dissabte, 7 de juliol de 2012

Homilia del diumenge 08/07/2012 del P. Josep Mª Balcells


POBRE NATZARET, POBRE!
                        Començo a l’inesperada. L’altre dia el Pare Nogués ens parlava que en Valverde, catedràtic d’estètica, temps era temps, donava unes xerrades a universitaris, bo invitant-los a llegir en veu alta algun passatge de literatura. El jove de torn llegia sense entrebancs, tan de pressa com podia i sabia. En Valverde el reconvenia: - No, no home, no és això. L’altre li preguntava si havia comès algun error. I el professor li deia: - No, de cap manera. – I, doncs?, inquiria el lector “frustrat”. Aleshores el professor prenia el text i el llegia amb entonacions; el rellegia com si fos nou o com si el llegís per primera vegada, des de dins, connotant-ne sentits, contextos, referències... Els preguntava, a més a més, si coneixien algun passatge concret dels evangelis i ells li deien que sí, que en sabien el “contingut”, i que en podien recitar trossos de cor. Aleshores els deia que un text no se’l coneix mai a bastament, si un no feia renovadament l’esforç d’entrar-hi amb tota l’ànima, si no el llegia com si fos la primera vegada que se’l trobava davant. No hi ha lectura vertadera si un no s’hi atansa amb noves expectatives de sorpresa, de novetat, a cada nova lectura. Aprendre a llegir, deia un entès, és aprendre a llegir a poc a poc, suscitant ressonàncies, enfatitzant els racons amagats que acostumen a quedar inèdits, quan se’n fa una lectura de tan sols “contingut”. No és saber de què parla, sinó assaborir el què, per què i com es parla. Així colpeix, així nodreix, una lectura”. Això és de primera necessitat per a la Paraula de Déu

                        Prolegòmens fets, passo intencionadament endavant: ¿Per què he començat per aquesta anècdota en voler “entrar” en el text de l’evangeli d’avui? Aquest passatge, és reportat nogensmenys que pels quatre evangelistes. El que vol dir que és de forta rellevància i que les diferents tradicions orals hi convergien i, per tant, n’havien copsat la importància per entendre Jesús i les respostes que concita la seva figura i missió. I, en conseqüència, se’ns invita a nosaltres a estudiar-lo a la menuda, com qui ressegueix un mapa de corbes de nivell, precís, -els de l’Alpina, pels entesos-, ple d’invitacions a  desentranyar-hi els plecs, els per quès i els com...

                        D’entrada, és la narració del probablement més gran fracàs i decepció del Mestre, a més el que sentimentalment fou més greu i que més l’afectà. Els “per què” de tot plegat no es palesen, sinó mínimament, en el text. S’ha de tenir present la totalitat, el decurs de tot l’evangeli; per tant és una relectura en funció de tot el que sabem de la missió de Jesús... No deixa d’haver-hi la seva forta intriga ( i també dramatisme, ja en versió de Lluc, en que el refús es torna persecució. Recordeu: el volen estimbar cinglera avall...)

                        Ens podem preguntar, ¿per què tots els evangelistes narren el fracàs del Mestre entre els “seus”? El “pas” d’avui és un fet premonitori. Només cal estendre el cercle inicial dels “seus”, en onades cada vegada més àmplies, fins a atènyer el poble petit primer, la “pàtria xica i abastant després tot el Poble gran. Ja es preveu que l’anunci del Regne acabarà en oclusió: no en volen saber res, no volen canviar el que saben i esperen que se’ls digui. Finalment, es precipitarà tot en persecució “a mort”.

                        Els evangelis vistos des de la tragèdia són la narració de fet d’un “impossible” punyent: “Ha vingut a casa seva, i els “seus” no l’han acollit”. Joan al pròleg del seu evangeli en fa aquest resum i valoració per part del poble-món (és la  seva expressió), advertint no obstant a línia seguida: “Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu... De la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia”. Aquesta contraposició viscuda i patida encara fa més tràgica la biografia del Mestre en acció.

                        Des d’aquest punt d’inflexió en la narració de Marc a l’evangeli d’avui,  ja s’inicia la “pujada a Jerusalem”, que paradoxalment serà la “baixada a l’infern”. Tots els evangelis denoten un permanent contrapunt entre la invitació a la vida per part de Jesús i la proscripció a la mort d’ell, decidida a penes comença la narració de Marc (Mc 3, 6): “Els fariseus llavors mateix començaren a fer plans contra Jesús per fer-lo morir”.

