenys posin interrogants, que suscitin preguntes… També hi afegiria com a camp d’accció la commemoració dels cinquanta anys de la celebració del Concili Vaticà II, que com sigui hauríem de recuperar: Hi ha tanta “teca” que encara ens podria nodrir, si el sabésssim traduir a efectes pràctics. Ara em ve a la memòria allò que li deien a tot un General d’un Orde important, que com era que no escribia més i més freqüentment, i ell digué: “Llegiu primer el que ja va escriure el P. General anterior”. Som acumulatius: un document cau lleugerament sobre l’anterior i així sense parar... Quantes perles tenim amuntegades a la filera incessantment creixent… He començat pels aspectes més eclesials. Però si només fem que entrar en el món socioeconòmic ens trovarem sense més –¡mira per on!- en la literatura apocalíptica de l’evangeli d’avui feta realitat viscuda. Trasbalsos continuats que ens afecten a tots, pendent avall per la recessió. Cada vegada un sap de les penúries de persones que viuen a la vora nostra; no podem girar la vista perquè en trovarem a dreta i esquerra. No podem deixar de banda tampoc les qüestions politiques que ens toquen el voraviu, a uns un, a altres altres… La insatisfacció és bastant general, per motius diversos. No cal sucar-hi pa.

                        Tornem als aspectes eclesials.  Durant la nova anyada ens acompanyarà l’evangelista Lluc. Mirarem de destacar les seves peculiaritats que prou bé que s’adiuen als temps que estem vivint. Un proper dia en tornarem a parlar. Només per avui la predilecció pels pobres i la benaurança sobre els pobres en l’Esperit; perdoneu la llicència que m’he permès de posar Esperit amb mayúscula…

                        Encara ressonen les últimes commocions i commonicions del discurs escatològic. No seran ara escenes de por, sinó prefiguracions del retorn del Senyor quan es clausurarà  l’aventura humana i s’obriran cels nous i terres noves. ¿Per què fer inquisicions sobre el final dels temps, quan la feina la tenim ben bé a sobre, ara i aquí.

                        Són els nostres temps, els que ens pertoca d’enfocar-los per a “donar raó de la nostra esperança” I no dic fe, sinó esperança, perquè hi ha tanta gent que malviu en un pesssimisme de malastrugança. No serà fácil redreçar la situació. Ens tocaran temps de vaques magres. Potser no serem nosaltres a experimentar-ho en la nostra pell tan directament com alguns altres, àdhuc coneguts o bé de casa mateix. Tothom hi haurà de posar l’espatllla. Ara és ben bé l’hora de demostrar en fets les raons de la nostra esperança i d’atemperar amb fets el pessimisme que ens atenalla. El pesssimisme no és d’arrel cristiana.

                        La paràbola del bon samarità és la més escaient per la situació que estem vivint i és la DO (denominación d’origen) del nostre bon fer evangèlic. Recordo un fulletó de Cristianisme i Justícia molt ben raonat i que explicita tot el que hi ha de fons en aquesta paràbola que no és pas poc: És el número 172 i el firma J. Laguna i porta per títol: “Fer-se càrrec, carregar i encarregar-se de la realitat”. Té com subtítol: “Full de ruta samaritana per a un món possible.

                        Fer-se càrrec és el gran moment d’adonar-se de les situacions que es viuen ben al costat nostre. Veure la realitat tal com és. Hem de ser conscients dels límits de la nostra percepció. Veiem amb condicionants. Diu l’autor que la mirada no reflectéix, la “conforma”. Lluc ho confirmarà en el seu evangeli: “Que veient–hi no hi veuen”. Quantes coses les deixem en mans de les institucions públiques: ¡una bona excusa! Tendim a invisibilitzar les víctimes. També estem cauteritzats de veure tantes víctimes; aixó ens fa insensibles. Sentim llàstima, no compassió.

                        No hi ha més ob-ligació que el deure. És urgent recuperar els relats visibilitzadors. Fins que no sentim els altres com a nosaltres mateixos al dors de la compassió. No volem acabar vivint en un món supermercat on tot té un preu.

                        “La nostra “raó” no pot ser la base sinó des de la tendresa, l’esperança i el sentit”. (Adela Cortina).

                        Del carregar la realitat Lluc poso uns verbs molt signficactius: “es compadeix, si acosta, embena les ferides, el puja a la pròpia cavalcadura, el duu a l’hostal i se’n cuida”. La compasssió preveu reciprocitat. L’apropar-se suposa “tacar-se” cosa que no vole fer els dos primers vianants. La proximitat a la misèria sempre taca.

                        Encarrregar-se de la realitat: en dimensió estructural i polític. “Molta gent, en llocs petits, fent coses petites poden canviar el món (Eduardo Galeano).

                        Adela Cortina fa la proposta d’opcions viables de vides felicitants, vol dir que generen felicitat al seu entorn.

                        Altres formes de comunicació són posibles, més enllà de les interssades i pagades. Internet i tota la bateria d’artefactes tecnològics en són prova. Altres formes de vida són posibles, un altre consum és possible. Viure més sencillament, perquè altres senzilllament puguin viure. Aquí tenim l’ascètica i jo diria que àdhuc la mística de tots els Advents i Quaresmes junts…

                        Un altre intercanvi del coneixement  i la cultura és possible. Coneixement i cultura són béns comuns i que no s’han e privatitzar, són drets. Abans que el mercat , la salut  i la cultura són béns comuns.

                        Us recomano aquest fulletó, perquè aquest Advent hauria de prendre aquesta dimensió de compromís d’ajudar als més necessitats. Fent operativa la nostra ajuda. No hi pot haver esperança mesiánica si no hi ha totes les obres de misericòrdia, les del catecisme i les que un cor compassiu pot intuir. La necessitat crea l’ajut i obre el cor. Fem un Advent pràctic, que toqui i es basquegi pels altres. M’ha sobtat aquesta expressió de García Lorca: “Perquè desaparegui la fam cal una revolució espiritual”.

                        He esquematitzat el fulletó. No n’hi ha prou. Proveu-ho directament.

                                   Primer diumenge d’Advent, 2 de desembre de 2012   Barcelona

Homilia del diumenge 25/11/2012 del P. Josep Mª Balcells

FER  EL  CIM

                        Així titulava un llibre en Bucay, amb un subtítol ple de subtilesa però ben real al mateix temps: I seguir pujant més amunt.  Amb això ja està dit que des d’un punt de vista existencial no hi ha mai un cim definitiu. Tot vist des de baix sembla un cim. A la que puges alçada, darrere descobreixes que sempre n’hi ha un de més alterós. Doble o triple invitació: A.- cal pujar sempre. B.- No és qüestió de desanimar-se, si pujada una primera altura en descobreixes al darrere una altra de més alta, i que s’ha de seguir endavant sense defallença. Crec que és un bon lema si vols gaudir mínimament de l’alçada pel teu viure quotidià. “no tirar endavant és anar endarrere” (sant Bernat) O bé aquest altre lema: quan caminant et trobes amb una cruïlla de camins no dubtis pas mai: agafa el que fa pujada; -gairebé sempre- l’encertaràs. Ho deixo per dit: endavant i amunt

                        Estem massa acostumats al poc esforç;  per dir-ho simbòlicament, estem “habituats” (paraula clau) a anar de baixada i encara pitjor, de tornada.

                        Amb la festivitat d’avui hem arribat al pretès cim de l’any litúrgic. Tenim entremig una setmaneta per reprendre ànims, i, apa, costa amunt, altra vegada, encetant-ne ”nous” camins. Perquè pel bon caminant no hi ha camins iguals, sempre hi ha una descoberta nova a fer.

                        ¿Per què no dir-nos els cristians: “any litúrgic nou, vida nova”? Vida nova: evangèlica, eucarística, aprofundiment de la crida universal, per tant la pròpia, a la santedat (capítol VI del document sobre l’església del Vaticà II), diaconal –és a dir de servei o de voluntariat, com sigui- tot en un context d’una Església comunional, que en sap de vera fraternitat tot un niu ( A l’inici del nou mil·lenni, n 43: “Fer de l’Església la casa i l’escola de la comunió, aquest és el gran repte que tenim davant nostre ara, si volem ser fidels al designi de Déu i respondre també a les profundes esperances del món”)

                        Tot l’any litúrgic és una rèplica en cadascú de nosaltres els misteris de Crist o de Crist en els seus misteris que s’han des-velat o s’han descorregut el vel o els vels que tant manifesten com amaguen el designi de Déu envers el seu Jesús i envers nosaltres. No oblidem que entre Ell i nosaltres hi ha un empelt i del que es tracta és de que “prengui”, arreli i es desenvolupi com un entroncament que acaba essent branca nova, copartícips de la saba que ens fa créixer a tots.

                        L’any litúrgic és més que un cicle, avui ho llegim sistèmicament. “Tots els misteris en la unitat del misteri de Crist. Diu el Vaticà II de l’any litúrgic: Que explica tot el misteri del Crist en el cicle de l’any, des de l’Encarnació i el Nadal fins a l’Ascensió, Pentecosta i l’espera de la benaurada esperança i de la vinguda del Senyor. Assaborint així els misteris de la redempció, obre als fidels les riqueses de la força i dels mèrits del seu Senyor, fent-les en tot temps presents d’alguna manera, perquè s’hi posin en contacte i s’omplin de la gràcia de la salvació”

                        Ara és l’hora de prendre noves provisions pel viatge que hem de reemprendre tot i pujant el to vital i evangèlic del nostre transcorre pels camins vers el  Senyor, Omega de la nostra esperança.

                        Profecia en Daniel; pregustació de la litúrgia de celestial en Joan: “Jo sóc l’Alfa. La primera lletra de l’alfabet i l’Omega, que és la darrera, diu el Senyor, el qui és, el qui era i el qui ha de venir, el Déu de l’univers” i la declaració oberta davant Pilat: “Jo sóc Rei”. Els qui escolten i viuen aquesta veritat seran presents a l’Aplec Pasqual definitiu en el cel, com descriu el mateix Joan a l’apocalipsi, ja tastat aquests dies.

El seu Regnat ja el vivim aquí en nosaltres. Heus aquí les seves característiques, tretes del prefaci del dia de Crist Rei:

·         La veritat: enfront de tantes mentides; atenció a no mentir-nos a nosaltres mateixos que ens hi va la pròpia qualitat ètica, que és dir el tot de la persona.

·         La vida: que és només que una, però que si la sabem viure ¡es desglossa en moltes i tantes! Viure és la gran aventura plena de recorreguts i de vivències tan variades i una més rica que l’altra. ¡Vida llarga i  plena per a tothom! ¡Visca!, diem

·         Santedat: “tota plena de l’Esperit Sant, tot per a glòria de Déu. “Ell que Déu vol de vosaltres és que mantingueu la vostra santedat (I Tes. 4,3: Ef. 1, 4)

·         Gràcia: “santedat que s’ha de manifestar contínuament en els fruits de gràcia que l’Esperit que produeix en els fidels” (Vat II)

·         Justícia; que ens fa cada vegada més sensibles al que significa ser just sobretot defensant i privilegiant a aquells a qui el sistema els en priva. Molta atenció als problemes actuals i candents. Abandonaments, desnonaments, dèficits alimentaris.

·         Amor: que essent la definició de Déu  hauria de ser entre els creients com el que manifesta que estem plasmats a imatge i semblança de Déu Pare (creadors de bondat), a semblança i  imatge del Fill vivint les obres de misericòrdia i a semblança i  imatge de l’Esperit Sant que tot el que “toca” ho santifica, essent l’amor el qui defineix la santedat.

·         Pau: de la qual n’és Jesús el Príncep. “Tranquil·litat en un ordre”, segons Agustí.

                        Jesucrist, Rei, “en qui vivim, ens movem i som” bé es mereix avui que diguem en veu alta, veu enfora i veu endins, el Càntic de lloança a Déu que és com enceta Pau l’epístola als Efesis. Intentem d’entendre-la paraula per paraula, gaudir-ne i invitar-vos a tenir-la com a pregària pròpia, i feta sovint. Tot en ella hi queda dit i hi estem implicats personalment. Crec que serà la millor manera de festejar la festa cimal de l’any litúrgic, Crist Rei. Recitem-nos-la ben sentidament:

                                     Beneït sigui el Déu i Pare

                                     de nostre Senyor Jesucrist,

                                     que ens ha beneït en Crist

                                     amb tota mena de benediccions

                                     espirituals dalt del cel.

                                     Ens escollí en ell

                                     abans de crear el món,

                                     perquè fóssim sants,

                                     irreprensibles als seus ulls.

                                     Per amor ens destinà

                                     a ser fills seus per Jesucrist,

                                     segons la seva benèvola decisió,

                                     que dóna glòria i lloança a la gràcia

                                     que ens ha concedit en el seu estimat.

                                     En Ell, per la seva sang,

                                     hem obtingut la redempció,

                                     pels nostres pecats.

                                     La riquesa de la gràcia de Déu

                                     s’ha desbordat en nosaltres.

                                     Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa

                                     i penetració que tenim;

                                     ens ha fet conèixer

                                     el seu designi secret,

                                     la decisió benèvola que havia pres

                                     per executar-la

                                     En la plenitud dels temps:

                                     Ha volgut unir en el Crist

                                     totes les coses,

                                     tant les del cel com les de la terra.

                                     En Crist hem rebut

                                     la nostra part en l’herència;

                                     ens hi havia destinat el designi

                                     d’aquell qui tot ho duu a terme

                                     d’acord amb la decisió

                                     de la seva voluntat.

                                     Volia que fóssim

                                     lloança de la seva glòria,

                                     nosaltres que des del principi

                                     tenim posada en Crist la nostra

                                     esperança.

                                     En Ell vosaltres vau escoltar

                                     la paraula de la veritat,

                                     l’evangeli que us salva.

                                     En Ell heu cregut

                                     i heu estat marcats amb el segell

                                     de l’Esperit Sant promès.

                                     I l’Esperit és la penyora de l’heretat

                                     que Déu ens té reservada;

                                     que ens redimirà plenament

                                     com a possessió seva

                                     i farà que siguem

                                     Lloança de la seva glòria.

     Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món, 25 de novembre de 2012    Barcelona

            P.S.: No sé pas quan en vaig fer un comentari que segurament el deveu tenir en algun indret de la memòria d’internet. Us pot ajudar a donar sentit a cada expressió perquè és rica de contingut i l’he represa perquè em sembla que dóna sentit ple a la celebració de Crist Rei “nostre”. No oblideu que és un càntic, vol dir que hi ha poesia i musicalitat de fons. Tant de bo que li sapigueu trobar i gaudir-ne. 

Homilia del diumenge 18/11/2012 del P. Josep Mª Balcells

¡NO  TINGUEU  POR!

                        Quantes vegades no ho va dir Jesús als seus deixebles per tal d’apaivagar tota mena de temença o bé per identificar-se una vegada ressuscitat i encara ha de ressonar i ben fort avui, perquè som molts fills de la por o perquè encara queden resquills de por, per no haver entès el missatge de Jesús. No les maldestres explicacions que ens feien en catecismes d’altres temps que no foren millors, encara que molts s’ho pensin..

