PENTECOSTA,
AI, PENTECOSTA…
Les arrels de
moltes de les festes litúrgiques solen tenir entre nosaltres o una
transformació d’una festa pagana o també naturalment un esdeveniment celebratiu
de l’Antic Testament. D’acord amb la significació literal Pentecosta, vol dir
cinquanta dies de la Pasqua jueva i era una de les tres més importants festes
jueves. Inicialment era festa agrària: l’ofrena de la collita en acció de
gràcies; més endavant commemoració de l’Aliança que se solia fer recordant la
del desert; finalment en temps cristians era i és la vinguda de l’Esperit Sant
promès que donarà lloc a l’Església en plena efervescència, posant de relleu la
novetat de l’Aliança Nova inaugurada per Jesús, el Crist. Ara com podem llegir
en la narració de l’esdeveniment tot va acompanyat externament de vent i foc.
És la contraposició de Babel: allí confusió, aquí tothom entén el que prediquen
en la seva pròpia llengua. És l’Esperit Sant que parla al cor i fa servir més
que paraules els afectes i els sentiments més pregons de cada persona. És un
preludi de l’entesa que s’ha d’anar produint i intensificant a mesura que ens
deixem guiar per l’Esperit que és la gran font de la unitat desitjada i
cercada...
Llegim
en el document del Concili:”L’activitat missionera de l’Església”: “A través de
totes les èpoques és l’Esperit Sant que “unifica tota l’Església en la comunió
i el ministeri, que l’enriqueix amb diversos dons jeràrquics i carismàtics,
vivificant, com si en fos l’ànima, les institucions eclesiàstiques i insinuant
en el cor dels fidels aquell mateix esperit missioner que havia impulsat Crist
en persona. De vegades fins i tot prevé visiblement l’acció apostòlica i mai no
deixa d’acompanyar-la i de dirigir-la de diverses maneres” O bé aquest: “La
missió de l’Església es realitza mitjançant l’operació per la qual, tot obeint
les ordres de Crist i moguda per la gràcia de l’Esperit Sant i la caritat,
esdevé un acte plenament present a tots
els homes i a tots els pobles per portar-los, per l’exemple de la seva vida, la
predicació, els sagraments i els altres mitjans de gràcia, a la fe, a la
llibertat i a la pau de Crist, de manera que els sigui obert un camí lliure i
segur per participar del misteri de Crist”.
Recordem
aquella expressió de Moisés al recel del seu ajudant, Josué, perquè el ancians
que no s’havien aplegat juntament amb els altres on havien de rebre col·lectivament
l’esperit de profecia. I va dir com a desig o bé com a profecia per a un dia
llunyà: “Tant de bo que tothom profetitzés i visqués l’exaltació que promou
l’Esperit”.
Fou
una teofania o manifestació que va ungir una gran multitud, donant acompliment
a la profecia de Joel que diu: “En els últims dies l’Esperit serà donat a
tothom”. Operatiu ja des del baptisme. És el coronament de l’obra de Jesús i el
començament de la missió eclesial, oberta a tots els pobles i persones.
L’enumeració que en fa Lluc vol significar pobles dels quatre punts de
l’horitzó. Tothom s’ha de sentir missioner. Que què s’ha de fer? Viure,
viure intensament l’Esperit i la força que us infondrà i donar testimoni
i parlar de la transformació pròpia experimentada i dita amb efusivitat,
“encomanar-ho” en el sentit de contagi, que és com funcionem tots plegats.
Tota
la vida d’un creient és una vida ungida per la fe, l’esperança i l’amor que van
“transubstanciant” tot el que toquen. És l’hora de l’Església i l’Església som
nosaltres, poble de Déu, que diu el Concili.
I
ja és hora de que sapiguem fer una abstracció i no ens entrebanquem una i altra
vegada en “l’institucionalisme eclesiàstic”. Quantes vegades ens ha servit
d’aturador i d’excusa... Si els bisbes... Si el rector...
Cal
aprendre a volar i a volar com més alt
millor. Des de més amunt les menudeses ni es veuen i els llocs alterosos
no semblen ni tan alts ni infranquejables... (No sé per què se’m ressuscita la
imatge de Joan Salvador Gavina...)
És
ben bé l’hora de prendre el document conciliar sobre el misteri de l’Església i
detenir-nos pensant i repensant què vol dir misteri i encara més la definició
que el concili fa de misteri aplicat a l’Església.
Ja
heu vist que darrerament no deixo mai d’incloure paràgrafs del Concili per
despertar la “gana conciliar”; el que no vàrem fer potser ara fa dècades ho
podríem suplir ara. Us poso el començament del document sobre l’Església que
gairebé és un compendi de tot el que després anirà explicitant en altres
documents; no ho dic per eximir-nos-en. Llegir és fatigós si volem llegir coses
que diguin, no “que només passsin”. Ja ens entenem...
“Per
tal com el Crist és la llum de les nacions, aquest sagrat Concili, reunit sota
l’acció de l’Esperit Sant, desitja vehementment il·luminar tots els homes amb la seva claror, que resplendeix
sobre la faç de l’Església, anunciant l’evangeli a tota criatura. I com que
l’Església és en el Crist com un sagrament o signe i un instrument de la íntima
unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà, insistint en l’ensenyament
dels Concilis anteriors, vol declarar amb més exactitud als seus fidels i a tot el món la seva naturalesa i la seva
missió universal. Les condicions del temps actual encara fan més urgent aquest
deure de l’Església, a fi que tots els homes units avui més estretament amb tota
mena de relacions socials, tècniques i culturals, aconsegueixin també la plena
unitat en el Crist”.
Ja
heu pogut veure que darrerament no deixo gairebé mai d’incloure alguns paràgrafs
del Concili per despertar la
“Gana conciliar” (!) i perquè acabo de saber, de bona font,
d’un historiador de l’Església a qui li van preguntar quan comencen a fer “forat” les orientacions i els nous
enfocaments d’un Concili i va respondre sense dubtar-ne ni un segon: Uns cinquanta
més o menys després de la seva
realització... Mira, cabalment, ara any per any, es dóna aquesta
coincidència: del 63 al 2013 hi van la cinquantena. Mans
a l’obra, doncs!
Primer
llegir els quatre documents-base, que en diuen per diferenciar-los dels altres,
constitucions: 1.- Sobre l’Església. 2.- Sobre l’Església en el món
d’avui. 3.- Sobre la litúrgia i 4.- Sobre
la Paraula de Déu.
Això
aniria bé poder-ho fer en un diàleg
obert, després de passar pausadament per el pensament i el cor de cadascú.
Feu-vos preguntes, feu-vos admiracions, feu-vos comentaris suscitats per la
lectura reposada. No oblideu que aquests documents tenen un to propi que a
vegades els allunya. No hi estem massa habituats al llenguatge eclesiàstic.
Penseu que cada paraula ha passat per la mola de la crítica dels pares
conciliars i que està pensada i sospesada amb exactitud: és aquesta i no pot
ser una altra.
Estem
a l’any de la fe i n’hauríem de fer alguna amb creativitat. El diumenge 26 que
és el dia de la Sma.
Trinitat el Cardenal ens cita a la Sagrada Família
per fer una confessió de fe especial. Nosaltres a la Parròquia també podríem
pensar en fer també quelcom d’especial.
Jo
us proposaria que cadascú fes el seu propi Credo. És qüestió de concentrar allò
que de la nostra fe en aquests moments ens mou més. Això no vol dir que el que
no hi constés no ho trobem vàlid, vol dir que ara com ara tenim afirmacions que
ens són vida. El Papa Pau VI en acabar el Concili va fer-ne un diria que
exhaustiu. És bo que el conegueu. Se’n diu el Credo del Poble de Déu.
“Sóc home
d’esperança perquè crec que Déu és nou cada mati
Perquè crec que crea
el món en aquest mateix moment. No l’ha creat en un passat llunyà i no l’ha
perdut de vista des d’aleshores.
Això passa ara: cal,
doncs, que estiguem disposats a esperar l’inesperat de Déu.
Els camins de la
Providència són tot normalment sorprenents.
No som presoners del
determinisme ni dels ombrívols pronòstics dels sociòlegs.
Déu és aquí, a prop
nostre, imprevisible i amant.
Sóc home
d’esperança, i no pas per raons humanes ni per optimisme natural. Sinó ,
simplement, perquè crec que l’Esperit Sant actua a l’Església i en el món, fins
i tot allà on el seu nom és ignorat.
Sóc optimista perquè
crec que l’Esperit Sant és sempre l’Esperit creador. Dóna cada matí, a qui el
sap acollir, una llibertat tota fresca i una nova provisió de joia i de
confiança.
Jo crec en les
sorpreses de l’Esperit Sant.
El Concili va ser
una sorpresa i el Papa Joan també.
No ens ho esperàvem
gens.
Qui gosaria dir que
la imaginació i l’amor de Déu s’han esgotat?
Esperar és un deure,
no un luxe.
Esperar no és
somniar. És el mitjà de transformar un somni en realitat.
Feliços els qui
tenen l’audàcia de somniar i que estan disposats a pagar el preu perquè el seu
somni prengui cos en la història dels homes.
Cardenal
Suenens
Diumenge de Pentecosta, 19 de maig del 2013 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada