dissabte, 14 d’octubre del 2017

Homilia del diumenge 15/10/2017 del P. Josep Mª Balcells

RESPOSTA  EPISTOLAR  A  PAU

                                               Estimat Pau, Pare i Mestre en la FE: Després d’haver llegit detingudament la teva Carta als Filipencs, en ocasió de que la litúrgia ens l’ha servida com a Paraula de Déu proclamada en aquests quatre últims diumenges, m’ha passat pel cor de fer una “audaç entremaliadura”. Sabem que eres ben conscient de que les teves cartes eren “obertes” i que les enviaves precisament com a promotores d’evangelització; que arreu, passessin de comunitat en comunitat... Així queda ben palès en aquest teva “carta oberta” que arriba ara a les nostres mans, ara al tercer mil·lenni, ves per on, i jo diria que, el que són les coses,  la carta d’una manera providencial consona “en un ple” amb l’Exhortació Apostòlica, “La Joia de l’Evangeli” que el nostre benamat, el papa Francesc, ens ha regalat des del bon començament del seu pontificat, dient-nos, amb rúbrica de pare i germà gran, que “la sortida missionera” és el paradigma de tota l’obra de l’Església i que aquesta és la tasca primordial de l’Església”. Deixa’m dir-te, entre tu i jo, que hi trobo com un fil d’or entre Jesucrist-Pau-Francesc. Que te’n sembla, Pau estimat, de la meva gosadia?

                                               Ens ets un motiu de joia i de fort impuls en la FE, pel fet de palesar que en tu, Jesucrist, viscut i anunciat, era “el tot” de la teva vida”. Què lluny estem molts, que tenim “a cor” d’anomenar-nos creients en Crist, sense posar –ai peresa!-un estímul permanent, vibrant, de ser-hi conseqüents! Ens parapetem en que els temps nostres són difícils. Fins i tot hi ha qui diu que entre molts, conscientment o no, hem “enviat” a “Déu a l’exili”. Figura’t on hem arribat! Llegint la teva Carta ens venen els colors a la cara! Tu que vas lluitar fins “a les cadenes”, per fer comprendre entusiàsticament que amb el Crist s’havien iniciat uns temps veritablement plens de “novetat”. Que el passat, passat quedava, amb la irrupció de la Resurrecció del Crist i amb la nostra pròpia resurrecció en creixença, en garantida expectativa final!

                                               Estem mig adormits -oh, esclat de la gràcia de Déu, Pau estimat!-. Ens manquen apòstols enviats en missió, allò -que en tu t’és definició, malgrat que no vas conèixer Crist en vida i t’ho feies valer en nom del mateix Senyor, “ai de mi si no evangelitzes” als gentils sobretot!-; i també ara que Francesc ens demana de passar “d’una pastoral de mera conservació a una pastoral decididament missionera”. Voldries veure activats més apòstols en el sentit fortament eclesial i etimològic (=enviats)! Tu et vas presentar -quina valentia!- com a corredor de fons  en el “combat” de la FE, proclamada, irrompent, viscuda; això, això, vull dir: viscuda “a ulls vista”: “Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit”, Et poses com a model “d’home de FE”, després de dir-nos amb contundència que abans de tot és el CRIST, el gran, l’únic referent. Dius amb una convicció que fa por –i com n’és d’agradosa al mateix temps, malgrat les nostres “arrossegades” de fe- que només “Crist és la teva vida, el teu viure”. Això és tan i tan gros, és tan fora de les nostres mesures esquifides, que suscita estupor i ens té com “marejats en la meravella! Pur vertigen!

                                               Sabem que ets humà, i molt humà!: ho hem après en les teves cartes ardents!, però et sabem, a més i alhora, com un home d’empenta evangelitzadora. El diví i l’humà es barregen admirablement en tu! Seny i rauxa! No sé pas com dir-ho. La teva grandesa ens fa veure més de prop la nostra petitesa, potser i tot –no tinc vergonya de dir-ho- la nostra mesquinesa!

                                               Sabem que ets home d’esperança. Ho veiem clar perquè ens estimules a la lluita i que els teus principis d’acció i reacció són ben clars i –diria- a l’abast , això, sí, d’un que es vanta, amb modèstia d’altra banda, com només ho pot fer un apassionat per Crist! Aquesta és la font de la teva força i enteresa.  Principis que enumeres escrivint al teu fill-germà en l’evangeli a cor obert, Timoteu. Li dius, i en ell ens ho instes i encomanes a nosaltres: “Tota la teva predicació ha de conduir a l’amor, que neix: “d’un cor net,/ d’una consciència recta/ i d’una fe sincera” (1 Tim 1, 5).

                                               És vertaderament entranyable constatar com en demanar, Pau, en la teva pregària per a nosaltres, ens dius “que el vostre amor s’ompli més i més encara, fins a vessar de coneixement i de clarividència (=veure i viure-hi clar)” fent visible l’invisible entrant just just en el misteri diví; i acabes dient el per què: “perquè sapigueu  discernir allò que més convé”. I tot en vista al terme: en Crist: “Així arribareu purs i sense ensopecs al dia que Crist ha de venir, plens dels fruits de justícia que rebem per Jesucrist , a glòria i lloança de Déu”. I quin bescanvi entre allò meu afanyat i al mateix temps rebut gratuïtament de Déu!  És ben bé per l’experiència viscuda que t’hi fa dir aquestes aparents contradiccions. “Tot el meu és Teu, Pare”. Vaja tot un altre!, Joan, evangelista, que hi fa la seva pròpia aportació... Dir evangelista, vol dir això: “Evangelitzat i, per tant, evangelitzador. Relació de causa-efecte. No a l’inrevés. Ho sabem prou! Només donem el que tenim i en la mesura en què tenim!

                                               Per a tu, Pare Nostre en la FE, la FE és Amor i l’Amor es fonamenta en la FE. Ja ho mig entenc, ja!; però ajuda’m a tenir-ne més i més d’ambdues virtualitats. Què és viure, en definitiva, sinó estimar, perquè t’has sentit estimat? Haver retrobat a l’íntim, al fons meu, que ha estat Déu a donar primer, -primer i plena- la seva estimació. Tu ens asseveres que tot és gràcia; et preguem que la teva pregària envers nosaltres ens meni com de la mà a satisfer el teu anhel: “Tan sols us demano que el vostre comportament sigui digne de l’Evangeli del Crist”.

                                               Aquesta insinuada, però ben real comunió en el Crist. Aquest en és una preposició inclusiva, que ens té per dins. L’amor de Déu ens embolcalla per dins! De sempre que m’ha robat el cor aquesta inefable preposició! La de perspectives noves que se’ns obren al Brocal del teu Pou. Ai, em revenen dolls d’aigua de la vida. Jesús a la Samaritana. Coincidències de fons entre el Mestre en singular i els apòstols Pau i Joan: “Si sabessis el do de Déu...”
                                               Com queda de brodat i recamat l’himne cristològic: “Tingueu els mateixos sentiments del Crist. “s’abaixà, deixant de banda el fet de ser Déu, es va fer no res. Oh, misteri de l’Encarnació, que em té ben bé trastocat... Obedient
(=obsequiós amb el Pare) fins a acceptar una mort, que només es donava a bandolers i esclaus, i la seva glorificació final en i pel Pare... Com barreges el que tu sents pel Crist amb allò que voldries que fos la manera de viure nosaltres que ens vols “unànimes (=una sola ànima) i ben avinguts!”

Imatge relacionada                                               Quina sensació de benestar, de trobar-s’hi bé en tu per amic i sobretot en Crist. “No us inquieteu per res”. Aquests dies corre la brama de “no  tingueu por!” Pau, ho tradueixo per serenor, serenitat, domini de la situació. Res més que el que digué Jesús al Sermó de la Muntanya: “No us preocupeu pel demà, que el demà ja s’ocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps” I hi afegeixes: “Acudiu a la pregària i a la súplica en tota ocasió”. “I  presenteu a Déu les vostres  peticions amb acció de gràcies. I la pau de Déu que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist”. Quin descans que sento, amic Pau! Ho dius “des de la presó”, situació que tu saps viure-la en plena lluita evangèlica. Ets ben bé apòstol i profeta. I ho ets vivint, més que parlant. Ser cristià suposa tenir un cor entendrit i alhora obert a la discreta però tenaç utopia del Regne.

                                               Saps que et dic: que m’ets un company, ardit en la lluita vers una cabal “humanització”, ser -en desig explícit- allò que en dius l’home nou, fet i pastat a imatge i semblança del Crist. Corro darrere teu cap a la meta. Decidit, tenaç. M’omple el cor sentir que ens dius: “Interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, net, amable, lloable, tot allò que sigui virtuós i digne d’elogi”. Deixa’m respirar fondo... Quina ètica que gastes, amic meu! Frena una mica que no et podem seguir. I encara hi afegeixes, sentenciós: “Els qui volem ser perfectes, (ai, Déu meu, ara ens hi involucra en aquest plural!), hem de tenir aquests sentiments! I si algú de vosaltres veu les coses d’una altra manera, Déu ja li revelarà això que us dic. Sobretot, visquem d’acord amb allò que ja hem aconseguit. Renoi, com hi vas, Pau a la carrera! Acabo avergonyit, però serè. Acabo com tu ho fas, Pau, a la teva carta; però abans deixa’ns dir-te:  Et tenim com a pare, mestre, entrenador, “coaching” en diuen avui, vés per on.  “I la gràcia de Jesucrist, el Senyor, sigui amb el vostre (el teu) esperit”, que és l’Esperit Sant. Una abraçada, què menys! Teu (i vostres perquè som “colla” els que ja hem entrat en el goig de fer lectio divina amb la Paraula en viu). Josep Maria i companys.

                                                A tots els que us hi heu sumat, deixeu-me felicitar-vos. Aquest és el camí costerut però el que respon als desigs de Pau. Lloat sia Déu, el Déu de Jesús, de Pau i de Francesc. Gràcies a tots. Primer al Déu de Jesús: Passió de Déu per cadascú de nosaltres. I passió de Pau i de Francesc per Jesucrist, el Senyor. I nosaltres, què?
Sabadell, 15 d'octubre del 2017