divendres, 9 de novembre de 2012

Homilia del diumenge 11/11/2012 del P. Josep Mª Balcells


“MANS  UNIDES”

Aquesta institució eclesial seglar ha rebut merescudament el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia 2010, després de “bregar” durant més de 50 anys per recordar-nos que la terra no és ni rodona ni llisa, ni com la solen pintar els planisferis. Hi ha una cartografia que proposa un mapamundi d’acord no amb els metres quadrats de superfície, sinó segons les disponibilitats de riquesa i PIB dels diferents continents i no s’assemblen per res als mapes que feien de fons quan ens retrataven ara fa tants anys com té aquesta institució No Governamental per al Desenvolupament (ONDG) de voluntaris. Xoca veure obesitat i raquitisme en altres llocs. Una visió real, distorsionada però, segons els ulls amb que se la miri. El gran problema del món no està en l’escassetat de riquesa, àdhuc alimentària, sinó en la desigual i injusta distribució. Sous astronòmics per als grans dirigents de tot pelatge i engrunes –sí, engrunes- pels que sempre estan a les últimes i poden dir en el sentit més literal de l’expressió com la viuda de Sarepta: Ens menjarem l’últim rosegó de pa i “després morirem de fam” (¿Sabem quina diferència hi ha entre tenir gana o sofrir, o pitjor morir de fam?).

                        Estem, ara i aquí, passant –no tots- per les precarietats d’una economia que s’ha embogit i que “escup” –perdó per l’expressió- a l’atur a més de cinc milions de persones i sembla que de moment la cosa no té aturador... per més que diguin certs polítics. Del suposat Estat de Benestar s’ha caigut en l’agut i lacerant “estat” de Malestar de molts, excessivament de massa persones i sobretot famílies.

                        “Mans Unides” -suggerent simbolisme- ha fet mans i mànegues per ajudar a que no siguin mentida flagrant els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ho prenc dels seus estatuts, art 5è). “La nostra missió és lluitar contra la fam, la nutrició deficient, la misèria, la malaltia, el subdesenvolupament i la manca d’instrucció, i treballar per eradicar les causes estructurals que les produeixen: la injustícia, el repartiment desigual dels béns i les oportunitats entre les persones i els pobles, la ignorància, els prejudicis, la insolidaritat, la indiferència i la crisi de valors humans i cristians”.  Calamitats, algunes, que per llunyanes no en tenim més que una borrosa i fugaç notícia.

                        L’evangeli d’avui ens ha fet posar atenció als nostres propis carrers, sabedors de que hi ha cada vegada més persones que degut a les circumstàncies dels mals moments que vivim, literalment passen fam, no poden pagar els subministraments domèstics i van caient graó a graó en el pou de la desesperació perquè no arriben ni als mínims de la dignitat humana i el que és pitjor és que no hi veuen futur...

                        Elies fou un esplèndid profeta més que pel que va dir, pel que va fer. Va resoldre les dificultats últimes d’aquella mare i del seu fill. Pa i  oli, ben poca cosa, però per a qui no disposa d’altra cosa, això sol els és un  regal del cel. Ara som nosaltres possibles Elies per a tantes famílies que al nostre entorn malviuen en la misèria. No oblidem que hi ha una obra de misericòrdia que diu “donar pa al qui té fam”.

                        Gràcies a Déu, darrerament, i en anonimats evangèlicament ben plausibles que saben compartir –paraula sagrada- que pensen en les penúries dels altres i d’una manera o altra saben també ells “multiplicar pans i peixos”. ¡Benaurats ells!

                        No podem oblidar que el judici que mereixen ara i aquí segons l’evangeli en subvenir amb magnanimitat les carències dels altres: Tenia fam i set , en fi, “ no tenia”, i vosaltres us vareu trobar amb el miracle de descobrir, ara ja, que tot el que fas pels altres té el mateix Jesús per destinació i referència.

                        Són temps de sensibilització  i de prendre consciència de que la terra és de tots i de que la germanor ha de ser el primer imperatiu –imperatiu, dic- per a atrevir-nos a seguir dient-nos i sentint-nos fills de Déu.

                        Posem-hi de primer generositat, després creativitat. Que tot, per petita cosa que sigui, arribi al seu destí. Es llegeixen  a la premsa vertaderes filigranes d’ajut, també als vergonyants, el que suposa un plus de gentilesa, d’eficàcia en descobrir les carències i de cavallerositat no humiliant.  El diari parlava de Gràcia –no voldria equivocaar-me- que ho feien. Em sembla. Que ni la mateixa dreta no sàpiga com s’ho fa per ser tant despresa com l’esquerra...

                        Abans potser érem més conscients del delme. ¿Es pot viure la fe aliens a les situacions d’injustícia: de no poder arribar a fi de més, dels desnonaments, d’haver  d’ajudar els fills abans ja emancipats i que podien portar honradament el pes del dia a dia, de tants avis que tornen a fer de pares de fills entrampats per aturs incomprensibles?

                        “Estem en un sistema que produeix rics cada vegada més rics “a costa” de pobres cada vegada més pobres” Paraules de Joan Pau II que recorda Gz. Faus que entén la justícia com a sinònim d’amor, crucificats tots dos. En un entrevista a la pregunta que li fan: “¿Quin és el lloc de l’Església que vostè defensa? –L’Església ha d’estar amb les víctimes, els crucificats, els pobres, els perseguits, amb la mentalitat de cada època i amb les diverses cultures de cada lloc”.

                        Que no es perdi res per aparentment petit o exigu que pugui semblar. Passem-nos roba i estris com fèiem abans entre germans. Avui sé que ho fan parelles joves. Benaurats, no esteu pas lluny del Regne de Déu! D’una societat d’aprofitats a una més fraterna d’aprofitadors. És un goig saber-ho i fer-ho.

                        L’evangeli d’avui és com la corona del que s’ha dit anteriorment en altres diumenges immediats. Avui se’ns desvela un d’aquells misteris que estan amagats als “saberuts” d’aquest món. Trenquen tots els esquemes dels valors dineraris. El poc resulta el molt. No és la quantitat el que val sinó la qualitat del cor que dóna. Benaurats els pobres en l’Esperit, sí, Esperit, perquè se’ls valorarà per l’esplendidesa del seu cor més generós.  Han donat del que s’ho treien de la boca. Em ve la imatge de la mare ocell peixant els becs oberts dels seus nadons.

                        Aquí s’intueix una vegada més el gran  potencial de paradoxa que té l’evangeli. La xavalla de la velleta es torna or, perquè la grandesa és de la persona, no del què dóna. Donar del què un necessita és la imatge de la mare que abans serà el seu fill que ella mateixa. Imatges colpidores de Somàlia i d’altres llocs de fam endèmica. Això  no té preu, és a dir. No es pot pagar. Aquestes mares són sublims; d’elles és el Regne del cel.

                        Sembla talment que Jesús estès esperant la velleta per fer-ne una de les paràboles mes “parabòliques” del seu evangeli. El comentari que fa als deixebles a vista de la velleta val per tot l’evangeli, tant més quan ve després de comentar l’ostentació dels que la varen precedir...

                        Ara va per a nosaltres. ¿Per on passa la frontera entre el que és necessari  i el superflu; i la frontera entre el què dones i el què tens? Sempre, sempre ens quedem curts en el donar. D’altra banda, no és la “propietat privada" ni molt menys una qüestió només personal (a tot estirar, familiar). Depèn dels altres de si tenen o no tenen, del moment que estan vivint. La propietat privada s’ha de passar per la mola o la llima de l’evangeli encarnat. Els sants pares en sabien molt més que nosaltres, criats i pujats en un neoliberalisme rampant, diguem-ho pel seu nom pelut: egocentrisme. Dir això sembla d’esquerres; a més, punxegudes. Bé ho deia Helder Câmara...

                        Amb el pa no s’hi juga, quan correspon a l’altre. Aquest evangeli d’avui és l’exemple vivent del que es deia el diumenge passat: els dos manaments en un; el segon verifica i autentifica el primer.  “Vicaris de Crist, els pobres” de Gz. Faus. Un 4 R, sólo para mayores con reservas”. Allí s’explica tota una història que hem oblidat...

                        De fet no en parlaran els diaris ni les teles. La gratuïtat anònima és tocar amb mà la dolça llumeta del teu estel. ¿El teu és a prop del Petit Príncep? Si el veus i t’hi pots comunicar li dones les gràcies per tota la saviesa que conté el seu viatge pels planetes o asteroides, i tot buscant de fer amics...

                        Tampoc gairebé ningú no sap d’aquelles ampolles d’oli o bosses d’arròs o tota mena de pasta, etc que una mà generosa deixa discretament en un cistell a l’entrada de l’església o a la caixeta de Càritas. Jesús, no us en càpiga cap dubte: hi somriu i us té com a “seus”.

                        “Mans a les mans. Deixem les tristeses, deixem els afanys, posem tot seguit les mans a les mans i així reviurem un amor d’infant que compartirem amb tots els germans.  Mans a les mans”. Ja ho dèiem de bon principi: Mans Unides. ¡Sort n’hi ha!

                        Diumenge XXXII de durant l’any, 11 de novembre de 2012  Barcelona