diumenge, 17 de gener de 2010

homilia del diumenge 17/01/201 del P. Josep Mª Balcells




FEU EL QUE ELL US DIGUI

Em plau aprofitar d’allò més totes les oportunitats en què les lectures de la litúrgia ens parlen de la Mare de Déu. Aquest cop és excepcional, perquè ja fora del gran cicle de Nadal, encara proper tanmateix, la figura i acció de Maria se’ns presenta amb el discret però eficaç protagonisme d’una dona, una mestressa de casa i com a Mare de Jesús adult. Tanta és la finesa i la intuïció de Maria en aquest passatge evangèlic, que ens dóna peu i la motivació d’enaltir, en ella, les mares que “fan família”, perquè són les “lloques” de la casa, els “pals de paller”, digueu-ne com vulgueu, amatents a tot, cercant que entre tots hi regni la pau i l’entesa, que no sorgeixin entrebancs i imprevistos que, deixats anar riu avall, podrien degenerar en trencaments o distorsions de la “pau romana” (vull dir “domèstica”) de que elles se’n senten responsables per do, gràcia i per l’amor senzill, conjugal, domèstic, familiar... ¡Ai, les mares a casa, la llar són elles...! ¡Quina presència més perfumada!

Fixem-nos, d’entrada, en quelcom que no ens convé pas que ens passi de llarg, perquè evidencia les motivacions dels qui “bastiren” la litúrgia, que com a “sensors i antenes” bíblics, litúrgics, gent de pregària i d’espiritualitat, posaren els textos encertadament com i on han d’anar, amb decisives raons, mai fruit de l’atzar, sinó amb un pla ben sistemàtic, suggestiu, que, qui el percep, acabarà fent-li les delícies del seu esperit... (Eh, que em permeteu de dir-nos, així com de passada, que no hem tingut els mínims indispensables de formació litúrgica; que no són noms com ens vol demostrar l’Alsius (“Hem perdut l’oremus”), sinó l’esperit de la litúrgia que, per això, ens costa tant i tant d’empalmar amb la riquesa litúrgica, a la que eren més sensibles generacions passades, ¡llàstima!) Dos llibres a tenir en compte: Romano Guardini i Ratzinger, tots ells al CPL, amb aquest mateix títol de “L’esperit de la litúrgia”; això per a qui tingui el gust refinat)

Anem on anàvem:

Estem tot just encetant el meravellós temps ordinari, passeig anual pels viaranys dels evangelis -aquest any sobretot Mateu- Bona oportunitat, com hem dit manta vegada, de llegir els contexts, d’abans i darrera dels textos proposats, així hi descobrim el fil del discurs més ample. Convindria habituar-nos-hi.
Deixem, ara com ara, els harmònics -ja hi tornarem en una altra ocasió-. ¿Què són per a mi els harmònics?: Els textos que, a més a més de l’evangeli, hi sintonitzen: (primera lectura amb el seu salm corresponent, ¡oh, Déu, els salms, el regalim dels salms!, les oracions (les tres que formen una unitat: col·lecta, sobre les ofrenes, postcomunió; el text de l’al·leluia, introductori a l’evangeli, el verset de la comunió, que no sé per què ens el saltem sistemàticament en les eucaristies dominicals. ¡Tela, per estona llarga i delitosa...!
Anem a l’evangeli d’avui: És de Joan ( en nomenar només l’evangelista, ja ens hauríem de saber situar en el què pretén i com ho fa. Tots quatre són ben diferents. Després del capítol primer de Joan, que l’hem glossat per Nadal, des de les diverses facetes que té, que són riquíssimes, que és tant un pròleg com un epíleg, és a dir, una síntesi de tot l’evangeli. És el més “intencionat” de tots quatre, el de Joan. Els altres tres són bàsicament més narratius: fets i paraules; missatge literal, sobretot. Se salta en els diumenges la crida dels primers deixebles, amb aquell emblemàtic: “Veniu i veureu”. De fet ja l’havia proposada en dies feiners immediats. Així, de bones a primeres, ja ens planta al bell començament mateix de la missió de Jesús. Té, per tant, un valor afegit per haver-lo situat als inicis. Recordeu que estem al començament del capítol segon de Joan...
Joan és més elaborat. És una selecció de fets –narrats- que per a ell tenen categoria de paradigmàtics, vull dir que van més enllà de la riquesa pròpia i directa de la seva literalitat. Esdevenen veritables signes, paràboles, símbols...
Anem, de primer, a l‘evangeli de Joan en la seva globalitat, directament: Té dos acabaments: el primer: (20, 30-31) “Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom”. L’altre que és un apèndix, un afegitó, porta una cloenda similar (21, 24-25): “Jesús va fer encara moltes altres coses. I, si algú volgués escriure-les una per una, em sembla que els llibres que es podrien escriure no cabrien en el món sencer”. Se’ns diu clarament la finalitat i com ha espigolat només alguns passatges pel seu escrit. Els creu significatius.
Ja es veu que en Joan hi ha unes paraules-clau: signes: senyals prodigiosos. A voltes no com acostumem a anomenar-los, entenent-los com a fantàstics; ben a l’inrevés: hi ha en aquests una valoració intensa, interior, que demana parar-se, commoure’s; la finalitat dels quals porten allò que en solem dir un missatge particular, sempre en referència a estimular la fe, a fer-la créixer, perquè és només per la fe “que tenim vida en el seu nom”. Sempre es fa o succeeix quelcom per als deixebles, no per a la gent en general. Deixebles, avui, som nosaltres, ¿queda clar? És l’actualització i personalització permanent de la litúrgia
Anem endavant, abans d’entrar en el relat concret d’avui. Joan acull Maria a casa seva, per què Jesús a la creu li dóna per Mare. Maria sobrevisqué Jesús uns ¿quants? anys. És possible que bastants, perquè no hi ha cap evangelista que parli de la seva mort. Ni Lluc, que és tan explícit en les narracions de la infància on apareix a cada moment Maria. És estrany que quan escrivia no en digués res, si era ja morta... La tradició la porta, a Maria, a Èfes vivnt juntament amb Joan... En aquesta suposició de viure junts, no és gens estrany que parlessin i llargament, i que ella que guardava en el seu cor i meditava les “apassionants” gestes (signes prodigiosos) del seu Fill des de la mirada dels “seus ulls tan misericordiosos” de mare li obrísel cor a la confidència, i que li devia explicar fil per randa el què va succeir a Canà en aquelles noces memorables, on ella era convidada, sembla que per raons particulars i només per extensió també hi varen anar Jesús i els seus deixebles. La narració d’aquest fet és exclusiva de Joan...
No m’entretinc en el relat de la narració perquè el sabeu tan bé com jo...
Maria fa de mig amfitriona, o gairebé, per l’interès que demostra per a aquella parella que no és conscient del què els està passant... Les bodes solien durar aleshores fet i fet com una setmana. No et dic res; ¡podien venir a faltar així mil coses..., no tan sols el vi!
Ella, com a dóna, veu el què els altres invitats no veuen o, si ho veuen, no s’impliquen... ¡Ai, les dones, el què arriben a veure, mentre que els homes no saben/no contesten! (Llibre de referència: “¿Por qué los hombres no hablan y las mujeres no entienden los mapas?”). ¡No prendre-s’ho a broma! És interessant de llegir-lo per comprendre que homes i dones som tan diferents; i què hem de fer per ser-ne conscients en el conviure quotidià; i per tendir ponts sempre que es pugui i, no dic, calgui!
Maria s’adona que aquella parella, inconscients del què passa, pot “quedar malament”. Surt a ajudar-los discretament. La confiança en el seu fill és una confiança de mare. Aquesta confiança crea, promou, “inventa” les disponibilitats dolçament “forçades” (“¿Què t’hi va a tu i a mi?”), perquè, ves, ¡una mare és una mare”, i Maria, excepcional...
Diu la paraula màgica: que suposa una confiança, un abandó total en el seu fill: FEU EL QUE ELL US DIGUI. Feu, deixeu-vos portar a ulls clucs. Són, mare i fill, dos amors que són un, en un vaivé tendre i eficaç. Con-sonància, con-cordància, con-catenació, Tota una sin-fonia! ¡Pam!. ¡Ja és un fet!. Tota la nostra aigua (¿què som, si no, moltes vegades, incolors, insípids,...?) s’ha convertit en vi (sense saber-ne ni el què , ni el com, ni el per a què, ¡sant Déu!)
La mare aconsegueix que la que encara no era, de bones a primeres, l’hora, la seva hora, la de Jesús, del seu fill (tenim aquí una altra paraula-talismà de Joan), acabi donant les “batallades” justes i precises...
L’hora de les comprovacions: s’encomana la sorpresa del cap de servei : ¿¡Com, i ara!?, ¿d’on provenen les gestes, les meravelles? Maria és experta en reconèixer les fonts: “El Senyor ha fet en mi meravelles, sant el seu Nom...”
Anem a “darreres”, al final de l’evangeli d’avui: a.- “Així va començar Jesús els seus senyals prodigiosos (“Per Maria ens ve la Vida...”); b.- Així manifestà la seva glòria (una altra paraula determinant per a Joan; ja hi tornarem...) i c.- i així els seus deixebles van creure en Ell.
Ja tenim el sistema evangèlic de Joan. ¡Cada passatge-capítol és tot l’evangeli! No és tan sols el què passa, sinó la constatació del per què passa; hi ha finalitats que no es veuen a primer cop d’ull...
Maria és la introductora del camí que feu Jesús. Ella com solia presentar-la el concili Vaticà II és la primera deixeble de Jesús, ella en fou el Mestre personalitzat per a Joan. No hi ha ningú que hagi conegut més i millor Jesús. Trenta anys de convivència, de comunicació, d’obrir el cor l’Un a l’altra. Natzaret, ja ho deia Charles de Foucauld custodiava el gran secret manifestat arreu dels segles i ho repetí Pau VI en la seva homilia en visitar la casa de Natzaret.(una preciositat) Ella, Maria, és la nostra mestra de la fe, l’esperança i l’amor, i “de l’evangeli”.
Joan, confident de Maria, es com si ens digués: “Ho veieu, només començar la missió de Jesús (¡capítol segon!) la Mare , al davant de tot”. Ella és el pòrtic de la casa de Déu, que som nosaltres. Ella ens obre la porta i ens acull, ens abraça i és la que promou anticipacions. Ella és la que més bé sap què és la fe i la viu. La viu en la obscuritat il·luminada com nosaltres, si no, no seria fe. És la gran i primera deixeble de Jesús i des de la seva fe magnificada ens invita a creure i a abandonar-nos en el seu fill. Ho sap per íntima experiència; sap que per a Déu-el seu fill “res li és impossible”; per això ens diu a nosaltres aquestes paraules de plena convicció: FEU EL QUE ELL US DIGUI”. Algú es va atrevir a dir que era “l’Omnipotència suplicant”. Brillant paradoxa, de la qual fàcilment en sabem entreveure el sentit i la mesura.
Amb Maria arribarem a entendre més i millor Jesús: ¡encomanem-nos-hi!
Millor començament –extraordinari- del temps ordinari de la litúrgia no el podíem ni sospitar. Maria, Mare, ens obre la porta i ens besa i ens abraça i ens dóna permanentment aquesta orientació espiritual: FEU, FEU EL QUE ELL US DIGUI. Nouwen escriu aquest nou llibre després de El regreso del Hijo Pródigo”, tot un èxit, Esta noche a casa (Más reflexiones sobre la parábola del Hijo Pródigo) queda dit, aplicat també a Maria, versió femenina de l’abraçada del Pare...
Hi ha un llibret que és una joia en el sentit literal del terme que m’ha seduït des que el vaig conèixer, titulat precisament HACED LO QUE EL OS DIGA. No crec que hi hagi traducció en català. Tampoc sé si està descatalogat, perquè és del 85. Fet en un Capítol General d’una congregació mariana que s’anomena Servents de Maria. Valdria la pena remoure cels i terra per aconseguir-lo. És com una posada al dia pels millors especialistes de mariologia i posat a disposició dels que han pres –i encara tenen!- l’espiritualitat mariana com un punt fort del seu cristianisme pràctic.
Diu el Concili Vaticà II: “Perquè Maria, que per haver entrat íntimament en la història de la salvació sintetitza i reflecteix en certa manera els més grans ideals de la fe , quan és exalçada i venerada atreu els creients cap al seu Fill i el sacrifici d’Aquest i cap a l’amor del seu Pare”... “Aquesta Verge, durant la seva vida fou un model d’aquell afecte maternal de què han d’estar animats tots aquells qui col·laboren en la missió apostòlica de l’Església amb vista a regenerar els homes”. “I de fet, des de temps molt antics la santa Verge és honorada amb el títol de “Mare de Déu”, a l’empara de la qual els fidels es refugien suplicants en tots els seus perills i necessitats”. (“Sota el vostre mantell ens emparem, santa mare de Déu...”, la pregària mariana per excel·lència per sant Josep de Calassanç)
Marians sempre, a l’estil de Joan en l’evangeli d’avui.
Voldria acabar fent una distinció entre pietat i espiritualitat marianes. La primera més tendent a la religiositat, l’altra a la fe. Així, diu el Vaticà II: “Finalment recordin tots els creients que la veritable devoció no consisteix ni en un afecte estèril i transitori ni en una vana credulitat, sinó que procedeix d’una fe autèntica, per la qual som emmenats a reconèixer l’excel·lència de la Mare de Déu i incitats a un amor filial a la nostra Mare i a imitar-ne les virtuts”

Me n’he anat de la mà: ¡la Mare és la Mare! Tingueu-me per bo. Gràcies

Diumenge II de durant l’any, 17 de gener del 2010, Any sant nostre. Barcelona