TORNEM AL
CATECUMENAT
Als
primers temps del cristianisme, sobretot quan Pau va aconseguir que aquell, naixent,
s’obrís, no sense dificultats, a la gent procedent de la gentilitat, és a dir,
dels pagans, l’Església d’acord amb el manament de Jesús ressuscitat: “aneu”, i
predicat per Pere en ambient jueu, a la pregunta que li feien els “tocats” per
la seva predicació, a la pregunta de què havien de fer, Pere els deia: “Convertiu-vos
(=admeteu que Jesús és el Messies i el Fill de Déu) i que cadascun es faci batejar
en el nom de Jesús, el Messies, per obtenir el perdó dels pecats. Així rebreu
el do de l’Esperit Sant”.
Més
endavant es va establir tot un procés que s’anomena “mistagògic”
(obertura del creient als misteris essencials) i se’ls feia una “iniciació”
a la fe en el Crist, que bé podia durar un cert temps, no curt, perquè no es preparava el
principiant només per al ritus baptismal, sinó per entrar en l’”arcà” (en
el misteri) de la fe. És partia
de zero i tot estava recolzat en l’experiència de la fe viscuda amb tot un
seguit de creences i de disponibilitats de canvi de vida; de passar a allò que
tant Crist com Joan i Pau en deien una “Vida nova”. Tot encarat a viure
diferent, molt lluny del que havien viscut fins aleshores. Fàcil de comprendre
perquè avui refloreix d’alguna manera la vida pagana... Mireu, observeu,
pregunteu: no fa falta més
Durant
segles de cristianitat, és a dir, d’una fe que es barrejava amb la
política i amb la manera de viure i els costums, a voltes, pagans, aleshores es
batejava ja els infants, pressuposant que els seus pares, padrins, família tota
i ambient social diguem-ne oficialment “cristià”, ja donaria una educació en la
fe suficient , que garantiria la transmissió de la fe, amb catequistes
que serien els mateixos pares o avis. Avui, tot aquest ambient ha quedat en
precari, donat el pluralisme de tantes coses, fets i interpretacions; també donada la pobresa de
l’experiència cristiana dels més propers, davant d’aquesta dificultat
manifesta, es pensa en un replantejament de tot el procés de la transmissió
de la fe. Això a diversos
nivells: un, perquè la fe de bastants pares que encara bategen els seus
fills és més que precària, per no dir gairebé nul·la. A més, perquè la cultura
s’ha divorciat de la fe; perquè confonent laïcitat amb laicisme s’han tret de
molts llocs públics els distintius religiosos; també perquè hi ha una
indiferència de molts “antics” suposadament creients, creients
sociològics, en diuen. Alguns àdhuc rebutgen l’Església, a alguns d’ells no faltant-los
raons per oblidar, esborrar temps passats per mor d’una catequesi memorística,
estreta de mires i no precisament evangèlica; altres visceralment ressentits o
bé escandalitzats per fets que no tenien relació amb l’evangeli, ben bé al
contrari: qüestions de justícia; altres àdhuc escandalitzats per pecats
deshumanitzats comesos per sacerdots i d’efectes legals i judicials... En fi,
estadísticament amb uns percentatges de creients “socials” que van aprimant les
estadístiques. Moments d’un desert o tardor eclesials! És hora, doncs, de
repensar força les coses de la
fe. Una o dues generacions que en general han abandonat
creences, pràctiques en el cor dels oblits forçats... I que ha portat un buit
que no serà fàcil d’omplir-lo. La fe gairebé només es mama a casa, a la família
o amb algú de la mateixa.
D’aquí
ha vingut la necessitat de tornar a la formació permanent dels adults
en la seva fe, si és que aquesta –com hauria de ser- és la brúixola, el nord i el sentit de tot el nostre viure
com a cristians. Se’n digui catecumenat, aprofundiment de la fe, formació
experiencial de la fe pràctica. Obrir-nos al Vaticà II que ha dit i segueix
dient qui som tots els cristians-seglars-laics i com hauríem de ser
per sentir-nos de bo de bo creients, homes i dones de fe, testimonis de Crist i
del seu evangeli, del Regne. Per amalgamar fe i vida; fe i cultura; fe i
convivència; fe i compromís social: econòmic, de justícia i de pau... Podríem
dir que el que Jesús ha unit que l’home no ho separi respecte de la fe.
Em
de tornar sens falta a néixer a una vida de fe engrescada i engrescadora.
Evangelitzar-nos per poder al nostre torn evangelitzar els altres.
Pasqua
és una invitació forta a tornar a néixer a una vida de fe motivada i motivadora,
actualitzada, contextualitzada als temps que vivim i oberts a tota mena
d’experiències humanes de qualitat i divines com a gràcia rebuda. ¿Per què li
demanem tan poc al baptisme? I de font de vida del qual un ha de beure sovint
se’ns ha convertit en un ritus allunyat i oblidat en els inicis de la nostra
vida. El baptisme –la seva virtualitat- es manté ben viva durant tota la vida;
és la configuració amb Crist ressuscitat que va prenent forma en la nostra vida
i això de manera continuada i progressiva. Fixeu-vos en la col·lecta del dia
d’avui destinat als neòfits, és a dir als nous batejats o bé aplicant-nos-ho a
nosaltres, els nous “rebatejats”. Diu així la col·lecta: Oh, Déu sempre
misericordiós, que, amb el retorn anual de la festa de Pasqua:
- reanimeu la fe del vostre poble,
- augmenteu els dons de la vostra gràcia,
- a fi que comprenguem millor quin baptisme ens ha purificat,
- quin Esperit ens ha regenerat,
- quina sang ens ha redimit.
Per
un cantó, a la primera lectura d’avui se’ns mostra com vivien o pretenien viure
els creients de les primeres generacions de cristians. La mateixa lectura és
prou explícita perquè requereixi d’ulteriors
comentaris. Cadascú pot fer-se el seu propi comentari-compromís. No
creieu que avui n’estem als antípodes?
Pere
en la seva carta fa una lloança a Déu i dels primers fidels, tot embolcallat
pel goig de ser i mantenir-nos deixebles del Crist Ressuscitat.
I
l’evangeli ens presenta en tres paràgrafs:
- L’aparició del Ressuscitat que porta a un enviament evangelitzador, com ho torna i retorna a demanar el papa Francesc. Enviats i receptors al mateix temps del motor permanent de tota joiosa evangelització: l’Esperit Sant.
- Tomàs no hi era quan es va manifestar Crist. Dura –sincerament dura- la seva reacció, que avui podria ser emblemàtica de tanta bona gent que no admeten més que fins als límits de la raó i de la raonabilitat dels esdeveniments. Tocar, veure, verificar: això és tot. No podem anar més enllà, diuen... Jesús pren a Tomàs com a “primer catecumen” i se’l obre a les profundes significacions de les ferides que romanen testimonis de la Passió-Mort de Jesús. “No siguis incrèdul, sinó creient”. Tomàs es veu “convertit” per la presència del Mestre. Deixa de banda fer les comprovacions a que és cridat: ni mirar ni tocar. Ja no li cal. Cau prostrat i diu aquesta sublim oració que molts la diuen en les consagracions: “Senyor meu i Déu meu”. Ja ha fet la gran confessió. Suposem que la recordarà tota la vida..! Són experiències que no s’esborren fàcilment i que en farà testimoni capital de la seva missió apostòlica. “ A mi em va passar... dirà una i altra vegada...
- Jesús allargant la mirada a l’infinit, veient-nos-hi també a nosaltres, ens diu: No necessites pas veure’m... Feliços els qui creuran sense haver vist. No són els ulls els que garanteixen la fe; és la fondària de la gràcia de l’Esperit Sant la que ens dóna el do de la fe, sense la necessitat de veure el Crist, ni que sigui Ressuscitat. ¡el do de la fe! ¡la vida de la fe! ¡les obres de la fe! La fe és la que ens dóna la capacitat de veure-ho tot renovat, renascut. Gràcies, Senyor per la fe, per petita que sigui. Ens ho fa veure tot com una primavera en plenitud d’esplendor. Aquí rau la bellesa, la bondat, la relació, la comunió: la fe són les ales del viure. Deixeu-m’ho dir: és la més sublim poesia existencial. Oh món meravellós, inèdit, revolucionat-revolucionador. ¡Quina força té la fe: és com l’amor que res, si és autèntic, res no pot apagar!
Diumenge
II de Pasqua. Capvuitada pasqual 25 d’abril de 2014 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada