Homilia del diumenge 03/05/2015 del P. Josep Mª Balcells

PASQUA :  “HIMNE  A  LA  VIDA!”

                                               Seduïts per l’evangeli de Joan. Ens ha acompanyat, Joan,  aquests diumenges pasquals. Si no ho ha fet fins ara, encara hi som a temps. Joan, a mesura que anava endavant el cicle pasqual, abans de posar-hi el punt final amb la reactualització litúrgica de l’Ascensió i concloure amb la Pentecosta, que ens ha de durar dies i dies, present -a moment i a moment- amb la “beguda de l’Esperit Sant”, ens va endinsant en el misteri de Crist, que consegüentment és el, també misteri, de la seva (nostra) Església, i, per tant en el misteri de cadascú de nosaltres. Atenció, que si no tenim per endavant aquesta Trobada, Manifestació, Revelació de Jesucrist, des que “ens ha obert els ulls de la FE”,  tot el que ens espera, serà debades. Tot té un preu, i els misteris van més enllà, “no tenen preu, són incommensurables”. Poso per enèsima vegada les inspirades paraules de Benet XVI: “Déu és Amor; el qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell (I Jn 4,16)  Aquestes paraules de Joan expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu i també consegüent de l’home i del seu camí. A més, en aquest mateix versicle, Joan ens ofereix, per dir-ho així, una formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut”.

                                               “Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida. Atenció: “No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la Trobada amb un Esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva!”

                                               “Això hauria d’haver succeït els primers dies de Pasqua, quan Jesús es manifestava als seus apòstols i deixebles perquè fessin el seu acte de FE, més enllà de les contingències de la vida de cadascú. El punt final és l’acte de FE de Tomàs: prostrat als peus de Jesús i dient: “Senyor meu i Déu meu”. Fem l’acte de Fe Personal ara, si no l’hem fet ja abans. Si no, ens perdem els tres diumenges: els dies 29 d’abril i el 3 i 12 de maig, perquè Joan ens il·lustrarà aquests diumenges allò que solemnement diu als apòstols: “Jo Sóc el Camí, la Veritat i la Vida”. Ho farà, com acostumava, amb símbols o paràboles que aniran aprofundint la vivència nova amb i en  Jesús Ressuscitat. Ens il·lustrarà qui, què i com som transformats i configurats amb i EN Ell. Deixem-nos remodelar per Jesucrist, el gran Poeta de la Vida. Crear és la poesia essencial. Deixeu-vos re-crear i re-creem donat la vida-Vida! Tot és nou, nou de trinca!

                                               Jo, amb permís del mateix Jesús, em permeto dir per imperatius litúrgics que ja havent començat el diumenge passat amb la figura del Bon Pastor sabem que Ell és el nostre Camí: Amb l’afegitó del Salm: “El Senyor és el meu Pastor, no em manca res. Seguiu i veureu com Ell ens acompanya arreu on anem. Més que ramat som Comunitat, som Cos, som el seu Seguici. Ara, després de Pasqua, ja no tenim por. Ell ens guarda, ens alimenta, ens coneix i reconeix, cadascú té el seu nom propi posat i reconegut per Ell... Conèixer-nos per la veu, un miracle quotidià. Quin goig quan ens diuen, per telèfon: Què em coneixes?  No faltava més! Sí et conec: dir això va més enllà: Et conec i et reconec. Oh meravella de familiaritat, d’amistat, Vida!

                                               Donem un pas més en profunditat: Avui se’ns mostrarà a bastament jesús ressuscitat com a Vida. No hi ha cap figura més encertada que la de la vinya, imatge tan usada en tot el Vell i el Nou Testament. La vinya és objecte de l’amor delicat de “Nostramo” Hi té posats els ulls i el cor. No podia ser menys, perquè la paraula vinya, amb l’encert d’aquest capítol 15 arriba a la més estreta connexió, unió  i comunió entre el cep i les sarments. Amb aquest inimaginable “sense Mi no podeu res”. Quina manera més entranyable de dir: “Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense Mi no podeu fer res”.

                                               Hem passat de la preposició amb del diumenge passat a l’en d’aquest diumenge. Hi ha hagut un canvi substancial. De proximitat hem passat a intimitat. De confiar-nos a Ell ara ens hi sentim configurats, empeltats; l’amor que ens té ens fa u amb Ell. Comunió, ¿es pot dir d’una altra manera? No ho podem entendre, ¡mal aniria que ho entenguéssim! La vida se’ns torna Vida, de servents ara esdevenim Amics, tot per do, per gràcia. ¡Quin flux de saba divina ens fa fetus, nadons, fills i hereus. Si ens ho haguéssim cregut, perquè ens ho haguessin dit a partir d’experiències viscudes, ara seríem Vida en Ell. Mireu-ho per on vulgueu, diu Agustí, i sereu envaïts de Gràcia per tots costats. “Ai, estar en gràcia, ¡què en sona de diferent de com ens ho deien! Renoveu-vos en l’Esperit. Deixeu-vos prendre per Jesús Ressuscitat! Estem en l’àmbit de Déu. Que la seva saba divina ens sadolli, ens alimenti, ens tonifiqui, ens unifiqui, ens mogui i ens remogui... ¡Ai, què tard que ho hem sentit, experimentat, no de veu de gent estranya que probablement no ho experimentava, sinó de llavis del mateix Crist i del seu Esperit, des de dins... Ser cristià és una altra cosa. Tot, tot, amarat de Vida. L’expressió que surt més al NT, sobretot a Joan en l’evangeli i en la seva primera carta. També en Pau... Els salms tenen com a teló de fons: la VIDA.

                                               Deixarem per al diumenge proper en que serem il·lustrats, introduïts per la paraula de Déu mateix: “Jo sóc” l’última veritat de la vida: l’amor que Déu ens té, en present etern, ens urgeix a l’amor als altres, a tots, tal com Jesús ens ha estimat i ens estima: no hi ha major sentit que donar la Vida per a tothom. Descansem-hi! Ja hi tornarem diumenge vinent. Ara cal que ens embriaguem de VIDA. Som-hi

                                               Aquest és el frontispici de l’evangeli: “A mi m’ha enviat el Pare que viu i Jo visc gràcies al Pare, igualment els qui em mengen a Mi, viuran gràcies a Mi”. Qui mai s’ha atrevit a dir això? ¡O la gran mentida o la més gran veritat dels segles! El capítol sisè de Joan: Jesús és el PA de VIDA. “Qui ve a MI no passarà fam i qui creu EN mi no tindrà mai set. Jo Sóc la Resurrecció i la Vida. El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món”. Unes cinquanta vegades surt l’expressió VIDA en l’evangeli de Joan i unes tretze a la seva Carta Primera. Afegim-hi les de Pau i tot esdevé vida, una vida que allarga els seus braços amunt... i es torna Vida amb v alta que dèiem d’infants. Ja estem de sobte en un altre Món. El món de la gràcia, de la vinya, del Cep i les sarments. Mirem la natura que ens envolta i veurem admirativament com rebrolla, com apunta, com llueix, cada bri, cada brot, cada poncella són dos miracles: la natura i el símbol de la “sobrenatura”: ¡Quina prodigalitat, quin bé de Déu!; així som cadascú de nosaltres a ulls de Déu. Les vinyes apunten vida nova. ¡Quin encant, badem, estem fets per a badar. El nen es para i veu tot un món en qualsevol cosa que li concentra la mirada. “Nen, no badis! ¡Ai, com matem l’admiració! Massa pressa, massa lliscar per camins de practicitat mal entesa. Badem, badem: això és el que ens des-resseca ens rejoveniex l’esperit.  ¡Nascuts per sentir la poesia, tota la bellesa se’ns malmet, si no parem compte! D’admirar retrocedim a mirar i no veure i no Viure. Tenim a Joan de la Creu: poeta en viure i en escriure: “El càntico espiritual. L’hauríem de saber de cor: “Mil gracias derramando  / pasó por estos sotos con presura / y yéndolos mirando, con sola su figura / vestidos los dejó de hermosura”. “Descubre tu presencia, / y máteme tu vista y hermosura; / mira que la dolencia / de amor, que no se cura / sino con la presencia y la figura.” “¡Oh cristalina fuente, / si en esos tus semblantes plateados, / formases de repente / los ojos deseados, / que tengo en mis entrañas dibujados!”

