dissabte, 4 de maig de 2013

Homilia del diumenge 05/05/2013 del P. Josep Mª Balcells


CONCILI  ZERO

                                   Els Fets dels Apòstols ens narren el que jo anomeno concili zero o per altre nom Concili de Jerusalem. Fou en un moment d’alta tensió a l’Església naixent. Es tractava ni més ni menys de si en acceptar a les primeres comunitats cristianes als pagans o era directament pel baptisme o fent-los passar abans per tots els ritus, normes del judaisme, sobretot  de si s’havien de circumcidar primer. Pau i Bernabé ho tenien molt clar: de cap de les maneres. El mateix Pere estava dubtós: ara sí, ara no, depenia de les circumstàncies...

                                   La cosa es va plantejar amb seriositat a Antioquia, una de les primeres comunitats que marcaven pauta en molt aspectes. Recordem que la mateixa denominació de dir-ne cristians als seguidors o deixebles de Jesús va néixer allí. Diu el text d’avui: “Això portà una desavinença i una discussió tan seriosa...” No amaguen les dissensions. Això fins a tal punt que Pau, Bernabé i altres van ser comissionats per anar a aclarir les coses a Jesusalem.

         
                          No sabem res de les discussions. Només ens consta que fixades les conclusions envien una delegació a Antioquia amb una carta on surt aquesta expressió important: “L’Esperit Sant i nosaltres hem cregut que no feia falta passar pel judaisme anticipadament.  La carta la portaven uns elegits pels “apòstols, preveres, amb tota la comunitat reunida”. Sintetitzo, ja ho llegireu a la primera lectura...

                                   El perquè vull ponderar-vos el fet és perquè fou un dels moments més importants de la primera generació de l’Església, encara molt afecta al judaisme i a les seves pràctiques. Si s’hagués optat per l’altra alternativa, el més probable és que l’Església ara no existiria mig fosa en el judaisme o seria una secta del judaisme.

                                   Sant Pau als gàlates es planteja el  problema amb contundència de paraules. Pau defensa la pràctica seva que anava des d’un principi en aquesta línia. La justificació ve no per la Llei sinó per la fe. “es tracta d’una carta duríssima, sense acció de gràcies, ni salutacions finals” S’hi jugava tota la seva proposta d’inserció dels pagans feta directament a partir de la fe en Jesucrist (Puigdollers)

                                   La distinció era prou neta i clara llegint els escrits del NT. El problema és que no estaven escrits encara en aquell moment. Només per pura oralitat es conservaven frases i fets de Jesús. Fou més tard que es varen estructurar i que el cànon dels llibres acceptats varen necessitar més temps. Va ser tot un procés. A finals del segle II ja hi ha establert quins escrits formen part del NT i quins en quedaven exclosos.

                                   Pau el gran apòstols dels gentils va fer i dir amb una llibertat d’esperit tan gran que àdhuc va reptar els dubtosos, entre ells l’acomodatici Pere.

                                   Avui ho tenim tan assumit que ens sobte que s’hagués produït el fet.

                                   Jesús es presenta com un innovador: Heus aquí que faig noves totes les coses. El passat és passat i Crist es presenta com a Mestre fora del normal. “Se us ha dit... jo us dic” Les meves paraules no passaran. Parla amb autoritat, deien.

                                   Avui el tema rebrolla perquè estem en un mercat o un self service on cadascú li sembla que pot escollir i triar el que més li plau. I no ho dic argüint mala fe sinó com que hi ha molta ignorància es barregen les coses i encara més amb la irrupció d’altres religions que fan més agut el problema. Es parla de cristianisme a la carta.

                                   Caldria, doncs, un retrobament amb el cristianisme, a partir del que és essencial i un bon bany de NT per anar enriquint i confegint el que es podria anomenar el credo essencial: Déu, Crist: figura i missatge, l’Església, el cristià, el món.

                                   Diu l’oració col·lecta: “sense minvar en el fervor”, vol dir que com  més avançats en el cicle pasqual més tensió i atenció hauríem de tenir. I explica a continuació el perquè. “que el misteri que anem recordant (en el sentit de passar-lo pel cor) es faci present en les nostres obres”

                                   Hem dit que som ressuscitats amb Jesucrist. Tots: nosaltres i els altres estan esperant obres de resurrecció: de renovació de vida, de saber-nos fills de Déu, d’aprofundir el manament nou, el d’estar atents a les necessitats dels altres...

                                   El fet de la Resurrecció per a Pau és definitivament la clau mestra del cristianisme. És l’exaltació, la glorificació de l’Home-Déu. Mai es podia pensar que la humanitat seria renovada en Crist enlairat i assegut a la dreta de Déu. Això ens afecta directament a nosaltres. La resurrecció canvia la història i la vida dels homes? Crist va ressuscitar en un moment concret de la història, però de fet, en certa manera, espera ressuscitar en la història de moltíssims homes. Es tracta d’una resurrecció que suposa la col·laboració de tots. És un  fet d’humanitat. Va ressuscitar per a cadascú de nosaltres.
“Vaig a buscar-vos lloc”. “A la casa del Pare hi cap tothom”. Cadascú té llavor de resurrecció i “cal que neixin flors a cada instant”.

                                   L’Església  sempre ha estat inclusiva i oberta. De tan inclusiva es va tornar en la religió de l’imperi romà i tothom era cristià com era romà. D’aquí, simplificant molt va provenir la cristiandat i això, sense una formació adequada, hem anant rodolant fins a ser cristians socials, quan no impositius i hem espatllant l’”invent”, perquè no tothom som cristians, sense uns mínims i sense viure la Pasqua que és la trobada amb Crist, Home i Déu a la vegada i actua com a mitjancer entre el Pare i la humanitat. De forma que l’epístola als hebreus el “canonitza” com a Summe Sacerdot, únic. Cal llegir aquesta carta per entendre com i de quina manera Jesucrist és l’únic sacerdot de la Nova Aliança. Nosaltres els sacerdots fungim en nom de Crist. L’Església se’ns ha anat paganitzant en el pitjor sentit de la paraula, per això parlem de nova evangelització. Jo m’he preguntat si del que hauríem  de parlar és simplement d’evangelització primera i consistent i per tant personal. Però això ja ens portaria massa lluny.

                                   En una societat “acristianitzada” com la nostra li convindria crear unes estructures mínimes per tal de que els joves i els adults entréssim per “la porta de la fe” amb un bagatge que molts dels que s’anomenen cristians no tenen. Recordo  un llibre que es titulava “Adults en Crist”. Quedar-se a mig camí és no haver començat a caminar, perquè la veritat ens farà lliures i sense llibertat no hi ha cristianisme. Anem vestits culturalment de primera comunió. I  la cosa no dóna per gaire. En podríeu parlar amb els qui s’hi poden o volen agafar-s’hi. A mi el tema m’apassiona

                        Dumenge VI de Pasqua, 5 de maig del 2013   Barcelona