                        Déu té l’última paraula. Tranquils ja que estem en bones mans, de millors no n’hi ha. Ja poden trontollar els fonaments i caure els decorats. Tot ha d’acabar sortosament en aquell emblemàtic “en el amor está todo mi ejercicio”.

                        Tot i el llenguatge que en diem apocalíptic que vol escriure el final de tot i de tots. Quan es despenjaran els bastidors, l’obra del nostre viure segueix tot i que està arribant al final de la representació, apunta al final de la “jornada” en el que es veu a venir el trobament cara a cara amb un Déu al que, tot i ser ben sapastres, no es pot dir que no hàgim pretès de servir-lo, d’acord amb els missatges dels últims diumenges en què Marc ens donava les notes essencials per poder fer amb modèstia i bona voluntat el traspàs de l’efímer allò permanent , de l’accessori a l’essencial. Recordo el títol d’un llibre més que clàssic: “De lo temporal a lo eterno” de Juan Eusebio Nieremberg, que no sé si el vaig arribar a llegir mai, però que ja només pel títol ja intuïa per on anaven les coses. A la vida arriba –va arribant- un moment personal i un altre d’universal en què l’obra que representem està ja propera al desenllaç, estem en una espècie d’Auto Sacramental; “El gran teatro del mundo” on cadascú ha representat el paper que li pertocava i que s’ha afanyat a fer-lo el millor que ha sabut i és l’hora de fer ponderació ara anticipada, avant la lêttre, oberts nosaltres mateixos a l’autocrítica, a ponderar els encerts i els desencerts en que acostumem a caure...

                        Acaba avui l’evangeli de Marc, que ens ha acompanyat durant els diumenges d’aquest any litúrgic, però avui potser ens ha sorprès i se’ns fa estrany aquest llenguatge hiperbòlic, tot ell ple de simbolismes per dir-nos que tot té un  final. No és el papus –perdoneu-me l’expressió-; és Déu qui té l’última paraula, un Déu a qui hem ja descobert com a Pare que ens ha  volgut com a fills –“i ho som” precisa Joan- i que sense ser-ne massa conscients hem maldat qui més qui menys, qui més airós qui més despenjat per fer el nostre paper de fills amb tots els matisos, amb ganes o bé desmenjats... Fills sempre, però per gràcia.

                        És l’hora de saber quin paper hem fet –o millor dit- encara estem fent, perquè per a molts de nosaltres ja estem a l’últim tram de la vida, en el tercer acte de la representació, quan es desclou el desenllaç i es desembulla l’ordit del nostre viure. Si bell és viure, més bell serà acabar amb dignitat i modèstia, per encetar-ne una altra, allò d’una “major naixença”.

                        No és l’hora de la “por escènica” que aquesta ja l’hauríem d’haver tingut als primers passos de l’obra que representàvem. I a fe que la vàrem tenir... Ens hauria d’haver esdevingut professsionalment un progressiu afermament d’identificació amb el personatge que representàvem –i que en definitiva- som.

                        No sabem no el dia ni l’hora, però no deixa de ser assenyat saber que ho tenim més o menys a la vora, més més que no pas menys, i que encara podem afinar en els darrers assajos fent més ben caracteritzat i més propi el personatge o figurant que estem representant. Cadascú el seu paper en el repertori...

                        Sóc conscient de que alguns ja veiem que s’atansa l’hora del do de pit, del clímax del propi paper. I que hem de fer per manera que el personatge sigui, digui, faci de la millor manera segons l’autor i el director han pensat.

                        No fem ni tan sols l’assaig general, possiblement. El que sí és que d’assaig en assaig anem perfilant el personatge amb les observacions (evangèliques dominicals, les  darreres sobretot). ¡Ep, anem guiats i ben guiats! L’Esperit Sant no és figura decorativa: és ell qui “movimenta” l’escena.

                        Pensem que qui més hi pateix en l’encert de la representació és el propi director, amb qui ens hem de posar en sintonia creixent per tal de trobar el punt just en la representació. I el nostre èxit en realitat és l’èxit del director i del propi autor, si hem sabut interpretar-los d’acord a com ens tenen pensats i somiats. El mèrit primer és d’ells.

                        No podem fallar-los en la vertadera –definitiva- representació, que és única i ja no hi ha possibilitats de rèpliques i d’esmenes; ens hi juguem la qualitat de la representació. Actor, director i autor fan una tríade que han de saber-se entendre i són tots tres els que han de quedar satisfets per la sintonia entre el concebre i el fer...

                        Com més ajustades siguin les sessions d’assaig , millor anirà la funció final. Ara és bo que ens mirem al propi mirall per veure si “actuem” com convindria i com s’espera de mi.

                        També tinc ben clar que un mal actor pot arruïnar una obra sencera. Que hi ha, conscients o no, una coresponsabilitat escènica. I que el bon paper d’un pot millorar el dels altres i l’obra de retruc. És molt significatiu que del grup escènic se’n digui companyia de tots els que surten i actuen en la mateixa obra o representació. A les pel·lícules al final hi surten tots els implicats en l’obra en una tirallonga de mai no acabar. Tots han contribuït a l’èxit o menys... de l’obra.

                        Tornant a l’evangeli d’avui amb la nostra mentalitat se’ns faria molt difícil d’explicar el com i el perquè apareix aquest tipus de literatura o de narració que desballesta cel i terra, i què pretén de fet. La pitjor interpretació seria la de la por, omplir el cor del desastre que s’escau. Simbolismes a tot donar. Serens amb tot. “Ell s’acosta”.

                        Estem en les millors mans en les què podem estar. Els trontolls estant a les mans de Déu no passen més enllà d’un balanceig, d’un gronxament. Res de tsunamis ni trasbalsaments... Per tant, procurem ser bons actors i fora, fora la por escènica..

                        Ell s’honora definint-se com a Pare i com Amor. Honorem nosaltres el nom de fills. No diem confiadament en l’Eucaristia: “mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança: la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador”. En la resposta el reconeixem com al nostre Déu d’Amor.  “Confia fill, la teva fe t’ha salvat.

            Diumenge XXXIII de durant l’any, 18 de novembre de 2012  Barcelona

Homilia del diumenge 11/11/2012 del P. Josep Mª Balcells

“MANS  UNIDES”

Aquesta institució eclesial seglar ha rebut merescudament el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia 2010, després de “bregar” durant més de 50 anys per recordar-nos que la terra no és ni rodona ni llisa, ni com la solen pintar els planisferis. Hi ha una cartografia que proposa un mapamundi d’acord no amb els metres quadrats de superfície, sinó segons les disponibilitats de riquesa i PIB dels diferents continents i no s’assemblen per res als mapes que feien de fons quan ens retrataven ara fa tants anys com té aquesta institució No Governamental per al Desenvolupament (ONDG) de voluntaris. Xoca veure obesitat i raquitisme en altres llocs. Una visió real, distorsionada però, segons els ulls amb que se la miri. El gran problema del món no està en l’escassetat de riquesa, àdhuc alimentària, sinó en la desigual i injusta distribució. Sous astronòmics per als grans dirigents de tot pelatge i engrunes –sí, engrunes- pels que sempre estan a les últimes i poden dir en el sentit més literal de l’expressió com la viuda de Sarepta: Ens menjarem l’últim rosegó de pa i “després morirem de fam” (¿Sabem quina diferència hi ha entre tenir gana o sofrir, o pitjor morir de fam?).

                        Estem, ara i aquí, passant –no tots- per les precarietats d’una economia que s’ha embogit i que “escup” –perdó per l’expressió- a l’atur a més de cinc milions de persones i sembla que de moment la cosa no té aturador... per més que diguin certs polítics. Del suposat Estat de Benestar s’ha caigut en l’agut i lacerant “estat” de Malestar de molts, excessivament de massa persones i sobretot famílies.

                        “Mans Unides” -suggerent simbolisme- ha fet mans i mànegues per ajudar a que no siguin mentida flagrant els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ho prenc dels seus estatuts, art 5è). “La nostra missió és lluitar contra la fam, la nutrició deficient, la misèria, la malaltia, el subdesenvolupament i la manca d’instrucció, i treballar per eradicar les causes estructurals que les produeixen: la injustícia, el repartiment desigual dels béns i les oportunitats entre les persones i els pobles, la ignorància, els prejudicis, la insolidaritat, la indiferència i la crisi de valors humans i cristians”.  Calamitats, algunes, que per llunyanes no en tenim més que una borrosa i fugaç notícia.

                        L’evangeli d’avui ens ha fet posar atenció als nostres propis carrers, sabedors de que hi ha cada vegada més persones que degut a les circumstàncies dels mals moments que vivim, literalment passen fam, no poden pagar els subministraments domèstics i van caient graó a graó en el pou de la desesperació perquè no arriben ni als mínims de la dignitat humana i el que és pitjor és que no hi veuen futur...

                        Elies fou un esplèndid profeta més que pel que va dir, pel que va fer. Va resoldre les dificultats últimes d’aquella mare i del seu fill. Pa i  oli, ben poca cosa, però per a qui no disposa d’altra cosa, això sol els és un  regal del cel. Ara som nosaltres possibles Elies per a tantes famílies que al nostre entorn malviuen en la misèria. No oblidem que hi ha una obra de misericòrdia que diu “donar pa al qui té fam”.

                        Gràcies a Déu, darrerament, i en anonimats evangèlicament ben plausibles que saben compartir –paraula sagrada- que pensen en les penúries dels altres i d’una manera o altra saben també ells “multiplicar pans i peixos”. ¡Benaurats ells!

                        No podem oblidar que el judici que mereixen ara i aquí segons l’evangeli en subvenir amb magnanimitat les carències dels altres: Tenia fam i set , en fi, “ no tenia”, i vosaltres us vareu trobar amb el miracle de descobrir, ara ja, que tot el que fas pels altres té el mateix Jesús per destinació i referència.

                        Són temps de sensibilització  i de prendre consciència de que la terra és de tots i de que la germanor ha de ser el primer imperatiu –imperatiu, dic- per a atrevir-nos a seguir dient-nos i sentint-nos fills de Déu.

                        Posem-hi de primer generositat, després creativitat. Que tot, per petita cosa que sigui, arribi al seu destí. Es llegeixen  a la premsa vertaderes filigranes d’ajut, també als vergonyants, el que suposa un plus de gentilesa, d’eficàcia en descobrir les carències i de cavallerositat no humiliant.  El diari parlava de Gràcia –no voldria equivocaar-me- que ho feien. Em sembla. Que ni la mateixa dreta no sàpiga com s’ho fa per ser tant despresa com l’esquerra...

                        Abans potser érem més conscients del delme. ¿Es pot viure la fe aliens a les situacions d’injustícia: de no poder arribar a fi de més, dels desnonaments, d’haver  d’ajudar els fills abans ja emancipats i que podien portar honradament el pes del dia a dia, de tants avis que tornen a fer de pares de fills entrampats per aturs incomprensibles?

                        “Estem en un sistema que produeix rics cada vegada més rics “a costa” de pobres cada vegada més pobres” Paraules de Joan Pau II que recorda Gz. Faus que entén la justícia com a sinònim d’amor, crucificats tots dos. En un entrevista a la pregunta que li fan: “¿Quin és el lloc de l’Església que vostè defensa? –L’Església ha d’estar amb les víctimes, els crucificats, els pobres, els perseguits, amb la mentalitat de cada època i amb les diverses cultures de cada lloc”.

                        Que no es perdi res per aparentment petit o exigu que pugui semblar. Passem-nos roba i estris com fèiem abans entre germans. Avui sé que ho fan parelles joves. Benaurats, no esteu pas lluny del Regne de Déu! D’una societat d’aprofitats a una més fraterna d’aprofitadors. És un goig saber-ho i fer-ho.

                        L’evangeli d’avui és com la corona del que s’ha dit anteriorment en altres diumenges immediats. Avui se’ns desvela un d’aquells misteris que estan amagats als “saberuts” d’aquest món. Trenquen tots els esquemes dels valors dineraris. El poc resulta el molt. No és la quantitat el que val sinó la qualitat del cor que dóna. Benaurats els pobres en l’Esperit, sí, Esperit, perquè se’ls valorarà per l’esplendidesa del seu cor més generós.  Han donat del que s’ho treien de la boca. Em ve la imatge de la mare ocell peixant els becs oberts dels seus nadons.

                        Aquí s’intueix una vegada més el gran  potencial de paradoxa que té l’evangeli. La xavalla de la velleta es torna or, perquè la grandesa és de la persona, no del què dóna. Donar del què un necessita és la imatge de la mare que abans serà el seu fill que ella mateixa. Imatges colpidores de Somàlia i d’altres llocs de fam endèmica. Això  no té preu, és a dir. No es pot pagar. Aquestes mares són sublims; d’elles és el Regne del cel.

                        Sembla talment que Jesús estès esperant la velleta per fer-ne una de les paràboles mes “parabòliques” del seu evangeli. El comentari que fa als deixebles a vista de la velleta val per tot l’evangeli, tant més quan ve després de comentar l’ostentació dels que la varen precedir...

                        Ara va per a nosaltres. ¿Per on passa la frontera entre el que és necessari  i el superflu; i la frontera entre el què dones i el què tens? Sempre, sempre ens quedem curts en el donar. D’altra banda, no és la “propietat privada" ni molt menys una qüestió només personal (a tot estirar, familiar). Depèn dels altres de si tenen o no tenen, del moment que estan vivint. La propietat privada s’ha de passar per la mola o la llima de l’evangeli encarnat. Els sants pares en sabien molt més que nosaltres, criats i pujats en un neoliberalisme rampant, diguem-ho pel seu nom pelut: egocentrisme. Dir això sembla d’esquerres; a més, punxegudes. Bé ho deia Helder Câmara...

                        Amb el pa no s’hi juga, quan correspon a l’altre. Aquest evangeli d’avui és l’exemple vivent del que es deia el diumenge passat: els dos manaments en un; el segon verifica i autentifica el primer.  “Vicaris de Crist, els pobres” de Gz. Faus. Un 4 R, sólo para mayores con reservas”. Allí s’explica tota una història que hem oblidat...

                        De fet no en parlaran els diaris ni les teles. La gratuïtat anònima és tocar amb mà la dolça llumeta del teu estel. ¿El teu és a prop del Petit Príncep? Si el veus i t’hi pots comunicar li dones les gràcies per tota la saviesa que conté el seu viatge pels planetes o asteroides, i tot buscant de fer amics...

                        Tampoc gairebé ningú no sap d’aquelles ampolles d’oli o bosses d’arròs o tota mena de pasta, etc que una mà generosa deixa discretament en un cistell a l’entrada de l’església o a la caixeta de Càritas. Jesús, no us en càpiga cap dubte: hi somriu i us té com a “seus”.

                        “Mans a les mans. Deixem les tristeses, deixem els afanys, posem tot seguit les mans a les mans i així reviurem un amor d’infant que compartirem amb tots els germans.  Mans a les mans”. Ja ho dèiem de bon principi: Mans Unides. ¡Sort n’hi ha!

                        Diumenge XXXII de durant l’any, 11 de novembre de 2012  Barcelona

Homilia del diumenge 04/11/2012 del P. Josep Mª Balcells

ANEM  A  L’ESSENCIAL

                        L’ètica per a  nosaltres està molt lligada a la vivència de la fe, el què vol dir que el QUÈ s’enforteix i pren més sentit del PERQUÈ i del PER A QUÈ. Aquestes dues preguntes són les que ens haurien de posar sentit a tota mena d’acció envers els altres. No són raonaments, sinó actituds i sentiments arrelats en l’evangeli. I són la lògica del cor que no nega la lògica de la raó, sinó que l’omple de significació.

                        En Torralba i en Villatoro en el llibre “Amb Déu o sense” debaten amb cinc cartes (des de la tretzena a la dissetena la possibilitat d’una ètica sense Déu) i distingeixen molt bé entre moral i ètica. La primera és normativa, convencional en diu en Villatoro,  usual – en diria jo-; l’altra, és signe de maduresa, de tenir ben afinades les notes de la cançó de la vida amb la partitura de l’evangeli. No et fa falta tenir bona veu, cal però tenir l’oïda ben fina, això, sí. L’ètica et fa vibrar, la moral és feixuga. No són els imperatius categòrics o convencions, sinó més aviat el lliure sentir-se empès a fer o a no fer, que t’omple de joia, perquè t’esponja la consciència. És gràcia. graciós, gratuïtat (¡No hi ha de què!, que li acostumem a dir a l’agraciat...) Mentre que la moral és una cosa més o menys pesant, imposada, on l’obligació et constreny a fer o a  no fer...

                        El jueus -acabo de llegir en el llibre a què vaig fer menció el diumenge passat “L’HISTÒRIA MÉS BELLA DE DÉU”, amb el subtítol de “Qui és el Déu de la Bíblia”- són un poble legalista. Massa rigor, massa ordre, massa puntillisme, massa “el què toca”, la Llei, ¡oh la LLEI!, tot plegat pot assecar l’esperit. Fixeu-vos en la cara  (el rostre, millor) d’un “moralista”: o bé pot ser un cínic o bé un amargat. Són els “ultres” de totes les religions. La faç d’una persona ètica no té arrugues, se li insinua sempre un somriure en els llavis que li puja del cor. És expansiu, irradia, dóna  ganes de ser i de fer. L’altre és constrictiu, a passar pel tub, no invita a fer, té por de no fer. L’un juga a plena llum; l’altre està habituat a l’amagatotis com qui conspira o a l’ostentació, per més contradictori i paradoxal que pugui semblar; l’un és opac, mentre que l’altre tendeix a la transparència...

                        El Nou Testament és l’himne a la joia, a l’alegria (Beethoven), a l’ètica compromesa. L’altre, el  judaisme de després del cristianisme, és més aviat un rèquiem o bé el Cant espantadís de la Sibil·la. Ho explica el rabí al llibre.

                        A compte de què bé tot això? Compara  els seus transfons: la moral sol ser de constrenyiment, d’obligació a la pràctica. Si ho sabessis llegir amb l’esperit de l’evangeli, fent-ne una relectura referenciada a Jesús, l’Home, el Fill de l’Home que estrena ell mateix, “històricament”, un nou tipus de vida  i de felicitat (benaurats!), on s’ajunten cel i terra i on viure és atansar-se mica a mica al Regne de Déu, perquè ja el porta, aquest, en llavor i germinant en el seu cor. Això és l’ètica evangèlica. L’ètica evangèlica ens fa lliures i/o ho pressuposa. L’amor que és la veritat que ens fa lliures. “Estima i seràs feliç, estima i tot canviarà...”

                        Després d’això ja són sobreres totes les altres preguntes, com acaba justament l’evangeli d’avui: “I ningú no s’atrevia a fer-li cap més pregunta”. Hem arribat a l’essencial.

                        El secret és unir els dos manaments en un de sol: Déu i els Germans. I, si ho vols fer més aterrat, més tocant de peus a terra i millor, comença primer pels Germans; i Déu, ho “veureu ho notareu”, ja se’n  sentirà al·ludit, estimat i complagut. Joan ho diu palesament a les seves cartes. Per saber si estimes Déu de veritat mira si estimes el germà, com més necessitat millor. La santedat (mot que encara subratlla el Vaticà II en un capítol important i central de la Constitució sobre l’Església amb aquest títol que no admet rebaixes de cap mena: “La vocació (=crida) universal (=per a tothom) a la santedat dins de l’església”; la santedat –no us espanteu per la paraula-, deia, és, hauria de ser, assemblar-se , imitar, voler fer com Ell, el Déu dels Germans, de tothom, de tothom, de tothom (cal dir-ho això de tothom per  les reminiscències de racismes que encara arrossega gairebé tot cor humà, anant sempre amb el raser a la mà, agrimensors de consciències que som, ai manoi!), perquè tots, tots, TOTS som fills de Déu, i la “filació” (fent-la venir de “fil”: m’invento aquesta paraula) aquest “fil d’or” que ens uneix a tots, cel i terra, dóna solidesa al viure, al saber viure, a l’assaborir el viure. Tots interdependents, solidaris, portant-nos els goigs i les penes els uns als altres. Pau ho diu. Aquesta és la nostra ètica, la de l’evangeli, no hi ha més! Això sí, que no ens hi falli mai la base humana. El cristià és home-dona i ha de ser humà com el que més...després hi afegirà el sobrepuig que li ve de l’evangeli, però humà sempre tanmateix.

                        Sí, sí, ja sé que és “filiació”, com és “germanor o fraternitat”, però saber que estem enllaçats amb un fil que ajunta però no lliga, lleu però consistent, això em fa pensar en aquell joc que proposa Bucay: “Fer el cim i continuar pujant” en el llibre II “Els descobriments” i en l’exercici “L’home en xarxa”: és només un joc:  tots en rodona i agafant una corda i en que tenint tots els ulls closos fa estrebar  la corda a un i ho senten tots. Moguda, vibració total, amb el que vol demostrar la comunió que hi ha entre tots i... l’autor s’enfila en el taoisme, ja està bé... Per a nosaltres hi ha altres noms consagrats.

                        Ja ho veig que acabarem parlant de la Comunió dels sants, en realitat dels nens, -¡els sants tornen a ser nens, però quins nens!- perquè de fet ja ho sabem pel cada dia que tot plegat és un joc joiós i seriós a la vegada de nens que som tots, que s’abstreuen concentrats en el joc, i en ell hi troben més, molt més del què hi posen. Us heu fixat com juguen els menuts fent construccions,  tractant d’encaixar formes i figures. És un símbol de felicitat en el fer, reflex del ser. ¿què és la segona ingenuïtat, preguntava aquell l’altre dia?

                        Cal no perdre el sentit lúdic en el que fem, gran o petit, i això tant en relació amb Déu (de fet és el nostre Pare que s’embadaleix contemplant els nostres jocs vitals, existencials i hi somriu i així ens encoratja), tant també en relació amb els altres. “Qualsevol cosa que fem fem-ho per Crist” i amb el somriure als llavis i al cor. Hi guanyarem tots. Fem que la vida sigui més graciosa, agradable (=que agradi a tothom), siguem més gratuïts, agraïts, solament i només perquè en poder fer, en el fer un ja té la recompensa. La cançó de comiat: “...Passiu bé i moltes gràcies...” Acostumo a dir que la cultura hauria de ser gratuïta, te la regalen sempre, per més alt que sigui el preu que hi paguis. Molt més valor té el goig que en treus. Vull afegir que la bondat, més que la cultura i tot, ha de ser gratuïta, entre altres motius perquè -a més a més- t’enriqueix a tu mateix, com l’amor ben viscut. “Gràcies per poder-vos donar gràcies, tot cantant”

                        Començar sempre per baix, pel primer esgraó, per allò que ja et resulta fàcil, perquè ja hi tens fet l’hàbit. De seguida, no t’aturis –¡apa, un graó més!- i anar atansant-te a la “proximitat”, amb quants més millor. Per anar cap a Déu s’hi va a través dels germans. Així no hi ha equívocs possibles. Els amors han de ser constatables, pels altres i per tu mateix.

            Convé aprofitar aquest mes de novembre en el que Marc ens acabarà d’acompanyar en el seguiment de Crist. Estem a les acaballes de l’any litúrgic. No estaria de més que aprofitéssim aquests darrers diumenges de novembre per veure on estem, què hem fet, com ho hem fet, amb qui hem compartit camí, companyia, estil de vida i sobretot veure els perquès i els per a quès del nostre viure i conviure. Una invitació a fer -tot sol un dia, unes hores de solitud, de desert, de recés, en diuen- per anar passant la pel·lícula de l’any i fer l’espremuda i veure quins rajolins o quins dolls d’evangeli en surten del túrmix de la pròpia vida. Molts estem a la tardor del viure i fer una pausa una mica més llarga del normal, ens aniria la mar de bé. Estem en moments especials en tots els sentits cal veure pàgines viscudes i preveure les que vindran per estar “previnguts”, paraula sàvia com n’hi ha.

                        Mentre escric això m’assabento de la notícia de que a la Victòria Camps li havien donat el premi nacional d’assaig. Me’n congaudeixo. El llibre és “El gobierno de las emociones” “en què reflexiona sobre la dialèctica de les emocions i la raó i el paper que tenen per a l’ètica individual i col·lectiva”. “Mitigar les passions en la mesura que el seu desgovern  convoca comportaments irracionals. Una hegemonia que en els últims anys ha entrat en crisi amb l’auge de les emocions que han estat encimbellades com a expressió del què és genuïnament humà. Defensa l’emoció com el motor de l’acció humana, alhora que proposa un aprenentatge emocional  per a l’exercici de l’ètica –d’una ètica social, en la mesura que l’home ho és”. Si ja des de la raó es defensa una ètica, ¡què no serà si a més a més hi posem l’evangeli per entremig! Fe i raó es complementen en el camp de l’ètica. Dels dietaris de les nostres vides hi hem de buscar quina ètica s’hi troba i si reflecteix l’estil de vida i el missatge de Jesús. Un bon evangeli de finals de curs, el que avui se’ns proposa ¿Qui es pren un temps llarguet per fer-ne balanç i proposta? Repeteixo: hem arribat a l’essencial. Shemà Israel. Escolta poble de Déu.

            Diumenge XXXI de durant l’any, 4 de novembre del 2012.  Barcelona