                                               Per aquí trobareu un llibre que es titula “La pedagogia del asombro”. Què poca cosa és “l’(a)na(r) fent”. La vida hem de fer que canti. És qüestió, més que res, d’actitud, malgrat els possibles i reals “malgrats”. Reculls allò que sembres. “Sempre positius”. I quan “apreta, apretarà” menys, menys, si saps ser senyor de tu mateix. I quan vingui l’hora de temença (de la prova, de la por), tinguis trempera i troba motivacions per defensar la integritat de la teva vida, millor: Vida. Pensa que al cep hi ha altres sarments, tot ajuda. Deixa’t oxigenar. Una bona funció clorofílica. Els pulmons, bé..., la respiració és molt important: Pausadament: inspirar fins a les entranyes, treure tot el suc millor de l’aire, que és vida, si no és contaminat i expirar la resta, tòxica. I després, vinga: sístole i diàstole. Respirar bé és vida, respirar des de la Fe que és Vida. Una mica de saviesa oriental ens vindria de mil meravelles. Així ho veu i ho viu en Panikkar en el seu llibre “Invitació a la saviesa”. “Deixeu-m’ho dir parafrasejant el poeta (rellegiu El càntic espiritual d’en Maragall!): “I quan vingui aquella hora de saviesa / en què es desvetllin els sentits humans, / feu que siguin molt més penetrants,/ que sense oblidar la immediatesa / ens duguin a descobrir la bellesa / en la Vida tot estant”. Respirem fondament. ¡Unes glopades de poesia, què bé que ens anirien! ¡Ai, les humanitats i les sobrehumanitats perdudes... Estem en temps de “piulades” i no hi ha millors piulades que les dels ocells enmig del silenci alat en ple bosc. Oh, delícia! Massa màquina desconcentradora de la vida-Vida real, ventilador de banalitats, a voltes... Domini del “virtual” enlloc del presencial: paraula més que bonica, to el gran món de les relacions en proïsmes. Mans i cor estan fets per acaronar, per besar, per sentir els batecs de les presències, ai Déu, com ens costa d’aprendre l’essencial.

                                               Déu és la Vida-Vida que, en crear, la posa com anhel en tots els éssers vivents. Tot és vida, seguint les intuïcions de Teilhard, i la vida-Vida fa una ascensió en espiral des de la matèria amunt, amunt: tercera dimensió (la consciència, allò que en diu la noosfera, l’amorització, la sobrevida) fins i tot quarta, en espera de la quinta i definitiva En ELL, (donada, des de “El fenomen humà” a allò que en diu ell mateix “El fenomen cristià”) fins al mateix Crist, punt Omega,  principi i fi de tota evolució, punt central d’arribada de tota la Creació i de la Re-Creació . “Aspirem a dons millors!”. Apuntem el més amunt que es pugui: “A dalt tot convergeix” (lema dels Teilhard). “¿La humanitat encara està “verosa” per a determinats èxtasis?  Pitjor per ella”, escriu el Dr. Crusafont el primer traductor de “El fenómeno humano”. ¿Sabeu quant fa d’aquesta aventura intel·lectual i cristiana? Només seixanta anys! Firma el pròleg a Sabadell, agost del 1955. Visca la Vida i la seva permanent evolució-Evolució! El cristià serà místic, serà espiritual de veres o no serà. Profecia viscuda en el dia a dia, n’est pas! Humanitzar la humanitat, a partir de la proximitat”. ¿Us sona? Casaldàliga.

                                               Havia previst alguns apunts sobre la Vida, a triar, per incentivar-vos, perquè cadascú fes el seu propi Himne a la vida-Vida. Per escrit, ep! Per poder-lo cantar cada dia i per anar-lo fent més dens de natura i de sobrenatura... Serà un altre dia. ¡Gracias a la vida por todo lo que me has dado”. “Confieso que he vivido” “Fills/filles de Déu, tingueu vida eterna, en quarta dimensió, moment a moment...

                                               Acomiadament: ¡Que la Vida, que és Déu, sigui EN tots vosaltres i EN tots aquells que estimeu o hauríeu d’estimar! Ho faig meu, abans de que us ho ofereixi a tots els amics, saludats i estimats. Bon proseguimento, que diuen els italians.

                                   Sabadell, 5 de maig, Diumenge Vè de Pasqua.