dimecres, 18 de juliol de 2012

Homilia del diumenge 15/07/2012 del P. Josep Mª Balcells


CURSANT  A  L’ESCOLA  DEL  “MAGISTERI”.

                        Et suposo havent llegit ja l’evangeli d’avui. Aquella és la nostra “carrera”. La que estem fent des de fa temps. Un bon “paquet” de teoria i uns stages de “pràctiques”: tot plegat per obtenir el Títol i en conseqüència poder exercir de mestres a benfici de l’alumnat o deixebles que en la vida ens esperen... Mestres espirituals, de fe.

                        Aquesta és la gran paràbola del nostre seguiment de Crist, el nostre mestre. Que com  Pau puguem dir amb la modèstia d’una desigual comparació: “Sigueu imitadors meus, com jo ho sóc de Crist” (I Cor 11, 1).

                        Un va a escola –ja gran- per saber, aprendre de la saviesa dels mestres, no tant del professors. Mestre és aquell que ens ha precedit en el mestratge  rebut d’altres anteriors; és aquell que suscita amb el seu contacte fluència d’esperit; que crea empatia, que sap tocar les fibres del cor, no sols les de la ment; aquell que sap enfervorir en l’estudi – aprenentatge –saviesa d’allò que explica o vol transmetre, tant verbalment com amb el seu capteniment; aquell que amb les seves respostes sap obrir pas a noves preguntes, i així sempre...

                        En la vida, en la universitat de cada dia, en els llibres –si m’ho permeteu dir-ho així- no hi trobes per desgràcia massa mestres de veritat. Trobar-ne és un do de Déu i de la naturalesa. Pau digué que de mestres –en sentit minorant- tants com en vulguis, però de pares, només un, això si tens la gràcia de trobar-lo i de tenir-lo... El mateix Pau s’expressa amb aquesta il·lusió i auguri: “Desitjo que els seus cors siguin reconfortats i que, estretament units en l’amor, arribin a la riquesa d’una comprensió plena, al coneixement del designi de Déu, que és el Crist. En Ell hi  ha amagats tots els tresors de saviesa i de coneixement... Així ja que us vau adherir a Jesucrist, el Senyor, continueu vivint en Ell. Manteniu-vos arrelats en Ell, edificats sobre aquest fonament, sòlids en la fe que us van ensenyar, i amb una acció de gràcies que mai no s’acabi”.

                        En Crist hi ha la síntesi i recapitulació de tot el que és ver, bo, u i bell. Crist és l’àpex de la saviesa. Ell ens fa deixebles totals i així ja ens té preparats per a ser, al nostre torn, mestres del viure i del conviure en vistes als altres.

                        Amb tot, per a “llicenciar-nos” finalment en les “ciències de l’educació” humanes i cristianes ens fa falta encara cobrir un màster que el concili Vaticà II va instituir, sense el qual no se’ns dóna finalment l’acreditació de docència magisterial. Màster que es titula: “La vocació dels laics a l’apostolat” Paraules gairebé inusuals, avui dia. Caldrà explicar-les una mica:

  • Vocació: vol dir crida, vol dir ser per a fer, vol dir tenir la capacitat i aptitud reconeguda i assistida per fer de la “professió una vida i de la vida una professió”. Poder unir paraula i fets, sentir com a propi l’exercici d’ensenyar, d’educar els altres, de fer-ho com qui no volgués ni pogués fer-ho altrament. Sentir-se com seduït, empès a donar als altres allò que un ha après, sap i sent. A vocació necessàriament se li ha d’ajuntar missió, encàrrec, sentir-se emportat a ajudar els altres en el saber i en el fer. En un altre document del Vaticà II ens diu que l’Església és (ha d’esdevenir) casa i escola de la comunió. És ben bé el mateix. Advertint-nos al temps que el mestre, si ho és de veritat, mai ha de deixar de ser deixeble de per vida i el deixeble, sense deixar-ho de ser mai, arribada l’hora d’una primera maduresa, no pot deixar de ser mestre.

  • Apostolat: paraula un si és no és gastada. Avui no sona com ho feia a mitjans del segle passat. Però les arrels evangèliques no ens permeten treure-la de curs. Apostolat vindria a ser com tenir consciència del què som: deixebles, seguidors de Crist que entenen que només intentant comunicar el què som i com pretenen viure, només així es justifica el fet de ser cristians. Aquesta actitud de voler que altres comparteixin el que per a nosaltres té consideració de tresor, d’allò més valuós, això sosté tota mena d’apostolat. Compartir, desig de fer-ho és l’essència de l’apostolat. No deixa d’haver-hi en el fons aquest meravellar-se d’allò que entenem que se’ns ha donat. “Doneu gratuïtament allò que considereu que ho heu rebut gratuïtament”. És conseqüència sempre.

  • Laics. Agafem la definició del Vaticà II on es diu: “Amb el nom de laics (etimològicament val a dir: poble, del grec laos) s’entén aquí tots els cristians, llevat dels que tenen un Ordre sagrat o són membres d’un estat religiós, és a dir, els cristians que pel fet d’estar incorporats al Crist pel baptisme, constituïts en Poble de Déu i fets participants a la seva manera de la funció sacerdotal, profètica i reial del Crist, exerceixen en la manera que els pertoca, la missió de tot el Poble cristià a l’Església i al món. El caràcter secular és propi i peculiar dels laics...  Pertoca als laics per pròpia vocació, de buscar el Regne de Déu, a través de la gerència de les coses temporals que han d’ordenar cap a Déu. Viuen al segle, és a dir, en totes i cada una de les professions i activitats i en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, amb les quals la seva existència està com entreteixida. Allí Déu els crida a complir la seva pròpia comesa, a fi que, guiats per l’Esperit de l’Evangeli, ajudin com un llevat de dins estant a la santificació del món, i, d’aquesta manera, resplendint abans de tot pel testimoniatge de la seva vida, fe, esperança i amor, revelin el Crist als altres homes. Pertoca, doncs, a ells molt especialment d’il·luminar i organitzar de tal manera totes les realitats temporals en què es troben barrejats, que neixin  i evolucionin sempre segons l’Esperit del Crist i esdevinguin lloança del Creador i del Redemptor”. I arrodoneix més endavant: “Els laics, consagrats en  Poble de Déu en un sol Cos del Crist sota un sol cap, són cridats, siguin quins siguin, en qualitat de membres vius, a contribuir a la creixença de l’Església i en la seva contínua santificació amb tota l’energia que han rebut per benefici del Creador i gràcia del Redemptor”. I també: “En Crist Jesús, suprem i eternal Sacerdot, com que vol continuar el seu testimoniatge i el seu servei per mitjà també dels laics, els vivifica amb el seu Esperit i els empeny sense parar vers tota obra bona i perfecta”.

                        Onades d’apòstols: Primer, com a assaig, envia els dotze (evangeli d’avui); més endavant ho farà amb els 72 deixebles. Ja en expansió, després de la vida de Jesús, tots els Fets dels apòstols, les mencions innúmeres dels laics citats a les cartes de Pau... I ara: tu i jo, els nostres. El big-bang des de la Resurrecció obrint-se camí: Déu i nosaltres, Déu en nosaltres. Com més difícil està la cosa, més urgent n´és. Res de constricció. No n’és el temps; amb la delicadesa i la finesa del que estima testimoniant, del que sap que l’osmosi és un fet biològic i pregonament humà i que, si un en va ple, transmet. Portadors d’evangeli viscut el més a fons possible i deixar que Crist faci tota la resta. No ens hi podem sostreure. Som missió per damunt de tot. Petits mestres de cada dia, al temps que som deixebles fits en el Mestre, Crist. Coratge i endavant. El què, com del nostre emprendre el viatge no és tan important com la consciència de que se’ns ha cridat a evangelitzar. Tu, jo. Diu que anaven de dos en dos: provem-ho així també nosaltres. Ens espera un llarg camí. Som-hi.

            Diumenge XV de durant l’any, 15 de juliol de 2012  Barcelona