PRIMERES PRÀCTIQUES PASTORALS
No us
podeu afigurar com anaven essent rebuts, en retornant els dotze de les seves
primeres experiències d’acció pastoral, d’evangelització! Era el “bateig”
missional. Hi havia tant a dir; tant a preguntar , a comentar... Fou una festa,
una gran festassa, retrobar-se. Jesús els aplega i els vol escoltar, vol
convalidar el que han fet, els vol desfer dubtes, aquelles preguntes d’un que “comença”
i no ho veu clar, per més que tot plegat sigui un goig. Aquí hi ha germinalment
tota la posada en escena de l’Església aprenent d’evangelitzadora...! Veure el
Mestre que els seus deixebles van assajant de fer els primers temptejos. Quin
goig compartit! Veure
Per
l’evangeli mateix d’avui prou que veurem que no sempre podrem fer aquestes
pauses de valoració, de descans – per evitar l’activisme, a voltes forçat pels altres
–no deixa de ser una autoexcusa-; també –ai, las- per la nostra inveterada
actitud “individualista”, que ens arrossega a creure’ns indispensables i a
obrar per obrar, sense reprendre alè i sense buscar la qualitat del fer. Mai
hauríem de perdre de vista que el nostre fer pastoral o existencial evangèlic
és sempre subrogat: sempre en nom i actuació del mateix Crist. Com
purificaria intencions, motivacions, maneres de fer, ara excessivament
personalitzades... Prou que ens coneixem, no? Aprendre el bon i bell “savoir-faire”
evangèlic, és cosa de llarga experiència i de tantes marrades... reconegudes.
L’actiu pot raure en activista, l’evangelització pot esdevenir garleria o poc
més. Els perills són clars i segurs. L’experiència pròpia ens ho diu, és o no és?
Restem
en companyia del Mestre i amb les nostres primeres “armes” a compartir i
verificar; en una paraula: a aprendre “l’ofici”, partint de la consciència de
que sempre serem més o menys aprenents... de mestres. “Mai el deixeble serà més
que el mestre”; això ni pensar-ho! En el nostre cas, mai en absolut, per
plantejament, constitucionalment. Ell és el Cap, nosaltres un petit membre de
no res, entre una infinitat de membres del Cos Místic de Crist. ”Sense mi no
podeu res”. No cal ni parlar-ne; això és així, sense més.
El
diumenge passat insinuàvem que en cada cristià hi ha una crida a viure i
expandir l’evangeli conscienciosament, actiu i compromès. Vaig utilitzar
expressions que són més freqüents en llibres que defineixen la vida religiosa,
amb tot, no exclusius, ni molt menys. Esmentava l’expressió vocació que hem d’universalitzar en el
concepte integrador de tot cristià. Cadascú té la seva vocació que té un
fort component comú que ens iguala a tots: laics, religiosos i sacerdots. Som
tots seguidors de Crist, cadascú segons les seves característiques pròpies de
cada “estat” (=manera peculiar, sistemàtica de viure). Encara més: cadascú
“exerceix” segons el propi carisma (=aquella dotació personal per ser i
fer segons característiques i inclinacions pròpies envers la causa del Crist);
carisma, a voltes no essent-ne conscients,
que il·luminaria el sentit últim de tots els sentits del propi viure.
Parlàvem
també d’apostolat, o dit d’altra
manera més usual: missió, o per
fer-ho més entenedor: evangelització.
Cadascú l’exerceix d’acord amb el seguit del procés d’auto-evangelitzador que
es viu en la pròpia vida. Evangelitzar-nos nosaltres per a evangelitzar els
altres. Vocació i apostolat inseparables
i actuants al nivell que sigui, però com a cristians, indispensables.
Tenim,
doncs, dos elements essencials que són vocació
i missió, però hi manca un altre de fonamental. Tot això, sí, però viscut
en dimensió comunitària. En diem, com a valor: comunió. Tan important com els altres dos. Operen sempre els tres, interrelacionant-se.
De forma que si manca algun dels tres, la vivència cristiana ve mancada de
base. Per assentar físicament, religiosament i molts altres aspectes són
indispensables aquests tres punts de fermança.
Hem
anat dejuns d’aquest tercer element durant molt de temps, que per cert han
estat temps de progressiva individualització. Cadascú espavilant-se pel seu
compte. Això ha portat a perdre visió i vivència de conjunt. Quan varen
celebrar els 20 anys del Concili, l’any 1985, varen sintetitzar-lo, aquest,
precisament amb l’expressió comunió,
com a tret bàsic del Concili. Comunió amb Déu, amb el Déu trinitari, amb Crist,
amb els germans en la fe, entre tots els humans, amb tota la creació. No se salva
(no s’evangelitza) cadascú per ell tot sol. “Que tots siguin u”; el Cos Místic,
les assemblees, la condició de ser Poble. Tot sota el prisma de la comunió. La unitat es
desglossa sempre en comunió, és el tots en el tot.
Això
és el que vull remarcar en aquest “evangeli dels aprenents d’evangelització;
si no compartim vocació; si no compartim missió, si no compartim comunió és inviable qualsevol intent d’evangelització. Així llegeixo en la
constitució conciliar sobre l’Església: “En tot moment i a tot arreu és
agradable a Déu qualsevol que li és fidel i practica la justícia. Déu , però,
ha volgut santificar i salvar els homes
no separadament, sense cap connexió els uns amb els altres, sinó que els
ha constituïts en un poble que el reconegués de veritat i el servís santament...” “Aquest poble
messiànic, malgrat que de moment no agafi tots els homes i que més de quatre
vegades aparegui com un petit ramat, és amb tot el germen més fort d’unitat,
d’esperança i de salvació per a tot el gènere humà. Constituït pel Crist amb
vista a una comunió de vida, d’amor i de veritat, és també emprat per Ell com
un instrument de redempció universal i
enviat a tot el món talment la llum del món i la sal de la terra”.
Tornem
a la narració de l’evangeli... Se senten tots els dotze com a grup que
comparteix l’anunci i la primera proclama del Regne feta per comissió
compartida. Em ve a la memòria l’expressió de Col·legi apostòlic.
Col·legi com a agrupament, com a reunió, i en sentit didascàlic. Tot això ha
perdurat en tota mena d’associacionisme, de grups de treball, de corporativisme
cristià, sessions de posada en comú, grups, comunitats de base, equips de
matrimonis, revisions de vida, etc. La comunió és la “salsa”, el toc viu de
l’experiència cristiana. Entre tots, Déu es manifesta u i unificador. No
anul·la la diversitat, la pluralitat; a l’inrevés, partint d’aquestes, emmena
cap a la comunió. Acaba
el capítol citat, dient: “D’aquesta manera, doncs, l’Església prega i treballa
a un mateix temps, perquè el món, tot sencer, passi a ser el Poble de Déu, el
Cos del Senyor i el Temple de l’Esperit Sant, i en el Crist, com a Cap de
l’univers, es tributi tot honor i tota glòria al Pare i Creador universal”.
“Un
apostolat dels fidels –afegeix el Decret sobre l’apostolat dels laics- més organitzat s’avé, doncs, de bon grat a
una exigència humana i cristiana alhora; es manifesta també com un signe
d’aquesta comunió que és l’Església congregada en la unitat del Crist, que ha
dit: “Perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, allí sóc jo enmig
d’ells”. Aquesta és la raó per la qual
en l’exercici del seu apostolat els fidels han de prendre consciència d’aquesta
exigència d’unitat, que siguin apòstols al bell mig de la comunitat familiar,
de la parròquia, de la diòcesi, que justament manifestin aquest caràcter comunitari
de l’apostolat, com també en les agrupacions lliures en què hauran volgut
aplegar-se. La importància de l’apostolat realitzat en comú implica també que
les comunitats eclesials o els diversos camps oberts a l’apostolat exigeixen
una acció comuna apostòlica. Precisament, les associacions organitzades per
buscar plegats un objectiu apostòlic són un ajut per als seus membres;
s’encarreguen de la seva formació apostòlica i fixen i dirigeixen la seva
acció: així es pot aconseguir una major eficàcia que no pas si cadascú anés pel
seu compte”.
És
cosa gratament observada que un cristianisme viu i actiu només es pot portar
endavant a partir de la pertinença a un grup o comunitat que actuï de “tensor”
d’esperit evangèlic. Els cristians, sols de missa dominical, que no pertanyen a
cap grup constituït, baixaran indefectiblement de to i “dormiran” en la
mediocritat o bé es desanimaran i ho deixaran córrer... Atenció: ¡perill
d’anèmia! Els individualismes, eclesialment, estan faltats de profunditat i
estan abocats al fracàs. Cal prendre’n consciència. Per què no llegir els dos
documents citats: “Sobre l’Església”
per veure’n la mística, l’esperit, i l’altre específic:”L’apostolat dels laics”, que en forneix l’ascètica i la capacitat
organitzativa i l’eficiència evangèlica? Per què no en parlem? Per què no ho
provem, malgrat que els inicis no són fàcils...?
Diumenge
XVI de durant l’any, 22 de juliol de 2012
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada