SI VOLEU, EM PODEU PURIFICAR... SÍ, HO VULL
Prenent
peu de la celebració de la Jornada Mundial del Malalt (i si no ho sabíem, ja en
van trenta-dues!) tan adient a les lectures d’avui, centrades en el flagell de
la lepra i ben present en aquells pobles, on la higiene i una medicina encara
per desenvolupar, en els qui la patien suposava una expulsió social, ja morts
en vida. Empestats i en conseqüència “empestadors” que havien d’alertar amb
aquesta expressió degradant i cridanera: Impur, impur!
Donem
una ullada al Levític on a bastament es parla de les malalties habituals en
aquells temps remots i on estava indicat com s’havien de comportar, si els
semblava que s’havien curat; no clar, quan era lepra evidenciada, incurable de
totes totes... En tot cas havien de seguir un “protocol” en casos menors, com
ho llegirem en el cas del leprós de l’evangeli, alertat per Jesús, tot i que en
feu cas omís per l’alegria immensa que li va suposar la flagrant curació,
portat per una inusual fe en Jesús. Omet el silenci que li imposa el Mestre i
es posa a proclamar-ho “pertot arreu”. Fins al punt de ser-li impossible a
Jesús d’entrar manifestament, quedant-se fora, evitant tants... Inútil! “La
gent el venia a trobar de tot arreu...”
Marc
conclou sovint que l’anomenada era tan fulgurant que se li feia gairebé
impossible proclamar el Regne de Déu. Tothom venia amb les seves malalties i
Ell els atenia, portat per la sensibilitat compassiva que s’ho menjava tot.
Marc insisteix sovint en el que s’ha denominat el secret que els imposava als curats, per no inferir possibles
Messianismes de tipus social, i més: polítics. Això ho sotjaven de lluny i de
prop els fariseus i mestres de la llei a la vista de les autoritats romanes i
també cal dir-ho dels sacerdots tement represàlies dels Herodians i del Poder Romà
i les seves milícies promptes a intervencions, entrevistes no més...
Tot
just sortits de la pandèmia de la Covid19, que ja ens veiem abocats a les
influences, grips, constipats, repunts de la Covid. Tenim una mica la sensació
que estem en uns temps trasbalsats i una mica sembla que no ens hem refet de
situacions víriques i també psicològiques. Estem en una convicció de que estem
una mica malalts, tots. Llegim els diaris i de pertot apareixen indicis
de que no hem fet net i que hi ha un desequilibri, sobretot psíquic i ho
constatem, diaris en mà: baixes laborals incrementades fora mida, un jovent que
no veu massa el seu futur, pisos impossibles de comprar/llogar, una tendència a
pujada de preus del cistell de la compra, augments de suïcidis, que es volen
amagar per no portar inquietuds socials, “específics” que es prenen
indiscriminadament. La dificultat de demores en l’atenció primària. La inflació
desmesurada de clics als mòbils. Manca serenitat, sobren agressivitats verbals,
política enverinada... Perquè no fem un reset -que en diuen avui- i ens situem
conscientment en una escalada de malestar,
de voler sortir acríticament d’un ambient malaltís. Cal prendre’n consciència i
apagar focs que els incentivem sense saber-ne el com i el per què.
No
soc procliu a visions negatives, el meu estar normal és de serenitat, però això
no impedeix que una lectura dels signes dels temps et portin a fer una visió de
les mancances a molts nivells, que enforteixen les crides de l’extrema dreta
a donar veus només als desoris socials, a les solucions gens ponderades i a
alçar el to de veu i dir incongruències i dir-les agressivament. Parem la
clepsidra i fem una parada. Escoltem l’OMS i la seva definició de salut, que la fa, no a partir del
no-tenir-malaltia, sinó identificant-la com un valor essencial per poder viure
i conviure amb un cert benestar físic i
psíquic (i social)
He
llegit -voldria dir que acuradament- l’Exhortació Apostòlica Laudate Deum del 4
d’octubre de l’any que acabem de traspassar; uns mesos només que és com si
diguéssim: ahir posada en circulació. Us invito a llegir-la i comentar-la.
Només una trentena de pàgines (!) i convindrem a corroborar el pensament del
papa Francesc de que el món està ben
malalt i que estem en situació d’urgència a nivell de
grans problemes mundials sobre la Crisi Climàtica que ho enverina tot a nivell
de la natura que se’ns revolta, i de que si no posem mà segura al timó del
Titànic Mundial podem perdre rumb, sense escapatòria pels passatgers i per la
tripulació. Anem, si no ens recomponem, a naufragi segur i a més en un: o tots
o ningú. Després dels averanys a que anem de segur i que el papa modula i
subratlla, seguint ja el tema del “Laudato síi” (24 maig del 2015) sobre el
tema de la Crisi Climàtica. En pla
suau, aleshores: “La cura de la Casa de tots”, ara ja alçant la veu per fer senyals
d’urgència, a stops saltats a la lleugera, sense aturadors, pensant que
nosaltres no hi tenim res a dir i a fer! No podem acceptar que la cosa no vagi
per a nosaltres! Recollim símptomes, esbrinem perquè i com? Comencem per coses
mínimes que podem fer o deixar de fer. Llums, aigua, deixalles, perdre menjar,
reordenem, evitem consumismes, aprofitem l’ús de les coses, fem una vida
senzilla, no demanem el què no toca, estalviem, sapiguem tenir el millor i més
senzill lleure, sense luxes, no ens deixem portar per desigs que no toquen.
Estimem el viure modest i serè. Viure al dia, al present, donem espai a la
lectura, rellegim els encerts antecedents, usem la biblioteca, seleccionem
assabentant-nos del que és bo i pensem més sovint fent lectura sapiencial del
nostre viure habitual, passegem, practiquem el bon humor, siguem empàtics i
siguem positius de fàcil acontentar, sintonitzem en les idees de més amplitud d’horitzó,
Cerquem el sentit i el grat del què fem, oberts als altres en petits detalls,
no els desvalorem, ans al contrari avalorem el que fem i siguem agraïts als
petits detalls que percebem, res és petit, tot té consistència en sí mateix.
Això és una petita, òptima col·laboració a que el món giri millor...
Estic llegint Rob Riemen de qui havia ja llegit La Universitat de la Vida, ara li ha tocat “Per combatre aquesta època”. Trobes un humanista de gran categoria que pensa i fa pensar. Com a subtítol: “Dues consideracions sobre el feixisme”. El títol ja porta el segell d’una declaració adversativa contra tantes disfuncions personals, socials, espirituals. A continuació ja m’espera el seu Nobleza de espíritu (Arcàdia 2009). Estem a les portes de la quaresma i l’hem de macerar des del primer dia. Una Quaresma plena d’humanitat, d’aquella humanitat que trobem a faltar tan sovint. Una manera pròpia dels temps que passen i no es queden. No hi ha àmbit de la Gràcia sense que recolzi sobre una base sòlida d’humanitat. Els dies d’avui ho detecten autors de “solera” es van quedant buits de reflexió, de visió ampla, de la més preuada interioritat. Qui ens pot parlar amb incidència en el ser i el voler? Mireu, jo us suggeriria la cosa més senzilla però més eficaç per portar la veu de Jesús en l’evangeli que proclamem cada dia a l’Eucaristia. Hi ha un llibret ben editat per la Claret , que té per títol: PARAULA I VIDA. Hi podreu trobar en el breu espai d’una plana l’Evangeli de cada dia i un comentari breu que de seguir-lo diàriament ens pot nodrir de la Paraula de l’Evangeli. No debades Pau diu que la Paraula és el mateix Jesús que ens la diu personalment i que si aconseguíssim fer-ne hàbit quaresmal ens portaria a repensar dolçament la trama del nostre viure i a accedir a la modesta, però satisfactòria felicitat serena i abastable. Paraula d’experiència. Recomanació per gaudida.
P. Josep Mª Balcells
Diumenge VI, 11 de febrer 2024 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada