PREDICANT LA “BONA NOVA” DEL REGNE I GUARINT…
L’evangeli d’avui posa de fort relleu que Jesús és empès a exercir públicament el seu ministeri en quan sap que Joan Baptista ha estat tret violentament de l’escenari de la seva missió. …Deixa, doncs, Jesús casa seva, Natzaret, i obre el seu “quarter” o centre d’operacions missioneres a Cafarnaum, des d’on anirà sistemàticament fent les seves accions més que apostòliques de donar a conèixer que Déu obre amb Ell, com a enviat, una nova manera d’actuar, tot i que l’evangelista Mateu avui, de primer en començar l’evangeli, usa les mateixes paraules de Joan Baptista com a preàmbul de la seva acció missionera: “Convertiu-vos que el Regne del cel és a prop”. Amb tot, la cosa ha canviat de dalt a baix i es nota en la constatació que trobem al final de l’evangeli proclamat avui. Noteu la gran diferència entre les dues proclames: “Jesús recorria tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, anunciant la Bona Nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia (afegeix la Bíblia Interconfesional de Catalunya: i xacres de tota mena). Comença Jesús una itinerància radial des de Cafarnaum, ben diferent a com predicava el Baptista, anant a trobar la gent on s’aplega cada dissabte, a les sinagogues. Ho fa des de dos vessants: com a Guaridor, Taumaturg o millor i més entenedor com a Metge total, i, sobretot, com a Rabí o Mestre com ho feien els mestres de la Llei, però ¡tant i tant diferent que en tothom suscitava meravella! Ho nota Marc: ”La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè ensenyava amb autoritat i no com feien els mestres de la Llei”.
L’expressió, en paral·lel, que encapçala el ministeri en Marc és molt interessant i marca el tomb de presentació, de finalitat i d’urgència de la missió de Jesús. Veieu els matisos: “S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova” Així les coses, tota la predicació austera, gairebé estoica, de Joan Baptista pren un vigorós sentit positiu, no centrat en el reconeixement de les pròpies mancances, sinó en l’obertura al do que Déu, en Jesús de Natzaret, ens fa de la revelació sorprenent d’un Déu que, per damunt de tot, estima, que és proper, que vol el bé dels “seus”, ara anomenats i portats a la consciència de que són fills de Déu. S’ha obert el cel i s’ha vist en el rostre de Jesús i en el seu capteniment envers tothom el somriure misericordiós i patern de Déu que acull i crida a una nova manera de ser, de sentir-se, de viure. És Bona Nova. I tant! No la de sempre a Israel, la d’un Déu Creador, sinó un Déu Re-creador, que torna a crear. Aquesta és la novetat de l’evangeli (=Bona nova): en Jesucrist hem descobert que tothom està cridat a una vida nova que anirem aprenent i assimilant bo i seguint Jesús, per proximitat, per un tu a tu amb Ell, per una intimitat (“Veniu i ho veureu”), per un “restar amb Ell”. “Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s’estarà on jo m’estic” (Joan és l’evangelista de la intimitat amb el Mestre). Estaran amb Ell no com a “comparses o figurants” d’un Mestre que ho és Ell exclusivament tot, sinó que es presenta en grup d’escoltadors de proximitat , que s’aniran convertint en deixebles, i, en expressió del mateix Jesús, que seran tinguts com amics i confidents (“No us dic servents sinó amics, perquè us he dit tot allò que he sentit del meu Pare” Jn 15, 15) ¿Qui podia somiar, ara als inicis de la constitució del grup seguidor que hi hauria unes manifestacions de tan alta i sublim intimitat? Ja ho veieu: des del descarnat, exigent “convertiu-vos” a un “qui m’estima, guardarà la meva Paraula; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell...” “La Paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m’ha enviat”. ¡Quin canvi de perspectives!
