dissabte, 9 de maig de 2015

Homilia del diumenge 10/04/2015 del P. Josep Mª Balcells

PASQUA: HIMNE  A  L’AMOR  MÉS  GRAN

                                               DÉU ÉS AMOR, com si fos la més cabal definició seva. No pot ser d’altra manera: si no és AMOR, no és Déu. Jesucrist Ressuscitat és l’AMOR. Aquest cop, oh gran sorpresa, és un Déu-Home que ens ho diu amb un to humà, proper, des de les seves entranyes i ressonant en les nostres. I hi afegeix com a aspiració compartida aquest verb “romandre”. Com veieu lligat a l’alegoria del cep i les sarments.

                                               L’amor es viu com un lligam més que afectiu; compromet tots els nostres éssers: el de Crist Ressuscitat, acabada la missió rebuda del Pare, coronada d’una manera aparentment estrident (què en sabem nosaltres d’aquestes exquisideses divino-humanes!) i el nostre –lligam vivencial- que per petit que sigui, té l’ambició de ser total, definitiu, però creixent pel fet de ser humà, perfectible. Anem seguint un procés guiat i exemplificat en el llibre: “El fenomen humà” per Teilhard des de les mateixes entranyes de la matèria (energia) en ascensió helicoïdal fins a les alteses (de les que, ai, no en som gaire conscients) de l’en-amorament o dit també: procés d’amorització que només pot desembocar en ser uns amb el que és U, per definició. Això és justament el des-velament del projecte de Déu, amagat i descobert oportunament en Crist i participat en tota la humanitat i en cadascun de nosaltres, singularment. Gràcies en siguin donades eternament, que diuen els salms o bé, també d’aquest:“Enaltiu el Senyor: que n’és de bo, perdura eternament el seu AMOR”. luia”.

                                               A Joan l’hauríem de llegir, meditar, contemplar de genoll, i amb l’assistència plena, que no ens mancarà mai, de l’Esperit d’Amor, viu i vivificador.  L’AMOR és l’última Veritat de totes les veritats.  Quin desfici té l’Esperit Sant de voler  atansar-nos a successives aproximacions al Déu AMOR, a l’AMOR entranyat i entranyable... Tot crema, dolça flama, dolç cauteri! És la feina encomanada per Jesús a l’Esperit, hores abans de morir. En el seu Testament espiritual se’n fa declaració, revelació. Hauríem de rebre-la amb una gratitud fora de mida; ai, las, quan sabem que no és així! L’Amor del Pare davallant al Fill i Ell vessant-lo en nosaltres!

                                               Avui, en aquest diumenge es clou el tríptic que en aquests tres últims diumenges anem perseguint com una utopia sempre oberta, com un reclam de creixença espiritual. “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. Veniu, assaborim, becada a becada, les delicadeses d’un AMOR que és la vida de i en Déu; que és més camí que meta, que és la veritat essencial i fonament(al) del què som (fills de Déu!) i del que serem (vertigen!)  Ens n’ha donat, Joan, certesa plena: Fills en plenitud donada. L’AMOR sempre –si és autèntic- és “donat”. Paraula aquesta aclaridora: ve de Do, és gràcia, és present –regal- que sols es pressent -i no és un joc de paraules-: no anem més enllà, pressentiment, intuïcions... Aquí hi descansarà el nostre ésser. Ja ho deia s. Agustí: “només en vós descansarem. Una etimologia més –i perdoneu-: des-cansar. Treure tot cansament, desig, anhel, fita sospirada de plenitud, només intuïtiva... Endins, és el camí de la vida. Què bé que ens sona, i què gran i desmesurat que ho trobem! Desproporció, asimetria entre cel i terra..!  
                                              
                                               “L’amor és això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu. Ell ha estat el primer d’estimar-nos; tant (incomprensible, però com hi descansem!) que ha enviat el seu Fill (Pasqua plena) com a víctima propiciatòria pels nostres pecats”. Ara entenc una mica més això de víctima propiciatòria (lliurat voluntàriament diem en començar la consagració). No és més que arribar al final, a l’acompliment d’una missió d’amor, d’un projecte: el de l’AMOR més GRAN, que segons el mateix Crist és donar la VIDA per als seus Amics (no servents), en dir-ho emocionadament als darrers moments i com a Testament Espiritual. I som, comprèn, tots els homes, sense marginació de cap mena, inclusivament que es diu ara: els traspassats, els vivents i els venidors. Estem segellats amb el segell d’un amor indicible, indefectible, que sobrevola totes les mancances de correspondència i d’agraïments oblidats, perquè ens entossudim a ser ¡nosaltres!, quan només podem ser per donació. ¿Què recordem allò de que “sense mi no podeu res?” L’amor de Déu és braços i cor oberts, augurant abraçada i petons. Immerescuts i per això més valuosos, entendridors. Em considero un insipient deixeble de la gran lliçó: estimar. No trabuquem les coses essencials. Amor és donació, només ho saben els vertaders “aimadors”. Passeu per alt, Senyor, les meves ignoràncies, les meves nicieses d’adolescent Narcís, encallat en el seu “ego”,creient-se que tot el món és seu en les camuflades “possessions”. Vaig llegir un article d’en Aragay titulat “No tinc emoticones per explicar el que sento. (De l’ARA del dia de sant Jordi, en el suplement “Llegir i Estimar”, simulant que escriu una adolescent, Giorgina, trabucant hormones amb actituds fonamentals en l’Amor vertader. (No us el perdeu; quina ironia més fina!)   No confonguem els enamoraments amb el “treballós i treballat” amor “en esperit i veritat”. Em fa vergonya constatar-ho en negatiu. “Que el vostre Amor, Senyor, no ens deixi mai, aquesta és l’esperança que posem en Vós”.

                                               Avui deixem que el nostre amor tan petit i esquifit s’ompli del do del vostre Amor i que fem units, mà a la mà, tot fent el camí de la vida. L’amor és obert, és mà distesa que, estrenyent-ne una altra, acarona. Ho veiem en aquestes parelles, mà a la mà, que no tenen edat, que van endavant amb una lluïssor en la mirada. És l’espectacle que irradia, de senzill que és... Feu-nos créixer i “mantenir-nos” en el vostre amor desbordant: “Jo us estimo Tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’A MOR que us tinc”. Més encara: “Jo no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit AMICS, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare” (Ell i el seu Pare no es parlen en paraules, sinó divinament, comunionalment). Embadalits, nosaltres, fem-hi parada llarga... que s’oxigeni i es perfumi tot el nostre ser i obrar. Ai, què petits que som; arrosseguem la síndrome de Peter Pan d’un amor d’infants, possessiu a tot ser-ho... o bé, ¡què adolescents! que arribem a ser. Copio d’un diari, parlant d’uns eterns adolescents (etimologia: “en creixença); en el món d’avui, potser més que mai, desbordant, els precoços adolescents, l’espai vital que els pertocaria, segons els manuals: començant encara púbers i allargant l’adolescència en àmbits de joventut, àdhuc de maduresa immadura, (¡com hi ha món!). Copio, doncs: “L’adolescència és aquest període de desconcert inevitable en el què l’ésser humà es debat entre la independència i el ramat, aquest instant a voltes besllumat com una eternitat en el què tot es confon, ideals i pràctica, missatge i actitud, orgull i tancament, autenticitat i procacitat”.(Parla d’aquelles noies de la pel·lícula Girlhood). No té més importància la cosa...

                                               Deixeu-me acabar com ho fa Joan a l’evangeli: “SÓC JO qui us he escollit per confiar-vos la (meva) missió”. Demaneu al Pare poder ser consistents i no tan trencadissos en la Missió. Com fer-ho? Jesucrist ens diu: “Us mano, (us demano) que us estimeu els uns als altres, TAL com Jo us he estimat” I això ho rubrica com si fos amb una benedicció pasqual: “Us he dit això, perquè tingueu l’alegria que Jo tinc, una alegria ben plena”.

                                               Perquè som tan poc avantatjats, tan fràgils en l’amor a Déu i als germans? Aquests, nosaltres inclosos, només podem créixer, només podem recolzar-nos com a únic fonament sobre el Jo (vertaderament com una au encara sense plomes i sortint del niu desorientada), no sobre l’Ego. Hi ha avui una clara pandèmia d’egos de tota mena i pelatges. Mirem-nos al mirall de les nostres inconsistències i a veure si en els miralls entelats ens veurem amb les nostres màscares o disfresses, diverses segons els estats d’ànim dels nostres egos mutables o mutants. Us recomano la pel·lícula “El cambio” i els comentaris d’en Wayne W. Dyer. Els trobareu editats en DeBolsillo que porta per subtítol: “De la ambición del ego a una vida con sentido”.

                                               ¿Perquè són tan fràgils i trencadissos i de vegades tan poc aterrats els nostres amors, repeteixo? Un amor que no creix i no es fa sostingut, a la llarga decau i no deixa créixer i fruitar el do més important que ens bescanviem –l’amor mutu- i que dóna l’esperança i el goig de “mantenir” –¡paraula d’evangeli!- el cos a cos i l’ànima a ànima com el terreny més viu del nostre viure de cada dia. Jesús hi diu un secret que no podem oblidar: “Jo us estimo Tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. Si observeu els “meus” manaments, us mantindreu en l’amor que us tinc, com Jo també observo els manaments del “meu” Pare i em mantinc en l’amor que em té. Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena”. Tornem-ho a llegir, sisplau. Tot plegat fa rodar el cap i el cor. En dir alegria, la de Jesús, hi veiem tota la fulguració de la felicitat que perseguim tantes vegades sense cap nord.

                                               Si m’ho permeteu, voldria posar a la vostra consideració el fet de llegir-vos atentament no sols com a teoria, sinó amb les pràctiques consegüents
un manual de bones pràctiques d’un amor que es fa primavera en el seu exercici concret. Es tracta del llibre: “El amor: la gran oportunidad”. Subtítol: “Tú puedes conseguir un amor duradero”. Temas de hoy. De ediciones Planeta.  L’autor: Rojas Marco. És persona reconeguda en temes de creixement humà i ho enfoca tot sobre la parella. Falta ens fa. Benvingut!  Avui les relacions de la parella són el punt neuràlgic del conviure...

                                               Hem dit que l’AMOR més GRAN era l’apoteosi pasqual, de la qual Pau ja ens en va fer  l’HIMNE, que no és tan sols un cant, sinó una invitació a confrontar-nos-hi de forma sostinguda en el dia a dia, sense saltar-nos-en cap ni un. Fent de la seva “cantata” l’himne des del despuntar de l’alba fins al rogent de ponent. Possiblement fou la lectura de les vostres noces, dic. Pengeu-lo a la nevera o bé en un raconet del vostre mirall. Un repàs repetit pot anar bé per adquirir-ne l’habitud ferma i decidida. Pas solemne a sant Pau; que cada recitació en veu alta tingui ressons de les experiències domèstiques. Convé no fer-nos trampa, bé saltant-nos una “variació” musical o bé enfurrunyats de bon matí, de mala lluna, quan ens permetem de fer-li el salt, per un dia, “un dia és un dia”. Malament. Així no aconseguirem res en la solubilitat de no construir-ne sense interrumpció música i lletra i ressons, ecos en les “muntanyes” (llegeixi’s: les dificultats nostres de cada dia). La vida –diu la Bíblia- és milícia, esforç tenaç, posar-hi el cor. Prou de consideracions sense suc ni bruc. Dono pas a Pau: “I ara us vull mostrar un camí incomparablement més gran.
El qui estima és pacient,
                      és bondadós.
El qui estima no té enveja,
                      no és presumit ni orgullós,
                      no és groller ni egoista,
                      no s’irrita ni es  venja;
                      no s’alegra de la mentida,
                      sinó que troba el goig en la veritat;
                      tot ho excusa,
                      tot ho creu;
                      tot ho espera,
                      tot ho suporta.
La caritat no passarà mai”.

            ¡En el Senyor s’inspirarà el meu himne el dia del Gran Aplec!

          Diumenge VI de Pasqua, 10 de maig del 2015.  Sabadell