dilluns, 12 de maig de 2014

Homilia del diumenge 11/05/2014 del P. Josep Mª Balcells

POBLE  IMMENS,  POBLE  QUE  AVANÇA…

                                               “He nascut en un Poble, en un bany de llibertat; nascut en el Poble del Crist, marcat amb el do de l’Esperit, un Poble que em dóna la FE i em fa caminar amb esperança”: Podria molt ben ser la traducció actualitzada de l’al·legoria del Bon Pastor, de que parla l’evangeli d’avui. El que era literalment només que una contraposició amb el tracte d’explotació que els fariseus tenen amb el poble d’Israel, (cal tenir compte del context: antecedents i conseqüències) s’ha convertit en una esplendorosa al·legoria de com el Crist Jesús tracta els qui se senten deixebles seus... Tota una paràbola que inclou Poble, ciutadans tots: jerarquia inclosa, i Pastor-guia i Servidor. D’una imatge ocasional en una controvèrsia amb els fariseus passem a la més fonda realitat de ser, de sentir-se, de ser tinguts, de tracte, de delicadeses; tot un món nou de relacions amb Jesús, justament nomenat el Bon Pastor.                       

                                               En un món que viu d’esquena a la ruralia, on la ramaderia era indispensable per aconseguir aquell plus necessari perquè la pagesia pogués complementar el pressupost sempre escàs, si no curt, per poder sobreviure, poca cosa sap el món de ciutat dels pastors i dels ramats. El Pastor sempre ha estat un símbol del Messies, del  conductor i guia del Poble ja en l’Antic Testament; molt més encara en el Nou, on el mateix Jesús s’identifica com el Bon Pastor i encara més, el ramat s’ha convertit en Poble de Déu amb relacions noves, tretes i magnificades de la vida pastoril. No podem oblidar que el tracte i relacions en l’Església en diem pastoral. Anant més enllà, Pastor i Ramat es fonen amb una altra al·legoria que ens toca de molt més a prop: El Cos Místic de Jesús. Aquest és sens dubte un tema marcadament pasqual i, per endemés, fortament conciliar, car es defineix el misteri de l’Església, tota ella, com a Poble de Déu, essent aquesta aproximació o denominació –com vulgueu-ne dir- una de les grans conquestes del Vaticà II, el qual en la més fonamental de les constitucions que parla del misteri de l’Església, després d’un primer capítol –imprescindible- del misteri nogensmenys de la Santíssima Trinitat en relació amb l’Església, ens parlarà, donant-li prioritat a qualsevol altre, del Poble de Déu. Us poso els subtítols del primer per ajudar-vos a clarificar el seu contingut –no voldria pas eximir-vos d’una lectura obligada, amb tots els respectes-  No oblideu que de l’Església en diu misteri:
1.- La voluntat del Pare etern sobre la salvació universal.
2.-Missió i obra del Fill.
3.- L’Esperit santificador de l’Església.
4.- El Regne de Déu.
5.- Les diverses figures de l’Església.
6.- L’Església, Cos Místic del Crist.
7.- L’Església visible i espiritual a la vegada.

                                               Salvada aquesta essència i fonament, posa la denominació de “El Poble de Déu” en el capítol segon, que passa per davant de les consideracions clericals o jeràrquiques. Hi va haver llargues discussions entre els conciliars sobre si posar més endarrere la consideració de l’Església com a poble de Déu, fent prevaler el sentit jeràrquic que es mantenia i fortament abans del Concili. Va ser una decisió de les més importants perquè la jerarquia com ho va demostrar Jesús en el lavatori el dia del Sant Sopar i els seus comentaris. “No he vingut a ser servit, sinó a servir. I altres semblants”. Quantes vegades en aquells anys que seguíem a diari les vicissituds conciliars, dèiem “L’autoritat és servei”. La Jerarquia està posada per ajudar a fer créixer els creients com a persones preses i ungides per l’evangeli: “Tu, vine i segueix-me”. Som tots, des del Papa fins a l’últim batejat, primàriament i indistintament, seguidors de Jesús, un per un. L’Església no és “massa”, és “comunió” amb Crist i som –tots- membres de l’Església una i indivisa, segons diu el mateix Concili: “Aquest Poble messiànic té per cap el Crist. Té per distintiu la dignitat i la llibertat dels fills de Déu, al cor dels quals fa estada com en un temple l’Esperit Sant. Té per llei el nou manament d’estimar tal com el mateix Crist ens va estimar.  En fi, té per objectiu el Regne de Déu, començat per Déu mateix aquí a la terra, però que s’ha d’estendre més i més, fins que sigui consumat  també per Ell a la fi dels temps, quan el Crist, que és la nostra vida es manifesti... És Déu qui ha convocat aquest aplec dels qui esguarden amb la fe cap a Jesús, autor de la salvació i principi d’unitat i de pau, i l’ha constituït Església, a fi que sigui per a tots i cadascun un sagrament visible d’aquesta unitat salutífera. Cridada a estendre’s per totes bandes, entra a formar part de la història humana, mentre, per altra banda, transcendeix temps i fronteres nacionals a la vegada”. No hi ha ni més gran ni més petit: tots iguals en Crist. Agustí: igual a tots els seus feligresos com a deixeble, distint per ministeri episcopal.

                                               El tou, el centre , l’objecte-subjecte és sempre el Poble. Avui estem en excel·lents condicions per poder entendre que l’Església o Poble de Déu és com una “utòpica democràcia”, salvada sempre l’apostolicitat d’ella mateixa. Ja sabem que la democràcia és la menys dolenta de les organitzacions polítiques i que sempre s’ha d’afermar sobre els drets i les obligacions del poble, per donar-li els drets que li són propis i vetllar perquè sigui conseqüent amb les obligacions que també li són corresponents. Ja en el primer capítol per treure suspicàcies “temporals” ja es diu que la finalitat de tot el poble, inclosa la jerarquia és el Regne o Regnat de Crist, que no és d’aquest món, però que tots els cristians són doblement ciutadans de la Ciutat dels homes i de la Ciutat del Cel. Ambdues es complementen i tot el que ens fa més humans, per la fe també ens fa més divins. Som per tant corresponsables en una ciutadania humana. No podem eludir-nos ni eximir-nos. També la humanitat és un gran aplec d’ovelles disperses, que Jesús ja va dir que també elles haurien de formar part del seu ramat i que s’ha de fer el que calgui perquè participin de totes les cures i desficis, de totes les proteccions i d’oferir-los les millors pastures, perquè Déu estima tothom i els vol atraure per l’amor a trobar el sentit de la seva vida, seguint les petjades d’Ell mateix, referides a l’evangeli. I a fi de que ens renovem contínuament en Ell (Ef 4, 23) ens ha fet participar del seu Esperit, el qual, essent un mateix en el Cap i en els Membres, talment vivifica, unifica i mou tot el Cos, de tal forma que la seva funció ha estat comparada pels Sants Pares de l’Església amb la que realitza el principi vital o ànima, en el cos humà. Un document de les primeries deia que els cristians són l’ànima del món i de la societat, perquè servant les lleis, van sempre més enllà. Humanitzen arreu, sobrehumanitzen...

                                               Comença el capítol segon, dient: “En tot temps i a tot arreu és agradable a Déu qualsevol que li és fidel i practica la justícia. Déu, però, ha volgut santificar i i salvar els homes no separadament, sense cap connexió els uns amb els altres, sinó que els ha constituïts en un poble que el reconegués de veritat i el servís santament. Afegeix: “posaré la meva llei  al seu si, l’escriuré al seu cor, i jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. Car tots em reconeixeran, des del més petit fins al més gran”.


                                               Insistirà en el què dirà del tracte personalitzat. El salm 22 parla en singular. Això té de sorprenent el tracte amb el Bon Pastor que tenint-ne tants, a cadascú el tracte com si fos ell sol. A cadascú ens coneix personalment i sap el que millor ens convé i sap vetllar per la nostra integritat-identitat física, moral, espiritual,  evangèlica. Agafeu el salm responsorial i diguem-lo referit a nosaltres i veureu quina riquesa de matisos i de motivacions. Fa la distinció entre el que és ver Pastor dels que són mercenaris, que actuen pels beneficis que en poden treure: carrerisme, grimpar, instal·lar-se. Com ho retreu als fariseus que han professionalitzat en el sentit més precari la seva vocació de servidors. Si no hi ha frec a frec hores passades en comú, si no hi ha sentor de  ramat...aleshores tot ha perdut l’encant de la figura del Pastor que porta les esgarriades sobre les espatlles, que va poc a poc amb les mares o les que han de parir.  Que no escapa quan ha de fer front al perill dels animals salvatges. Tot un idil·li de tracte i d’intimitat. La realitat espiritual queda molt per sobre del que es diu en l’al·legoria que aquí no és més que una il·lustració de la contraposició amb les actituds d’alguns fariseus que es creuen amos i  no servidors dels que tenen encomanats. Deixem-nos conduir per la saviesa i la destresa de Jesús que ¡per només cadascun de nosaltres ja justificaria la seva missió! Queda plasmat en la recerca de l’ovella perduda i retrobada amb el goig compartit. Deixem que sigui l’Esperit qui ens ho llegeixi tot.


                 Diumenge IV de Pasqua, 11 de maig del 2014.    Sabadell