CONCILI
ZERO
Els
Fets dels Apòstols ens narren el que jo anomeno concili zero o per altre nom
Concili de Jerusalem. Fou en un moment d’alta tensió a l’Església
naixent. Es tractava ni més ni menys de si en acceptar a les primeres comunitats
cristianes als pagans o era directament pel baptisme o fent-los passar abans
per tots els ritus, normes del judaisme, sobretot de si s’havien de circumcidar primer. Pau i
Bernabé ho tenien molt clar: de cap de les maneres. El mateix Pere estava
dubtós: ara sí, ara no, depenia de les circumstàncies...
La
cosa es va plantejar amb seriositat a Antioquia, una de les primeres comunitats
que marcaven pauta en molt aspectes. Recordem que la mateixa denominació de
dir-ne cristians als seguidors o deixebles de Jesús va néixer allí. Diu el text
d’avui: “Això portà una desavinença i una discussió tan seriosa...” No amaguen
les dissensions. Això fins a tal punt que Pau, Bernabé i altres van ser
comissionats per anar a aclarir les coses a Jesusalem.
El
perquè vull ponderar-vos el fet és perquè fou un dels moments més importants de
la primera generació de l’Església, encara molt afecta al judaisme i a les
seves pràctiques. Si s’hagués optat per l’altra alternativa, el més probable és
que l’Església ara no existiria mig fosa en el judaisme o seria una secta del judaisme.
Sant
Pau als gàlates es
planteja el problema
amb contundència de paraules. Pau defensa la pràctica seva que anava des d’un
principi en aquesta línia. La justificació ve no per la Llei sinó per la fe.
“es tracta d’una carta duríssima, sense acció de gràcies, ni salutacions
finals” S’hi jugava tota la seva proposta d’inserció dels pagans feta
directament a partir de la fe en Jesucrist (Puigdollers)
La
distinció era prou neta i clara llegint els escrits del NT. El problema és que
no estaven escrits encara en aquell moment. Només per pura oralitat es
conservaven frases i fets de Jesús. Fou més tard que es varen estructurar i que
el cànon dels llibres acceptats varen necessitar més temps. Va ser tot un
procés. A finals del segle II ja hi ha establert quins escrits formen part del
NT i quins en quedaven exclosos.
Pau
el gran apòstols dels gentils va fer i dir amb una llibertat d’esperit tan gran
que àdhuc va reptar els dubtosos, entre ells l’acomodatici Pere.
Avui
ho tenim tan assumit que ens sobte que s’hagués produït el fet.
Avui
el tema rebrolla perquè estem en un mercat o un self service on cadascú li
sembla que pot escollir i triar el que més li plau. I no ho dic argüint mala fe
sinó com que hi ha molta ignorància es barregen les coses i encara més amb la
irrupció d’altres religions que fan més agut el problema. Es parla de
cristianisme a la carta.
Caldria,
doncs, un retrobament amb el cristianisme, a partir del que és essencial i un
bon bany de NT per anar enriquint i confegint el que es podria anomenar el
credo essencial: Déu, Crist: figura i missatge, l’Església, el cristià, el món.
Diu
l’oració col·lecta: “sense minvar en el fervor”, vol dir que com més avançats en el cicle pasqual més tensió i
atenció hauríem de tenir. I explica a continuació el perquè. “que el misteri
que anem recordant (en el sentit de passar-lo pel cor) es faci present en les
nostres obres”
Hem
dit que som ressuscitats amb Jesucrist. Tots: nosaltres i els altres estan
esperant obres de resurrecció: de renovació de vida, de saber-nos fills de Déu,
d’aprofundir el manament nou, el d’estar atents a les necessitats dels
altres...
El
fet de la Resurrecció per a Pau és definitivament la clau mestra del
cristianisme. És l’exaltació, la glorificació de l’Home-Déu. Mai es podia
pensar que la humanitat seria renovada en Crist enlairat i assegut a la dreta
de Déu. Això ens afecta directament a nosaltres. La resurrecció canvia la
història i la vida dels homes? Crist va ressuscitar en un moment concret de la
història, però de fet, en certa manera, espera ressuscitar en la història de
moltíssims homes. Es tracta d’una resurrecció que suposa la col·laboració de
tots. És un fet d’humanitat. Va
ressuscitar per a cadascú de nosaltres.
“Vaig a buscar-vos lloc”. “A la
casa del Pare hi cap tothom”. Cadascú té llavor de resurrecció i “cal que neixin
flors a cada instant”.
L’Església sempre ha estat inclusiva i oberta. De tan
inclusiva es va tornar en la religió de l’imperi romà i tothom era cristià com
era romà. D’aquí, simplificant molt va provenir la cristiandat i això, sense
una formació adequada, hem anant rodolant fins a ser cristians socials, quan no
impositius i hem espatllant l’”invent”, perquè no tothom som cristians, sense
uns mínims i sense viure la Pasqua que és la trobada amb Crist, Home i Déu a la
vegada i actua com a mitjancer entre el Pare i la humanitat. De forma
que l’epístola als hebreus el “canonitza” com a Summe Sacerdot, únic. Cal
llegir aquesta carta per entendre com i de quina manera Jesucrist és l’únic
sacerdot de la Nova Aliança.
Nosaltres
En
una societat “acristianitzada” com la nostra li convindria crear unes
estructures mínimes per tal de que els joves i els adults entréssim per “la
porta de la fe” amb un bagatge que molts dels que s’anomenen cristians no tenen.
Recordo un llibre que es titulava
“Adults en Crist”. Quedar-se a mig camí és no haver començat a caminar, perquè
la veritat ens farà lliures i sense llibertat no hi ha cristianisme. Anem
vestits culturalment de primera comunió. I
la cosa no dóna per gaire. En podríeu parlar amb els qui s’hi poden o
volen agafar-s’hi. A mi el tema m’apassiona
Dumenge
VI de Pasqua, 5 de maig del 2013
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada