L’ESGLÉSIA NAIXENT
I CREIXENT
“La
paraula de Déu s’anava estenent, i a Jerusalem creixia molt el nombre dels
creients; fins i tot molts sacerdots acceptaven la fe”. Els apòstols
continuarien ocupant-se de la pregària i del ministeri de la paraula. Els diaques
es dedicarien sobretot a l’ajuda dels pobres. El testimoniatge de les primers
comunitats de creients -així se’ls anomenava en un principi-: suposava
l’obertura a la fe i això era el determinant. L’Esperit Sant “jugava fort” i
tothom veia amb estupefacció signes inèdits i
inaudits, com els del Mestre. D’aquí naixia el distintiu:“el fervor
de tots els començaments”. El que prevalia aleshores era el contingut
essencial (la fe en la Resurrecció de Jesús: el reconeixement com a Messies
i com a Fill de Déu i en la participació en la glorificació del Fill de
Déu i Home, que ens obria al goig de saber-se i sentir-se fills adoptius
de Déu). I la forma o formes encara estaven obrint-se camí, amb les
degudes diferencies que donaven un to d’espontaneïtat i de creativitat en les
reunions i en les pregàries; eren molt obertes d’esperit aquestes primeres
comunitats...
Hem
configurat una expressió que des del Concili darrer ha pres, a distintes
velocitats, allò del retorn als principis o als inicis, a les fonts. Que
tant té una lectura històrica, com de “credo” de les coses essencials. Es vivia
i es promovia la “novetat” i la gent encara exultava en saber-se redimits
(trets de molts esclavatges espirituals i morals freqüents entre el poble pagà).
I per primer cop fou a Alexandria que els creients serien anomenats cristians.
Paraula encunyada que era altament significativa de que el què es pretenia
essencialment en la religió naixent era el seguiment de Jesús, el Crist.
Aquella comunitat antioquena era molt viva i feu el primer atansament
sistemàtic a la predicació entre els pagans. Això va esverar a la comunitat de
Jerusalem dirigida per Jaume, més conservador, que va enviar a Bernabé per
veure què es feia i com, el
qual va donar per bona l’orientació i, a més a més, va anar a cercar Pau que va predicar-hi el Crist Ressuscitat i
les conseqüències de tot tipus que suposava, com es llegeix en les seves cartes
dirigides a comunitats que ja després del Concili de Jerusalem fou acceptada
aquesta nova orientació de la predicació o de la paraula personalitzada, com si
fos la mateixa del Crist. L’intent de fer que els pagans que es volien
convertir primer es fessin adherents al judaisme, que es circumcidessin i que
seguissin amb el tríptic veterotestamentari: Temple, Torà i Profetes. Això es
va debatre en el Concili de Jerusalem i es va aprovar el costum introduït a
Antioquia. Cal dir que l’expansió del cristianisme primer fou fet en llocs on
prevalien els helenistes i Pau, nascut a Tars dominava el grec, correntment parlat,
no el pur, sinó l’anomenat la
koiné. Tot plegat va servir per l’expansió primera, de la
qual fou figura senyera Pau, que -tot i no haver conegut a Jesús en vida
terrena- es tenia com apòstol per crida i vocació divina: se’n dirà: l’apòstol
dels gentils.
Va
prevaler finalment que el cristianisme no era un afegit al judaisme, sinó que
tenia entitat pròpia i que respectant “les Escriptures”, com diuen els
evangelistes, el cristianisme era una manera totalment nova de viure, centrada
en la vivència de la figura de Crist i dels seus ensenyaments. Escoltem a Pere
en la segona lectura: “Acosteu-vos al Senyor, que és la pedra viva. Els homes
l’havien rebutjada, però als ulls de Déu és “escollida, de gran valor”. També
vosaltres, com pedres vives, deixeu que Déu faci de vosaltres un temple
espiritual que oferirà víctimes espirituals, acceptables a Déu per Jesucrist.
Per això diu l’Escriptura: “Jo poso a Sió una pedra angular, de gran valor,
escollida: el qui creu no quedarà defraudat”. “És de gran valor per a vosaltres,
els qui heu cregut..., ara corona l’edifici”. “Vosaltres sou “un poble
escollit, un reialme sacerdotal, una nació sagrada, la possessió personal de
Déu”, perquè “proclameu la lloança” d’aquell
que us ha cridat del país de les tenebres a la seva llum admirable”.
Església d’inici: cristiana, catòlica i apostòlica.
La
paraula que es difon arreu pren les característiques que van més enllà
de la predicació solament. Se’ns posa de cop i volta en majúscula i ja s’entén
que és el mateix Jesucrist ressuscitat qui és predicat i acollit. Ell mateix,
juntament amb el Pare i l’Esperit que empenyen l’Església naixent i es mostren
pròdigs en obres extraordinàries com queda narrat, en part en el llibre dels
Fets dels Apòstols, que suposen uns dons i carismes fundacionals. Diu el
Concili: “L’Esperit habita en l’Església i en el cor del creients com en un
temple, allí hi prega i hi dóna testimoniatge de l’adopció de fills. Aquesta
Església, la qual guia vers la veritat completa, unifica en la comunió i el ministeri
i amb diversos dons jeràrquics i carismàtics instrueix i dirigeix, embellint-la
amb els seus fruits. La rejoveneix amb la força de l’evangeli, “la renova
constantment i la condueix a la unió consumada amb el seu Espòs. Car l’Esperit
i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: “Veniu”. L’Esperit ho remou tot i fa vàlida
l’expressió de Jesús: “Heus aquí que jo ho renovo tot”. Està en procés una nova
creació, el que suposarà una nova i eterna aliança.
.
fe “cansada”, no promocionada per la cultura bíblica i
l’experiència de la fe.
Europa està cansada, la seva fe té més de religiositat que de
“cultiu” de l’esperit. Manca, ens manca pregària; tot ho volem arreglar amb
reforma de les estructures, i no dic que no s’hagin d’aprimar, però poso dos
exemples d’allò que diuen alguns dels últims papes, precisament allò que tenien,
exuberants, les primeres comunitats cristianes. No us poseu a riure, que no és
intranscendent el què ens demanen: més i més fervor. Heus ací els
dos exemples. El primer un paràgraf de Pau VI en l’encíclica Evangelii
Nuntiandi: “Dels obstacles que perduren al nostre temps, ens limitem a citar la
manca de fervor. Tant o més greu perquè ve de dins. Aquesta manca de
fervor es manifesta en la fatiga i la desil·lusió, en l’acomodació a l’ambient
i en el desinterès, i sobretot en la falta d’alegria i d’esperança. Per això, a
tots aquells als quals per qualsevol títol o en qualsevol grau tenen
l’obligació d’evangelitzar, Nos els exhortem a alimentar sempre el fervor de
l’esperit. (Rom 12, 11s): “Esforceu-vos a ser sol·lícits. Sigueu fervents
d’esperit, serviu el Senyor. Que l’esperança us ompli d’alegria. Sigueu
pacients en la tribulació, constants en l’oració. Feu-vos solidaris de les
necessitats del Poble Sant. Practiqueu amb deler l’hospitalitat”. Per a que la
Paraula tingui els seus efectes directes convé que qui la proclama estigui
“posseït” per Ella. No es poden evadir com ho intentaven de fer els grans
profetes de l’AT. Déu no admet excuses de cap mena, quan crida. Perquè ells
hauran de parlar sota l’influx de la “Paraula de Déu”, essent-ne només altaveus,
instruments seus, dels que s’espera que siguin dòcils a la transmissió simple i
clara de la Paraula de Déu. Ella de per si mateixa parlarà i obrarà; revela i
és llum i regla de vida. (X. Léon-Dufur: Vocabulari de teologia bíblica). I en
tinc un de més recent, d’exemple que de segur us sonarà. Comença així “L’alegria
de l’Evangeli” del papa Francesc: “L’alegria de l’Evangeli omple el cor i
la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell
són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament.
Amb Jesucrist sempre neix i reneix l’alegria. En aquesta Exhortació vull
dirigir-me als fidels cristians per invitar-los a una nova etapa
evangelitzadora marcada per l’alegria, i indicar camins per a la
marxa de l’Església en els pròxims anys”. Aires nous, noves invitacions,
¿retornem a l’Església de la primeria? L’alegria és fruit del fervor. ¿Per què
no continueu llegint les paraules del papa Francesc? L’alegria és
encomanadissa. I Jesús diu abans de marxar: “Que els vostres cors s’asserenin.
Confieu en Déu, confieu en mi...” I rebla el seu amor als deixebles-apòstols
que hauran d’evangelitzar d’aquí a poc: “Us he dit tot això (...) perquè la
meva joia sigui també la vostra i la vostra joia sigui completa”. (Intimitats
de Jesús als seus estimats: Jn 13 - 17) Participeu-ne, de la nova evangelització,
començant per nosaltres, sense dilacions... Hi trobareu àdhuc allò que no us
atreviu a pensar i desitjar. El goig és el do i fruit de l’Esperit Sant.
Diumenge
V de pasqua, 18 de maig de 2014.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada