dissabte, 29 de gener de 2011

Homilia del diumenge 30/01/2011 del P. Josep Mª Balcells


. PROCLAMACIÓ PROGRAMÀTICA DEL REGNE
Vàrem presentar diumenge passat Jesús com a Mestre diferent, expressió aquesta carregada de profundes significacions. Predicant un Regne de Déu diferent de tot el que se’ls predicava a les sinagogues. Avui Mateu sense discontinuïtat amb el que deia: “Jesús recorria tot Galilea ensenyant a les sinagogues, anunciant la Bona Nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia” el presenta com un nou Moisès. Aquesta assimilació és pensada i volguda, tant per subratllar semblances com per accentuar diferències. Jesús alliçona el poble d’Israel tot donant-li un nou sentit al viure que, de bones a primeres, no devien capir; res estrany car a nosaltres, tot i l’avantatge que podem tenir per haver-ho sentit, si no experimentat en part, ens és tan difícil d’entendre, perquè no és qüestió intel•lectual sinó actitudinal, ¡no et dic res, poca cosa, a fe!

Fem-nos oients, avui, també nosaltres i acostem-nos a Jesús, sedent, amb volguda solemnitat, com qui fa de la falda de la muntanya una sinagoga de vastos horitzons. Disposem-nos a escoltar la lliçò magistral del Nou i Etern “Deuteronomi”. Som de ple al Nou testament, som al cor del NT. La Bona Notícia, Bona per excelsitud, Bona per joiosa, trasbalsadora, inèdita. Notícia, revelació, la del Sermó de la Muntanya, continguda en tres condensats capítols de Mateu (5 – 7) que marquen la diferència amb el “corpus moral, legislatiu i existencial de tot l’AT”. Mateu farà notar diverses vegades que no es contraposen, sinó que es sobreposen, per “sublimació” a les prescripcions antigues, mosaiques. No nega; per tant, sobrepassa. Jesús afirmarà, en plena consciència doctrinal (el terme se’m queda estranyament curt, vol dir molt més): “Se us digué, JO US DIC”(en un verb en un present que no serà mai depassat). Mateu al final d’aquesta proclama-sermó dirà: “Quan Jesús hagué acabat aquests ensenyaments, la gent va quedar admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la llei”. Ho anirà repetint per deixar clara la seva idea de superioritat, de diferenciació actitudinal, en altres cinc discursos més (7, 28; 11, 1; 13, 53; 19, 1; 26, 1) Mateu en aquest anomenat Sermó, que en té tot el seguit com a exposició-invitació ben dibuixat, articulat, té un exordi que són les Benaurances que inviten a la felicitat com a sentiment o millor actitud persistent del qui ja ha entrat en les experiències del viure d’una altra manera, que són font i mina de benediccions per a qui, en versió evangèlica, és un nou pobre de Yahvé, (anawin del NT), que viu a l’estil de Jesús. Una manera nova de veure en novetat Déu, el món, els altres, un mateix. Això no és una moral, això és una espiritualitat. S’obre un nou ordre de coses, tan a prop com tan lluny de les prescripcions jueves. Havien de quedar ben descol•locats, com encara ens passa a nosaltres avui dia. L’evangeli sempre diu més del que podem percebre, i és una sort; no esgotarem mai les seves crides, tot sota el signe d’una invitació, no hi ha cap coerció; no hi ha -d’altra banda- mesura possible davant la desmesura del que se’ns proposa (finor d’esperit evangèlic, ¿sabeu?).

Abans de deixar-li obrir els llavis situem-nos en la fulgent novetat de Qui ens parla, en Nom de qui ho fa, Què ens diu, Com i a Qui ho diu. Impliquem-nos, ara n’és ben bé l’hora. ¡Preparats!: Jesús, a plena consciència de que inaugura el REGNE, expressa les claus de volta d’allò que el Pare, el més que Bon Pare vol, somia dels seus “afectes”; en el fons tot és u, vist polièdricament des de les facetes més vistents de la relació de tot amb tot, del Déu que és el tot en tots.

Comença la proclamació pel compendi, per la síntesi, per les concordàncies en l’Esperit, a través d’un gènere literari (és a dir un fòrmula concreta de dir) usual en la literatura jueva. És com l’Himne del Regne, les declaracions de felicitat, de plenitud de gràcia i sobre tot de benediccions. Baruk (hebreu), paraula homònima de Ben Augurat, és repetida moltes vegades a l’AT. I és com el resultat de tota una vida viscuda des de Déu: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món”. Beneïts perquè “ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt al cel, ens escollí en Ell, ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, en Ell hem obtingut la redempció, la riquesa de la gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres, Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim, En Crist hem rebut la nostra part en l’herència...” tot això inclou l’expressió BENAURAT. Expressió de cosa obtinguda i arribada ja a plenitud, són benediccions escatològiques que se sol dir, de ple acompliment del Regne ja portat a terme. Ara, mentre ens afanyem estem en camí de benediccions in crescendo i aquestes ens donen lucidesa i deler per tal d’anar-nos assemblant cada dia una mica més a l’estil de la benaurança que vivia i irradiava Jesús enmig del goig i el penar normals. Per tant benediccions de sortida, benedicció de camí, benedicció de terme i meta final.

La Nova i Eterna Aliança instaurada i portada en camí per Jesucrist i seguidors té com a marca, senyal, segell i penyora la Benedicció. Déu ha dit, diu i dirà Bons Auguris de cadascú de nosaltres. Podem caminar en esperança de que se’ns farà Bona, Completa mesura del GOIG de Déu a què estem cridats, assistits, acompanyats. Ens envaeix el núvol benefactor (com a la Tenda de l’Aplec en ple desert) que ens vol “en trànsit”. Podem veure-ho tot amb els ulls del mateix Crist: “Us ho asseguro. Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” Aquí està el secret de tota benedicció... som deixebles no per drets conquerits, sinó perquè estem “presos” i posseïts pel Regne de Déu, ara i en plenitud més tard. Al Gènesi Déu constatava que les coses li sortien belles i era com si les beneís de trinco... ara estem en temps de Re-creació i, en re-crear-nos ens beneeix, ens augura el millor camí i el final més feliç. Com ho fa? Venint amb nosaltres. Estem en la companyia de Jesús, permanentment. Obrim els vuit segells del Document del Regne. Avui ens les llegirà al revés. Principi i final són la conseqüència. ¿són vuit, més o menys? Jo penso que són només una: la vida concreta de Crist proposada com a ideal evangèlic. Referent d’amistat i confidència: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera” (Mt 11, 29-30)

• Quan aneu essent pobres en l’Esperit (anawim), els que tot ho fien en el Senyor, com més desposseïts d’ells i de tantes coses supèrflues, més Deu en tindrà cura, per tant feliços, benaurats, benaurats (al•lusió al cant que hem cantat sovint) . El Regne ens és destinat, és “nostre” incipient, en plenitud després. Som consolats, amanyagats. Se’ns nota per la serenor, la pau, aquesta punta llaminera de felicitat que l’anem passejant per la vida, com “l’alegria que passa”, passant nosaltres. Res de sorollós, res de figurar, res de publicitat. La felicitat discreta que nia al fons i que perdura com goig, fruit de l’Esperit Sant.
• Plorar és més aviat metàfora. És fer evangèlicament els dols que ens pertoquen en el viure. Plorar és humà. Més humà és fer-ho a l’espatlla del Senyor, sabent que Ell ens entén, ens conforta i ens estimula a viure les aparents negativitats. Per qui en vulgui saber més i més profundament invito a llegir del Medi diví tot l’apartat titulat “La Divinització de les passivitats”. Molt il•luminador.
• Ja ho hem dit i redit que la humilitat és l’humus que fa fèrtil les terres-mares. Naturalment, dels humils és la terra en herència (Mai tan ben apropiat). Arrelaran de per tot, apuntaran brot i capçada. Seran “pulmó de la humanitat”. Ho vàrem dir: la gran trilogia. Humilitat, veritat, llibertat, tot vist en perspectiva evangèlica. La terra la beneeixen els humils que respecten, donen vida a la vida, el verd que neteja tota contaminació. Són els ecòlegs del cor, de l’esperit, els que salvaran la terra com a receptacle de la humanitat millor. Una altra terra és possible; dels humils en depèn en gran part.
• Tenir fam i set de ser justos en el pluriforme sentit: de justícia social (pa i vida digna per a tothom, distribució més equitativa i compensadora de tota desigualtat), i justícia com a ganes de plaure Déu, però que ens neixi com una necessitat imperativa com la fam i la set fisiològiques reclamen satisfacció i immediatesa. Déu els saciarà, serà Ell l’aliment que els serà donat a la taula on ell precisament serà cap de taula i qui acull.
• Per la sexta jo tinc una sensibilitat especial: “nets de cor”. ¿I qui coneix el cor de l’home? Transparència, lucidesa, veure més enllà i més endins del que se sol veure. Res no els serà obstacle, com paret que rebota. Una mica com allò de Jesús ressuscitat que travessa murs. Tot patent, per la senzillesa del veure, viure i conviure. ¡Què més encertat que dir que “veuran Déu”, perquè hi és i se’ls manifestarà en tot i en tots. Déu és llum i dels cristians de la primeria se’n deien “il•luminats”, irradiants.
• La lluita per la pau. Que aquesta no sigui una petita treva entre dues guerres. Que la no-violència guanyi cors, relacions, grups. “Feu-me instrument de pau”. Actius, feiners, persistents en el joc no fàcil de la vida. Amb tota propietat d’aquests privilegiats se’n diran “fills de Déu”, perquè Déu només pot suscitar bones relacions, de família, de fraternitat, concòrdia, harmonia. Un món ben diferent del nostre, més aviat “malaventurat”.
• Perseguits, menystinguts pel fet de ser tot el que suara hem anat dient. La seva “benaurança” és saber i sentir que estan al bell mig del Regne que “els té preparat Déu des de sempre”.
• Finalment s’esplaia tot dient que malgrat que les coses vagin de mal borràs, han de veure precisament en tota prova la garantia de que són assimilats al mateix Mestre que ens invita a prendre la pròpia creu i a seguir-lo, tot sabent que ara és hora de sofrença, però que se’ns anuncia un goig i “una alegria que ningú no ens la podrà prendre”. Tot això és assimilat a una “dimensió profètica” que no podem defugir. Que fou amb els profetes e l’AT., fou i ben durament en el Gran Profeta, Jesús i serà en nosaltres com a garantia de fidelitat a l’evangeli.

Llegit així d’una tirada pot portar tot plegat al desassossec, àdhuc a l’ofec, però al mateix temps ens obre a un esclat de joia profunda que fa compatible les dues coses alhora. En les BENAURANCES hi ha un corrent d’aigües profundes que porten i es manifesten en la serenor, la calma, la quietud i una confiança gran, gran; totes donades i agraïdes.

Sigueu benaurats, benaurats. No sortiu d’aquest centre neuràlgic de l’evangeli. Amén.

Diumenge IV de durant l’any, 30 de gener de 2011. Barcelona