divendres, 18 d’abril de 2014

Homilia del diumenge de Pasqua 20/04/2014 del P. Josep Mª Balcells

SETMANA DE GLORIFICACIÓ: EN LA DE JESÚS LA NOSTRA

                                               Si durant aquesta setmana hem seguit de prop el Crist, Senyor nostre. Si l’hem viscuda com formant una gran unitat tota ella, haurem tingut la sort d’haver conegut més i  més el misteri de Jesús, que era la raó primordial de tot el nostre enfocament de la quaresma i que ara completem amb la seva exaltació (mort en creu, segons diu Jesús d’ell mateix: “quan seré enlairat atrauré tothom cap a mi”) i la glorificació (feta pel Pare en la seva Resurrecció i conseqüentment en la nostra pròpia). Arribem, doncs, al punt central de la vida de Jesús i de la nostra, vista des de la fe. Units al Crist Redemptor, seguim-lo també en el Crist Renovador de la Història. Ja no estem en els quadres o pàgines del que abans anomenàvem Història Sagrada, sinó que ens inserim de ple en la Història de la salvació. No empetitim la Pasqua, punt culminant de la vida i missió de Jesús, perquè en la seva Pasqua hi haurem d’empeltar la nostra pròpia. Sigui per ignorància sigui per desídia estem donats a celebracions que moren quan passem full litúrgic. La Pasqua ho omple tot i per sempre, i dóna sentit a tota vivència de fe. De l’aprofundiment del misteri de Jesús que en puguem fer, en dependrà el to vital de la nostra vida de deixebles i del nostre seguiment de Crist que hem d’anar seguint fent tot al llarg de la nostra història o biografia espiritual de cristians. La resurrecció és un Sí plenari del Pare a la missió que encomanà a Crist i en Ell a tots nosaltres. Com veieu, ens hi va tot el sentit del nostre viure de cada dia. Som deixebles (aprenents)  som seguidors (hem optat perquè no ens volem entendre a nosaltres mateixos, si no és en, per i amb Crist).

                                               Avui donarem la paraula a Joan que en el seu evangeli interpreta tota la vida de Jesús concentrada en la seva “Hora” (computable no solament cronològicament sinó teològicament: moment únic, permanent i el que marcarà l’abans i el després de Jesús, el Senyor, i que ens afectarà -són paraules seves- a nosaltres, de temps, lloc i cultura per diversos que siguin. És a partir de la seva exaltació-glorificació que entenem que la seva vida no pot ser compartimentada en fets i paraules aïllades: tot té un fil d’or que ho relliga tot -i bé podem dir ara a fets consumats- que tots estem immersos en la seva i nostra “hora” amb un sentit de continuació, de presència, d’actualització: Jesús, “ahir, avui i per sempre”. Conressuscitats i conressuscitants!

                                               Mai m’havia passat que fes una cita tan llarga i que demana d’endinsar-nos-hi bo i demanant al mateix Crist que ens doni la capacitat i saviesa de penetrar en el que anem dient: el misteri de Crist. Per tant, em demano de llegir-ho al temps que contemplant-ho, pausadament, per no perdre ni un petit incís. Ho demana el moment litúrgic, ho demana també perquè són paraules-pregària de Jesús; i a més de les pertanyents al comiat de Jesús en l’ambient gloriós del Cenacle, i a dos passos del Camí cap al Calvari. És gairebé tot el capítol 17 de Joan que he recomanat tan i tan sovint, perquè encara que dirigit als seus deixebles ens al·ludeix també a nosaltres i per tant hi som com invitats a sentir-lo a Ell mateix amb l’actitud de pregària més fonda i sentida que puguem: “Així parlà Jesús i, alçant els ulls al cel, digué: Pare, ha arribat l’hora;  glorifiqueu el vostre Fill a fi que el vostre Fill us glorifiqui, segons el poder que li heu donat sobre tot home, perquè doni la vida eterna a tots els qui li heu donat. I això és la vida eterna, que us coneguin a Vós, únic Déu veritable, i el que heu enviat, Jesús, el Messies. Jo us he glorificat a la terra donant a terme l’obra que m’heu donat a acomplir. I ara, Pare, glorifiqueu-me vós al costat vostre amb aquella glòria que al costat vostre tenia abans que el món existís. He manifestat el vostre nom als homes que m’heu donat del món. Eren vostres, i m’els heu donats, i han guardat la vostra paraula...; i sóc glorificat en ells. Ja no estic més al món, però ells estan al món, mentre que jo vinc a Vós. Pare Sant , conserveu-los en el vostre nom, els qui m’heu donat, perquè siguin u com nosaltres... No són  del món, com Jo no sóc del món. Consagreu-los en la veritat; la vostra paraula és veritat... per ells em consagro jo mateix, perquè ells també ells siguin consagrats en veritat. Però no prego solament per ells, sinó també pels qui creuran en mi per la seva paraula; que tots siguin u, com Vós, Pare, sou en mi i jo en vós, que també ells siguin u en nosaltres, i que el món cregui que Vós m’heu enviat. Jo els he donat la glòria que m’heu donat, perquè siguin u en nosaltres; jo en ells, i vós en mi, perquè siguin perfectament u, i el món conegui que vós m’heu enviat, i els he estimats com m’heu estimat a mi. Pare, el que m’heu donat, vull que on jo estic, també ells estiguin amb mi, perquè vegin la meva glòria que m’heu donat... i els he fet conèixer el vostre nom, i els el faré conèixer encara perquè l’amor amb que vós m’heu estimat a mi estigui en ells., i jo, en ells”.

                                               Què més i més ben dit es podria desitjar. Ens ha agafat de ple la Pasqua de Crist, de l’Església. És la Nova i Eterna Aliança, la que no podrà tornar endarrere. La Vida nova de Jesús Ressuscitat és la nostra pròpia Vida nova, viscuda amb plenitud de consciència i en un “quart creixent” que ens donarà el sentit de tot el què fem i amb ell també la felicitat a nivell de les coses petites que són les nostres pròpies i les de cada dia. És com si de sobte ens naixessin ales per fer un vol de resurrecció. No gaire per poder seguir tocant de peus a terra. És aquella metàfora de Juan Ramón Jiménez: Alas para enraizarnos y raíces para volar”.

                                               En Jesús exaltat i glorificat hem estat també nosaltres exaltats i glorificats, això sí “en esperança”, no perquè no visquem ja ara vida nova per la fe i l’acció de l’Esperit, sinó perquè hem d’estar glorificats a semblança de Jesucrist que es manifesta en plenitud en la seva resurrecció que és la plena manifestació més per a nosaltres que no pas per a Ell mateix. És reconeixement públic per a la nostra fe, però  no pas per a Ell que des de l’Encarnació ja s’ha manifestat la seva divinitat, encara que no ens arriba sinó quan depurem la fe. No és un regal, un do que Déu Pare li fa a Ell, sinó que ens el fa a nosaltres des del moment que l’Esperit ens el dóna a conèixer per la fe. Jesús és el camí, la veritat i la vida, ja en vida seva, com és la resurrecció i la vida en vida d’ell i sempre. La missió de Jesús ha estat la constant, progressiva glorificació nostra, la divinització creixent nostra. Estem en un àmbit d’absoluta gratuïtat, tot ens és “donat”, tot és do i tot és gràcia. Només és la fe la que venç el món, ho diu Joan, però la nostra és pobreta i encara necessita de primers auxilis, d’una assistència més plena. Sort que ens és promesa i donada en la unció de l’Esperit. Acostumats a celebracions parcel·lades dels misteris de Jesús no en sabem trobar aquell sentit d’unitat que té el misteri de Jesús o bé millor Jesús com a misteri.

                                               Estic llegint l’últim llibre de Josep Oriol Tuñí que es titula “El do de la veritat (Jn 1,17)” Amb aquest subtítol: “L’Evangeli segons Joan com a revelació de Jesús” que tracta abundosament i d’una forma innovadora la glorificació de Jesús que no és exclusivament redemptora, perquè ja ho va ser tota la seva vida. Jo m’atreviria a dir que fou vivificadora. “Cal recordar –ens diu l’autor a les acaballes- “Convé recordar que només amb la vinguda de l’Esperit arribarà la fe autèntica. Perquè el do de l’Esperit és fonamental per arribar a creure. Ara bé, és clar que aquest do només arriba amb la mort de Jesús (“i inclinant el cap va lliurar l’Esperit”). Per això la descripció de la veritable fe que tenim en els paràgrafs del “Comiat” és refereix a la fe després de l’exaltació... Per això Joan vol que el lector  passi d’aquesta fe inicial a la veritable fe de l’Esperit. Aquest creure en plenitud és el que vol inculcar l’evangeli de Joan. Per això es pot entendre que aquesta plenitud que ve amb la fe és una plenitud total: és fruit de l’Esperit. Però no va ser la fe dels qui varen acompanyar Jesús en la vida terrenal”.  Ara és la nostra “hora”. Pasqua total: que vol dir una primera “plenitud de fe en els nostres dies” visquem la Pasqua sense intermitències i deixem que ella faci el seu treball. Recordo una vegada més –no em vull fer pesat- els fruits de l’Esperit Sant: “ amor, goig, pau, paciència, benignitat, bondat, fidelitat, dolcesa, domini d’un mateix”.

                                               Realment el Senyor està ressuscitant. Al·leluia


            Setmana de glorificació: Pasqua. 20 d’abril de 2014.  Sabadell