dijous, 7 de gener de 2010

Homilia diuemnege 10/01/2010 del P. Josep Mª Balcells


SEREU BATEJATS AMB L’ ESPERIT SANT I AMB FOC
En realitat serà el propi Crist (St. Agustí diu que qui bateja és sempre Crist, no el Mn. de torn) qui us rebatejarà amb l’Esperit Sant i amb Foc. El primer baptisme en la primera generació com ho testimonia el mateix Pau, era un baptisme que venia il·luminat per la irrupció de l’Esperit Sant. Tot baptisme és pasqua i pentecosta a la vegada. ¿Què demaneu es pregunta als pares i padrins en portar el fill a ser batejat? La fe. ¡Santa paraula! L’Esperit us portarà a la veritat plena. No podem separar l’itinerari de la Fe de l’impuls de l’Esperit. És crucial en aquests moments de l’Església que la nostra identitat i sobretot la nostra vivència irradiïn la presència i acció flamejant de l’Esperit. Que es pugui visualitzar d’alguna manera tant entre els de la “colla” com fora dels nostres àmbits. Són ells, els altres, els que ho han de notar. De seguida hi tornem...

Deixem les “delícies” del temps de Nadal i avui en aquest diumenge, que n’és l’hora dels adéus, ens presenta la litúrgia l’última manifestació de la Glòria de Déu, precisament en el baptisme de Jesús i, en el seu, el nostre propi. Aquests dies nadalencs han estat plens de teofanies, és a dir de tota una plètora de manifestacions per mitjà d’àngels: (Maria, Zacaries i Elisabet, Josep, Pastors); estels: (Mags) I avui és el torn de la manifestació de l’Esperit i de la veu del Pare celestial que assenyala Jesús com el Fill de Déu, l’únic, el seu Estimat... Estem en aquest ambient de Glorificació, de cels oberts, de joies i d’una llarga esperança que s’anirà acomplint en tots els que serem anomenats fills en el Fill i que Joan ens repeteix, per acabar de convèncer-nos-en, que ho som de veritat, encara que l’eclosió queda per quan hàgim fet el camí pentecostal d’anar tastant i encomanant a la vegada els dons i els fruits de l’Esperit que es faran visibles i creïbles en cada batejat; almenys aquest és el desig, l’expectativa de l’Església, quan ens obre el camí de l’Esperit en un món que ens hauria de veure diferents. Joiosos, radiants i compromesos, empesos per la bufada i el foc de l’Esperit.

A partir d’avui , cloenda del temps litúrgic de Nadal i ensems obertura i inici del que anomenem temps ordinari peregrinarem amb la flairosa empenta de l’Esperit. Aquest any, en raó de ser per a nosaltres un ANY SANT, de fet ho manifestarem d’una forma ben explícita, convertint-lo en temps extraordinari, perquè us volem com invitar-vos a fer un pelegrinatge interior “vers un més i millor de la nostra fe”. Tant de bo que els que conviuen amb nosaltres poguessin dir, meravellats, que quelcom ha trasbalsat el nostre viure quotidià. Es presenta Jesús, en el passatge del seu Baptisme, com si es tractés d’una nova creació. És una re-creació del Gènesi. Escolteu-lo, diran els altres sinòptics. Seguint-lo a Ell, després del Baptisme, iniciarem un període de travessa del desert (silenci, soledat, pregària, vèncer les temptacions) per tal de poder recomençar el viure de la gràcia i del Kairós, com Ell ho feu, amb la seva primera missió per Galilea...

Aquests dies ha vingut a parar a les meves mans una carta pastoral en la que el bisbe de l’Illa Maurici depenent de França, illes mig perdudes (?) en l’oceà índic, però que ens resulta sorpresivament molt propera pels plantejaments que fa, tant que molt bé es pot dir que són els nostres propis actuals. El títol és EL MODEL INICIÀTIC DE TRANSMISSIÓ DE LA FE. “Juntament amb vosaltres, sóc testimoni actualment del malestar de moltes famílies de l’Illa Maurici que viuen una prova important. Els pares desitgen transmetre als seus fills els valors que els omplen i els fan viure. Tanmateix, molts pares no ho aconsegueixen i queden alterats per l’abisme que creix entre ells i els seus fills... Tant la societat com l’Església ens trobem actualment davant d’un desafiament enorme: transmetre els valors, transmetre la fe en unes circumstàncies de ruptura social.... L’Església, que viu immersa en la nostra societat, no s’ha escapat a l’impacte d’aquesta revolució cultural. En diversos països d’antiga tradició cristiana, en el moment que el règim de cristianitat es va ensorrar i els mètodes tradicionals de transmissió de la fe ja no funcionaven, les Esglésies d’aquells països van buscar un altre model de transmissió de la Fe, el model iniciàtic. Aquest és el model que l’Església durant els primers segles de la seva història havia usat, abans de la instauració del règim de cristianitat sota l’emperador Constantí, en el segle IV... En aquella època quan una persona desitjava fer-se cristiana, l’Església li proposava de recórrer un llarg camí iniciàtic, programat amb cura. Era el camí catecumenal que li havia de fer possible progressivament de fer el gran “pas pasqual” seguint el Crist. El pas que havia de fer el cridava a renunciar a la falsa seguretat que li proporcionava l’envescament amb les riqueses, o l’acaparament del poder, a superar les pors d’obrir-se a un nou estil de vida basat en el compartir i el servei fraternal. Per anar fent aquests diversos passos, el catecumen era posat a prova i havia de passar les seves proves. Era col·locat en situacions en les quals havia d’elegir la confiança profunda en Jesucrist. Llavors experimentava a la vegada l’aspecte difícil de les renúncies que havia de fer, i la llibertat interior que procurava la confiança en Jesucrist. És una pedagogia de la decisió i no del coneixement. Això és el que necessita la nostra societat actual: homes i dones capaços de fer opcions lliures.... El nou context pot resultar difícil. Però ens recorda almenys una veritat fonamental. I és que ningú neix cristià, sinó que cal fer-se’n. I per fer-se’n s’ha de fer una opció lliure, una opció que exigeix renúncies, i que condueix sovint a adoptar una manera de viure que va contra corrent. El model iniciàtic respon a les necessitats de les persones que han de fer aquestes opcions, precisament perquè és una pedagogia que s’adreça a la seva llibertat. Si el model s’adreça sobretot als adults, ¿com queda la transmissió vertical de la fe d’una generació a una altra? La resposta és simplement que no es pot transmetre la fe als infants o als joves, si els pares no hi estan implicats d’una manera o altra. A partir del seu propi camí, comencen a descobrir la fe com una opció personal que té conseqüències importants en la seva vida. Llavors són capaços de comprendre millor els seus fills, i de sostenir-los en els seus primers passos pel seu camí de fe. La iniciació dels pares a una fe adulta, fins en el cas que tan sols sigui incipient, contribueix d’una manera decisiva a crear xarxes de famílies creients, comunitats cristianes de base, que són avui dia uns llocs inevitables per assegurar una autèntica transmissió de la fe als infants i als joves.

El paper prioritari de l’Església institucional (diòcesi, parròquia, serveis , moviments) actualment és anar a buscar els pares, proposar-los un camí d’iniciació adulta a la fe, i així donar-los poder, fer-los capaços d’assumir el seu propi paper d’iniciadors prop del seus fills.

El plantejament iniciàtic convé a la transmissió dels valors encara que s’adreci sobretot als adults, mentre que la preocupació més gran de la nostra societat es dirigeixi més aviat cap als joves. I convé perquè els joves no heretaran mai cap mena de valors que no siguin presos seriosament pels adults. Si els valors són tan difícils de transmetre al jove d’avui, cal que els adults també es qüestionin sobre la seva pròpia fidelitat als valors que voldrien transmetre..

Actituds requerides per posar en pràctica el model iniciàtic: (Resumeixo) “La pedagogia de la iniciació ens porta primerament sobre un camí de conversió. Per poder iniciar a la vida de la fe amb un mínim d’autenticitat, els cristians som cridats a deixar-nos renovar nosaltres mateixos en profunditat per l’evangeli que volem transmetre.
Saber estar atents a la recerca espiritual de les persones. La recerca del sentit.
Ser testimonis abans de ser mestres. Recordar les regles morals és necessari, però no inicia ni a la fe, ni als valors. Ser honestos i sempre en recerca.
Promoure un clima de llibertat. No intentar forçar, ni fer proselitisme estret. Jesús només convidava... Respecte, paciència i espera.
Deixar-se evangelitzar per aquells a qui s’anuncia l’evangeli.
Una vida comunitària joiosa. La iniciació a la fe cristiana es fa a manera d’aprenentatge. Ara bé, un aprenentatge pressuposa, a més d’un mentor (el catequista o l’educador), un medi de vida cristiana on l’infant , el jove o l’adult pugui veure desplegar-se la joia de creure, la joia de viure com a germans, la joia de celebrar, la joia de donar-se al servei dels altres”.

Acaba el bisbe: “Em sembla que ha arribat el moment de multiplicar entre nosaltres el diàleg sobre aquesta qüestió de la transmissió de la fe. Invito les parròquies, les comunitats religioses, els serveis de formació., els moviments a reflexionar a fons sobre el que ens juguem amb la pedagogia d’iniciació i la Catequesi d’Adults de cara a la transmissió de la fe avui dia”.

I ara, hem de fer la nostra proposta d’itinerari per aquest nostre Any Sant.

¿Hem reflexionat seriosament sobre la consistència – inconsistència de la nostra fe?
¿Com l’alimentem des del vessant personal (lectura de la Paraula, lectura evangèlica de la realitat pregària, ¿ens fem preguntes?, sagraments, lectures sobre Jesús?; des del vessant comunitari: (¿estem arrelats en un grup, en una “comunitat” on puguem amb honestedat fer-nos preguntes, expressar dubtes, vivències, experiències de fe, on compartim serveis, voluntariat? Sense diàleg que propiciï l’expressió de la nostra fe difícilment hi haurà creixement possible.
¿Des de quan no hem emprès una revisió de la “nostra provisonal sistematització de la fe? La fe viscuda individualment només condueix a l’empobriment i aquest al desdibuixament, assintonia, fredor, potser a la indiferència...
.¿Ens agafaríem a una catequesi d’adults, si se’ns proposés? ¿Per què no ens posem d’acord un grup de cristians i demanem que algú ens hi ajudi?
¿Som recercadors en permanent alerta i cercant diàleg sincer?
Si som pelegrins no podem portar (atenció a la paraula!) molta “impedimenta”. És clàssica l’expressió: “lleugers d’equipatge”.
Ens convindria fer una lectura compartida d’aquesta carta pastoral. Podríem lliurar-vos-la, si ens la demaneu. Crec, amb tot, que la síntesi feta ja és suficient.
Aquesta no és una crida a “enquadraments” en associacions laicals constituïdes, sinó a crear molt simplement grups d’intercanvi de les pròpies, o d’altri, experiències de fe o d’increència. Sense monitor , grup estable i cadència de trobades no es pot fer res de sistemàtic i durador.
S’ha de fer camí: saber d’on partim, on anem, amb qui i quines eines; quant de temps durarà, a què ens comprometem; no ignorar que hi haurà renúncies a fer i grans satisfaccions també. Que no serem els mateixos de la sortida, en caminar algunes tirades. El camí ens serà més profitós que el mateix arribar... ¿Què vol dir arribar, si no és que un camí ens en obre d’altres. En obrir una porta, diuen, se’n troben altres de tancades. És una aventura, però també una sort. “Caminante, no hay camino, se hace camino al andar...”
Vianants, viadors, no vagabunds. Us remeto a la Revista Dialogal, n. 31 Tardor 2009. Al plec central, “A fons”: “La vida com a viatge, el viatge com a vida”.
¿Qui s’hi apunta? Doneu veus, feu un grup i posem-nos a la feina. Sigueu benvinguts i ben trobats. Bon camí.

Diumenge III de Nadal i I del temps ordinari. 10 de gener de 2010, ANY SANT Barcelona.