dissabte, 21 de juliol de 2012

Homilia del diumenge 21/07/2012 del P. Josep Mª Balcells


PRIMERES PRÀCTIQUES PASTORALS

                        No us podeu afigurar com anaven essent rebuts, en retornant els dotze de les seves primeres experiències d’acció pastoral, d’evangelització! Era el “bateig” missional. Hi havia tant a dir; tant a preguntar , a comentar... Fou una festa, una gran festassa, retrobar-se. Jesús els aplega i els vol escoltar, vol convalidar el que han fet, els vol desfer dubtes, aquelles preguntes d’un que “comença” i no ho veu clar, per més que tot plegat sigui un goig. Aquí hi ha germinalment tota la posada en escena de l’Església aprenent d’evangelitzadora...! Veure el Mestre que els seus deixebles van assajant de fer els primers temptejos. Quin goig compartit! Veure com arrenquen el vol missioner, tenint a mà el “coach” que els orientarà. Estupenda rebuda i la pretesa (?) pausa, recollits, per reposar i per compartir experiències. “Veniu ara tots sols en un lloc despoblat i reposeu una mica”. Han d’aprendre encara coses substancials per ser i fer de missioners. El descans és degut. A tota fatiga ha de correspondre un espai de repòs, de reconsideració de què s’ha fet, de com i de verificació de l’eficàcia obtinguda. Això requereix temps, calma, intercanvis d’experiències. Això s’ha de fer en grup, no tan sols propedèuticament, sinó –sobretot- perquè la missió sempre es fa des de la persona de Jesús i del poble eclesial. És sempre acció comunitària, en comunió amb les arrels, els referents i en la vivència pròpia de comunió. Recordeu allò de sant Agustí: si es parla és Jesús qui parla, si es prega és amb Jesús, si es cura és Jesús el taumaturg, si s’oficia la Missa és Crist qui la diu i fa.

                        Per l’evangeli mateix d’avui prou que veurem que no sempre podrem fer aquestes pauses de valoració, de descans – per evitar l’activisme, a voltes forçat pels altres –no deixa de ser una autoexcusa-; també –ai, las- per la nostra inveterada actitud “individualista”, que ens arrossega a creure’ns indispensables i a obrar per obrar, sense reprendre alè i sense buscar la qualitat del fer. Mai hauríem de perdre de vista que el nostre fer pastoral o existencial evangèlic és sempre subrogat: sempre en nom i actuació del mateix Crist. Com purificaria intencions, motivacions, maneres de fer, ara excessivament personalitzades... Prou que ens coneixem, no? Aprendre el bon i bell “savoir-faire” evangèlic, és cosa de llarga experiència i de tantes marrades... reconegudes. L’actiu pot raure en activista, l’evangelització pot esdevenir garleria o poc més. Els perills són clars i segurs. L’experiència pròpia ens ho diu, és o no és?

                        Restem en companyia del Mestre i amb les nostres primeres “armes” a compartir i verificar; en una paraula: a aprendre “l’ofici”, partint de la consciència de que sempre serem més o menys aprenents... de mestres. “Mai el deixeble serà més que el mestre”; això ni pensar-ho! En el nostre cas, mai en absolut, per plantejament, constitucionalment. Ell és el Cap, nosaltres un petit membre de no res, entre una infinitat de membres del Cos Místic de Crist. ”Sense mi no podeu res”. No cal ni parlar-ne; això és així, sense més.

                        El diumenge passat insinuàvem que en cada cristià hi ha una crida a viure i expandir l’evangeli conscienciosament, actiu i compromès. Vaig utilitzar expressions que són més freqüents en llibres que defineixen la vida religiosa, amb tot, no exclusius, ni molt menys. Esmentava l’expressió vocació que hem d’universalitzar en el concepte integrador de tot cristià. Cadascú té la seva vocació que té un fort component comú que ens iguala a tots: laics, religiosos i sacerdots. Som tots seguidors de Crist, cadascú segons les seves característiques pròpies de cada “estat” (=manera peculiar, sistemàtica de viure). Encara més: cadascú “exerceix” segons el propi carisma (=aquella dotació personal per ser i fer segons característiques i inclinacions pròpies envers la causa del Crist); carisma, a voltes no essent-ne conscients,  que il·luminaria el sentit últim de tots els sentits del propi viure.

                        Parlàvem també d’apostolat, o dit d’altra manera més usual: missió, o per fer-ho més entenedor: evangelització. Cadascú l’exerceix d’acord amb el seguit del procés d’auto-evangelitzador que es viu en la pròpia vida. Evangelitzar-nos nosaltres per a evangelitzar els altres. Vocació  i apostolat inseparables i actuants al nivell que sigui, però com a cristians, indispensables.

                        Tenim, doncs, dos elements essencials que són vocació i missió, però hi manca un altre de fonamental. Tot això, sí, però viscut en dimensió comunitària. En diem, com a valor: comunió. Tan important com els altres dos. Operen sempre els tres, interrelacionant-se. De forma que si manca algun dels tres, la vivència cristiana ve mancada de base. Per assentar físicament, religiosament i molts altres aspectes són indispensables aquests tres punts de fermança.

                        Hem anat dejuns d’aquest tercer element durant molt de temps, que per cert han estat temps de progressiva individualització. Cadascú espavilant-se pel seu compte. Això ha portat a perdre visió i vivència de conjunt. Quan varen celebrar els 20 anys del Concili, l’any 1985, varen sintetitzar-lo, aquest, precisament amb l’expressió comunió, com a tret bàsic del Concili. Comunió amb Déu, amb el Déu trinitari, amb Crist, amb els germans en la fe, entre tots els humans, amb tota la creació. No se salva (no s’evangelitza) cadascú per ell tot sol. “Que tots siguin u”; el Cos Místic, les assemblees, la condició de ser Poble. Tot sota el prisma de la comunió. La unitat es desglossa sempre en comunió, és el tots en el tot.

                        Això és el que vull remarcar en aquest “evangeli dels aprenents d’evangelització; si no compartim vocació; si no compartim missió, si no compartim comunió és inviable qualsevol  intent d’evangelització. Així llegeixo en la constitució conciliar sobre l’Església: “En tot moment i a tot arreu és agradable a Déu qualsevol que li és fidel i practica la justícia. Déu, però, ha volgut santificar i salvar els homes  no separadament, sense cap connexió els uns amb els altres, sinó que els ha constituïts en un poble que el reconegués de veritat  i el servís santament...” “Aquest poble messiànic, malgrat que de moment no agafi tots els homes i que més de quatre vegades aparegui com un petit ramat, és amb tot el germen més fort d’unitat, d’esperança i de salvació per a tot el gènere humà. Constituït pel Crist amb vista a una comunió de vida, d’amor i de veritat, és també emprat per Ell com un instrument de redempció  universal i enviat a tot el món talment la llum del món i la sal de la terra”.

                        Tornem a la narració de l’evangeli... Se senten tots els dotze com a grup que comparteix l’anunci i la primera proclama del Regne feta per comissió compartida. Em ve a la memòria l’expressió de Col·legi apostòlic. Col·legi com a agrupament, com a reunió, i en sentit didascàlic. Tot això ha perdurat en tota mena d’associacionisme, de grups de treball, de corporativisme cristià, sessions de posada en comú, grups, comunitats de base, equips de matrimonis, revisions de vida, etc. La comunió és la “salsa”, el toc viu de l’experiència cristiana. Entre tots, Déu es manifesta u i unificador. No anul·la la diversitat, la pluralitat; a l’inrevés, partint d’aquestes, emmena cap a la comunió. Acaba el capítol citat, dient: “D’aquesta manera, doncs, l’Església prega i treballa a un mateix temps, perquè el món, tot sencer, passi a ser el Poble de Déu, el Cos del Senyor i el Temple de l’Esperit Sant, i en el Crist, com a Cap de l’univers, es tributi tot honor i tota glòria al Pare i Creador universal”.

                        “Un apostolat dels fidels –afegeix el Decret sobre l’apostolat dels laics-  més organitzat s’avé, doncs, de bon grat a una exigència humana i cristiana alhora; es manifesta també com un signe d’aquesta comunió que és l’Església congregada en la unitat del Crist, que ha dit: “Perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, allí sóc jo enmig d’ells”.  Aquesta és la raó per la qual en l’exercici del seu apostolat els fidels han de prendre consciència d’aquesta exigència d’unitat, que siguin apòstols al bell mig de la comunitat familiar, de la parròquia, de la diòcesi, que justament manifestin aquest caràcter comunitari de l’apostolat, com també en les agrupacions lliures en què hauran volgut aplegar-se. La importància de l’apostolat realitzat en comú implica també que les comunitats eclesials o els diversos camps oberts a l’apostolat exigeixen una acció comuna apostòlica. Precisament, les associacions organitzades per buscar plegats un objectiu apostòlic són un ajut per als seus membres; s’encarreguen de la seva formació apostòlica i fixen i dirigeixen la seva acció: així es pot aconseguir una major eficàcia que no pas si cadascú anés pel seu compte”.

                        És cosa gratament observada que un cristianisme viu i actiu només es pot portar endavant a partir de la pertinença a un grup o comunitat que actuï de “tensor” d’esperit evangèlic. Els cristians, sols de missa dominical, que no pertanyen a cap grup constituït, baixaran indefectiblement de to i “dormiran” en la mediocritat o bé es desanimaran i ho deixaran córrer... Atenció: ¡perill d’anèmia! Els individualismes, eclesialment, estan faltats de profunditat i estan abocats al fracàs. Cal prendre’n consciència. Per què no llegir els dos documents citats: “Sobre l’Església” per veure’n la mística, l’esperit, i l’altre específic:”L’apostolat dels laics”, que en forneix l’ascètica i la capacitat organitzativa i l’eficiència evangèlica? Per què no en parlem? Per què no ho provem, malgrat que els inicis no són fàcils...?

                        Diumenge XVI de durant l’any, 22 de juliol de 2012  Barcelona