NO US
DEIXARÉ ORFES
Pentecosta
és la gran solemnitat que culmina la festa de Pasqua, en la que la vinguda de l’Esperit Sant, promesa per
Jesús en els darrers dies, en el seu comiat, ens dóna una empenta espiritual
que ens omple del “sentit, gust i obra de
Déu” i ens llença a la gran aventura de predicar el Regne de Déu, sabent i
experimentant que l’Esperit de Déu n’és el motor, l’aire que es respira,
l’unció perfumada que ens donarà fortalesa per poder portar el gran missatge
del Regne de Déu, que no és altre que el del mateix Jesús. Jesús en quant a
home fou ungit, ple de l’Esperit Sant i és Ell qui el conduïa en les seves
predicacions per Palestina i Judea, sobretot. Ara aquesta missió del Pare s’ens
ha revertit en i sobre nosaltres i per això Jesús ens envia un “altre”
Consolador i tot el dinamisme de l’Esperit per portar missatge i testimoni
arreu fins als confins de la terra i sobretot de les consciències. La seva
vinguda i intervenció constant és la millor garantia de poder experimentar que
som els seus deixebles i que Ell ens guiarà amb la seva gràcia i presència on
convingui i on Ell mateix ens suggereixi.
Sense Ell no hi ha Església, no hi ha capacitat de testimoniatge, perquè
Ell parlarà en les nostres paraules i en garantirà la seva eficàcia. Ell remou
l’entramat de l’Església des de la invisibilitat; només per via indirecta i per
sensibilitat adquirida pel tracte el “veiem” present i actuant. Ell ens dóna la
consciència de que som fills de Déu en progressió i un s’hi troba tan i tan bé!
I el deixa que porti les regnes el nostre cor i li sentim el gust de la
gràcia. ¡Ai, si el tinguéssim més experimentat, més entranyat, més a flor
de cor i de pensament! Jesucrist deia: “pels
fruits els coneixereu”. Just. M’hi agafo sempre que puc als fruits de l’Esperit que exposa Pau a la
seva epístola als Gàlates.(Ga 5, 22). Ho he posat moltes vegades però no em
canso d’enumerar-los, tot hi desitjant que es facin carn de la nostra carn i
esperit del nostre esperit. Tots ells i més encara; que estic fent llista dels
que surten ací i allà en les epístoles de Pau. Són innumerables. M’ha passat
per la ment i el cor de rastrejar-los i de posar-los en una llista mensual a un
per dia concentrat per tenir-los presents i així ens siguin motivadors del dia
a dia; i ja porto dos mesos i escaig
plens i encara n’aniré trobant més i més. Res d’invenció meva, tots paraula de
Déu... Tota la nostra espiritualitat prové de l’Esperit Sant que espiritualitza
i que santifica. I ens rejoveneix i ens compromet en “La Vida segons l’Esperit”, dos llibres titulats així que tinc a mà:
l’un de Lyonnet i de la Potterie i un altre de Leonardo Boff. Ja hi tornarem
més endavant, potser no tots aquesta vegada...
Pentecosta
ja era una de les festivitats més importants del poble jueu. Era la festa de la
presentació en agraïment al Temple de la garba de la nova collita acabada de
fer per aquells dies i a la qual s’hi va ajuntar la celebració de l’aliança que
Déu i Poble es van fer mútuament en el desert. Els primers cristians hi varen
ajuntar la celebració de la nova i
eterna aliança que Jesús segellà en la Creu i Resurrecció. Aliança que
nosaltres sabem que aquesta –que n’és l’última i definitiva- serà efectiva “per
obra i gràcia” de l’Esperit Sant. De l’Esperit només en podem tenir experiència
dintre de l’àmbit de la fe.
Creure en l’Esperit és donar-li tota la fe de que som capaços.
Tant
Joan com Pau
ens són els grans comunicadors del què significa i del que obra l’Esperit Sant
que ja va obrar en Jesús, evidentment com a home. De l’Esperit Sant se’n diuen les grans gestes
i meravelles ja des de la mateixa concepció i gestació del Fill de Déu en les
entranyes venerables de la
“Verge i Mare de Déu”. La Visitació que hem celebrat fa ben
pocs dies és un deliciós episodi ple de tendresa on l’Esperit Sant promou un
encontre singular entre Maria i Elisabet, totes dues agraciades en forma, però,
ben distinta; transides dels efectes de
l’Esperit Sant que remou l’infant encara no nadó, Joan, i la seva pròpia mare i
que promourà el Magníficat de Maria que és el gran himne a l’Esperit Sant. “La
meva ànima magnifica el Senyor...”
¿Perquè
està passant mig desapercebut l’Esperit Sant que és el do preciosíssim que ens
fa Jesús enviant-nos-el, perquè deixant-nos portar i guiar per Ell fem les
obres del Regne: Coneixement de Déu Pare com amor constant envers el seu Fill i
la fillada i els fruits d’evangeli que fa fructificar en els que s’obren a l’Esperit,
allò que esdevé com a nucli del que significa una persona ungida per la “Vida segons l’esperit” Boff
ho sintetitzarà així: “Es tracta de viure una praxi cristiana imbuïda alhora
d’oració i de compromís militant; que el
compromís brolli de la plenitud de l’oració i que l’oració aflori del cor del
compromís. Nova síntesi: “Passió per Déu
dins la passió pel pobre”. “En tant que forma de vida, la fe viva
implica una actitud contemplativa del món: cerca i troba les petges de Déu en
tot i per tot. Tanmateix, no n’hi ha prou que la fe sigui viva; cal que sigui vertadera. I només és
vertadera la fe que es tradueix en amor i en justícia. Per agradar Déu no és
suficient creure en Ell o invocar el seu nom; és necessari treballar per la
justícia, per la veritat i per la pau del Regne de Déu. Només aquesta fe
operant és vertadera i, doncs, salvífica. “La fe sense els fets és inútil” (Jm
2,21). La fe cristiana sap que Crist s’amaga en la densitat sacramental dels
pobres. Sí, els pobres no tenen solament necessitats per satisfer, sinó que
tenen una riquesa oculta, que els és ben
pròpia: ells són portadors privilegiats del Senyor, destinataris i hereus
primers del Regne, evangeli vivent de tots els temps i de tots els homes
(Puebla). Crist s’ha identificat amb el pobre i vol ser reconegut i servit en
ell. “Jo tenia gana...” Mt (23,25). El servei al germà, la solidaritat amb la seva
causa neixen del cor mateix de l’oració. L’oració il·lumina els ulls del
creient per veure en el pobre i en la classe dels espoliats la presència
sacramental del Senyor. Sense l’oració nascuda de la fe, la mirada esdevé
opaca, i només pot entreveure la superfície de les coses, incapaç de copsar
aquella pregonesa mística en la qual es consuma la unió amb el Senyor”.
“Molts
cristians tenen la intrepidesa, que els ve de la fe i de l’oració, de plantar
cara als poders d’aquest món i de lluitar per la causa del poble i en defensa
de la seva dignitat humiliada. Aquest actitud
continua el coratge
apostòlic
(parrhesia) i els
ajuda a suportar les persecucions, presons, tortures i àdhuc l’eliminació
física. Nogensmenys, aquest tremp
heroic no els dispensa pas d’exercir la paciència històrica per acompanyar el
poble en la lenta caminada cap a la llibertat; perquè estan acostumats a sofrir
la repressió de la pròpia esperança. Tenen plena confiança en el poble, en la
seva fortalesa, en la seva voluntat de lluita..., a despit de les seves
limitacions culturals. Creuen agosaradament en la força de l’Esperit, que actua
en els humils, i en la victòria de la causa del Regne.
“Aquesta
actitud neix d’una visió contemplativa de la història, de la qual Déu és el Senyor” (
Del llibre d’en Leonardo Boff)
Diumenge
de Pentecosta, 8 de juny del 2014
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada