dissabte, 25 de maig de 2013

Homilia del diumenge 26/05/2013 del P.Josep Mª Balcells



VISCA  LA  UTOPIA  REALITZADA

                                   Després de tancar el cicle pasqual amb la Pentecosta s’hi van afegint – perdoneu l’expressió- com el “guarniment” que és com anar veient el diamant des de perspectives o facetes diverses, noves o globals que són subratllats o si voleu la quinta essència del que anem celebrant durant tot l’any  litúrgic. I d’aquestes festes la primera és el misteri  que només podem celebrar els que estem ficats i ben ficats, és a dir “veient” les coses des de dins. És la festivitat més important i per tant més “misteriosa”, en el sentit eclesial del terme. Em refereixo a la SANTÍSSIMA TRINITAT. És l’eclosió, el súmmum d’un desig molt humà, profundament humà: que tot participi d’una unitat diversificada. Que formin un conjunt orgànic, harmònic, simfònic: Que ens sentim pròxims els  uns dels altres. Que anem fent camí delerosos d’anar a les antípodes del caos. Que l’univers es torni cosmos. Que l’ètica se’ns torni estètica. Que el viure de tothom sigui una pujada on convergeixin tots els camins, que les deficiències donin pas a les eficiències, que tots fem colles de companys  de les nostres ascensions, que de veritat ens “acompanyem” en el sentit més pregó que existeixi; que qui sap, que ensenyi a qui  no en sap; que ens sapiguem escoltar amb atencions, sabent que sempre que puguin parlar amb intimitat es descobrirà sabent més d’ell mateix en dir-nos el que vulgui i necessiti; que sapiguem aprendre de tothom; que no tinguem enveja ni gelosies, perquè l’altre sóc jo mateix i el tinc per mi mateix i el sé guardar, sostenir, alleugerir-lo; que miri més els altres que a mi mateix; que la comunió (el seu aprenentatge) sigui la nostra escola, la nostra família i els nostres amics. Que “gastem” empaties a dojo, que ens complementem sense necessitat de que ens ho demanin; que no fem distinció ni distincions;que tots ens mereixin un tracte dignitós,  amable, volgudament present, proper i afectuós... Encara em podria allargar molt més pels camins de la utopia. No parlo d’un de nosaltres ni provable, ni possible; parlo de la Santíssima Trinitat en traducció humana que és la meva. ¿És pot somniar? Potser diria que hauríem de somniar més sovint. Sabent però que els somnis són somnis, però que hi ha gent noble i arriscada que va fent el seu brodat al somni, poc a poc, però amb ganes  de veritat...


                                   ¿Com penses que és Déu “u i tri”?; ¿què i com és aquesta família celestial?  Jo no hi trobo dificultats, perquè ni raono ni especulo. Sé que és absolutament inútil, però, però només em vull imaginar-somniar el que podríem anar essent, si tots féssim el propi camí amb el lema viscut de Teilhard: “Tot el que puja convergeix”.

                                   Amb l’evangeli , Pau i Joan a la primera carta ja en tinc ben bé prou per estimar –mira el que dic: estimar- la Santíssima Trinitat. No em fa res l’aparent incongruència de tres en un. Misteris semblants a mig coure en tenim a la vista: la parella: dos en un; la família: molts en un; l’amistat: molts o pocs tots ells en un. La vida té misteris que s’assemblen a la Santíssima Trinitat. Estem pastats a imatge i semblança de Déu. La cosa va més enllà del que diem: som intel·ligents, tenim consciència, tenim voluntat i memòria. Què ens fa semblants a Déu? Aquí hi ha un misteri que hauríem d’esbrinar, perquè amb l’evangeli a la mà n’hi ha per molt més del que ens digueren allà temps... Els madurs en  la  fe, aquests sí que se saben creats a imatge i semblança de Déu u i tri. Oh, ells són sants! TOTS estem cridats a la pròpia santedat. Uns i diferents, però sobretot uns
                                   Com que mirem més cap enfora, com que no ens han ensenyat a admirar, per dir-ne una; com que no tenim gota d’humilitat tot ens creiem que  tot va matemàticament (1 + 1 + 1 = 3)  com una roda; com que no tenim molt desenvolupat el sentit d’identificació amb l’altre (sigui estrella, arbre, persona, animaló, qualsevol cosa); com que no sabem el què són les llicències poètiques; com que no sabem les dioptries que gastem, pensant que els altres són encara més curts de vista...

                                   Mireu, visca la poesia, el sentit poètic, el simbolisme, les semblances, o sinó ja  s’han acabat les metàfores. Visca l’encisament; visca la grandesa de la petitesa; visca l’actitud d’apagar focs, atenció a que no siguin focs de campament o bé la calidesa de l’escalfa-panxes... Convivim amb altres móns, cadascú el percep segons capacitats o dons i carismes. Allò tan tòpic del cristal com que se mira... Manca tota una campanya d’oftalmòlegs i d’òptics. Cal viure el  món molt, molt endins. Us asseguro que hi ha misteri. Misteri de misteris. Allò d’agafar un cirera i en segueixen un grapat. Us asseguro que si estires una mica et trobaràs amb grans sorpreses... Paraula.

                                   Sí, ja ho sé que m’he begut l’enteniment, que podria passar per un petit Quixotet de res, de poca volada. Visca els que estan mig bojos, només mig, mentre l’altra meitat tingui  la subtilesa de saber que estic mig tarumba i que he de compensar. Que tinc prou seny per entendre que puc tenir cops de rauxa i que a voltes el millor és que la rauxa es torni seny, a no ser que es pugui ser les dues coses alhora.

                                   El dia que acabem amb les petites utopies que la vida i els somnis que ens permeten de tenir, deixaré de creure  i d’estimar i d’admirar la Santíssima Trinitat: Tres en un, un en tres, molts en un i que “Pare que siguin u com nosaltres som u” Tots de família, de la mateixa pasta... ¡divina, ep; a no oblidar-ho!

                                   Ho he dit moltes vegades: a mi que em deixin els capítols 13  - 17 de Joan i després la vida i  l’espiritualitat trinitària, que és la del Vaticà II. L’evangeli és trinitat, quan puges tres graonets de res en l’escala de la vida et trobes indefectiblement a la Santíssima Trinitat que t’està esperant amb els braços oberts, i vinga abraçades i més i més... “On regna l’amor allí hi ha Déu”; allí on hi ha Déu allí hi ha AMOR.

                                   Cada any m’ha afecciono a una de les Tres Persones, sabent que tot queda en la intimitat de la Trinitat. Aquest any m’està tocant el torn de l’Esperit Sant que omple l’univers. Déu en tot i tots en Déu. Un Déu que no ompli és un pobre deuet. Déu ens en ben reguardi de déus menors que no serveixen per a res. ...I ara s’estan aixecant pancartes de tot déu i volen que els fem cas. Ai, publicitat. Déu és  lliure i fa lliures. Només n’hi ha un que és tres: En el nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant... “A lloança de la seva glòria”.

                                   L’he de posar, tossut que sóc, encara que de mides per ara ens vagin balderes i de molt: esperem que vingui dia que trobem deliciosa aquesta elevació d’aquesta noieta que va entrar de ple en el si del Déu u i tri. Benaurada ella...

                                                Elisabet de la Trinitat (1880 -1906)

    “Déu meu, Trinitat que adoro, ajudeu-me a oblidar-me del tot, per establir-me en vós, immòbil i pacífica, com si la meva ànima ja estigués a l’eternitat; que res no pugui pertorbar la meva pau, ni fer-me sortir de vós, el meu  Immutable, sinó que cada minut em porti més lluny en la profunditat del vostre misteri!
    Pacifiqueu la meva ànima, feu-me el vostre cel, la vostra residència estimada i el lloc del vostre repòs; que no us deixi mai sol, sinó que jo hi sigui ben sencera, desvetllada, en la meva fe, tota adorant, tota lliurada a la vostra acció creadora.
    Oh Crist meu estimat, crucificat per amor, voldria ser una esposa per al vostre cor, voldria cobrir-vos de glòria, voldria estimar-vos fins a morir-ne!... Però sento la meva impotència i us demano de revestir-me de vós mateix, d’identificar la meva ànima a tots els moviments de la vostra, de submergir-me, d’envair-me, de posar-vos en lloc meu, a fi que la meva vida no sigui sinó una expansió de la vostra vida. Veniu a mi com a adorador, com a reparador i com a salvador.
    Oh Verb etern, Paraula del meu Déu, vull passar tota la vida escoltant-vos; vull deixar-me ensenyar  per aprendre-ho tot de vós; després a través de totes les nits, tots els buits, totes les impotències, vull tenir-vos sempre al davant i restar sota la vostra gran llum. Oh estel meu estimat, seduïu-me perquè no pugui sortir més del vostre esclat.
     Oh Foc consumidor, Esperit d’amor, veniu a mi perquè en la meva ànima s’esdevingui com una encarnació del Verb; que jo li sigui una humanitat suplementària, en la qual renovi tot el seu misteri.
     I vós, oh Pare, inclineu-vos vers la vostra pobra petita criatura, cobriu-la de la vostra ombra i vegeu-hi només el vostre Estimat en el qual heu posat totes les vostres complaences.
     Oh els meus “Tres”, el meu Tot, la meva felicitat, Solitud infinita. Immensitat on em perdo, em lliuro a Vós com una presa, sepulteu-vos en mi perquè jo em sepulti en Vós, tot esperant d’anar a contemplar en la vostra llum l’abisme de les vostres grandeses”.

 No ens espantem de la grandesa de certes ànimes i de les gosadies que es permeten amb un Déu amic, experimentat, viscut en exclusiva, això són les i els contemplatius. Tots ho hauríem de ser una mica cada dia. Uns minuts d’intimitat amb Déu. Tirar cap endins.

Diumenge de la Santíssima Trinitat, 26 de maig de 2013