dissabte, 28 de juny de 2014

Homilia del diumenge 29/06/2014 del P. Josep Mª Balcells

PERE  I  PAU: PAU  I  PERE

                                                           Després d’una tirallonga de festes entrellaçades totes elles amb el misteri de Crist, el seu –i nostre- misteri pasqual, avui ens surten pel camí –pelegrins que som- de l‘any litúrgic els que són capdavanters, per mèrits propis i, sobretot, per dons de Déu, els dos pilars fonamentals del misteri de l’Església: Pere i Pau. Així ho llegeix de l’Església el concili Vaticà II . Cal insistir en aquest fet de ser un veritable misteri l’Església, que ho és a imitació i semblança del misteri de la Santíssima Trinitat i naturalment del mateix Crist. En efecte, diu el Vaticà: “El misteri de la Santa Església es posa de manifest en la seva fundació, ja que el Senyor Jesús va fer néixer la seva Església predicant el missatge joiós, l’adveniment del Regne de Déu, promès de segles en les Escriptures: “S’ha acomplert el temps, deia, i és a prop el Regne de Déu”. L’Església “avança, bo i peregrinant entre les persecucions del món i els consols de Déu” predicant la creu i la mort del Senyor fins que torni. Amb la força del Senyor ressuscitat pren vigoria per poder triomfar, amb paciència i amor, de les seves pròpies penes i dificultats, les internes el mateix que les externes i poder descobrir fidelment davant del món, el misteri, ni que sigui encara mig velat, del Crist, fins que es revelarà  al final de tot en plena llum”.

                                               Si a l’Església de Déu li traieu la profunditat i la densitat del Misteri, així despullada del seu millor vestit, es convertirà en una simple institució humana, que per més que hagi fet equilibris durant dos mil·lennis es troba faltada de tantes coses i és tan humana –en el sentit simple i feble de la paraula- que pot ser objecte de crítiques  per la seva absència de molta noblesa, àdhuc d’inhumanitats. Semper reformanda; sempre amb la necessitat de fer-hi “obres” de tota mena i envergadura: de retocs, de disseny, altres de més fortes:  de tirar envans, reduir l’excés de pes institucional; altres en voldrien fins i tot d’estructurals. El pes de tants anys  d’existència i l’haver passat per tantes peripècies culturals, socials i de valors, sempre –tantes sense mala fe!- se la pot fer diana de projectils i d’escomeses... Però quan diem supplet Ecclesia, en el fons volem dir que la seva institució divina aguanta força bé i li és al mateix temps d’esperó per anar canviant i rejovenint-se. Qualsevol reforma és un tornar a les fonts i rellegir-les amb ulls actuals, sense prejudicis dogmàtics en tantes coses. Quatre coses són essencials, les altres tenen molt valor circumstancial, poden ser subjectes a canvis... Hem de “fer dissabte” sovint a l’Església i no convertir-la en una botiga d’antiguitats i menys en un museu... Porta Ella la marca de les nostres debilitats.

                                               Anem, però, endavant: l’Església sense Crist, no té cap sentit; però siguem agosarats: l’Església sense Pau i Pere tampoc tindria massa sentit.

                                               Tres aspectes confirmen l’Església en els aspectes nuclears: el doctrinal vist i viscut des de la nostra fe, és a dir feta amb una lectura basada en la fe. La koinonia que és la comunió que es va fent i aprofundint i que és filla de la Trinitat i la diakonia, és a dir el servei a tot i a tots. El papa Francesc ha parlat de gradació; no tot té el mateix valor. Cal fer tot un escalat d’importància. No tot és igual.

                                               L’Església és per-als-altres, com ho fou el mateix Jesucrist i l’Esperit Sant que ens és donat sobretot per crear unitat i comunió, on la justícia primeja, segons els signes dels temps, més adequats, aquests, per a la nostra societat, més sensible com mai avui, respon no a la quantitat sinó a la qualitat i  vista en globalització: tots i tot formant una unitat d’independències. El món no és tan cristià com podrien pregonar les xifres que -de ser bones, si ho són- només són qüestió de números i responent a voltes a prejudicis que prejutgen cristianismes històrics i socials, demoscòpics. La vida evangèlica, que és la que compta no fa recompte dels inscrits als llibres de batejats, sinó de la presència activa i operosa que està present on hi ha necessitats, indigents i exclosos tant en l’ordre domèstic com social. Ser cristià ho engloba tot i  més...: persones, natura, societat, ciència, projectes de millora del món.


                                               Pere i Pau són dos columnes de l’Església naixent, quan s’anaven posant les primeres fileres de maons o carreus o bé de pedres cantoneres i   que van donar configuració a l’edifici eclesial. Ens en queden documentats els primers passos i alguns escrits que ja donen el primer sentit del que significa l’Església naixent.

                                               No fa gaire que vàrem celebrar l’any de Sant Pau. Jo crec que hauríem, si no de repetir, sí almenys de propiciar-ne una exploració més aprofundida. Una mena de màster en Pau. No n’hi ha prou amb una lectura directa i personal, menys si ens limitem a escoltar-lo en les proclamacions de les eucaristies. Necessitem un  guia que vagi donant valor significatiu, circumstancial o de context, àdhuc interactiu dins del corpus de les seves cartes. Darrerament m’ha vingut a mans un llibre de no moltes pàgines que sintetitza la figura i l’ensenyament de Pau. Ben accessible. Podria ser el text base per  estudiar-lo, millor en petits grups. No té més d’un centenar de pàgines, poc més. A Pau no n’hi ha prou de proclamar-lo com a Paraula de Déu en les eucaristies. Cal una lectura comprensiva i comprehensiva (és  a dir totalitzant) per veure el què significa un home enamorat de Crist i enamorador de cara als altres. “Ai de mi, si no evangelitzara!”

                                               ¿Voleu que us digui una cosa que potser farà mal a les pietoses oïdes de molts freqüentadors de les eucaristies dominicals?  A Pau se l’ha de llegir poc a poc, guiats per un bon mestre que no pressuposi res com a dit i sabut, sinó que vagi pas a pas teixint una xarxa de punts comuns i de referències que cal fer explícites i que ens donin amb precisió les característiques del seu pensar. Quin  home més gran, Pau! En trenta anys fa sembra de presència i escrits al centre del món d’aleshores que era la mediterrània o bé amb l’expressió més significativa: Mare Nostrum.

                                   Ah, em deixava de dir de quin llibre parlo: “Pau de Tars” “Un home cara a cara amb Déu, de Daniel Marguerat, que també té un llibre similar titulat “L’home que venia de Natzaret” “El que avui podem saber de Jesús” Tots dos publicats per la Claret en la seva col·lecció Glossa. Tots de bon i fàcil llegir.

                                               Un prec: hauríem de llegir més de tema cristià. Mai una formació pot prescindir de llegir llibres. Sempre trobarem l’adequat al moment personal i al nostre present. Fora de llibres pietosos, ara hauríem de saltar a cosa de major valor

                                               ¿Qui s’apuntaria a un club de Lectura sobre tema religiós. Tot a nivell de divulgació, només. Res d’elucubracions teològiques, que ja tenen els seus lectors especialitzats.

                                               El futur del cristià –i això és una altre tema en què hi vull entrar un altre dia- vindrà de formar petits grups on s’aprofundeixen els temes i les vivències al voltant de la Paraula de Déu. Aixequeu la mà els qui us hi veieu en cor. No els deixarem sols. Ho dic perquè hi crec. Això sí, segons les normes ja establertes a l’ús. Tothom havent llegit i subratllat i fent-se preguntes i/o admiracions i compartint-les sistemàticament en grups mensuals. Què menys podem fer per aixecar el nivell de la cultura religiosa. Cultura vol dir fer créixer, cultivar. Vol dir viure-hi més i millor. Trenquem motlles. Estem massa acostumats a que ens ho donin massa passat pel turmix. Pau parla de “vosaltres que sou espirituals”. A vosaltres se us ha de donar menjar de “grans”. Això suposa voluntat i temps! Tot el que sigui consistent suposa temps i dedicació. Apa, animeu-vos!

            Solemnitat de sant Pere i sant Pau, apòstols, 29 de juny de 2014.   Sabadell