Introduïts meravellosament en les més fondes intimitats amb un Déu “nou”, més interior, no pas col·locat dalt d’un cel que aparta, exclou, diferencia. Des d’ara tot es juga en l’íntim de cada cor. Creieu és l’autèntica traducció d’un “convertiu-vos” per poder-nos atansar a Déu. De l’immediat i taxatiu treure rèmores, purificar-nos per a ser admesos... a un abandonar-se a la bondat amorosa de qui crida. Ara les coses funcionen a l’inrevés. És ell qui s’atansa “amb amor entranyable”, Ell qui es “converteix” a nosaltres. Es posa dins i s’hi estableix, ¡oh divines trasmudances!, demanant ser acollit. Mai, mai, mai s’havia vist un daltabaix en la manera de concebre Déu i la relació amb Ell. Ens ha donat plena confiança en nosaltres mateixos, perquè la puguem posar (creieu) tota entera en la seva Persona. Com que les coses estan tan divinament trasbalsades, necessitem un punt inalterable de referència, un fulcre equilibrador dels nostres concrets desajustaments, fulcre que no pot ser ningú més que Jesús que és qui ens fa aital proposta... Jesús ens dirà Joan al seu evangeli és el camí, la veritat i la vida. Ell -ho hem sabut després de la seva resurrecció- Ell és, en definitiva, la mateixa Bona Nova. Llegim, en efecte, en Joan: quan va ressuscitar d’entre els morts, els seus deixebles recordaren que Jesús havia dit: “Destruïu aquest santuari (del seu cos), i en tres dies l’aixecaré, i van creure en l’Escriptura i en la Paraula de Déu” (Jn 2, 21-22)
Lluny queden les concepcions veterotestamentàries, condensades en el “convertiu-vos” moralitzador, estricte, rampant potser, de Joan Baptista. ¿”No veieu que tot ho faig nou”? És la divina “tombarella” en la vivència, en l’experiència de Déu. Deixeu-vos convertir; d’això me’n cuido Jo. Deixeu obrar Déu que Ell que ha començat la Bona Obra d’obrir-nos a l’amor de Déu, només és Ell qui pot portar-ho a terme. Ell es va manifestant, desvelant en aquesta bella sens mida i atraient invitació a que el Regne de Déu ens envaeixi de més en més i de millor en millor. “Deixa en mans del Senyor el teu destí, Ell et mantindrà” (asseguren els salms). Revolució, una autèntica revolució, un gir copernicà que ens costa d’anar-hi entrant. Abans era una lenta i penosa marxa vers Déu; ara és joiosa, desconcertant vinguda de Déu a cadascú de nosaltres. Només un petit, delicat problema: És cosa de fe (Creieu, una vegada més). Tot plegat escapa a qualsevol “dissecció”, no es pot comprovar ni amb estadístiques ni amb introspeccions. S’ha de creure. ¡És tan insòlit, és tan excessiu! Només queda una sortida possible, única: s’ha de creure. Creieu en la Bona Nova i en Jesús que ens la proposa. No hi ha més. Creure surt quasi cent vegades en l’evangeli de Joan i té per a ell un sentit ben precís: acollir Jesús, la seva Paraula, el seu Estil de vida. Ni més ni menys.
Tot es juga en la fe, en la fe que em té Déu, en la confiança que posa en cadascú de nosaltres, per anar secundant el seu projecte, designi en diu Pau, que, per més que és universal, és sobretot personalitzat un a un. I aquí el pensament de Déu ens hi té, a tu i a mi, ben presents. La fe és no voler defraudar les expectatives que Déu posa i reposa, vull dir, torna a posar en les meves defallences i en els meus oblits de coses ofertes, de dons tan grans. Senyor, ja ho entenc: Vós sou Gran i només podeu fer Coses Grans; això, les Meravelles que Maria reconeixia en ella. Però ja heu mirat la meva petitesa, us consta, us en feu càrrec... Com més hi penso més m’agafa vertigen espiritual, me’n faig creus. Sempre assajo aquesta pregunta com feta a mi per Jesús directament: ¿Ho creus això? Ho creus això? Senyor ja crec, sí; però sosteniu la meva poqueta fe, augmenteu-la de dia en dia. Demano fe, no sabria pas demanar, abans, amor. No m’hi atreveixo. Sóc pobre i em vull pobre, perquè les pobreses atreuen la bondat, la benevolència; només Déu és bo. No em fa por només tenir una engruna de fe, de confiança, encara que de moment em faltin les obres (ai, las, aquest persistent “convertiu-vos”, segons la mentalitat del Baptista, que ens abassega, sempre pensant en les poques obres que un pot rescatar de la seva poquetat; moralitzacions, una vegada més). Faig aquest últim acte de fe: Sé que augmentant la meva fe aniran sorgint per gràcia de Déu petites obres. Això crec: Crec en el creure. Confio en la confiança. Sort que la meva fe es sosté en la fe divina que teniu en i amb mi. Tots dos, Déu i jo, creient-nos mútuament. Assimètricament, desproporcionadament. Jo resto només en un desig: “les mans obertes davant vós, Senyor” “Deu-nos un cor obert a la Paraula, som una terra on heu sembrat... Deu-nos un cor obert a l’esperança, que el VOSTRE REGNE ARRIBARÀ”. Amén. Que es faci la vostra amorosa voluntat.
Diumenge III de durant l’any, 23 de gener de 2011 Barcelona
L’evangeli d’avui posa de fort relleu que Jesús és empès a exercir públicament el seu ministeri en quan sap que Joan Baptista ha estat tret violentament de l’escenari de la seva missió. …Deixa, doncs, Jesús casa seva, Natzaret, i obre el seu “quarter” o centre d’operacions missioneres a Cafarnaum, des d’on anirà sistemàticament fent les seves accions més que apostòliques de donar a conèixer que Déu obre amb Ell, com a enviat, una nova manera d’actuar, tot i que l’evangelista Mateu avui, de primer en començar l’evangeli, usa les mateixes paraules de Joan Baptista com a preàmbul de la seva acció missionera: “Convertiu-vos que el Regne del cel és a prop”. Amb tot, la cosa ha canviat de dalt a baix i es nota en la constatació que trobem al final de l’evangeli proclamat avui. Noteu la gran diferència entre les dues proclames: “Jesús recorria tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, anunciant la Bona Nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia (afegeix la Bíblia Interconfesional de Catalunya: i xacres de tota mena). Comença Jesús una itinerància radial des de Cafarnaum, ben diferent a com predicava el Baptista, anant a trobar la gent on s’aplega cada dissabte, a les sinagogues. Ho fa des de dos vessants: com a Guaridor, Taumaturg o millor i més entenedor com a Metge total, i, sobretot, com a Rabí o Mestre com ho feien els mestres de la Llei, però ¡tant i tant diferent que en tothom suscitava meravella! Ho nota Marc: ”La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè ensenyava amb autoritat i no com feien els mestres de la Llei”.
L’expressió, en paral·lel, que encapçala el ministeri en Marc és molt interessant i marca el tomb de presentació, de finalitat i d’urgència de la missió de Jesús. Veieu els matisos: “S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova” Així les coses, tota la predicació austera, gairebé estoica, de Joan Baptista pren un vigorós sentit positiu, no centrat en el reconeixement de les pròpies mancances, sinó en l’obertura al do que Déu, en Jesús de Natzaret, ens fa de la revelació sorprenent d’un Déu que, per damunt de tot, estima, que és proper, que vol el bé dels “seus”, ara anomenats i portats a la consciència de que són fills de Déu. S’ha obert el cel i s’ha vist en el rostre de Jesús i en el seu capteniment envers tothom el somriure misericordiós i patern de Déu que acull i crida a una nova manera de ser, de sentir-se, de viure. És Bona Nova. I tant! No la de sempre a Israel, la d’un Déu Creador, sinó un Déu Re-creador, que torna a crear. Aquesta és la novetat de l’evangeli (=Bona nova): en Jesucrist hem descobert que tothom està cridat a una vida nova que anirem aprenent i assimilant bo i seguint Jesús, per proximitat, per un tu a tu amb Ell, per una intimitat (“Veniu i ho veureu”), per un “restar amb Ell”. “Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s’estarà on jo m’estic” (Joan és l’evangelista de la intimitat amb el Mestre). Estaran amb Ell no com a “comparses o figurants” d’un Mestre que ho és Ell exclusivament tot, sinó que es presenta en grup d’escoltadors de proximitat , que s’aniran convertint en deixebles, i, en expressió del mateix Jesús, que seran tinguts com amics i confidents (“No us dic servents sinó amics, perquè us he dit tot allò que he sentit del meu Pare” Jn 15, 15) ¿Qui podia somiar, ara als inicis de la constitució del grup seguidor que hi hauria unes manifestacions de tan alta i sublim intimitat? Ja ho veieu: des del descarnat, exigent “convertiu-vos” a un “qui m’estima, guardarà la meva Paraula; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell...” “La Paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m’ha enviat”. ¡Quin canvi de perspectives!
Introduïts meravellosament en les més fondes intimitats amb un Déu “nou”, més interior, no pas col·locat dalt d’un cel que aparta, exclou, diferencia. Des d’ara tot es juga en l’íntim de cada cor. Creieu és l’autèntica traducció d’un “convertiu-vos” per poder-nos atansar a Déu. De l’immediat i taxatiu treure rèmores, purificar-nos per a ser admesos... a un abandonar-se a la bondat amorosa de qui crida. Ara les coses funcionen a l’inrevés. És ell qui s’atansa “amb amor entranyable”, Ell qui es “converteix” a nosaltres. Es posa dins i s’hi estableix, ¡oh divines trasmudances!, demanant ser acollit. Mai, mai, mai s’havia vist un daltabaix en la manera de concebre Déu i la relació amb Ell. Ens ha donat plena confiança en nosaltres mateixos, perquè la puguem posar (creieu) tota entera en la seva Persona. Com que les coses estan tan divinament trasbalsades, necessitem un punt inalterable de referència, un fulcre equilibrador dels nostres concrets desajustaments, fulcre que no pot ser ningú més que Jesús que és qui ens fa aital proposta... Jesús ens dirà Joan al seu evangeli és el camí, la veritat i la vida. Ell -ho hem sabut després de la seva resurrecció- Ell és, en definitiva, la mateixa Bona Nova. Llegim, en efecte, en Joan: quan va ressuscitar d’entre els morts, els seus deixebles recordaren que Jesús havia dit: “Destruïu aquest santuari (del seu cos), i en tres dies l’aixecaré, i van creure en l’Escriptura i en la Paraula de Déu” (Jn 2, 21-22)
Lluny queden les concepcions veterotestamentàries, condensades en el “convertiu-vos” moralitzador, estricte, rampant potser, de Joan Baptista. ¿”No veieu que tot ho faig nou”? És la divina “tombarella” en la vivència, en l’experiència de Déu. Deixeu-vos convertir; d’això me’n cuido Jo. Deixeu obrar Déu que Ell que ha començat la Bona Obra d’obrir-nos a l’amor de Déu, només és Ell qui pot portar-ho a terme. Ell es va manifestant, desvelant en aquesta bella sens mida i atraient invitació a que el Regne de Déu ens envaeixi de més en més i de millor en millor. “Deixa en mans del Senyor el teu destí, Ell et mantindrà” (asseguren els salms). Revolució, una autèntica revolució, un gir copernicà que ens costa d’anar-hi entrant. Abans era una lenta i penosa marxa vers Déu; ara és joiosa, desconcertant vinguda de Déu a cadascú de nosaltres. Només un petit, delicat problema: És cosa de fe (Creieu, una vegada més). Tot plegat escapa a qualsevol “dissecció”, no es pot comprovar ni amb estadístiques ni amb introspeccions. S’ha de creure. ¡És tan insòlit, és tan excessiu! Només queda una sortida possible, única: s’ha de creure. Creieu en la Bona Nova i en Jesús que ens la proposa. No hi ha més. Creure surt quasi cent vegades en l’evangeli de Joan i té per a ell un sentit ben precís: acollir Jesús, la seva Paraula, el seu Estil de vida. Ni més ni menys.
Tot es juga en la fe, en la fe que em té Déu, en la confiança que posa en cadascú de nosaltres, per anar secundant el seu projecte, designi en diu Pau, que, per més que és universal, és sobretot personalitzat un a un. I aquí el pensament de Déu ens hi té, a tu i a mi, ben presents. La fe és no voler defraudar les expectatives que Déu posa i reposa, vull dir, torna a posar en les meves defallences i en els meus oblits de coses ofertes, de dons tan grans. Senyor, ja ho entenc: Vós sou Gran i només podeu fer Coses Grans; això, les Meravelles que Maria reconeixia en ella. Però ja heu mirat la meva petitesa, us consta, us en feu càrrec... Com més hi penso més m’agafa vertigen espiritual, me’n faig creus. Sempre assajo aquesta pregunta com feta a mi per Jesús directament: ¿Ho creus això? Ho creus això? Senyor ja crec, sí; però sosteniu la meva poqueta fe, augmenteu-la de dia en dia. Demano fe, no sabria pas demanar, abans, amor. No m’hi atreveixo. Sóc pobre i em vull pobre, perquè les pobreses atreuen la bondat, la benevolència; només Déu és bo. No em fa por només tenir una engruna de fe, de confiança, encara que de moment em faltin les obres (ai, las, aquest persistent “convertiu-vos”, segons la mentalitat del Baptista, que ens abassega, sempre pensant en les poques obres que un pot rescatar de la seva poquetat; moralitzacions, una vegada més). Faig aquest últim acte de fe: Sé que augmentant la meva fe aniran sorgint per gràcia de Déu petites obres. Això crec: Crec en el creure. Confio en la confiança. Sort que la meva fe es sosté en la fe divina que teniu en i amb mi. Tots dos, Déu i jo, creient-nos mútuament. Assimètricament, desproporcionadament. Jo resto només en un desig: “les mans obertes davant vós, Senyor” “Deu-nos un cor obert a la Paraula, som una terra on heu sembrat... Deu-nos un cor obert a l’esperança, que el VOSTRE REGNE ARRIBARÀ”. Amén. Que es faci la vostra amorosa voluntat.
Diumenge III de durant l’any, 23 de gener de 2011 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada