Homilia del diumenge 28/01/2024

                   JESÚS, EL  GRAN  PROFETA  DELS  NOUS  TEMPS

                                               Moisès no podia sospitar que el Profeta augurat pel mateix Déu hauria de ser, ni més ni menys, que el seu propi Fill en la concreció d’un home com els altres, semblant però tan diferent, únic! Moisès diu: “escolteu-lo” ja que li posarà als llavis les “meves” paraules. La profecia supera infinitament les seguretats donades a Moisés. L’evangeli n’és la constatació fefaent: “La gent s’estranyava de la seva manera d’ensenyar amb autoritat, no com els mestres de la Llei que en feien un ensenyament pla, repetitiu, i responent a peu de la lletra de la Torà. La paraula “autoritat” l’hem de comprendre amb la distinció que es fa avui entre autoritat i auctoritat que només amb una “c” intercalada la fa derivar del verb llatí “augere” (incrementar, sobreactuar en profunditat) i així pren una significació del més alt relleu i contundència. Així era l’auctoritat de Jesús que li reconeixia el poble, escoltant-lo meravellat. En efecte, Marc ens diu: “I aviat la seva anomenada s’estengué per tota la regió de Galilea”. Noteu que estem a l’exordi mateix de la seva missió evangelitzadora. Si llegíssim el text de Marc directament de la Bíblia veuríem pla bé que Jesús es posa a predicar tot just després de l’empresonament de Joan Baptista, Jesús comença deixant Natzaret i anant a viure a Cafar-naum i es presenta amb aquest lema: “Ha arribat el temps, la “meva hora”, convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”, és a dir poseu fe i esperança activa en l’Evangeli. Presenta la seva activitat profícua ensenyant i curant diverses malalties. Constata Marc i més profusament Mateu que ensenyava per tot Galilea, Síria i Transjordània de forma que l’anomenada del Mestre anava estenent-se i causava estranyesa per la forma i manera diferent que omplia el cor i l’esperit dels oients. Jesús personifica la doctrina que predica i dóna la imatge clara de que és tot un profeta sense igual, com el que pronosticà i augurà Moisès. La veu transmet vida, comunica personalment (presència, capteniment, veracitat que trasllueix el seu ser, estar, actuar: comunica amb el seu cos, rostre, gests, proximitat, , presència, empatia, escolta, mirada, somriu, acull, respira vivència existencial: autenticitat. Seducció, profunditat ensems a senzillesa, paraules que diuen...! No és estrany  que el seu nom prengués volada, que es fes estimar de paraula i obra: predica i cura varietat, munió de malalties... Mai vist!

                                               Acabem de celebrar aquest darrer dijous la Festa de la Conversió de Pau, que reflectirà tants trets de predicador seductor, semblants, assimilats del seu Mestre Jesús. Pau dirà que no és ell qui viu, sinó que és Crist mateix qui viu en ell. De tot plegat, n’hem d’inferir que els evangelitzadors a que hem estat cridats tots nosaltres, al temps que seguim evangelitzant les nostres vides en profunditat creixent, així hem de sentir la crida a ser evangelitzadors, secundant la crida que ens feu i que segueix fent el papa Francesc. Agafem l’encíclica “La Joia de l’evangeli”. I reconeixem que la condició de ser profetes ens deriva del baptisme. Així llegim, potser amb estupor, el que diu el Vaticà II en el document titulat “Constitució Dogmàtica sobre l’Església” en un profús, potser inèdit, capítol! sobre els laics; és a dir, sobre tots els batejats, on és diu que com a membres de l’Església tots compartim la condició sacerdotal... Hem vull detenir un moment comentant-vos què diu el Concili sobre la nostra participació en el ministeri profètic de Crist en el testimoniatge. “Crist, el gran Profeta, que proclama el Regne del Pare tant amb el testimoniatge de la vida com amb la força de la paraula, realitza el seu ministeri profètic fins que arribi la plena manifestació de la glòria, no sols per mitjà de la Jerarquia, la qual ensenya en Nom  i per Poder d’Ell, ans també per mitjà dels laics, els quals d’una banda ha establert com a testimonis i de l’altra ha enriquit amb la Gràcia de la  Paraula, a fi que la puixança de l’evangeli resulti esclatant en la vida diària, familiar, social. Ells es manifesten fills de la Promesa, quan ferms  en la fe i  l’esperança, redimeixen l’instant actual (cf. Efesis 5, 16; Col 4,5) i esperen la glòria futura per la constància (Rm. 8. 25). I no amagaran dins de l’ànima aquesta esperança, ans per la conversió incessant, i la lluita “contra els directors tenebrosos d’aquest món, contra les forces espirituals de la maldat” (Ef 6, 12), també l’expressaran per mitjà de les estructures de la vida secular. Així com els sagraments de la Nova Llei, dels quals s’alimenta la vida i l’apostolat dels fidels, prefiguren el nou cel i la terra nova. (Ap 21, 1), també els laics es converteixen en valents proclamadors de la Fe en les realitats esperades (He 11, 1), si uneixen la professió decidida de la FE a la vida segons la FE. Aquest acte d’evangelització, que és anunci de Crist proclamat tant amb el testimoniatge de la vida com amb la paraula, adquireix una nota específica i una eficàcia peculiar pel fet de realitzar-se en les circumstàncies normals del món”. “Per tant, els laics, fins i tot en ocupar-se de les atencions temporals, poden i han de realitzar una activitat preciosa per a l’evangelització del món. Cal que tots col·laborin a l’extensió i al creixement del Regne de Crist en el món. Per això, els laics s’han de dedicar amb interès a aprofundir el coneixement de la veritat revelada i han de demanar a Déu amb insistència el do de la saviesa”. Conclou: “Davant el món, cada laic ha d’ésser testimoni de la resurrecció i de la vida del Senyor Jesús i signe vivent  del Déu vivent. Tots plegats i cada un per la seva part, han d’alimentar el món amb fruits espirituals (cf. Ga 5, 22! N’he parlat moltes vegades!) i escampar-hi l’esperit, del qual animats aquells pobres, mansuets i pacífics, que el Senyor proclamà benaurats en l’Evangeli (cf Mt 5, 3.9: les benaurances!). En una paraula, “allò que l’ànima és en el cos, això han de ser els cristians en el món” (epístola a Diognet). Tinc la impressió de que el teixit de la nostra Fe està com esfilagarsat i no acabem de prendre consciència del que significa ser cristià i de que ens hem deixat enfosquir la grandesa que suposa ser cristià en la vivència de la nostra conformació amb el Crist i de la vinculació amb Ell i en l’Església; i que ens fa participar en creixement sostingut per la gràcia-saba que del cep flueix i fa madurar les sarments, els raïms, ubèrrims dels què en vindran els vins de la salut i la satisfacció dels sentits! Al pensament de Déu som -no gens menys- que fills i participants de la natura de Déu i tenim com herència la prospectiva del cel nou i la terra nova, dels quals en tenim arres i penyora, ja ara en el misteri del temps. El temps empeltat amb l’hora sempre actual de Jesús, que compartim amb Ell. Temps que és el nostre “present”, l’ara i aquí de Déu i nostre. I en ell hi podem prospectar totes les oportunitats de plenitud, de creixement, d’una saviesa evangèlica que pouem en la mateixa saviesa del Crist. Tot plegat, s’articula amb el que vaig intentar de des-velar el diumenge passat en parlar del Carpe diem, és a dir tota la plenitud del moment present. Avui he recollit a La Contra la citació d’un llibre:  És de Stefan Klein: “El  tiempo: Los secretos de nuestro bien màs escaso”. Jo ja el començo... El comentem?     

P. Josep Mª Balcells

Diumenge IV de durant l’any, 28- gener - 2024  Sabadell