divendres, 7 de gener de 2011

Homilia del diumenge 09/01/2011 del P. Josep Mª Balcells


I DESPRÉS DEL NADAL, QUÈ?

És encara temps de Nadal, tot i allunyant-nos del dia 25 de desembre. Com ho expliqueu? Molt senzillament: Nadal no és tan sols la commemoració del naixement de Jesús, sinó el fet de la vinguda de Déu entre nosaltres, primer d’una forma visible en la persona de Jesús de Natzaret i que, exaltat pel Pare, ha segellat una nova Aliança, un pacte ja indestructible, que ve a ser com una nova creació en què s’han capgirat de ple totes les nostres concepcions de Déu, i consegüentment de l’home i del seu camí vers Déu”. “L’enigma de la condició humana s’esclareix definitivament a la llum de la revelació realitzada pel Verb diví, és a dir Déu dóna als homes mitjançant la gràcia, la participació divina i la capacitat de superar l’egoisme” (Benet XVI) Estem veritablement en un món nou i l’eslogan de que un altre món és possible, s’adiu plenament en la utopia que Jesús visqué i que ens ha deixat com a missió o encàrrec. Fer que cada dia sigui Nadal en les vivències i convivències nostres i dels altres; això és el que ens hauríem d’emportar com a correponsabilitat en el “cada dia de sempre”.

Aquests dies nadalencs ens han sortit sovint unes lectures de la carta de Pau als efesis i també als colossencs. Jo les conceptuo com les coordenades fonamentals del temps nadalenc. De la primera en ressaltaria l’himne preciós dedicat a Jesucrist (Ef 1, 3-14), on se’ns implica a tots en el “Fet de l’Encarnació”, en el que m’agrada anomenar MISTERI DEL NADAL. Hi llegim, en efecte: “Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim; ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps; ha volgut unir en el Crist totes les coses del cel i de la terra. En Crist hem rebut la nostra part en l’herència; ens hi ha destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat”. Us invito a llegir-la pausada i personalitzadament en vosaltres mateixos, com si fos escrita només per a cadascú i veureu que pren una intensitat que ens pot remoure el cor i les entranyes. ¡Tant de bo! Ho dic en poques paraules: Això és Nadal. Deixeu-m’ho dir per última vegada, ara que estem per concloure el cicle nadalenc: això és Nadal.

Aquests dies també hem dit i resat que “estem esperant la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador, que ha inaugurat el seu Regne en el misteri de Nadal”. Justament la disposició seqüencial de les festes que hem anat seguint amb les lectures corresponents ens porten a una successió de manifestacions graduades perquè el sol que és l’encarnació no ens enlluerni. Des dels antecedents (Anunciació), el naixement de Jesús –que segons Pau és aquest designi secret que es va desvelant mica a mica, fent-se conèixer: als àngels que ho encomanen als pastors i que aquests ho verifiquen i en lloen el Senyor, els mags, indirectament Herodes, els dos vellets del Temple, els mateixos Maria i Josep, que van entrant-hi, obrint el cor a la manifestació domèstica d’un infant que creixia en edat, saviesa i gràcia, la consternació d’aquest passatge fosc de retrobar el nen ja de dotze anys en un dribling (se’m permeti l’expressió) amb els doctors de la Llei. Aquesta resposta enigmàtica a la inquietud de la mare: “No sabíeu que jo he d’estar a casa del meu Pare”.

Estem parlant de manifestacions: avui, en el reconeixement que fa el Pare i l’Esperit en el baptisme de Jesús: “ Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut”. Amb l’afegitó en el passatge paral·lel de Lc: “Escolteu-lo”. Aquest fet es considera la nova manifestació a l’inici de la vida pública de Jesús. Després, tota la seva vida serà un anar-se manifestant, identificat amb el Regne del Pare. Jesús és en vida i mort la manifestació (digues-n’hi epifania, teofania o con se vulgui) del designi secret, de què ens parla Pau. Tot porta a pensar que s’ha iniciat un món nou i una terra nova, a la qual un hi accedeix a partir de la FE, com repetidament ens diu sant Joan en els seus escrits. I la fe ens anirà portant, de clarícia en clarícia, recolzats en una ferma esperança, fins que arribi el ple acompliment de la nostra esperança, és a dir: la plena i total manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador” com afirmem i desitgem a l’eucaristia, després del Pare nostre. Així queda unit el Nadal a la terra i el Nadal del Cel (aquell tan sospirat per en Maragall: “sigui la mort una major naixença”).

¿Que com hem de sortir d’aquests dies de Nadal? No deixant amb enyorança el Nadal celebrat, sinó emportant-nos-el pel camí del temps ordinari, que des d’aquest dilluns mateix posarem en marxa. Que és temps de “lluita i espera” , que és segons la carta als efesis: “Temps de benedicció en Crist”, benedicció integral (en tota mena, diu Pau) ; temps de sentir-nos “escollits en Ell”, temps de saber-nos “destinats a ser fills seus en Jesucrist”; temps de “redempció i de perdó”; temps de “riquesa de gràcia”; temps de “saviesa i penetració que tenim” des que s’ha anat descloent el designi secret; temps de veure Jesús com “qui uneix el cel i la terra i tot el que conté”; temps de “ser lloança de la seva glòria”; temps “d’escoltar la paraula, l’evangeli que salva”; temps de “portar el segell de l’Esperit Sant promès”; temps de deixar-nos, “d’abandonar-nos a la seva acció”: esdevenir espirituals, “possessió” seva; sabedors que “el mateix Esperit Sant ens és penyora de l’heretat que Déu ens té reservada quan ens redimirà plenament”.

No ens desmemoriem pas: tot això ho diu en potència de cadascú de nosaltres. ¿No ho trobeu tot plegat ben exaltant? Designi, diu Pau. Més que desig, voluntat, només condicionada a que ho creguem fermament i ho intentem cada dia amb més consciència.

Si passéssim ara a la carta als de colosses, us trobaríeu, com ho hem llegit el diumenge passat, que Pau prega perquè “arribem al ple coneixement , a la saviesa sencera i a la intel·ligència que ve de l’Esperit”. Trobareu un altre himne al Crist que juntament al dels efesis, que acabem de glossar, són dues joies del NT. Són joies nadalenques, són també pasquals, són deliciosament evangèliques.

Si Nadal no ens serveix per tenir aquesta visió-vivència de Jesucrist, ¿de què ens servirien un i mil nadals?

Adéu Nadal; no, no; perquè vens amb nosaltres a fer camí d’evangeli. Pau, com fan les mares abans de sortir de viatge i el viatge serà com el d’Itaca ens fa les seves recomanacions pasquals, nadalenques, que venen a ser el mateix: evangèliques, en una paraula. Us en dono l’adreça bíblica: Col 4, 2-6) Bon viatge.

Diumenge del Baptisme del Senyor, 9 de gener de 2011 Barcelona