dimarts, 6 de novembre de 2012

Homilia del diumenge 04/11/2012 del P. Josep Mª Balcells


ANEM  A  L’ESSENCIAL

                        L’ètica per a  nosaltres està molt lligada a la vivència de la fe, el què vol dir que el QUÈ s’enforteix i pren més sentit del PERQUÈ i del PER A QUÈ. Aquestes dues preguntes són les que ens haurien de posar sentit a tota mena d’acció envers els altres. No són raonaments, sinó actituds i sentiments arrelats en l’evangeli. I són la lògica del cor que no nega la lògica de la raó, sinó que l’omple de significació.

                        En Torralba i en Villatoro en el llibre “Amb Déu o sense” debaten amb cinc cartes (des de la tretzena a la dissetena la possibilitat d’una ètica sense Déu) i distingeixen molt bé entre moral i ètica. La primera és normativa, convencional en diu en Villatoro,  usual – en diria jo-; l’altra, és signe de maduresa, de tenir ben afinades les notes de la cançó de la vida amb la partitura de l’evangeli. No et fa falta tenir bona veu, cal però tenir l’oïda ben fina, això, sí. L’ètica et fa vibrar, la moral és feixuga. No són els imperatius categòrics o convencions, sinó més aviat el lliure sentir-se empès a fer o a no fer, que t’omple de joia, perquè t’esponja la consciència. És gràcia. graciós, gratuïtat (¡No hi ha de què!, que li acostumem a dir a l’agraciat...) Mentre que la moral és una cosa més o menys pesant, imposada, on l’obligació et constreny a fer o a  no fer...

                        El jueus -acabo de llegir en el llibre a què vaig fer menció el diumenge passat “L’HISTÒRIA MÉS BELLA DE DÉU”, amb el subtítol de “Qui és el Déu de la Bíblia”- són un poble legalista. Massa rigor, massa ordre, massa puntillisme, massa “el què toca”, la Llei, ¡oh la LLEI!, tot plegat pot assecar l’esperit. Fixeu-vos en la cara  (el rostre, millor) d’un “moralista”: o bé pot ser un cínic o bé un amargat. Són els “ultres” de totes les religions. La faç d’una persona ètica no té arrugues, se li insinua sempre un somriure en els llavis que li puja del cor. És expansiu, irradia, dóna  ganes de ser i de fer. L’altre és constrictiu, a passar pel tub, no invita a fer, té por de no fer. L’un juga a plena llum; l’altre està habituat a l’amagatotis com qui conspira o a l’ostentació, per més contradictori i paradoxal que pugui semblar; l’un és opac, mentre que l’altre tendeix a la transparència...

                        El Nou Testament és l’himne a la joia, a l’alegria (Beethoven), a l’ètica compromesa. L’altre, el  judaisme de després del cristianisme, és més aviat un rèquiem o bé el Cant espantadís de la Sibil·la. Ho explica el rabí al llibre.

                        A compte de què bé tot això? Compara  els seus transfons: la moral sol ser de constrenyiment, d’obligació a la pràctica. Si ho sabessis llegir amb l’esperit de l’evangeli, fent-ne una relectura referenciada a Jesús, l’Home, el Fill de l’Home que estrena ell mateix, “històricament”, un nou tipus de vida  i de felicitat (benaurats!), on s’ajunten cel i terra i on viure és atansar-se mica a mica al Regne de Déu, perquè ja el porta, aquest, en llavor i germinant en el seu cor. Això és l’ètica evangèlica. L’ètica evangèlica ens fa lliures i/o ho pressuposa. L’amor que és la veritat que ens fa lliures. “Estima i seràs feliç, estima i tot canviarà...”

                        Després d’això ja són sobreres totes les altres preguntes, com acaba justament l’evangeli d’avui: “I ningú no s’atrevia a fer-li cap més pregunta”. Hem arribat a l’essencial.

                        El secret és unir els dos manaments en un de sol: Déu i els Germans. I, si ho vols fer més aterrat, més tocant de peus a terra i millor, comença primer pels Germans; i Déu, ho “veureu ho notareu”, ja se’n  sentirà al·ludit, estimat i complagut. Joan ho diu palesament a les seves cartes. Per saber si estimes Déu de veritat mira si estimes el germà, com més necessitat millor. La santedat (mot que encara subratlla el Vaticà II en un capítol important i central de la Constitució sobre l’Església amb aquest títol que no admet rebaixes de cap mena: “La vocació (=crida) universal (=per a tothom) a la santedat dins de l’església”; la santedat –no us espanteu per la paraula-, deia, és, hauria de ser, assemblar-se , imitar, voler fer com Ell, el Déu dels Germans, de tothom, de tothom, de tothom (cal dir-ho això de tothom per  les reminiscències de racismes que encara arrossega gairebé tot cor humà, anant sempre amb el raser a la mà, agrimensors de consciències que som, ai manoi!), perquè tots, tots, TOTS som fills de Déu, i la “filació” (fent-la venir de “fil”: m’invento aquesta paraula) aquest “fil d’or” que ens uneix a tots, cel i terra, dóna solidesa al viure, al saber viure, a l’assaborir el viure. Tots interdependents, solidaris, portant-nos els goigs i les penes els uns als altres. Pau ho diu. Aquesta és la nostra ètica, la de l’evangeli, no hi ha més! Això sí, que no ens hi falli mai la base humana. El cristià és home-dona i ha de ser humà com el que més...després hi afegirà el sobrepuig que li ve de l’evangeli, però humà sempre tanmateix.

                        Sí, sí, ja sé que és “filiació”, com és “germanor o fraternitat”, però saber que estem enllaçats amb un fil que ajunta però no lliga, lleu però consistent, això em fa pensar en aquell joc que proposa Bucay: “Fer el cim i continuar pujant” en el llibre II “Els descobriments” i en l’exercici “L’home en xarxa”: és només un joc:  tots en rodona i agafant una corda i en que tenint tots els ulls closos fa estrebar  la corda a un i ho senten tots. Moguda, vibració total, amb el que vol demostrar la comunió que hi ha entre tots i... l’autor s’enfila en el taoisme, ja està bé... Per a nosaltres hi ha altres noms consagrats.

                        Ja ho veig que acabarem parlant de la Comunió dels sants, en realitat dels nens, -¡els sants tornen a ser nens, però quins nens!- perquè de fet ja ho sabem pel cada dia que tot plegat és un joc joiós i seriós a la vegada de nens que som tots, que s’abstreuen concentrats en el joc, i en ell hi troben més, molt més del què hi posen. Us heu fixat com juguen els menuts fent construccions,  tractant d’encaixar formes i figures. És un símbol de felicitat en el fer, reflex del ser. ¿què és la segona ingenuïtat, preguntava aquell l’altre dia?

                        Cal no perdre el sentit lúdic en el que fem, gran o petit, i això tant en relació amb Déu (de fet és el nostre Pare que s’embadaleix contemplant els nostres jocs vitals, existencials i hi somriu i així ens encoratja), tant també en relació amb els altres. “Qualsevol cosa que fem fem-ho per Crist” i amb el somriure als llavis i al cor. Hi guanyarem tots. Fem que la vida sigui més graciosa, agradable (=que agradi a tothom), siguem més gratuïts, agraïts, solament i només perquè en poder fer, en el fer un ja té la recompensa. La cançó de comiat: “...Passiu bé i moltes gràcies...” Acostumo a dir que la cultura hauria de ser gratuïta, te la regalen sempre, per més alt que sigui el preu que hi paguis. Molt més valor té el goig que en treus. Vull afegir que la bondat, més que la cultura i tot, ha de ser gratuïta, entre altres motius perquè -a més a més- t’enriqueix a tu mateix, com l’amor ben viscut. “Gràcies per poder-vos donar gràcies, tot cantant”

                        Començar sempre per baix, pel primer esgraó, per allò que ja et resulta fàcil, perquè ja hi tens fet l’hàbit. De seguida, no t’aturis –¡apa, un graó més!- i anar atansant-te a la “proximitat”, amb quants més millor. Per anar cap a Déu s’hi va a través dels germans. Així no hi ha equívocs possibles. Els amors han de ser constatables, pels altres i per tu mateix.

            Convé aprofitar aquest mes de novembre en el que Marc ens acabarà d’acompanyar en el seguiment de Crist. Estem a les acaballes de l’any litúrgic. No estaria de més que aprofitéssim aquests darrers diumenges de novembre per veure on estem, què hem fet, com ho hem fet, amb qui hem compartit camí, companyia, estil de vida i sobretot veure els perquès i els per a quès del nostre viure i conviure. Una invitació a fer -tot sol un dia, unes hores de solitud, de desert, de recés, en diuen- per anar passant la pel·lícula de l’any i fer l’espremuda i veure quins rajolins o quins dolls d’evangeli en surten del túrmix de la pròpia vida. Molts estem a la tardor del viure i fer una pausa una mica més llarga del normal, ens aniria la mar de bé. Estem en moments especials en tots els sentits cal veure pàgines viscudes i preveure les que vindran per estar “previnguts”, paraula sàvia com n’hi ha.

                        Mentre escric això m’assabento de la notícia de que a la Victòria Camps li havien donat el premi nacional d’assaig. Me’n congaudeixo. El llibre és “El gobierno de las emociones” “en què reflexiona sobre la dialèctica de les emocions i la raó i el paper que tenen per a l’ètica individual i col·lectiva”. “Mitigar les passions en la mesura que el seu desgovern  convoca comportaments irracionals. Una hegemonia que en els últims anys ha entrat en crisi amb l’auge de les emocions que han estat encimbellades com a expressió del què és genuïnament humà. Defensa l’emoció com el motor de l’acció humana, alhora que proposa un aprenentatge emocional  per a l’exercici de l’ètica –d’una ètica social, en la mesura que l’home ho és”. Si ja des de la raó es defensa una ètica, ¡què no serà si a més a més hi posem l’evangeli per entremig! Fe i raó es complementen en el camp de l’ètica. Dels dietaris de les nostres vides hi hem de buscar quina ètica s’hi troba i si reflecteix l’estil de vida i el missatge de Jesús. Un bon evangeli de finals de curs, el que avui se’ns proposa ¿Qui es pren un temps llarguet per fer-ne balanç i proposta? Repeteixo: hem arribat a l’essencial. Shemà Israel. Escolta poble de Déu.

            Diumenge XXXI de durant l’any, 4 de novembre del 2012.  Barcelona