                        Entrem, dins del possible, en el cor del Mestre en aquest passatge. En pocs versets s’hi congrien expressions, capteniments gairebé oposats. Es meravellen, s’escandalitzen... Entre els seus hi ha un rebuig. Un “estranyament”viu el sent, el viu així ell, un sentir-se expatriat, com un foraster, un estranger. Notem l’agror de l’expressió sentir-s’hi estrany, forçant la paraula: estranyat, com forçat a sentir-se expatriat, tret fora. ¡Com ho havia de sentir, Jesús! Perdoneu la meva dèria per les etimologies. Dos pols experimentats: “es”tranyat, “en”tranyat. Foragitat de les entranyes, ben endins d’elles. Com més propers, més de casa -com aquell qui diu- els protagonistes del menysteniment, més i més dolorós li seria a ell.

                        Hi ha molts passatges en els evangelis que formulen aquest tancament, fugida, exclusió de Jesús pel seu missatge explícit. La família és el més dolorós. Els del seu poble: companys, gent amb la que has conviscut, que aixequen el dubte, que no saben llegir a dretes... Els deixebles –ja ho narraran després-: “També vosaltres us en voleu anar?” Dispersió dels dotze a les acaballes, presos per la por: “Colpiré el pastor i es dispersaran les ovelles”. A la paràbola: “Matem el fill de l’amo i ens ho quedarem tot”. Arribarem en caiguda lliure al crit de la Creu: “Déu meu, Déu meu, ¿Per què m’heu abandonat?” Arribarem empesos com per una riuada irrefrenable a l’aparent fracàs, a la incomprensió, al no voler-hi saber res. Aquesta és la cruesa de la realitat viscuda per Jesús. No evidentment per tots, però sí pels més responsables del poble.

                        Dirà enfàticament Jesús que “el sorprenia que no volguessin creure”. Després, a partir de la pròpia experiència aguditzada en la societat d’avui constatem que no és fàcil creure. Tots arrosseguem els propis prejudicis. El més gran de tots és el de negar la possibilitat de fe i de miracles, així d’entrada. És la racionalització pura i dura.

                        No estem avui en temps de rebuig aïrat, combatiu (fora de quatre professionals de l’ateisme rampant, ¡allà ells!). Avui es dóna més la indiferència ambiental. No es paren a considerar si és oportú, si és possible. No interessa. ¡Quanta crosta, quanta crosta no amaga aquesta actitud dels nostres convilatans!

                         La fe no els diu res. No hi paren atenció. Viuen com extradits d’aquests pensaments, sentiments, experiències. No és per jutjar-los, però tens la sensació de que et relaciones amb tanta gent –ep, bona gent, d’altra banda- que no els diu res Jesús, del qual en tenen desdibuixades aproximacions. No els en cal més. De pares a fills es difon la indiferència, aquesta actitud neutra. Buit total, existencialment parlant... Una vida “in-transcedent, pragmatisme en l’enfocament del dia a dia, el petit benestar com a projecte personal, viure en la superfície de les coses i de les persones, manca d’interioritat, amb l’evasió com a nord del viure, l’autonomia personal portada al relativisme, sense massa valors consistents, allò dels “valors tous” de l’enquesta europea...

                        Una petita obsessió: ¿Com la va viure Jesús aquesta manca de fe, aquesta incapacitat de sortir de les seves rutines religioses? Religiosos n’eren a Natzaret, però la religiositat no és el mateix que la fe. ¿Es pot retreure que no “volguessin creure”? La fe és do de Déu, però també és predisposició humana, quelcom de nosaltres hi queda compromès sempre. Preàmbuls de la fe, liminars que hi donen accés, pre-evangelitzacions actives. Tota arrel del millor humanisme ho facilita, ser profunds en l’humà són portes obertes a la fe. Déu no la nega a ningú, però nosaltres l’hem de propiciar. Si hi ha un grau més gran de fe (¡Senyor, augmenteu-nos.la!), també hi ha la fe menuda que mai en saps l’origen i que pot semblar humanització senzilla i crescuda on mai ho haguessis pogut dir. Jesús no és estricte controlador dels fluxos de fe, més aviat els facilita i estimula. ¡Creiem-ho! Només la fe suscita fe. “En tens prou amb la meva gràcia”. Ara surt Pau, el Gran Pau: “Estic content de gloriar-me en les meves febleses; gràcies a elles, tinc dintre meu la força del Crist. M’agrada ser feble i veure’m ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist. Quan sóc feble, és quan sóc realment fort”. Quin gran deixeble del més gran Mestre. Mestre i deixebles s’afaiçonen de la mateixa manera: els fracassos aparents formen part del missatge i de la seva força.      

            Diumenge XIV de durant l’any, 8 de juliol de 2012.  Barcelona